Coses de l'idioma

Diari Avui - 30/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. Són els països d'Europa amb més ciutadans ignorants, des del punt de vista idiomàtic, més refractaris a altres realitats lingüístiques, més impermeables a la diversitat idiomàtica, més tancats i aïllats, lingüísticament parlant. A Catalunya, qui menys llengües sap en parla o n'entén dues. Amb Luxemburg, som l'únic país europeu amb tres llengües oficials en el mateix territori (català/espanyol/occità) i no hi ha avui cap catalanoparlant que, sense moure's de casa, sigui monolingüe i sàpiga parlar només català. Qui parla català sap parlar també espanyol, francès o italià, segons on visqui.

La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya i, quan no, apareix com una concessió exòtica que costa diners. El que mai no es diu és que els costa per culpa dels ignorants, dels senadors espanyols que només parlen la seva llengua. Quan així ho fan, per als nostres no cal que gastin ni un euro de pressupost, perquè nosaltres la seva la sabem i bé. Aquesta és la diferència. Si aprenen idiomes, si fan l'esforç intel·lectualment no desproporcionat d'entendre els altres, no caldrà que entre tots els paguem el manteniment de la seva ignorància.

És significatiu el seu concepte de normalitat. “Això no és propi d'un país normal”, diuen sense avergonyir-se'n, mentre veuen els seus senadors amb auriculars. El que no és normal és tenir senadors que només parlin una sola llengua, ministres de cultura que ignorin tres de les quatres llengües oficials de l'Estat, si no és que són catalans, bascos o gallecs, o caps d'estat o de govern en igual situació. L'arrogància analfabeta menysté, en nom de l'estalvi, l'ús d'auriculars, útils només als que no saben idiomes: ells.

Les llengües comuniquen però també simbolitzen. Ho saben al Parlament Europeu, amb 23 llengües oficials, més de la meitat de les quals menys parlades que la nostra. Els eurodiputats saben anglès o francès, però cap d'ells no renuncia a usar la seva llengua per més que, si aquests dos idiomes hi fossin els únics emprats, ens estalviarem molts diners al cap de l'any.

La constitució tan sols esmenta una sola llengua: “el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat”. El tractament del tema hi és tan al·lucinant que, per a altres oficialitats, remet al que acordin els estatuts d'autonomia, però, en no mencionar cap altre idioma, què hauria passat si en algun d'aquests s'hagués declarat el bretó, l'àrab o el xinès també com a oficials? Doncs que seria plenament constitucional...

Ja fa temps que han posat en circulació conceptes polítics, disfressats de científics o de legals, com ara “llengua comuna” o l'esotèric “comunitats amb llengua pròpia”. És que n'hi ha alguna que no en tingui? Quina és la llengua pròpia de Madrid o Cantàbria? No en tenen, què hi parlen, són muts? Cada estat ha aconseguit l'oficialitat de la seva llengua a la UE i la nostra no ho serà mai, mentre no tingui estat. Espanya mai no l'ha assumida com a pròpia, ni emocionalment, ni políticament, ni jurídicament. Ells ja tenen la seva i se'n preocupen. El que no és normal és esperar-ne una altra cosa. Com deia aquell savi espanyol, “lo que no pué sé, no pué sé, y ademá é impossible”. Doncs això.

L’autodestrucció d’Espanya

El Singular Digital - 25/01/2011 - Víctor Alexandre

Com és lògic, les recents declaracions de José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero sobre la necessitat d’homogeneïtzar “les autonomies” han estat rebudes amb indignació a Catalunya. Homogeneïtzació, és clar, vol dir recuperació per part de l’Estat de competències transferides i reducció, encara més, de l’insignificant poder que tenim. Aznar afirma que “aquesta configuració de l’Estat, amb tal grau de feblesa, ha de ser reformada en despesa i en ordenació, perquè Espanya no dóna per tenir disset organismes, disset administracions que fan les mateixes coses. No podem sostenir aquest Estat tal com està configurat. Espanya és un Estat políticament no viable i financerament inviable”. I, per la seva banda, Zapatero, que està enllestint un pla per uniformitzar-nos, parla de crear “nous instruments de coordinació” per tal d’“homogeneïtzar” normatives i introduir-hi “paràmetres similars”. És a dir, que tots dos no sols consideren abominable l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya sinó que la pelleringa escardalenca en què l’han convertit també els sembla excessiva.
I, ves per on, quan Artur Mas ha reaccionat dient “que tinguin clar que, si van a recuperar poder i competències a Madrid, no només s’enfrontaran a un govern que serà capaç de plantar cara, toparan també amb la voluntat i el sentiment d’un poble”, el PSOE de Catalunya, a través del seu secretari d’Organització, José Zaragoza, ha sortit en defensa de l’amo acusant Mas de respondre “amb males paraules la generositat dels socialistes”. Sí, de la involució autonòmica, Zaragoza en diu “generositat socialista”. I és que socialistes i populars no s’adonen que el pas del temps els ha convertit en víctimes de la seva pròpia trampa. Van crear una solemne mascarada anomenada “Estado de las Autonomías” per destruir la identitat nacional de Catalunya, del País Basc i de Galícia i ara es troben que la mascarada els està destruint a ells. Ara, però, tenen un problema afegit: la Catalunya d’avui no té res a veure amb la de fa trenta anys i cada agressió espanyola constitueix un revulsiu extraordinari per a la societat catalana. Un revulsiu que genera més independentisme, fins i tot entre aquells que fins ara havien defensat les “bondats” de l’“Espanya plural”.

L’harmonització d’horaris comercials per dinamitar l’estructura social de Catalunya, que, com sabem, es fonamenta en el comerç petit i mitjà, l’ofensiva contra les caixes catalanes i basques, la revitalització del projecte franquista de l’Espanya radial, la subordinació a Madrid de les nostres relacions amb la resta del món, la impossibilitat que les seleccions esportives catalanes puguin competir oficialment, la persecució sistemàtica de la nostra llengua i, entre altres coses, l’ofegament econòmic que patim per culpa d’una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals constitueixen una formidable factoria independentista. Una factoria lenta, és cert, però factoria al capdavall i, a desgrat d’Espanya, amb un nivell de producció inexorable. Tot això, en definitiva, accelera el procés de presa de consciència de la societat catalana i la condueix, també inexorablement, cap a l’únic estatus que li permetrà sobreviure en un món globalitzat: la constitució d’un Estat propi.

Quan, en un article anterior, a propòsit d’aquesta qüestió, deia que Espanya porta dintre seu el germen de l’autodestrucció, no em referia a l’arrogància i a l’absolutisme que la caracteritzen, sinó a la seva impossibilitat de deixar de ser arrogant i absolutista. Per això es burla de la intel•ligència i tensa la corda cada cop més sense adonar-se que el trencament en el seu cas significa la desfeta, i en el nostre la llibertat.

Espanya ja és l’URSS

Diari Ara - 27/01/2011 - Pere Martí

La millor frase per definir històricament l’ambigüitat del pujolisme va ser la que va fer a principis dels 90, en plena efervescència dels processos independentistes de les repúbliques bàltiques. Per evitar qualsevol perill de contagi a Catalunya, va subratllar que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l’URSS”. Una frase brillant, que deixava tranquils els que es pensaven que Pujol era un pragmàtic autonomista, però permetia seguir somiant a la bona gent de Convergència que en el fons del fons d’aquell polític hi havia un independentista amagat. Finalment ha guanyat el segon: ahir Pujol va sortir de l’armari i va sentenciar que ja no hi ha arguments per seguir esperant que Espanya es reformi i l’única sortida és la independència o la rendició.

El posicionament de Pujol no és tàctic, no busca donar força a cap negociació conjuntural, perquè ja feia dies que avisava.És una posició sense retorn que en tot cas persegueix fixar el rumb de CiU dels propers anys, sense demanar permís. Ja feia dies que advertia, com en l’editorial del seu Centre d’Estudis el passat 14 de desembre, que “el Govern no aparqui l’agenda identitària per primer l’economia”. Alguns diran que ho podia haver fet abans. Potser si, però és igual. El més important és que ara Espanya ja és com l’URSS: enlloc de tancs ens amenaça amb intervenir-nos econòmicament i de locomotora econòmica ens vol fer passar per morosos.

Portar el CAT pot ser pitjor que aparcar malament a l'Hospitalet de Llobregat

Diari Ara - 27/01/2011 - ACN L'Hospitalet de Llobregat

Quan Valentí Esteve va sortir del seu despatx, al centre de l'Hospitalet, el 19 de gener va veure que uns guàrdies urbans es disposaven a multar-lo per tenir el cotxe mal aparcat. Els va convèncer que marxava, i no el van multar per això. Però el van penalitzar amb 200 euros perquè un adhesiu amb el CAT tapava l'E a la seva matrícula.

A la segona ciutat de Catalunya hi ha uns 50 casos l'any com el de Esteve, ha denunciat el grup local d'ERC. "És una xifra molt alta, i mostra la voluntat política de no deixar-nos expressar", ha lamentat el seu portaveu, Eduard Suárez. L'Ajuntament ha declinat fer declaracions sobre aquest cas, però ha recordat que en diverses mocions ha defensat la identitat catalana.

Valentí Esteve, que viu a Sant Esteve Sesrovires i té una corredoria d'assegurances a l'Hospitalet, ha assegurat que no pensa pagar la multa. Ni retirar els adhesius amb el CAT que duu enganxats a les matrícules dels seus dos cotxes.

"No la trauré, és qüestió de dignitat. Pago els meus impostos, visc a Catalunya, no perjudico ningú, el cotxe és perfectament identificable i no crec que faci mal a ningú", argumenta.

També es considera víctima d'un tacte desmesurat per part dels agents que el van multar. "Crec que és un excés de zel de l'agent", ha lamentat Esteve, que, a més, opina que "el subconscient" va trair un policia que se li va adreçar en català: "Va començar a escriure la multa en català i va acabar en castellà".

És el segon cop que els adhesius d'Esteve li causen problemes amb la policia. Fa tres mesos, els Mossos el van obligar a aturar el cotxe en una autopista i li van fer notar que està prohibit que el CAT tapi la E a les matrícules. Aquell cop, però, no el van sancionar.

Ara sí, i Esteve diu que ha recorregut a Esquerra, un partit en el qual no milita, perquè sap que s'ocupa d'aquest assumpte. Els assessors jurídics de la formació han recorregut la sanció, ha assegurat Eduard Suárez, portaveu d'ERC a l'Hospitalet, on el partit no té cap regidor.

"Voluntat de voler perseguir aquella persona que se sent nacionalment catalana

"Suárez ha afegit que "l'Ajuntament hi ha de fer alguna cosa", i ha imputat al consistori "la voluntat política" de perseguir aquesta mena d'adhesius, tot recordant que, de mitjana, s'imposen una cinquantena de multes l'any per aquest motiu a la ciutat, que té uns 260.000 habitants.

"Estem cansats que la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet no ens atengui en català, no ens contesti en català", ha afegit el republicà, que ha opinat que, en el cas d'Esteve, aquest cos "ha comès una altra vegada la negació constant del que volem ser".

El consistori recorda la defensa de la immersió lingüística en el darrer ple

Fonts municipals han evitat comentar uns casos que han considerat "anecdòtics", però sí que han desmentit que l'Ajuntament "persegueixi" les expressions de catalanitat.

Ans el contrari, en el darrer ple municipal, el PSC, que té una àmplia majoria absoluta, i CiU van donar suport a una moció presentada per ICV-EUiA que defensava el model d'immersió lingüística a les escoles catalanes enfront de la sentència del Tribunal Suprem. Només el PP s'hi va oposar.

Aquest Pujol m'agrada

Diari Avui - 27/01/2011 - Saül Gordillo

M'agrada aquest Jordi Pujol que es deixa anar, que les diu tal com ragen i que no ha de fer excessius equilibris més enllà de la seva pròpia consciència i d'una fina capacitat analítica de l'actualitat política. M'agrada el Pasqual Maragall de després de la reforma estatutària. També he llegit elogis de José Montilla a partir d'haver perdut les eleccions, lloat per un traspàs de poders i una dignitat institucional impecables. Elogis de persones que fins pocs dies abans havien deixat José Montilla com un drap brut. El nostre país té aquestes coses. El Pujol autonomista i pactista avui és festejat per l'independentisme. El Maragall del feu socialista barceloní és admirat ara pels sobiranistes. I el Montilla vilipendiat durant el seu mandat és respectat pels que li havien negat tota legitimitat.

Quan pleguen determinats dirigents polítics catalans guanyen estima, comprensió i complicitat. En el cas de Pujol, amb les declaracions d'abans-d'ahir s'ha convingut que ha fet un pas més, que ha arribat a un punt d'inflexió. O desapareixem com a nació d'aquí a 50 anys, és a dir, l'eliminació o la rendició definitives, o aconseguim la independència. O caixa o faixa. Una dicotomia que Pujol sempre havia negat durant la seva llarga presidència. Potser és que Jordi Pujol és un murri, i sap que les retallades i la crisi que pateix el país i que ha d'administrar el nou govern no han de silenciar ni rebaixar l'ambició nacional. Potser és que a base de fer trobades, entrevistes i relacions amb un munt de gent, molta d'ella jove, Jordi Pujol s'ha acabat empeltant d'aquest desacomplexament nacional que domina determinats cercles i generacions del país.

O potser és que li està donant una lliçó a Oriol Pujol Ferrusola ara que el seu fill s'ha de dedicar a mantenir en tensió un partit que ha recuperat la Generalitat i que pot acabar assolint quotes de poder fins ara inimaginables. Fill, mira com s'ha de cuidar la musculatura nacional. Aquí faig un escrit i allà deixo anar una frase que, vistes en perspectiva històrica, diuen molt de l'evolució política de Catalunya i del personatge. President Pujol, ara m'agrada.

Independència, el pla B

El Punt - 27/01/2011 - Jordi Grau

¿Què ha canviat des d'una frase de Pujol que va ser portada d'El Punt l'any 1991: “L'independentisme no té cap sortida a Catalunya”, a l'afirmació feta a l'editorial del seu Centre d'Estudis en la qual deia que “gent que mai no havia somniat fer-ho ara votaria sí a la independència”? Moltes coses, sobretot el país, el nostre, i l'estat, el seu. Quan manava Pujol mai no va voler fer el pas cap a l'independentisme que molta de la seva gent volia i que hauria seguit sense dubtar. Sabia que, dins de Convergència, dins d'Unió, no tothom ho és, d'independentista, i que l'empresariat i la majoria de votants fidels a les seves idees agafarien por si ell feia un pas endavant. Sempre ha estat un nacionalista, un catalanista de pedra picada, però mai no havia estat independentista, tot i que mirava amb una certa simpatia la gent que entre els seus ho era. Pujol, si es llegeix bé el que escriu ara, no diu coses tan diferents de les que sempre ha sustentat. El que passa és que, lluny del poder, és més fàcil dir el que diu perquè s'adona que l'ofensiva espanyola va a totes i que vol arrasar tot allò que ha estat la lluita de la seva vida: la nació. Començant per la llengua i l'autogovern. Pujol segurament n'hauria tingut prou que Catalunya fos el Quebec, però ara ja sap que ni això suportarien els partits espanyols. Per això fa aquest pas endavant. Encara no diu: jo votaria sí en un referèndum, però s'hi acosta.

Els Arenas i De Cospedal han perdut la vergonya de dir el que sempre han pensat: una llengua, el castellà, una nació, l'espanyola. I Catalunya? Que pagui. Ara ja ni dissimulen. Molts empresaris catalans i gent que fins fa poc no s'ho haurien plantejat ara ja tenen la independència com a pla B, almenys com a objecte de negociació. De moment.

Pujol i la independència

El Singular Digital - 25/01/2011 - Jordi Cabré

L’últim editorial del president Pujol al butlletí del seu Centre d’Estudis és d’un sentit comú, i alhora d’una contundrència, que resulten reconfortants des del punt de vista intel•lectual i polític. En resum, Pujol expressa la manca d’arguments del nacionalisme majoritari contra l’opció independentista, i el greu dilema en què es troba Catalunya, en què no optar per la valentia podria comportar l’extrem de la desintegració nacional. Per primera vegada Pujol admet que Catalunya, després del procés estatutari (fallit), es troba en una cruïlla dura. Ni la independència és fàcil ni rendir-se és una opció. Què ens toca ara doncs?

Pujol parla de discriminació en economia, en autonomia, fins i tot en el vessant identitari... Catalunya, a partir d’aquesta marginació, cada vegada es veurà menys temorosa d’optar per la separació. Sobretot perquè podria ser que això només tingués l’alternativa del menyspreu, la laminació i l’ofec. I mentre això no és jurídicament viable, o políticament imminent, què pertoca? Pujol aposta per “reforçar-nos internament”. I té més raó que un sant.

Reforçar-nos perquè tenim les forces tocades. Baixes. El procés estatutari no només ha cansat: ha saturat. Els set anys de tripartit no només han decebut: han devaluat molt la nostra imatge i autoestima. La crisi econòmica no només és dramàtica socialment: té repercussions sobre el marge de maniobra del nostre autogovern. O sigui que podríem dir que els independentistes, no només ERC, hem anat veient com les forces per a culminar un procés de sobirania no eren ni són suficients. Falten ganes, falta talent, falta consens i falta projecte comú. No és que no ho tinguem clar, és que no és un afer prou clar encara. No és que no estiguem madurs, com erròniament va dir un dia Artur Mas, sinó que el moment no està prou madur, i en això Mas tenia raó: la política té els seus tempos i aquell cansament, aquell malestar, aquella saturació no pot venir tan ràpidament seguida d’un debat encara més cansat i més total. Pujol ha fet un article importantíssim: símptoma que aquest moment mica en mica va fent-se menys una opció ideològica i més una possible realitat de tots.

ERC ha dit sovint “hem guanyat el debat ideològic”, en referència a que tenien raó amb la idea d’independència. Però és trampa: el PP pot dir que cal eliminar l’atur i això, aquesta obvietat, no el converteix en vencedor ideològic de res. A més, ERC ha anat perfilant una ideologia primordialment d’esquerres que no pas independentista els últims anys, ja que voluntàriament i expressament va voler situar el debat en el prisma dreta/esquerra. És a dir, que per a la independència hi ha raons, moltes raons, totes les raons: però els debats ideològics no són per a ser guanyats, com si fóssim en un concurs universitari d’oratòria o dialèctica, sinó per a tenir el seu efecte en la realitat. Tant com sigui possible, que no sempre és molt. Però hi anem. Per lògica, per sentiment, per dret: però també (i sobretot) per deure, per necessitat, per responsabilitat.

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec

www.jordipujol.cat - 25/01/2011 - Jordi Pujol

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col·lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

-------------------------------

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho.

Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col·lectiu.

Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència.

-------------------------------

Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

-------------------------------

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”.

El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Québec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Québec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.

Català, basc i gallec: la xocolata del lloro

Diari Ara - 21/01/2011 - Marc Guinjoan

La setmana passada finalment entrava en vigor la modificació del reglament del Senat espanyol que permet als senadors emprar el català, el basc o el gallec en les seves intervencions –a excepció, no fos cas, de les interpel·lacions als membres del govern-. La reacció dels sectors més espanyolistes no es va fer esperar. Sota el paraigües de la crisi econòmica, des de diversos sectors de la societat espanyola s’ha posat el crit el cel pel que suposa, segons ells, un autèntic dispendi de recursos públics.

Avui, a El Pati dels Tarongers, volem abordar aquest tema per posar al descobert el fet que, darrere de l’argumentació de la crisi i de l’elevada despesa econòmica que això suposa, no hi ha més que un rerefons polític.

En primer lloc s’ha argumentat que ara mateix no és un bon moment per a dur a terme aquest tipus de polítiques, perquè en temps de crisi, tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. Aquest argument és molt semblant al que, en el seu moment el President José Montilla ja va plantejar quan se li va preguntar si donava suport a la celebració d’una consulta sobre la independència, i la seva resposta va ser, sense embuts, que això no tocava en temps de crisi. En ambdós casos es recorre a un argument de força major i que suposadament ha de condicionar negativament l’aplicació d’aquella política per tal d’evitar haver de donar una resposta en clau negativa. Sobre un argument de no fàcil justificació, es busca una idea de consens superior. Així doncs, quan la crisi hagi amainat, la justificació per no acceptar el català, basc i gallec al Senat o per la celebració d’un referèndum sobre la independència quina serà? Si l’any vinent –mal em pesa que no serà així- l’Estat espanyol creix un 2%, ja no s’hi oposaran?

En segon lloc, també s’ha argumentat que els 350.000 euros anuals que suposa l’entrada de les llengües cooficials al Senat és una gran despesa tenint en compte que els Senadors ja saben parlar el castellà. És cert que aquests diners suposen una gran despesa per l’Estat? Vegem amb unes quantes dades què representen aquests 350.000€ en relació a altres partides pressupostàries:

- Els 350.000€ suposen un 4,15% dels 8.434.280€ que cobrarà la família real espanyola aquest 2011, en temps de crisi.

- O el 0,004% del total dels 8.560.089.000 del pressupost del Ministeri de Defensa espanyol.

- I el 0,15% dels 228.200.300€ que, dins del Ministeri de Defensa destinen a Asesoramiento para la protección de los intereses nacionales, o el 0,05% dels 652.097.790€ destinats a les mútues privades pels soldats de l’exèrcit.

- Però també suposa el 0,02% dels 1.298.879.060€ de pressupost d’un Ministeri com el de Cultura, que té totes les competències transferides a les autonomies.

- El 0,16% del Pressupost de les Corts Generals per l’any 2011 (Congrés i Senat, 216.421.090) (lamentablement les dades del Senat no estaven desagregades).

- El 0,00017% del total dels Pressupostos de l’Estat del 2011 (209.611.669.760€)

- Menys del triple del sou de Mariano Rajoy (107.952€ anuals) en tant que diputat de les Corts (3126€ mensuals), despeses d’allotjament de diputat (870€ mensuals) i com a líder del PP (5000€ mensuals) -amb la diferència que d’aquesta partida en cobren 25 traductors i intèrprets.

- I si assumim, per exemple que 10 milions de persones a tot l’estat estan a favor d’aquesta mesura (entre els habitants dels Països Catalans, d’Euskal Herria, de Galícia i d’altres persones amb certa consciència lingüística d’arreu de l’estat) aquesta mesura tindrà un cost per persona i any de 3,5 cèntims. Més, no cal dir, que les subvencions públiques anuals que es donen a la Fundació FAES, 10 cops superiors al cost de traduir al català, basc i gallec les intervencions del Senat.

Veiem doncs que sota l’argument de la crisi i de la gran despesa, no s’hi amaga res més que una posició política molt intensa en contra de la pluralitat lingüística de l’estat. I és que no tothom ha tingut la valentia del senyor Joaquín Leguina, polític socialista diputat al congrés fins el 2008, que sense pèls a la llengua ha declarat, solemnement que “de la traducció al Senat no em preocupa el cost, sinó la baixada de pantalons”.

S’ha aixecat la veda

El Singular Digital - 19/01/2011 - Francesc Sanuy

Al Pigmalió de Bernard Shaw, el professor 0’Higgins intenta ensenyar l’anglès correcte a la seva deixeble inculta amb la frase “the rain in Spain falls mainly on the plains”, és a dir, la pluja a Espanya cau principalment a les terres planes. Ara, en canvi, la prestigiosa premsa financera britànica fa un joc de paraules amb “the pain in Spain” que vol dir el dolor a Espanya i es pregunta quin són els territoris més vulnerables en relació a l’impacte negatiu de la crisi econòmica. La resposta és que, pel que fa al deute públic, el govern central “només” representa el 78 p.c. del total quan, en realitat s’hauria de dir que tot i que les autonomies han assumit la colossal massa salarial de l’ensenyament i la sanitat, l’administració madrilenya encara significa més de les tres quartes parts de l’endeutament total. A més a més, Madrid necessitarà entre 56.000 i 100.000 m. d’€ per a la segona repassada del FROB a les caixes i els bancs hauran de menester un refinançament que previsiblement es dispararà al març i l’abril. Per tant, quan el primer ministre Zapatero declara que s’han de disciplinar els governs autonòmics, primer hauria de haver fet els deures en l’àrea de la seva exclusiva responsabilitat que és justament on hi ha els grans forats i la urgent necessitat de fer servir el bisturí.

Així, doncs, a partir de les dades objectives, resulta especialment injust que el cap de govern espanyol presenti com a principal problema que cal subsanar l’existència de les autonomies. En realitat, és al govern central on hi ha les enormes partides pressupostaries de lliure disposició i susceptibles de retallades correctores del dèficit. El president, però, amb la fè del convers i al zel del neòfit, ha anat amollant el llast de la ideologia socialista i ja parla com els “lib – dems” britànics. Diu, en efecte, que reduir el dèficit és progressista, perquè l’alternativa seria penalitzar injustament la generació següent. Es a dir, que és més equitatiu castigar els que han construït el país que no deixar recaure el cost en els seus descendents. Als quals, naturalment, se’ls podrà afaitar també amb el mateix argument quan calgui. Per la mateixa regla de tres, també denuncia que les autonomies s’hagin endeutat per valor de 105.000 m. d’€, xifra que, per cert, només representa un 15 p.c. del total de l’Estat. S’oblida, sobretot de ressaltar en aquesta culpabilització, que totes les autonomies excepte Catalunya, estan governades pel PSOE i el PP que són els dos partits que, en santa aliança, volen asfixiar òbviament l’única que va per lliure. I, naturalment, ni la dreta ni l’esquerra critiquen els 7.200 m. d’endeutament de l’Ajuntament de Madrid o els privilegis de concert econòmic i paradís fiscal d’Euskadi i Navarra.

S’ha desencadenat, doncs, una ofensiva en tota regla contra el model d’Estat autonòmic, amb onades successives a l’estil nordvietnamita, de les diferents Brunetes disponibles. Primer, la gran coalició que, en aquesta matèria ja és una innegable realitat en la línia del “antes roja que rota” o blava si cal. Recordin la coincidència de l’advocat de l’estat que fa per ordre del govern Zapatero un dictàmen que, després, serveix de base per al recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya. O el paral•lelisme de l’informe de la Fundació Erevis, presidida pel Secretari d’ Estat i Ministre de Defensa amb UCD, PSOE i PP, Eduardo Serra, amb el de la FAES que també predica el retorn al centralisme jacobí. Vegin igualment com els dos grans partits convoquen, amb pocs dies de diferencia, sengles actes destinats a pintar a la paret aquella ratlla de les inundacions que diu “fins aquí arribaren les aigües”. Cosa que vol dir, ara toca la involució, el rebobinat, la marxa enrere, el final de trajecte i el retorn absolut al centralisme brutal. Es ben bé allò que diuen en terra castellana: “todavía no asamos y ya pringamos”. O bé el desengany de Sísif en veure que la roca que laboriosament havia fet pujar fins al cim del turó torna a rodolar avall amb una LOAPA, una constant vulneració de les competències exclusives, una asfíxia financera premeditada o qualsevol maniobra deslleial i contraria a l’esperit del gran pacte de la transició, a la Constitució i a l’Estatut.

Resulta, doncs, evident que quan es desmunta aquella petulància de nou ric (els nostres bancs són els més sans del mon, som la 8ª potència mundial o hem superat Itàlia i ara anem a passar davant de França) no hi ha cap acte de contrició ni propòsit d’esmena en relació a Catalunya, l’únic territori que sense discriminació ni maltractament podria aportar dinamisme de cara a la necessària recuperació. Ans al contrari, s’ha optat per unànime consens que, a fi d’amagar i camuflar el clamorós fracàs del capitalisme madrileny, s’ha de trobar un culpable que s’anomeni el model autonòmic, però que, el capdavall, només vol dir Catalunya, com sempre la diana preferida dels qui, des de dretes i esquerres, necessiten una hostilitat que els aglutini. Ningú no reclamarà que siguin suprimits els Ministeris i organismes centrals que dupliquen despeses i tràmits. Ni de que es dicti una Llei de Dependència amb invasió de les competències autonòmiques i, a sobre, es centrifugui la despesa. Ni que la sanitat de Catalunya tingui els 1.600 €/any que s’adjudiquen a la resta de l’Estat, en lloc dels 1.200 d’aquí. Ni de la pèssima dotació d’infraestructures o de serveis (Port, autovies sense peatge, ferrocarrils, aeroport en mans del tàndem AENA – IBERIA, etc.). Allò que, segons s’ha declarat, serà realment important i que ens ajudarà a combatre la recessió serà la implantació violadora de l’Estatut d’un horari comercial pakistaní, la prohibició de que la Generalitat obligui a que els rètols del comerç es facin també en català o que una norma de Madrid ens impedeixi prohibir les corrides de toros que, per si no ho sabien, ja fa 22 anys que es van prohibir a Canàries sense que ningú hagi protestat mai. En fi, la Brunete del Banc d’Espanya i la CECA es carregaran les caixes catalanes que ara van “de corpore insepulto”. La Brunete judicial seguirà en la línia d’aquest magistrat G. Cobos, tan exemplar i tan imparcial que diu que els nacionalistes són onanistes. No sé si es referia als nacionalistes espanyolistes o només a d’altres de concrets. La Brunete mediàtica ja veuen que com les velles falanges de Galícia és on “inasequible al desaliento”. En resum, que pinten bastos.

Espanya contra Catalunya

El Singular Digital - 18/01/2011 - Víctor Alexandre

Espanya mai no ha tingut el do de la saviesa. Ha tingut força, en alguns moments, però saviesa mai. La seva història parla per si sola. Espanya ha vençut en moltes ocasions, però mai no ha convençut. I no ho ha fet perquè, a més de menysprear tot allò que ha ignorat, ha emprat tots els seus esforços a anorrear la identitat del vençut, ja fos practicant l’extermini físic amb banys de sang o provocant la desaparició de la seva llengua. Espanya és un país acomplexat amb deliris de grandesa, i aquest és el germen de la seva autodestrucció, ja que només es reafirma per mitjà de la mort de les preses que treballen per al seu benestar. Cosa, òbviament, molt poc intel•ligent, atès que la mort de les preses acaba comportant, en aquest cas, la mort del depredador. Però no es pot esperar res més del país de la cerrazón. Cal ser molt ruc, certament, per matar la gallina que et dóna de menjar. José Montilla i Mariano Rajoy van reconèixer no fa gaire que, sense Catalunya, Espanya “és insostenible”, i, tot i això, Espanya es deleix per empobrir-nos.

La recent sentència del Tribunal Suprem espanyol contra la immersió lingüística i el recurs del govern Zapatero contra la llei de consultes populars són una mostra força explícita d’aquesta operació d’extermini. D’una banda, es tracta de convertir el català en una llengua inútil, merament folklòrica, que només tingui sentit en un àmbit restringit i domèstic; de l’altra, s’intenta tapar les escletxes legals que permeten mostrar al món el creixement imparable de l’independentisme a Catalunya. Un independentisme força desorientat encara –només cal mirar el ventall parlamentari–, però indubtablement creixent. I Espanya, sense adonar-se’n, hi contribueix, fins al punt que la fàbrica més important d’independentistes és ella i no pas Catalunya. Si fos intel•ligent, no tibaria la corda, deixaria que la llengua pròpia de Catalunya continués essent la llengua vehicular de l’ensenyament, abocaria diners –que en realitat són nostres– per millorar les infraestructures catalanes, cediria el control de l’aeroport de Barcelona al govern català, prioritzaria la connexió del TGV Catalunya-França, permetria la vertebració comunicacional dels Països Catalans i acabaria amb l’espoliació que patim. Si fes això, serien molts els catalans que se sentirien contents i enganyats i que es mostrarien molt menys reivindicatius. El problema, com dèiem, és que Espanya no pot deixar de ser com és i això la perd. La perd la seva inseguretat, la perd el seu complex d’inferioritat, la perd la frustració de lo que pudo haber sido y no fue, la perd la supèrbia i la perd la cerrazón. Per això insisteix i insisteix, perquè viu l’existència nacional de Catalunya com una negació de la nació espanyola i se sent amenaçada cada cop que percep el més mínim signe de catalanitat. No entendrà mai, per exemple, que, per tal que la llengua catalana recuperi l’espai que l’espanyola li va arrabassar, cal que aquesta reculi. És a dir, que “l’equilibri inexcusable” entre el català i l’espanyol de què parla el Tribunal Constitucional –i en el qual es basa el Tribunal Suprem per carregar-se la normalització de la llengua catalana–, constitueix per si mateix un autèntic genocidi lingüístic. I és que l’esmentat “equilibri” entre una llengua forta, amb el poder d’un Estat al darrere, i una llengua feble, amenaçada de mort, suposa un parany letal per a aquesta última. És elemental: si en una situació de desigualtat de forces tractes tothom de manera idèntica trenques l’equilibri i vulneres la igualtat de drets.

L'hora de marxar

Diari Avui - 18/01/2011 - Xevi Xirgo

Et conviden uns amics a sopar i, si hi estàs bé, no trobes mai l'hora de marxar. Que si això i que si allò i anar fent. No m'imagino, però, què passaria un dia si em truca un amic i em convida a sopar i m'insinua que me l'he de portar, que jo porti el primer, el segon i les postres i que ell ja hi posarà la taula i les cadires. Segurament ho atribuiré a un excés de confiança, que no té temps i va de bòlit, i hi aniré. I sóc capaç de dur-li un llibre de regal. Però si quan arribo es passa l'estona dient-me que per culpa del sopar ara ell no arribarà a final de mes, i que la seva economia és un desgavell perquè hi ha hagut de posar la taula i les cadires, agafaré els trastos i marxaré. Perquè sé d'altres amics que hi van a sopar amb una mà a cada butxaca. Tan amics, però a partir d'ara cadascú a casa seva. A sopar que no m'esperi més. Amb Espanya, nosaltres, en canvi, ho fem diferent. Demanem contínuament la carta de cornuts i pagar el beure. La dreta, l'esquerra, el poder econòmic, els diaris i tothom s'estan posant d'acord a culpar-nos de la situació econòmica. I nosaltres callem. He arribat a pensar que a l'Estat ja li estaria bé una intervenció econòmica, perquè així suspendrien les competències econòmiques de totes les autonomies. I vostès ja saben que quan a Espanya parlen d'autonomies parlen de Catalunya. Ens tindrien lligats de peus i mans. Seríem decoratius. Definitivament, vull dir. No és cap metàfora. Es veu que Mas es va adreçar en aquests termes –el de l'hora de marxar– en un dels darrers consells nacionals de CDC parlant de futur. Veurem què passa. N'hi ha que fa temps que tenim les maletes a la porta. Per si de cas.

Caspa espanyola

Diari Avui - 18/01/2011 - Isabel-Clara Simó

Sóc dels qui creuen que Espanya, aquella Espanya profunda i casposa que enyora el general Franco i la multitudinària missa de les dotze, aquella que trobava “soez” a Cela i “agitanado” a Lorca i que dividia el món en dues parts: “España y el extranjero”, estava en perill de defunció, que la mort de Franco i l'entrada a la Unió Europea havia obert les portes i les finestres de l'autarquia. De mica en mica, però, veig que va sortint de l'armari, primer amb vergonyeta i després “sin complejos”, el decrèpit rostre del Caballero de la mano en el pecho. Les dues perles més recents són ben conegudes: la primera, que guanyés el premi Nobel Mario Vargas Llosa va ser un triomf de la literatura espanyola (sic); que Messi sigui Pilota d'Or, és una traïció a Espanya. La segona va ser el dia de la loteria, que, com al Tercer Món, és una dia de festa major en aquest sud d'Europa que fa l'AVE més car del món i no sap frenar la corrupció sinó que la fomenta: una senyora, desinformada, exclamava que ella ja en té prou “con que no les haya tocado nada a los catalanes”. Espècimens així n'hi ha a tot arreu, però que totes dues coses siguin seleccionades per periodistes i aprovades per les direccions dels informatius és molt notori.

Per acabar-ho d'adobar, l'insubmergible Aznar diu que les autonomies són una despesa intolerable. Es refereix, és clar, a Catalunya, no a Castella-la Manxa. Doncs, mira, estic d'acord amb ell: la sentència del Tribunal Constitucional va liquidar la “España de las autonomías”, i disset és un nombre elevadíssim. És que havien de ser tres: Països Catalans, Països Bascos i Galícia. La resta se la va inventar Suárez per no desairar als del sabre.

Tot i això jo continuo creient que hi ha una Espanya que sí que vol la pluralitat, que sí que estima la llibertat i que no ha caigut en l'antesala del nazisme, que consisteix a odiar comunitats senceres, perquè és aquí on la serp diposita els seus sinistres ous. El que no sé és on està.

Van contra nosaltres. Volen els nostres quartos però no l'autogovern; volen que vulguem ser espanyols però van a liquidar la nostra llengua. I no sé si serem capaços de plantar-hi cara.

En Espagne la presse préserve la monarchie

Lafabriquedelinfo.fr - 08/01/2011 - Olivia Dehez

L'état du débat sur le renouvellement de la monarchie en Espagne en ce début d'année tiendrait peut-être en une phrase: « les Princes sont préparés pour régner ». 35 ans après le rétablissement de la monarchie et le retour du roi Juan Carlos, état des lieux d'une presse qui aime sa monarchie.

Ce postulat a été formulé par deux journalistes, dont Carmen Enriquez de la chaine de service public TVE. C'est le titre qu'elle et son confrère ont choisi pour un livre paru au mois de novembre sur Felipe de Borbon et Letizia Ortiz, prétendants à la succession au trône d'Espagne. La date est opportune puisqu'il s'agit de l'anniversaire des trente cinq ans du rétablissement de la monarchie dans le pays, qui annonce en même temps la fin prochaine du règne de Juan Carlos I. Les Princes sont préparés pour régner : la formule a été reprise par tous les titres de presse sans pondération. Et c'est par ce biais que la légitimité des héritiers apparaît au public, irrécusable.

Inaki Anasagasti, ancien membre du PNV (Parti Nationaliste Basque), a lui aussi publié cette année un ouvrage. Plaidoyer pour une ouverture du débat, La monarchie protégée par la censure dénonce l'entreprise de mystification de la Couronne en Espagne. "Le PSOE (Parti Socialiste Ouvrier Espagnol) et le groupe Prisa, qui édite El Pais, ce sont eux qui ont donné le ton. Théoriquement, ils ne sont pas monarchistes, mais ils ont posé comme acquis que la figure royale était en charge de l'Etat."

Un état de fait, naturalisé par les journalistes, comme Carmen Enriquez, qui s'exprimait en novembre 2010 au micro de Periodico Digital : "Juan Carlos I a rencontré des problèmes à l’époque de son investiture, jusqu’à ce que les citoyens espagnols soient convaincus que ses intentions étaient bonnes et se résumaient, ni plus ni moins, à convertir ce pays en un régime pleinement démocratique. Si on se réfère aux sondages, on s’aperçoit qu’il n’est question ni d’un refus, ni d’une remise en question du système monarchique en Espagne. Ce que certains voudraient faire croire."

Et son confrère Emilio Oliva de l'agence EFE, ajoutait en soutien : "Ces histoires de légitimité sont en réalité moins importantes qu’il n’y paraît. Les monarques ne rencontrent pas de problèmes auprès de l’opinion publique, l’opinion sérieuse." C’est la fabrique du consensus, qu’évoque encore Inaki Anasagasti : "Si la monarchie apparaît dans tous les enquêtes d'opinion comme l'institution la plus valorisée, c'est fondamentalement parce qu'il existe une censure et une manipulation étatiques, et que les informations qui nous parviennent de la Casa Real sont toujours positives."

Mentalité soumise

Pascual Serrano, journaliste au Monde Diplomatique version espagnole, dans une intervention publique en 2007 à Madrid, épingle sans détour la "mentalité soumise" de la presse espagnole, devant un parterre d’étudiants en journalisme: "L’imposition d’un régime monarchique requiert tout un appareil d’idéologisation […] qui utilise les leviers émotionnels au service de la cause. En réalité ce modèle communicationnel s’applique régulièrement dans le panorama informatif espagnol, mais c’est quand il s’agit de la monarchie qu’il atteint son paroxysme. La dynamique générale est de taire tout ce qui fait référence à la contestation de la monarchie, de même passer sous silence le soutien à l’hypothèse républicaine."

En 2005, année du mariage de Felipe de Borbon et Letizia Ortiz, El Pais reproduit un questionnaire sur le couple princier. Trois réponses sont avancées : "1. Felipe et Letizia font un joli couple"; "2. chaque fois ils ont l’air plus heureux"; "3. ils sont toujours plus touchants". L’"enquête d'opinion" du journal progressiste apparaît bien peu ouverte à la contestation. De même, le quotidien El Mundo l'année suivante, demande à ses lecteurs : "Croyez-vous qu’il faille réformer la Constitution pour éviter la discrimination de la femme dans l’ordre de la succession à la couronne ?". Pascual Serrano, qui cite ces deux exemples dans son intervention à charge, suggère, au même titre que la gauche républicaine espagnole, qu’une certaine idée du progrès social tendrait à mettre fin aux discriminations entre la Couronne et 47 millions d'Espagnols, avant de légiférer sur l’ordre de passage au casting royal.

La presse ne doit pas remettre la monarchie en question"

Cette inertie médiatique autour de la question du régime de l’Etat espagnol, au-delà de la complaisance de certains "journalistes courtisans", est plus sérieusement l’expression d’un principe de précaution qui fait globalement consensus au sein de la population et de la classe politique. La République est perçue en Espagne comme une vieille chimère, enterrée il y a soixante dix ans avec la guerre civile, et la "mémoire historique" est une pomme de discorde que peu de médias se risquent à croquer.

Magis Iglesias, chef du service politique de l'agence de presse Colpisa et ex-présidente de la Fédération des journalistes espagnols (FAPE), reconnaît l'existence d’un parti-pris au sein de la profession: "La monarchie est une institution que même les républicains en Espagne ont reconnu indispensable à la stabilité du pays, qui a connu une guerre civile avant d'affronter une dictature. Notre démocratie est si jeune que toucher à la monarchie pourrait rouvrir de vielles blessures, dont nous ne voulons plus. La presse ne doit pas remettre ça en question."

Ces vieilles blessures, ce sont les morts de la guerre civile et du franquisme, les "oubliés" de l’histoire contemporaine espagnole. A la mort du dictateur, la Loi d’Amnistie de 1977 a définitivement classé le dossier des crimes franquistes et jamais justice n’a été rendue aux républicains morts pour la démocratie. La tentative du juge Baltazar Garzon en 2008 d’entamer une enquête sur les crimes du passé s’est soldée par une éviction express du magistrat, qui risque 20 ans d’interdiction d’exercice sur ordre d’un syndicat d’extrême-droite.

Le franquisme a été dissout mais pas condamné, et ses héritiers intellectuels sont parmi les acteurs de la droite actuelle. Et les républicains, depuis 1939, ont perdu la partie. Juan Carlos I, sacré roi d’Espagne par Franco en 1975, est de fait devenu garant de la paix civile. Parce qu’il a chapeauté la Transition et orchestré le retour à la démocratie en faisant avorter un coup d’Etat, le roi a gagné le respect et la confiance d’une majorité d’Espagnols. Et de journalistes.

Des questions restent taboues

Selon Magis Iglesias, ce que la profession réclame maintenant, c’est la transparence des pratiques royales. "Depuis l'arrivée de la princesse Letizia dans la famille, on commence à être plus au courant. Quand l'infante Sofia est née, nous avons (les journalistes) reçu un sms de la Casa Real. Mais c'est insuffisant. On ne sait rien des affaires de la Famille Royale. Et à commencer par son coût." Mais tous les journalistes espagnols ne se satisfont pas de recevoir des textos de l’attaché de presse de la Famille royale.

Le journal Publico va se permettre de faire les comptes. Depuis trois ans, le quotidien généraliste occupe seul un créneau déserté par ses confrères. En janvier 2010, il réclame dans ses pages la fin du mystère sur les dépenses de la Couronne espagnole et avance un calcul : au total, plus de 33 millions d'euros seraient attribués annuellement à la Couronne, par une population qu'on dit partout éprise de ses monarques. Une autre "vérité ", celle du plébiscite accordé à la Couronne, que trois mois plus tard le quotidien met à l'épreuve des chiffres. Selon le journal, le soutien populaire à l'institution royale a connu une baisse historique sur la période 1994-2008. Et particulièrement, un rejet de la part des jeunes qui n'ont pas connu la Transition.

"Toute la question est là aujourd'hui, admet Magis Iglesias. Le Roi a gagné l'affection et le respect de la population. Son fils, c'est à dire le Prince, doit maintenant les mériter. C’est pour ça que les médias en Espagne doivent s'atteler à un suivi sérieux du processus de succession, pour que le jour où Felipe succède à la couronne, les citoyens puissent juger s'il est nécessaire ou non."

Pour ce faire, les journalistes vont pouvoir compter sur un Prince coopératif. Parce que Felipe de Borbon aime les journalistes, et pas seulement sa femme. En mai dernier, il a tout naturellement présidé le Congrès Mondial des Journalistes qui se tenait en Espagne, et longuement loué la liberté de la presse, en ouvrant son discours par une question, a priori rhétorique : "Qui ne veut pas être bien informé aujourd’hui ?".

L’ironie veut qu’une loi protège la famille royale de la critique. L’article 491 du Code Pénal établit qu’il "sera imposée une peine de six à vingt quatre mois à qui utilise l’image du Roi ou de n’importe quel de ses ascendants ou descendants, ou de la Reine consort, ou du Régent ou de n’importe quel membre de la Régence, ou du Prince héritier, de n’importe quelle forme qui puisse affecter le prestige de la Couronne."

Magis Iglesias, qui présidait le Congrès Mondial des Journalistes en tant que présidente de la Fédération des journalistes espagnols, aux côtés du Prince Felipe, nuance la législation, qui a pourtant déjà couté cher à la presse satirique :
"La loi n’empêche pas de parler en mauvais termes de la monarchie, elle empêche les injures et les insultes au chef de l’Etat, comme pour n’importe quel citoyen. Mais s’attaquer à une institution comme l’est la gouvernance de l’Etat, ce serait grave. Ca pourrait amener la fin de l’institution, et ce serait alors irrémédiable. C’est donc logique que la monarchie l’empêche. Mais ça ne doit pas être au prix de fermer la porte aux autres journalistes."

Les "autres journalistes", c’est la bonne presse. Celle au nom de qui Magis Iglesias est actuellement en pourparlers avec le Prince. Car le monarque veut moderniser l’image de l’institution, et entrouvrir la porte du Palais. Mais pas pour y laisser rentrer n’importe qui. "Le Prince est très préoccupé, et m’appelle régulièrement pour savoir quel formule nous allons choisir, avoue la journaliste politique. Il redoute que s’il délivre des accréditations régulièrement, cela ouvre le champ à une presse spécialisée dans les médisances. Parce qu'il y a des gens qui se moquent de la princesse, font des critiques, enfin utilisent la couronne comme un élément de distraction et de scandale. Ils ne savent pas comment empêcher l’accès à ces gens-là tout en laissant les journalistes classiques faire leur travail d’information." C’est pourtant le quotidien généraliste El Mundo, qui en 1992 a le premier déplacé le Roi dans le domaine du people, en reproduisant une photo du chef de l’Etat sur une plage.

La monarchie négocie actuellement rapport renouvelé avec les médias. La FAPE a récemment exigé de la Casa Real qu’elle arrête d’envoyer des invitations mondaines à certains journalistes. Et que soient à la place délivrées des accréditations, afin de marquer la responsabilité de chacun.

La implosió que ve

Diari Ara - 16/01/2011 - Toni Soler

Ofensiva . Portem mesos debatent quin to tindrà la presidència d'Artur Mas. Ens preguntem si serà una legislatura de gestió contra la crisi, o si hi haurà lloc per a l'agenda de l'avenç nacional (que és una altra manera d'enfocar la gestió contra la crisi, pensem alguns). Volem saber si això del pacte fiscal serà un brindis al sol o un envit seriós a l'Estat. Si xisclaran els sobiranistes de CDC, o si Duran aconseguirà silenciar-los amb un bozal . Però resulta, ai las, que això tampoc no depèn de nosaltres. No som lliures per decidir quan ens enfadem i quan no. Potser l'Artur Mas volia tranquil·litat i bons aliments, però sembla evident que a Madrid han decidit una altra cosa: s'acosta una ofensiva en tota regla contra les autonomies en general i contra Catalunya en particular. Mas haurà d'entrar al trapo . L'hi obligaran.

aznar . José María Aznar ha demanat un vot massiu per al PP perquè Rajoy pugui encarar lliurement la revisió de l'estat de les autonomies, aquest federalisme d'opereta impulsat el 1978 per la UCD i el PSOE per diluir la diferència catalana. Ara consideren que 17 Parlaments, 17 horaris comercials, 17 televisions i 17 de tot són un luxe que no ens podem permetre. Aznar deu tenir part de raó, tot i que, quan ell manava, les autonomies (majoritàriament en mans del PP) no eren una rèmora, sinó un complement del miracle econòmic espanyol. I mentre es queixa de duplicitats, no diu que l'Estat té més funcionaris que abans. I que manté un ministeri de Cultura buit de competències, però amb prou pressupost per endur-se l'arxiu Centelles o el fons documental de Carmen Balcells.

Però no ens enganyem, el debat no és tècnic, sinó tàctic (cal assenyalar un culpable de la fallida) i emocional ( reforzar la idea de España, com suplicava el diari Abc ). Això és el que ens espera si Rajoy obté la victòria que tothom li vaticina. El problema, però, és que el PP no estarà sol en aquesta croada. L'acompanyaran milions de vots (centenars de milers a Catalunya: aquest és el nostre taló d'Aquil·les) i, a més, comptarà amb el suport d'un PSOE desorientat i sense discurs. L'ofensiva de ZP contra els horaris comercials n'és el primer exemple. Però els socialistes, a més, preparen un pla per racionalitzar l'estat de les autonomies, i amb aquest arsenal intentaran resistir el vendaval popular.

riscos . Des d'un punt de vista tàctic, la implosió que s'acosta no és dolenta per a cap govern espanyol: el xivarri potser distraurà els ciutadans del drama autèntic, la fallida internacional de la marca Espanya i la inevitable retallada de despesa pública. Però si mirem més enllà, només una mica més enllà, veurem que l'Estat està jugant amb foc. A Euskadi, el lehendakari més impopular des de la Transició s'enfrontarà, tard o d'hora, a un món abertzale reforçat i reincorporat a la vida política; a Catalunya hi ha un govern nacionalista sòlid i uns moviments reivindicatius de fons que no tenen res a veure amb les tristes batalletes de l'independentisme polític. I hi ha, sobretot, un interrogant enorme: ¿algú creu que el PSC seguirà les passes del PSOE si proposa -com sembla- una nova LOAPA?

Jo no sé si aquesta Espanya en fallida, intervinguda, crispada i condicionada pel soroll mediàtic del postfranquisme està en condicions de plantejar una batalla amb tants riscos. Però, si ho fa, és possible que Artur Mas es trobi, sense proposar-s'ho, davant d'una disjuntiva que no esperava. No pas tan aviat.

La Masia del cine català

Diari Avui - 16/01/2011 - Manuel Cuyàs

La pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, basada en la novel·la i altres relats d'Emili Teixidor, ha estat nominada a alguns dels premis Goya instituïts per l'Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España. Nominada: una paraula que no volia dir res, ni en català ni en castellà, fins que el català i el castellà se la van copiar de les cerimònies dels Oscar. Igual que Acadèmia. Si a Hollywood l'entitat que reparteix els Oscar i nomina les pel·lícules que se'l mereixen es diu The Academy of Motion Pictures Arts and Sciences, les institucions cinematogràfiques espanyoles i catalanes no podien pas quedar enrere i ser menys acadèmies a l'hora de distribuir premis. A Catalunya també tenim acadèmia, l'Acadèmia del Cine Català. Una acadèmia era fins fa poc un lloc on se feien classes. Si l'acadèmia era de ciències s'hi havia d'anar amb un microscopi i amb la taula dels elements apresa de memòria, i si era d'arts s'hi havia d'anar amb una carpeta de dibuix, llapis i goma d'esborrar. Ara les acadèmies són d'arts i ciències del cine i no s'hi va a aprendre a fer pel·lícules sinó que s'hi ha d'anar amb les pel·lícules fetes i nominades. L'estora vermella de l'entrada també és una còpia de Hollywood. I els vestits dels actors. I els posats que fan. I els petons. I l'agraïment a la mare, al pare, a la promesa i al productor quan els donen el premi.

Però bé, no fem escarafalls, que avui estem de festa. Pa negre, una pel·lícula catalana de molt alta qualitat, pot rebre aquest any el reconeixement d'una acadèmia, l'espanyola, que normalment no fa cas del cine català per molta qualitat que tingui. Només la nominació ha fet que molts cines que ja l'havien exhibida mesos enrere l'hagin tornada a reclamar. Això vol dir diners per a la productora d'Isona Passola i la possibilitat de fer més pel·lícules catalanes d'alta qualitat. Els mèrits sempre ens els reconeixen els altres, i cal aprofitar-ho. Hi insisteixo: res d'escarafalls. I si els premis Goya a què Pa negre aspira es materialitzen, més demanadissa, més negoci i més pel·lícules catalanes.

No s'acaba de ponderar prou que si el cine català té cada cop més prestigi i més qualitat artística i tècnica és gràcies a l'Escac, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Si el Barça té a la Masia d'allà dalt a la Diagonal l'escola de formació de futbolistes que amb els anys, amb l'esforç i la disciplina ha creat jugadors de primer nivell que no ens cal anar a fitxar a fora perquè són nostres, a Terrassa hi ha una altra masia, la masia del cine català, que amb els anys ha format, com si d'una verdadera acadèmia de les arts i de les ciències cinematogràfiques es tractés, un planter de tècnics i artistes de primera divisió. Els resultats de l'Escac s'estan obtenint ara. Agustí Villaronga no en va ser alumne, però alguns tècnics de la pel·lícula Pa negre, la pel·lícula nominada als Goya, sí que ho van ser.

L'Escac va néixer de la dèria personal de Josep Maixenchs, un antic escolapi que quan exercia el sacerdoci i la docència ja projectava als seus alumnes de batxillerat les pel·lícules més selectes de la història del cine i els donava unes informacions fonamentals sobre el director, el productor, els actors i l'època en què van ser fetes. La confluència cinèfila i pedagògica va convertir Maixenchs primer en fundador i ara en director de l'Escac, escola patrocinada per l'Escola Pia de Catalunya i adscrita a la Universitat de Barcelona.

Maixenchs, em permetran la confidència, va ser professor meu quan ell era escolapi i jo alumne de Santa Anna de Mataró. No diré que em va introduir en l'afició al cine, perquè ja la portava incorporada des que vaig néixer, però va desplegar davant els meus ulls i els dels companys una filmoteca sencera.

Fa poc vaig anar a retrobar Josep Maixechs a l'Escac de Terrassa. Té una afectació als ulls que li impedeix veure com cal les pel·lícules, però està molt satisfet de l'obra feta i dels alumnes que surten del seu establiment. Un moment de la conversa em va confessar la seva preocupació perquè els alumnes tenen poca sensibilitat per fer cine en català. “Han crescut veient cine en castellà i es pensen que els personatges de les seves pel·lícules han de parlar en castellà. També han crescut amb el cine de Hollywood i aspiren a fer cinema com l'americà”. ¿Com volen que no tinguin aquesta aspiració si les nostres institucions cinematogràfiques, com si fossin a Hollywood, són Acadèmies d'Arts i Ciències que reparteixen ninots semblants als Oscar?

Sort en tindrem de Pa negre. No sabem encara calibrar el favor que ens farà a tots Pa negre. Una pel·lícula catalana parlada en català i basada en un relat català guanya premis o almenys té nominacions de l'Academia que imita la de Hollywood i que fins ara només valorava el castellà.

Ha guanyat Otegi

Diari Avui - 16/01/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

No existeix cap realitat nacional que sigui idèntica a una altra, però sí que és possible trobar semblances o paral·lelismes en situacions per les quals passen certs països. Sovint s'ha volgut establir aquesta proximitat entre Irlanda del Nord i el País Basc, a partir de certs factors similars o comparables. En realitat, però, hi ha dues diferències fonamentals entre un cas i l'altre, començant per la que afecta els dos estats dels quals depenen i amb el qual mantenen un conflicte obert. D'una banda, com és ben sabut, Espanya no és exactament el Regne Unit de la Gran Bretanya. No són iguals la tradició política, ni la cultura democràtica, ni les maneres de tractar una realitat plurinacional, ni l'actitud de respecte davant la possibilitat que una part del territori estatal pugui separar-se'n si així ho volen els ciutadans, ni les facilitats perquè qualsevol persona de qualsevol comunitat nacional pugui accedir a la presidència del govern figuradament comú.

D'ALTRA BANDA, el moviment que defensa la reunificació nacional amb la República d'Irlanda, si bé ha tingut sempre dues expressions clares, la política (Sinn Féin) i l'armada (IRA), la segona ha estat en tot moment subordinada a la primera. L'activitat armada formava part d'una estratègia global, d'alliberament nacional, en la qual era el braç polític qui manava, qui en fixava els ritmes i els camins a seguir. El Sinn Féin mai no va quedar sense veu ni criteri propi, pel fet d'haver de supeditar-se a les exigències o a la dinàmica del grup militar, de tal manera que avui, desaparegut aquest, és el Sinn Féin i només aquest l'expressió del moviment patriòtic als comtats del nord de l'illa.

Al País Basc, tot ha anat ben diferentment, ja que l'estratègia armada no sols s'ha imposat sempre en la política, sinó que mai no li ha deixat el protagonisme real. ETA ha considerat que només ella representava l'independentisme basc, i tota la resta de l'espai abertzale, fossin partits, sindicats o associacions diverses, havien de sotmetre's al seu criteri i a les seves prioritats. Les discrepàncies entre l'exclusivitat de la via militar o bé la complementació amb la política van donar lloc a dues branques d'ETA, la militar (ETA m) i la politicomilitar (ETA pm), i al capdavall va ser la primera, la que es va imposar, amb la sospitosa desaparició de Pertur, Eduardo Moreno Bergaretxe, l'ideòleg del pas a la política per part del grup armat.

I a qui no li interessava que l'independentisme basc deixés de ser violent per ser polític? Doncs exactament als mateixos que ara han reaccionat negativament davant l'alto el foc d'ETA: els nuclis més durs de l'organització que no han fet res més a la vida i viuen de la nostàlgia i l'èpica de les armes, molt importants fa més de tres dècades i avui ultraminoritaris. Però també tots aquells que, de la banda espanyola, prefereixen que la independència del País Basc es reivindiqui a punta de pistola i no amb el vot lliure a les urnes, perquè saben que per aquesta via no arribarà mai la independència, perquè l'ús de les armes mai no serà majoritari, ni tindrà cap complicitat internacional. Fa més por, doncs, la democràcia que la violència. Per això ha guanyat Otegi, remant contra el vent de les adversitats de dintre i de fora. Perquè l'esquerra abertzale ha estat, finalment, prou valenta per imposar-se a ETA i desprendre's de la seva tutela, i aquesta no ha tingut més remei que acceptar la nova realitat. Ara que ha guanyat la política, i ens n'alegrem, què hi fa encara Otegi a la presó? A qui beneficia la seva reclusió? La resposta és òbvia.

TVE (Toros Vetats a Espanya)

Diari Avui - 16/01/2011 - Lluís-Anton Baulenas

Ja ho saben, TVE ha prohibit la retransmissió de les curses de braus (les consideren una tortura per als animals) però no pas la informació taurina (es considera d'interès general).

Des de casa nostra, el comentari automàtic, a la vista de les reaccions espanyoles ha estat clar i mig burleta: ni de lluny, ni en quantitat ni en qualitat es poden comparar a les que va provocar la decisió del parlament de Catalunya en el mateix sentit, avalada per milers de signatures de particulars.

Un cop més, doncs, qualsevol notícia procedent de Catalunya és susceptible de ser tractada com un atac a Espanya, mentre que, si la mateixa notícia es dóna a Madrid, no. De fet, el cas ja es va produir quan els coratjosos antitaurins de Madrid (també amb milers de signatures recollides) van intentar repetir l'acció dels seus coreligionaris catalans davant el parlament regional madrileny. Els van tractar de tot, gairebé de malalts mentals, però no pas d'antiespanyols.

Arran de la sorprenent (i valenta) decisió de la direcció de TVE, i vista la lenta i fluixa resposta de tantíssims dirigents polítics espanyols de totes les ideologies –els mateixos que gairebé van cridar a la invasió de Catalunya per restaurar els toros–, hem d'aprofitar per recordar que aquesta situació no solament no és nova sinó que es repeteix sistemàticament. I en el cas de la simbologia nacional catalana no falla mai: el PP i Ciutadans critiquen qualsevol mesura normalitzadora del català, però mai, fixin-s'hi, mai dels mais, diuen ni piu davant dels milers de situacions discriminatòries cap al català. Igual que critiquen els antitaurins per antiespanyols i callen quan RTVE, en un altre àmbit, fa exactament el mateix, el PP i Ciutadans carreguen les armes contra una o dues qüestions que consideren insuportables, com ara el català com a llengua vehicular a les escoles, per tal d'evitar una suposada discriminació lingüística, però són amnèsics a l'hora d'oferir contrapropostes per fomentar la normalització del català. Per exemple, consideren una intromissió escandalosa en la llibertat de comerç que l'Estat intervingui en la indústria cinematogràfica per marcar un mínim de presència del català als cinemes, però alhora admeten que l'Estat aboqui diners a cabassos en aquesta mateixa indústria a força de subvencions. Aleshores, admetem l'Estat intervencionista. El que no pot ser és que sempre perdem els mateixos.

L'endemà del dissabte

Diari Avui - 16/01/2011 - Matthew Tree

Ciutadans.

L'any passat vaig coincidir amb una diputada de C's en una tertúlia radiofònica i un diputat del mateix partit en una altra de televisiva. Tots dos van negar que el seu partit fos monotemàtic, però en ser preguntats, per exemple, pel tema de l'energia nuclear, va resultar que la diputada hi estava en contra i el diputat, a favor, sense que cap dels dos sabés res de les opinions de l'altre. És més, tal com va explicar Ferran Sáez en aquest diari dimarts passat, fins i tot quan C's defensa la seva causa única –la peculiar idea que, per bé que abans (de la guerra) es parlava molt més català a Catalunya que no pas ara, encara ara se n'hi parla massa– es contradiu, ja que C's afirma que només les persones (i no pas els col·lectius) tenen drets lingüístics, però celebra cada atac a la llengua catalana com si fos una victòria col·lectiva d'una suposada comunitat ètnica castellanoparlant resident a Catalunya.

Rebels.

Atesa tanta incoherència interna, si C's ha aconseguit mantenir els seus tres escons al Parlament, deu ser en bona part gràcies a l'habilitat retòrica del seu president, Albert Rivera, el qual dóna a entendre que és un rebel heroic, una mena d'okupa encorbatat, alhora que defensa a ultrança les sentències dels màxims representants de l'omnipotent poder estatal –el TC i el TS– en contra de les lleis establertes pel més aviat poc poderós govern català i dels desitjos d'una majoria de l'encara menys poderosa població catalana.

Joves.

Al Parlament i als debats, Rivera té el costum de fer una ganyota estrafeta cada cop que se'l contradiu. Durant anys aquestes ganyotes m'han fet recordar algú a qui no he pogut posar cap nom fins que hi vaig caure, ahir mateix: les ganyotes de Rivera són clavades a les del personatge de Rick, de la sèrie Els joves, un soi-disant progressista (però ideològicament analfabet) que està convençut, malgrat la manca de cap prova, que tothom l'admira. Al capítol final, descobrim que Rick, lluny de ser, tal com proclama, un “home del poble”, és de classe alta i de família ultraconservadora. Pel que es veu, doncs, és possible que la semblança entre els dos homes vagi més enllà d'un mer rictus facial. Ara bé, es pot dubtar, això sí, que Rivera –tal com fa el Rick– també s'aprofiti de vells exemplars de la revista Cosmopolitan a l'hora de masturbar-se. M'imagino, vaja.

El país de Pep Guardiola

Diari Avui - 16/01/2011 - Xevi Xirgo

Pep Guardiola, no en tinc cap dubte, ha fet moltes aportacions per a la felicitat de tots nosaltres aquests darrers anys. Però a mi em mereix un especial respecte la de l'altre dia, quan se'n va anar a Zuric a l'entrega de la Pilota d'Or i va parlar en català. Suposo que ell ho va considerar normal, perquè és l'idioma del seu país i és l'idioma amb el qual la majoria de nosaltres ens expressem habitualment. Però alguna cosa falla –i tots sabem què és– quan un fet tan normal com aquest, parlar l'idioma del teu país, es mereix que fins i tot el president Artur Mas el truqui per agrair-li el gest. Som un país, tenim una llengua pròpia, però, paradoxalment, quan sortim a fora ens n'hem d'amagar. Si no és pas, és clar, que ets Pep Guardiola i t'ho pots permetre. Anem acomplexats pel món però anem acomplexats també a casa nostra. Ho penso cada cop que veig qualsevol polític fent l'habitual roda de premsa i veient que, quan s'acaba, ho ha de repetir tot altra vegada per a les ràdios i teles en castellà. S'imaginen que a ZP al final d'una roda de premsa li preguntessin si ho pot repetir en català? Exagero i no és exactament el mateix, però això és el que fa cada dia de cada dia la nostra classe política. Explica el que vol i un cop ha acabat ho torna a repetir per a ràdios i teles espanyoles. Com si no s'haguessin inventat els subtítols! Anys enrere ho havia vist fer (això de negar-se a repetir en castellà el que acabava de dir en català) en ocasions molt excepcionals al president Pujol. Però jo no deixo de preguntar-me què passaria si un dia tota la nostra classe política catalana es posés d'acord a fer el mateix amb tota normalitat.