dissabte, 12 de març del 2011

Llach, porta'ns a Ítaca



Diari Avui - 12/03/2011 - Sílvia Soler

Fa unes setmanes, al programa Divendres, de TV3, em van demanar –a mi i a la resta de col·laboradors que fem la taula dels dimarts– que diguéssim quin seria, per nosaltres, el “català perfecte”. Era una manera de dir-ho, a propòsit dels elogis cada vegada més encesos que rep últimament l'entrenador del Barça, Pep Guardiola. Vaig començar per dir que ningú no és perfecte –ni en Guardiola!– i després vaig proposar Lluís Llach com el català que, actualment, podria reunir les millors qualitats per representar-nos. Fa tants anys que admiro en Llach que m'estimo més no comptar-los. L'admiro pel seu talent com a músic, per la seva trajectòria artística, coherent i compromesa, per la seva implicació oportuna i valuosa en els assumptes públics, per la seva retirada elegant dels escenaris feta en el moment i de la manera que ha desitjat, pel seu esperit lliure i solidari. Quan vaig dir tot això al Divendres ja feia mesos que em neguitejava la situació política del país i que lamentava que l'alè del 10 de juliol surés encara damunt dels nostres caps, sense que ningú fos capaç d'encarrilar-lo i posar-lo en marxa. Però aquell dia, al Divendres, encara no es va encendre cap llumeta que pogués il·luminar la foscor del futur. La llumeta es va encendre diumenge passat, llegint l'entrevista a Lluís Llach que publicava aquest diari: “Quan hagi de fer el pas per entrar en política, que potser l'hauré de fer, serà en el moment que jo cregui que hi estic obligat”, deia el músic de Verges. Crec que no sóc l'única que llegint aquestes paraules va veure com s'obria una porta per a l' esperança (encara que la porta sigui lluny, i només s'hagi entreobert lleugerament, i que les frontisses hagin de grinyolar encara moltes vegades). Llach donava alguna pista de per on hem de començar: “Cal un punt de trobada estratègic molt ampli, que va des de Pujol fins a Castells”. Aquests últims dies, amb l'ensopegada de Solidaritat, ja ha quedat clar que els dos requisits que necessita l'independentisme –unitat i un líder sòlid– no ens vindran de l'escenari polític que tenim, així doncs, no deu ser el moment de buscar una via diferent i imaginativa? No seria la primera vegada que els poetes –Llach, i amb ell Martí Pol i Kavafis– acaben guiant els destins d'un poble.

Llegeixo que el primer ministre de Montenegro, Igor Luksic, acaba de publicar el volum de poesia Llibre del riure. Potser anem pel bon camí.

1 comentari:

ramon permanyer ha dit...

Per questions que ara no venen al cas he tingut la sort de tractar personalment alguna vegada a en Lluis i crec que aquest es un assumpte complexe i de llarg recorregut que es fa difícil de encarar en aquests temps tan entregats a la circunstancialitat i l'inmediat...Qui hauría de "guiar" el destí i el "viatge" dels pobles? Els burócrates i académics o els poetes i els trovadors?...