Indignats i espanyolíssims

Diari Avui - 31/05/2011 - Ferran Sáez Mateu

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

 

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

 

L'altra característica DefiniDORA del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

 

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

 

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.

“The Economist” considera el “Catalonia is not Spain” base de l’èxit del Barça

El Singular Digital - 24/05/2011 - Redacció

La revista financera ‘The Economist’ analitza l’èxit empresarial del Barça i arriba a la conclusió que la base del seu triomf és el “Catalonia is not Spain”, la catalanitat del club i la creació de jugadors de la casa, de forma tan evident que al vestidor es parla català.

Encara que segons aquest mitjà l’èxit econòmic encara està en mans del Real Madrid, els blancs ingressen 439 milions d’euros anuals per 398 el Barça – diferència que pot canviar gràcies al contracte de 165 milions que Sandro Rosell ha firmat amb Qatar Sport Investment- l’èxit empresarial i esportiu és sense cap mena de dubte blau-grana.

Concretament l’expert en gestió d’empreses Boris Groyberg, assegura en aquest reportatge que un dels factors de l’èxit del Barça és la creació de talent des de la mateixa escola del club, La Masia, i a més en clau catalana: “Alguns clubs semblen les Nacions Unides, mentre que el Barcelona, compte amb una majoria de jugadors de la casa en el vestuari, on es parla català”.

 

El mitjà també senyala com un altre factor de l’èxit del Barça el significat polític que aquest representa i el fet que el lema “més que un club” s’associï a l’orgull de ser català. The Economist diu que per aquest sentiment es tracta d’una de les entitats esportives amb més socis, 150.000 persones.

 

I, finalment, com a tercer element d’èxit, el mitjà també destaca els valors que impregnen tota la gestió del club.

L’autèntica ‘Catalan Revolution’

El Singular Digital - 24/05/2011 - Víctor Alexandre

És molt positiva l’Acampada Solidària de la plaça de Catalunya d’aquests darrers dies, situant Barcelona en els telenotícies d’arreu del món, fins al punt de convertir-se en un moviment que ha travessat l’Atlàntic i s’ha encomanat a capitals com Nova York, Mèxic, Buenos Aires o Bogotà. I el més interessant és que al darrere es troba un llibre que hi ha influït notablement. Em refereixo a “Indigneu-vos!”, d’Stéphane Hessel, redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Un llibre és una cosa molt humil, molt, però infinitament poderosa, perquè pot esmolar el pensament, acabar amb la letargia social i empènyer moltes persones a canviar per sempre la seva actitud davant la vida. Per això les primeres víctimes, amb l’arribada d’un règim totalitari, són sempre els escriptors desafectes. L’home lliure és l’enemic número u de l’absolutisme, i, per tant, el més perillós per als guardians de l’statu quo. Saben que el pensament lliure acostuma a plantar la llavor de la revolta i el temen i l’odien a parts iguals.

 

Una altra cosa és que el moviment de l’Acampada hagi estat més emocional que cerebral. Vull dir que hagi estat més una reacció que no pas una acció preconcebuda. El mateix Hessel ha dit que “no tenir un líder pot ser un problema”. Evidentment, no es tracta d’un líder a qui tothom segueix a ulls clucs sinó d’algú amb capacitat per transmetre als altres la idea que no n’hi ha prou d’indignar-se. Cal també tenir un full de ruta contra la depredació del planeta i en defensa de valors com la justícia i el respecte per la llibertat dels pobles. L’afany de dominació de l’ésser humà, com a via de reafirmació personal, és tan cec que ni tan sols no s’adona que porta implícit el germen de la seva pròpia destrucció.

 

Per això és positiu que l’Acampada de Barcelona s’hagi desmarcat del plantejament hispanocèntric de la de Madrid i de la seva Spanish Revolution, i que, tot marcant perfil propi, Catalunya hagi plantejat qüestions com aquestes: “La nació catalana gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, com recull la Carta de les Nacions Unides. La legitimitat democràtica de la Constitució espanyola és nul•la, atès que el poble català no ha pogut expressar lliurement la seva voluntat d’organització política, econòmica, jurídica i social de la seva nació. L’Estat espanyol no està legitimat per amenaçar la nació catalana amb una intervenció militar, atès que això violaria les resolucions de la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa que l’Estat espanyol ha signat. La nació catalana no reconeix cap sobirania de la Corona espanyola sobre el seu territori, atès que els Borbons no ostenten cap dret dinàstic sobre el nostre país. Els ciutadans de Catalunya no estan subjectes a la llei espanyola, atès que la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret de cada nació a desenvolupar-se socialment, culturalment i estructuralment sense ingerències externes. L’organització política de la nació catalana s’ha de basar en un sistema de llistes obertes, atès que l’existència jurídica de la nostra nació es basa en els principis de legitimitat democràtica reconeguts per la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa.”

 

En sentir això, no és estrany que les veus catalanes del nacionalisme espanyol, sempre disfressades d’universalisme de fira, s’hagin pronunciat d’aquesta manera: “Aquesta revolució no ha de tenir banderes ni tampoc nacions. És pel bé de les persones, contra el capitalisme salvatge i sense ètica i contra la corrupció més dura, i cap d’aquests dos conceptes no té bandera”; “No és el moment de dividir, sinó d’unir forces; ja es va espatllar una revolució obrera per culpa dels nacionalismes”; “Què és aquesta merda anomenada Catalan Revolution? Res de divisions del moviment. Tots units! Spanish Revolution!”.

 

Gairebé no val la pena fer cap comentari, perquè aquestes proclames es desacrediten soles. Diguem, tanmateix, que precisament darrere de l’opressió de pobles hi ha sempre el capitalisme salvatge, la manca d’ètica i la corrupció més dura. I totes tres xacres es poden trobar en governs d’aparença democràtica, com l’espanyol, i sota banderes que trepitgen altres banderes. Els obrers no són pàries, com alguns dels seus suposats defensors voldrien. Els obrers són éssers humans que tenen pare i mare, com tothom, i un poble i una cultura i una llengua i, en definitiva, unes arrels que estimen profundament i a les quals ningú no té dret a exigir-los que hi renunciïn. I quan els éssers humans deixen la seva terra per anar-se’n a una altra, fan seves les causes justes de la terra que els acull perquè aquest és el principi de tota solidaritat. La necessitat vital de defensar-se d’un dominador no és nacionalisme, el veritable nacionalisme és la imposició d’un pensament únic per perpetuar la dominació. Unitat sí, és clar que sí. Però des de la diferència. Altrament no es tracta d’unitat, sinó de ramat. És una llàstima que no entenguem que l’autèntica revolució, la més elevada i universal de totes, consisteix en el respecte per totes les banderes, no pas en la seva supressió, ja que tota revolució que no respecti aquest principi està condemnada al fracàs. Aquesta, per tant, hauria de ser l’autèntica Catalan Revolution, aquesta podria ser la més enriquidora aportació de Catalunya a la Humanitat.

Sento vergonya i indignació

Diari Avui - 24/05/2011 - Quim Domingo Panella

Sento indignació i vergonya de pertànyer a un estat, l'Estat espanyol, que després de trenta anys encara no ha assolit la plena democràcia. Només cal veure com els partits polítics utilitzen les institucions. Fa pocs dies, el Tribunal Constitucional va sentenciar, en contra del Tribunal Suprem, que la coalició Bildu es podia presentar a les municipals. El PP, que tant va valorar el TC quan va retallar i estripar l'Estatut de Catalunya, ara quasi el considera un estament proetarra. Els diaris de la línia del PP també s'hi van lluir. La Razón titulava “ETA gana, la democracia pierde”. I l'ABC, “El TC avala a los proetarras”. Com es pot ser tan hipòcrita, tan manipulador i tan desvergonyit!

Sento indignació perquè un govern dit democràtic no compleix les lleis que ell mateix ha promogut. Em refereixo als 1.450 milions d'euros que l'Estat ha de transferir a Catalunya en concepte de competitivitat. I en sento perquè el PSC no va acompanyar el govern de Catalunya a la reclamació d'aquest deute a les Corts generals.

 

Sento també indignació perquè, en els municipis i les comunitats governats per partits amb molts dirigents imputats per corrupció, aquests augmenten encara més els seus resultats electorals.

 

Sento indignació perquè en els moments tan difícils que estem vivint, els partits polítics, govern, sindicats i patronal no han signat cap compromís seriós i fiable per, tots junts, arribar a sortir de la crisi.

Sento indignació perquè, a casa nostra, el govern està retallant aspectes bàsics de la societat del benestar com són la sanitat i l'ensenyament i ens vol fer creure que ho fa per poder mantenir el benestar general. No és creïble, sobretot si no es presenta abans un pla de prioritats. Sembla que la finalitat del govern de CiU sigui només aplicar retallades.

 

Sento indignació per l'ús partidista dels mitjans que fan els governs de torn.

 

Sento la mateixa indignació que senten els milers de persones que han omplert les places del país.

La revolució catalana?

Diari Avui - 24/05/2011 - Hèctor López Bofill

Un dels drames de la història de la Catalunya contemporània ha consistit en el fet que els moviments d'emancipació nacional o bé han estat esclafats per una burgesia sense ànima o bé han estat dissolts en una revolució social amb elements del proletariat i del subproletariat de matriu espanyola. Algunes de les grans crisis que ha viscut el país durant el segle XX han basculat entre aquests dos pols en els quals el catalanisme sempre ha acabat esqueixat per un conflicte de classes que ha beneficiat els poders al voltant del quilòmetre zero de Madrid.

En un context molt diferent, i sortosament amb menys pulsions violentes, temo molt que el moviment dels “indignats” que acampen a la plaça Catalunya i, simptomàticament, a la Puerta del Sol, reprodueixi aquests anhels que ho volen transformar tot menys la mateixa estructura de l'Estat. Un immobilisme de fons que, com també és habitual, disposa de la irresponsable complicitat d'alguns actors polítics i intel·lectuals de l'esquerra catalana, de vegades autoanomenada “catalanista”, que recolzen totes les lluites antiglobalitzadores, però que miren cap a una altra banda quan la reivindicació de drets es concreta en el dret a l'autodeterminació, unes elits suposadament progressistes que han fomentat durant dècades l'autoodi nacional i la persistència de bosses de població d'origen espanyol no integrades al país.

 

Comparativament, els 500 acampats de la plaça Catalunya dels primers dies amb les seves incertes demandes han tingut més repercussió en els mitjans espanyols i mundials que el milió de catalans que van desfilar pel passeig de Gràcia el 10 de juliol de l'any passat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i cridant “independència” o que les més de 900.000 persones que han votat per l'Estat propi en els municipis del país a les consultes populars. Potser també caldria recordar que la plantada organitzada al parc de la Ciutadella per exigir als diputats del Parlament que tramitessin la proposició de llei de declaració d'independència presentada per SI va haver de suportar la befa dels mitjans de comunicació catalans i el desallotjament expeditiu a càrrec de la Guàrdia Urbana de Barcelona comandada per Jordi Hereu que, en canvi, s'ha mostrat tolerant i passiu a l'hora de dissoldre la concentració dels “indignats”.

 

En aquesta tessitura, des del catalanisme ens hem de preguntar per què, tenint un pes social molt superior al d'altres moviments, som incapaços de canalitzar les energies per propiciar que els anhels de transformació social desemboquin en una transformació nacional. I la resposta és que des del mateix país es drecen poderosos dics de contenció que, quan la situació es troba oberta i a punt de rebentar, acaben reconduint les aigües cap a l'ordre espanyol.

 

Des del juliol de l'any passat que els catalans podríem tenir el nostre Tahrir independentista, amb un lideratge que hagués sabut conjugar les protestes derivades de la crisi socioeconòmica amb la situació d'espoliació i de dominació política de què es víctima el país, i que hagués aprofitat l'empenta de les grans manifestacions ciutadanes per reclamar una democràcia avançada que permeti celebrar referèndums de sobirania oficials, però bona part de l'estament polític i dels actors socials que podrien haver empès el moviment van preferir esmorteir-lo o combatre'l amb hostilitat, potser en part per incertesa, per covardia, per por de no controlar els canvis, però, sobretot, per continuar gaudint dels privilegis del sistema autonòmic que, a ells, els ha encimbellat a considerables cotes de benestar personal. El centredreta representat per CiU va acomboiar les reivindicacions nacionals fins que, un cop parapetats a la Generalitat, s'han dedicat a invocar excuses per esquivar el procés de ruptura amb Espanya i esperar que baixi la reverberació, i ara han de bregar amb un conflicte social que desconeix (i menysprea) les demandes de sobirania atiades per grups alternatius i també per alguns sectors de l'esquerra tripartida desallotjada del poder. Unes protestes, a la plaça Catalunya, ancorades, tal com dic, en un marc mental espanyol, sigui perquè molts d'ells són fills i néts d'un sistema que no ha aconseguit integrar-los en la catalanitat, sigui perquè identifiquen que l'únic canvi real de les estructures socioeconòmiques només pot procedir d'un canvi de qui té el poder i els recursos: Espanya.

 

I, en el cas, de les acampadas a la Puerta del Sol, unes protestes que de vegades freguen la catalanofòbia, de manera que la reacció social alternativa no s'allunya gens del discurs polític convencional. La forta aversió a la pluralitat nacional i a qualsevol insinuació que posi en perill la unitat de l'Estat palpita en la grotesca demanada de circumscripció electoral única espanyola i també en els comentaris al Twitter d'alguns dels manifestants madrilenys. Entre dijous i divendres de la setmana passada, quan a Barcelona es començava a reclamar que el motiu spanish revolution fos substituït per catalan revolution, des de Sol es queixaven dient que “ya estáis con la independencia; No os carguéis la intención de la acampada; no mezcléis la política”, tot identificant, doncs, la reclamació sobiranista amb el sentit més pejoratiu de l'activitat política –a la qual ingènuament, o amb tota la mala intenció, ells creuen no dedicar-s'hi.

 

En qualsevol cas, si té algun sentit que prosperi la revolta dels “indignats” a Catalunya, només és precisament si deriva cap a un moviment que aplegui les reivindicacions socials amb les reivindicacions nacionals, una veritable catalan revolution que enarbori els ideals de justícia, d'igualtat i de llibertat individual i col·lectiva.

La CUP fa un salt

Diari Ara - 23/05/2011 - Redacció

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) fa un salt considerable amb els resultats de les eleccions municipals d'aquest diumenge. El resultat més vistós és el de Girona, on entren per primera vegada amb 3 regidors, alhora que ERC perd de cop les quatre cadires que tenia al consistori.

Però el creixement de la CUP es reflecteix en més territoris. També entren a Banyoles –on ja havien tingut representació anys enrere– amb 2 regidors i a Reus, on obtenen 1 cadira.  En d'altres capitals de comarca, augmenten la seva representació: a Berga, passen de 2 a 3 regidors; a Manresa, de 1 a 2;  a Vilanova i la Geltrú, d'1 a 3, i a Valls, d'1 a 3.

Tot i no ser capital de comarca, el salt també és molt notable a Molins de Rei, on passen d'1 a 4 regidors, en ple cinturó metropolità. En aquesta ciutat del Baix Llobregat, podrien tenir la clau de la governabilitat, ja que CiU i el PSC empaten a 5 regidors i la majoria absoluta és en els 11 regidors. 

A Vilafranca del Penedès i a Vic, es mantenen amb 2 regidors, i a Mataró amb 1, totes dues capitals de comarca. També conserven la representació que tenien a Sant Celoni, 2 regidors.

En d'altres poblacions més petites, destaca l'entrada a Sant Esteve de Palautordera, amb 4 regidors, només dos menys que els 6 de CiU i tres més que l'únic regidor dels Independents per Sant Esteve. A Santa Maria de Palautordera, el poble del costat, també s'incorporen al consistori amb 2 regidors –hi ha guanyat CiU amb 5, el PSC n'ha obtingut 3 i ERC 1–.I el mateix a passat a Subirats, on també obtenen 2 regidors.

I també són altament simbòlics els 4 regidors que han aconseguit a Arenys de Munt, el poble on van néixer les consultes populars sobre la independència. Fins ara, tenien 1 regidor, Josep Manel Ximenis, un dels impulsors del 13-S, que ara aconsegueix tenir tres companys més al consistori. Han quedat empatats a 4 amb ERC –que creix de 3 a 4 regidors–. CiU, amb 3 regidors, tindrà la clau per decidir l'alcaldia. El PSC només ha obtingut 1 regidor.

A la ciutat de Barcelona, la CUP es presentava per primera vegada i ha obtingut 11.797 vots, una setantena més dels 11.729 que ha aconseguit C's, el partit d'Albert Ribera. Tanmateix, el 1,95% de vots obtinguts encara els ha deixat lluny del 5% que cal per entrar al consistori.

Qui és Josep Anglada?

‘Inside job'

Diari Avui - 21/05/2011 - Maria Antillach

Quan el setembre del 2008 Leham Brothers va fer fallida, i els primers signes clars d'aquesta crisi interminable que estem patint es van fer evidents, tant als Estats Units com a Europa els polítics es van omplir la boca dient que el capitalisme, tal com el teníem entès fins llavors, havia tocat fons i que el que calia, per sortir de la crisi i tirar endavant, era refundar-lo.

Obama va ser elegit president dels EUA, i jo, ingènua de mi, creia que seria testimoni del gran canvi que portaria per fi la justícia social. En realitat, però, ha acabat passant tot al contrari: ja ningú parla de refundar res, i els plats trencats els hem acabat pagant els de sempre, és a dir, la classe mitjana i la classe treballadora. Mentrestant, els especuladors que van provocar la crisi i es van embutxacar milions de dòlars continuen en llibertat i amb els comptes ben sanejats. A més, uns quants tenen un càrrec a l'administració d'Obama. No es perdin el documental Inside job, que és a la cartellera. Allà ho expliquen tot molt bé, però els aviso que no és apte per a cardíacs.

Sense llibreria catalana a París

Diari Avui - 22/05/2011 - Esteve Carrera

“Quantes hores delicioses vaig passar en aquesta botiga en el temps del meu servei militar i durant els meus viatges a París!”, escrivia la setmana passada en el seu bloc l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff, comentant la notícia. L'única llibreria catalano-occitana de París, creada el 1977, tancarà les portes el mes de juny. El seu fundador i gerent, Jean-François Coche, explica que no tancarà per dificultats econòmiques directes sinó per la voluntat del propietari de l'immoble de triplicar el preu del lloguer. Després de gairebé quatre anys de combats judicials i intents per salvar l'activitat, Jean-François Coche s'ha rendit a l'inevitable: “M'he fiat dels consells del meu advocat, que me diu que podria acabar arruïnat. Al centre de París no podem lluitar; els propietaris volen negocis rendibles, volen restaurants, i és lo que es farà al lloc de la llibreria”, diu Coche. Entre les gestions dels últims anys per salvar Pam de Nas, no hi han faltat els contactes amb les institucions franceses, occitanes i catalanes –de cada banda dels Pirineus–, però sense èxit. La capital francesa es quedarà sense l'únic aparador de cultura catalana que li quedava, al 30, rue des Grands Augustins. Coche afirma que “amb alguns milers d'euros l'any el tràngol s'hauria pogut superar”, però tancarà la llibreria amb una satisfacció inusual, la de no haver cobrat mai cap subvenció. A seixanta-cinc anys, la seva última preocupació ara és de col·locar el fons de llibres. Biblioteques nord-catalanes potser es faran càrrec del fons de llibres en català. Però el futur és més incert per a l'important nombre de volums en occità i per als llibres de vell en francès que últimament havia reunit com a activitat complementària.

Carta de la indignació

Diari Avui - 22/05/2011 - Sergi Picazo


De la indignació al debat. I del malestar a la proposta. Han trigat una setmana a afinar els perquès de tot plegat, però poc a poc, assemblea a assemblea, discussió a discussió, l'anomenada Catalan Revolution acampada a la plaça de Catalunya va definint els objectius i el camí a seguir. La seva carta als Reis –als polítics, millor dit– comença a escriure's. El llistat de peticions, encara genèriques, proposa una reforma de la llei electoral, aturar les retallades socials, el rebuig a la reforma laboral i un referèndum per a la Tercera República. No hi ha res, però, definitiu. No hi ha ni tàctica ni estratègia. “Tot està per fer i tot és possible”, dirien els acampats manllevant Martí i Pol. El fet que l'acampada a la plaça de Catalunya continuï durant la setmana vinent mostra el que va dir un portaveu ahir: “L'únic que tenim clar és que això no s'acaba demà [per avui]”.


Els milers d'“indignats” concentrats al centre de Barcelona –que ahir competien per l'espai amb turistes i gent de compres– continuaran les mobilitzacions com a mínim fins a mitjan juny per demostrar que volen anar més enllà de les eleccions del 22-M. Ahir, van convocar pel 15 de juny una manifestació fins al Parlament, sumant-se així als col·lectius que s'oposen a les retallades del govern de la Generalitat.


El moviment de plaça de Catalunya, la Puerta del Sol i centenars de ciutats de tot l'Estat ja ha acaparat portades als diaris de mig món i sorprès la majoria de polítics tot i estar en procés de gestació. El desconcert social és tal que ahir milers de ciutadans encuriosits, més o menys simpatitzants de la queixa, van atansar-se fins al centre de Barcelona a veure, parlar i conèixer aquells als quals la junta electoral havia prohibit. Allà van trencar tòpics amb els seus mateixos ulls. Van veure que no hi havia ni “antipolítics” ni “antisistema”, com s'havia dit inicialment, sinó ciutadans de totes les edats, de tots els colors del progressisme i de tots els orígens. La plaça va tornar a ser un exemple d'heterogeneïtat.


Ahir, a més, era un dia estrany. Era dissabte, previ a unes importants eleccions municipals, feia un assolellat dia de primavera, i l'AcampadaBCN va optar per organitzar activitats que barrejaven la reflexió, l'activisme i l'entreteniment: lectura en veu alta del llibre Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, classes de ioga, tallers de risoteràpia, actuacions de pallassos i titelles... Nens, joves, avis –famílies senceres– passejaven i/o participaven de les activitats programades, ajudaven a cuinar o es barrejaven entre els centenars de debats simultanis que neixen, com flors, a cada instant. Fins i tot, per evitar conflictes legals, es van retirar cartells que podien induir a la violència o influir en les votacions i van demanar en repetides ocasions no fer malbé el mobiliari urbà de la plaça. Alguns d'aquests curiosos van acabar, fins i tot, participant en la llarga Assemblea de Reflexió de l'acampada.

Què volen a la plaça de Catalunya?

Al centre de la plaça s'ha establert un parlament alternatiu: una àgora de debat. Quatre joves, que moderen una assemblea de 1.000 o 2.000 “indignats”, pateixen per posar-hi ordre. En lloc d'escons els participants seuen a terra. En lloc de mecanògrafs, hi ha un jove de cabell llarg i ulleres de matemàtic que pren acta del que s'aprova en un portàtil. La resta van piulant amb el mòbil el que passa i el que els passa pel cap per Twitter i Facebook.


El primer és organitzar-se, garantir el dinar, coordinar la neteja, mantenir un ordre anàrquic... El segon, ara, és articular un discurs que els permeti explicar a la societat la seva queixa contra, en termes de la declaració de principis, “un capitalisme que ens trepitja” i “un sistema polític que ens exclou”. El caos, tot i que no ho sembli, està organitzat. Amb un retard que no molesta ningú, parla el primer portaveu (dels quinze que el seguiran). “Estem fent coses molt difícils i per això anem lents”, admet entre aplaudiments. En un minut, però, enumera la llista de concentracions, protestes i manifestacions de la primavera calenta que espera Catalunya. Només la setmana vinent: casserolades diàries als barris, debats per sectors i assemblees a la plaça de Catalunya; concentracions contra la retallada en educació i salut dimarts i dimecres, i accions per la reunió del G-8 de dijous. I, com a plat fort, la manifestació del 15-J.


El discurs de la queixa es completa amb el de la proposta. Entre divendres i la d'ahir, els milers d'acampats han pactat unes demandes que ja entreveuen cap on avança –ideològicament– l'esclat social sorgit de la manifestació de Democràcia Real Ja. La primera rei-vindicació, i autèntica obsessió, és la reforma del sistema electoral ja que “ara no és un reflex real dels vots que es recullen” i “els vots en blanc han de ser representats amb cadires buides”. També demanen referèndums sobre les decisions importants i reduir els “privilegis” dels polítics. “Volem una societat on el centre siguin les persones i no els mercats. Educació i sanitat han de ser gratuïts”, explica un i s'aprova. “Demanem el reconeixement de les prostitutes”, afirmen des de l'espai feminista i s'aprova. Fins i tot, en un nivell concret, s'aprova eliminar la llei d'estrangeria, nacionalitzar la banca i fer un referèndum per a la Tercera República. De moment, tot i que potser és perquè ningú ho ha proposat, no han aprovat res sobre el dret d'autodeterminació.

#SpanishDevolution

Nació Digital - 22/05/2011 - Xavier Borràs

Sí, heu llegit bé: #SpanishDevolution, a l'empara de la #catalanrevolution, és l'única resposta, ni que sigui a les xarxes socials, dels qui fa temps –si fa no fa 300 anys!- que estem indignats i que acampem permanentment -espiritualment-, generació rere generació, arreu del territori, per reclamar la devolució de tots els nostres drets, arrabassats per les armes i per tractats de dubtosa legalitat.

En aquest acampi qui pugui (o campi qui pugui) de les places de les nostres capitals no solament no hi he vist defensar la reivindicació del dret bàsic del nostre alliberament nacional —indestriable de l'alliberament social i de les nostres consciències segrestades-, sinó que els tímids intents de demanar, simplement, que els comunicats també es faci'n en català (vol dir que de primer es fan en espanyol) ha rebut la irada resposta d'uns quants "demòcrates" de tota la vida, que fins i tot tenen un servei de traducció a altres llengües, inclòs el català i l'aranès, com si fóssim estrangers a casa nostra.

Molts campistes, que clamen i expressen, potser per primera vegada, llur descontentament, llur indignació per la situació de crisi políticoeconòmica que vivim, potser ignoren que el Regne d'Espanya, amb el Govern de torn que sigui (PSOE, PP) ens furta cada any 22 mil milions d'euros. Quant de bé es podria fer contra la desigualtat entre els nostres joves i els nostres jubilats amb aquest gavadal de recursos econòmics?

També, molts dels qui demanen noves legislacions per acostar la política a tothom, per limitar els mandats i els sous dels representants, per acabar amb els privilegis, per foragitar els paràsits —inclòs tot l'entramat monàrquic i transfranquista-, per fer la democràcia més representativa, directa i real, ja ho saben que hi ha organitzacions independentistes que fa anys que, amb dignitat, malden pel mateix?

L'#spanishrevolution —i que em disculpin els qui, indignats, hi són de bona fe-, pot ser una broma de mal gust si pensem que Espanya les úniques revolucions que ha fet en les darreres  centúries han estat, bàsicament, per colonitzar, a sang i foc, altres pobles, com ara el nostre. Per això, ara més que mai, acampats o a les urnes, és l'#SpanishDevolution el que ens cal reclamar per poder iniciar el camí cap a un canvi gloval de la manera de fer política i de gestionar els nostres recursos. Sense independència no hi ha, a Catalunya, cap revolució possible.

Víctimes de la Transició

Diari Avui - 22/05/2011 - Joan Tardà Josep Cruanyes

El mes de març de 1978, a la presó de Carabanchel, el minaire de Sallent Agustín Rueda fou mort a cops pels funcionaris de la presó. Al cap d'uns mesos, en la diada d'aquell mateix any, Gustau Muñoz (setze anys) morí a trets engegats a boca de canó per un policia al carrer Avinyó. I un altre independentista, en Jordi Martínez Foix, moria al cap d'unes setmanes de manera mai no aclarida. Tot plegat, a l'any 1978, quan encara ni tan sols existia un text constitucional que garantís jurídicament els drets democràtics.

Però la violència política institucional i la provocada per les organitzacions ultradretanes no cessà a partir de l'entrada en vigor de la Constitució Espanyola. Recordeu la Yolanda González, estudiant de formació professional segrestada i assassinada per un escamot de Fuerza Nueva en 1980 o els tres joves de Santander, detinguts a Almeria per la Guàrdia Civil, cremats i morts l'any següent. Més de cinc-centes persones, víctimes de la violència política entre els anys 1975 i 1983. I milers de ferits.

De les víctimes de la Transició mai no se n'ha parlat. De fet, han esdevingut les grans oblidades. Absents i invisibles, ni tan sols han format part del debat polític que, amb tantes dificultats, vam obrir els republicans en fer possible l'actual llei de la memòria espanyola gràcies a saber aprofitar una conjuntura (inesperada) que ens convertia en imprescindibles per investir, l'any 2004, l'actual president espanyol.

La llei s'aprovà sense els vots d'Esquerra. Malgrat haver estat els qui l'havíem fet possible (quan de feia anys les forces polítiques majoritàries i nacionalistes ja ho havien considerat tot dat i beneït). Però vam haver de dir-hi “no”, perquè no es podia homologar a les elaborades per les democràcies que també havien sofert passats totalitaris. A més, amb el temps fins i tot encara l'han anat pervertint! En voleu un exemple? A través d'un reial decret han fet allò que no contempla la llei, com ara impedir que les reparacions contemplades per a les víctimes fins a l'any 1977 (data que fixa la llei com a límit) no pugui abastar a qui hagués participat en una organització armada. És a dir, si els familiars de Puig Antich (executat en 1973) ho pretenguessin… no podrien. Tot i que la llei no els ho impedeix, en resulten exclosos per via reglamentària, quan la llei paral·lela de víctimes del terrorisme, apel·lant la reconciliació, inclou i condecora policies com ara Melitón Manzanas, torturadors al servei del terrorisme d'Estat (és que no van cometre amb la força armada crims contra la humanitat?). Si això s'esdevé amb les víctimes anteriors a la mort de Franco, imagineu-vos, doncs, la poca voluntat de fer justícia amb les víctimes posteriors.

Però mai no hem defallit, convençuts que, tard o d'hora, aconseguiríem, si més no, posar les víctimes de la Transició davant del mirall de la societat perquè partits, institucions i societat haguessin de fer-hi front. I, ara, ha arribat el moment perquè al Congrés s'està debatent una nova llei de reparació a les víctimes del terrorisme. Un text legislatiu que parteix d'un principi compartit per tots, en afirmar que tot allò endegat per part d'un estat democràtic en favor de les víctimes sempre és poc. Tant pel que fa al rescabalament moral i material de les persones afectades com per la necessitat d'enfortir els valors democràtics de la societat. Doncs si del que es tracta és de gaudir d'un text legislatiu que contribueixi a metabolitzar el dolor per tal de convertir-lo en fraternitat humana, per quina raó no s'hi han de poder acollir totes les víctimes de la violència política? O és que podem imaginar la discriminació del dolor? És diferent el dolor de les mares d'un policia mort a Euskadi del dolor dels nois de Santander morts a Almeria per part de la Guàrdia Civil?

Aquest és el repte convertit ja en qüestió política, institucional i parlamentària. D'una banda, la llei ja s'està tramitant. I, d'altra, un nou escenari creat la setmana passada arran d'una interpel·lació urgent presentada en el plenari del Congrés al ministre Jaúregui per part d'Esquerra, que donarà lloc a un altre debat i votació d'una moció el proper dimarts dia 24. Els partits, tots, s'hauran de posicionar: “sí” o “no” que en el termini de seixanta dies puguem gaudir d'un informe governamental sobre tots els casos esdevinguts en el període de la Transició a fi d'integrar-los en la mateixa consideració de “víctima” que es contemplarà en la llei. Amb el convenciment que sense reparació, sense justícia i sense veritat no existeix la veritable reconciliació.

Indignació sense rumb

Diari Ara - 22/05/2011 - Salvador Cardús Ros

Una campanya electoral suïcida centrada en la desqualificació sense pietat de l'adversari, menyspreant la ja prou limitada intel·ligència política de l'electorat, ha acabat d'exasperar una ciutadania que arribava a la cita prou cuita. Resultat? Que n'hi ha que han sortit al carrer a desfogar-se. Si fos cert, pel que deien els eslògans, que uns volien desmantellar l'estat del benestar, que altres governaven amb una absoluta incompetència i al servei d'interessos inconfessables i, fins i tot, ens alertaven que les nostres idees estaven en perill de ser retallades, la reacció d'indignació encara ha fet curt! L'alarmisme polític, que en temps de bonança podia afavorir uns partits contra els altres, ara, enmig d'una greu recessió i d'un clima d'irritació generalitzada, ha acabat desautoritzant tothom. Demà en podrem comprovar l'abast i, probablement, els efectes devastadors.

A la vista de l'enorme rellevància que els mitjans de comunicació han donat a aquesta minifebrada ciutadana d'indignació, cal també ser cauts davant l'entusiasme que ha desvetllat l'espanyolíssima plataforma -o el que sigui- anomenada Democràcia Real Ja! Per començar, i a l'espera de veure en què acaba, les concentracions s'han caracteritzat pel seu caràcter reactiu i per difondre un discurs populista i antipolític. Els acampats disparen sense matisos contra tota la classe política i contra allò que en diuen "capitalisme salvatge", però assenyalant només el món empresarial i financer. I que mitja dotzena de professors universitaris els proporcionin una mica de discurs articulat, no pot dissimular l'absència radical de contingut més enllà d'aquesta indignació que no és altra cosa que irritació irada. Tan buida, per cert, com buit de contingut és l' Indigneu-vos! de Stéphane Hessel.

No ens enganyem: la base estable d'aquestes acampades la constitueixen els de sempre, els de totes les acampades. Només cal anar-ho a veure. Res de nou a l'horitzó. I com que la ira fa estranys companys de viatge, a hores hàbils, al costat de cada campista s'hi afegeix un aturat, una tieta i un practicant de medicines alternatives. Així multipliques per quatre. O per cinc, si hi afegeixes el periodista amb micròfon als dits. Allò que hem pogut escoltar en les desenes i desenes d'entrevistes a peu d'acampada, ha delatat la banalitat de tot plegat. Més o menys, el diàleg solia anar així: "Què demaneu?", preguntava l'un. "Volem que la cosa canviï", responia el jove universitari amb la carrera penjada. "Quina cosa ?", insistia el periodista. "No ho sabem. De fet, és el que hem vingut a discutir". Llegiu atentament el crit de guerra per adonar-vos de la vacuïtat de la proposta. D'una banda, això de la democràcia "real", que no remet a res conegut a la història de la Humanitat. I, de l'altra, el "ja" -aquest "ja" idiomàticament tan foraster- que apunta a una cultura de la impaciència i de la satisfacció immediata, paradoxalment, de naturalesa profundament capitalista.

 

Una de les principals consideracions que cal fer a propòsit d'aquesta erupció social és sobre l'interès mediàtic que ha desvetllat, d'una gran desproporció comparada amb altres mobilitzacions molt més participatives i ben organitzades. Cal dir-ho: el suport propagandístic obtingut dels mitjans és a la mateixa arrel del seu èxit. I la raó principal és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, el David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tharir, però sense risc de prendre mal. M'hauran de perdonar tanta ironia, però reconec que paeixo molt malament el populisme antipolític, immadur i perillós.

Des que es va començar a parlar de "desafecció política", he sostingut que era una perspectiva que no permetia entendre les raons de la creixent desconfiança entre institucions democràtiques i ciutadania. No és el ciutadà que no estima la política, sinó que és la política que no ha estimat el ciutadà. Els desafectes han estat els partits i les institucions polítiques. I ara ho corroborem. Si la política institucional no estima ni respecta el ciutadà, si en lloc de tractar-lo com un adult el tracta amb condescendència i el malcria per no enfrontar-s'hi, en recull el menyspreu i la desconfiança. I aquí és on som. L'acampada d'aquests deu dies serà una anècdota. Però cal prendre nota seriosa del símptoma, que apunta en una direcció gravíssima. Avui a la nit ho veurem: de l'agitació populista i antipolítica, només en trauran avantatge els partits conservadors, perquè aquest és el seu terreny.

Indignar-se és suficient

Diari Ara - 22/05/2011 - Toni Soler

La mirada externa. Joan Lluís Bozzo em deia no fa gaire -a l'estrena de la divertida Yes we Spain , de Carlos Latre, que ell ha dirigit- que moltes produccions de Broadway contracten un especialista que es dedica a tallar les obres abans que s'estrenin. Es veu que el director i el seu equip estan massa capficats en l'obra per jutjar què hi sobra i què no rutlla, i que una mirada externa pot fer aquesta feina quirúrgica amb més rapidesa i eficàcia. Doncs bé: crec que els milers de ciutadans que acampen a les principals ciutats espanyoles estan complint aquesta missió. Estan dient als polítics, des de fora, el que necessiten sentir d'una vegada. Els estan mostrant un bosc que els arbres electorals no els deixen veure.

Llista de greuges. El moviment sorgit de les xarxes socials ha demostrat la seva eficàcia com a eina de denúncia. Ha dit alt i fort, des del bell mig de l'escena pública, veritats com temples: que la partitocràcia corromp el sistema. Que el sistema és massa tolerant amb la corrupció. Que els ciutadans no en tenim prou amb el paper de simples espectadors. Que les campanyes electorals ja no són un circ, sinó més aviat una farsa patètica. Que els lobis i les grans corporacions tenen un poder excessiu i incontrolat. Tot plegat ho diuen ciutadans lliures, sense violència ni instrumentalitzacions barroeres. Gent amb ganes de demostrar la seva implicació, el seu sentit comunitari. El seu és un toc d'alerta que genera debat, posa en evidència la buidor dels eslògans electorals i reclama més exigència en la gestió pública.

Alternatives. Alguns agosarats han comparat aquesta moguda amb la revolta egípcia, la qual cosa és un excés. Sobretot perquè a la plaça Tahrir la gent demanava un canvi de règim i de lideratge, i a Madrid i Barcelona no és el cas. La comparació amb el Maig del 68 és més afortunada, perquè allò també va ser una exhibició d'inconformisme, més que no pas el germen d'una alternativa política. M'alegro que sigui així, perquè continuo pensant que la democràcia parlamentària no té recanvi possible, i que els partits polítics, tot i merèixer totes les crítiques que reben, no es poden veure substituïts per assemblees de carrer de representativitat incomprovable, on el portaveu és el primer que agafa el micròfon, on s'aplaudeixen les consignes més atrevides o els tuits més enginyosos, on es funciona a base de flamarades i no del caliu que permet que les propostes siguin enraonades i aplicables.

No es pot deixar de banda que hi ha milers de persones militant als partits, els sindicats, les organitzacions sectorials i empresarials, les ONG, les associacions de mares i pares, les agrupacions veïnals i molts altres col·lectius que intenten fer petites revolucions en els seus respectius àmbits. Seria un error menystenir-los només perquè no són presents al Twitter. També seria un error demonitzar la classe política en conjunt. Els partits són una part del problema però han de prendre part en la solució, amb esperit crític i voluntat de regeneració.

L'única resposta possible és la desobediència civil

Vilaweb - 20/05/2011 - Redacció

L'única resposta possible a la decisió de la junta electoral és lògicament la desobediència civil. No s'han d'obeir mai normes d'aquestes, que pretenen trencar la participació popular. Resulta que els governs s'omplen la boca de participació, i quan hi ha una mica de participació s'espanten i diuen que això no pot ser.

No sabria dir quin serà l'esdevenidor d'això. Tinc la impressió que és una protesta completament justificada, raonable. Hi haurien diners perquè la població pogués viure raonablement; no hi ha motiu per rebaixar pensions, per rebaixar els sous dels funcionaris o reduir les ajudes al desenvolupament… Hi ha recursos suficients, però els grans poders econòmics, que són els que manen, prefereixen continuar amb el frau fiscal i amb els seus privilegis i els governs són unes perfectes titelles al servei d'aquests personatges.

Aquest moviment hauria d'haver nascut ja fa temps, perquè fa dos anys i mig que els partits al govern, com a bons obedients d eles finances internacionals, fan polítiques perjudicials per a la societat. I que la societat s'hagi quedat pacíficament mirant el futbol o gaudint a casa seva era una incongruència. Hi ha hagut diferents persones que han incitat perquè es produïssin aquestes rebel·lions; el més significatiu és el petit llibret de l'Stephane Hessel, 'Indigneu-vos', i el més interessant és que el llibre l'ha redactat un senyor que té noranta anys i que és l'únic redactor de la declaració de Drets Humans del 1948 que queda viu.

El més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats, que són els que suposadament haurien de fer la vida política. I, en canvi, s'ha presentat a la societat d'una manera molt bonica i molt valenta i imaginativa i a través d'un sistema al qual ens hem d'anar acostumant, perquè mourà la vida política, que és el de les xarxes socials. Han tingut la idea d'anar-ho fent tot d'una manera extraordinàriament polida.

Quan indignar-se esdevé il·legal

Vilaweb - 20/05/2011 - David Fernàndez

Anòmala o excepcional, indeterminada o indesxifrable, la situació s'enrareix i alhora es clarifica. El dret d'estat, no pas l'estat de dret, ha tornat a barrar, un cop més i arran de mitjanit, la participació social, limitant l'expressió popular i ordenant el retorn policíac a la normalitat. Ves quines coses. Ritual habitual. Quan de nou –quantes fan?– una autoritat estatal –el TC amb l'estatut i Bildu, la Junta Electoral Central ahir– imposa la cotilla estricta de la minsa democràcia atorgada de baixa intensitat. Ofegada. Escarransida. Esparracada. Quasi muda.

 

Quanta democràcia suporta la Junta Electoral Central? Ben poca, a obra vista. Ordre i garrotada i tic autoritari, el sistema es defensa. Gens sorprenent. Que res no es mogui. Paràlisi decretada per la partitocràcia electoral contra milers de joves que exigeixen moviment. Que quelcom es mogui. Tips d'una ensarronada que viuen acumulada i continuada. I consentida. Per tots.

I tot i així, crònica nocturna i noctàmbula, ja hi ha dues victòries –una de transitòria i una de consumada– que el moviment es pot atribuir. L'una, de caràcter urbà: la derogació factual, inapel·lable i desbordant de les ordenances del civisme. Sentir Hereu afirmant que 'no és una acampada' o Joana Ortega sostenint 'que no vulneren cap reglament' és d'antologia suprema. Encisador. Segona victòria incontestable, disruptiva i de caràcter general: la suspensió, de facto, de la campanya electoral. No és pas poc, si mirem com estava el país fa una setmana: campi qui pugui cadascú, esperant que la crisi no toqués més del compte i que, sobretot, estiguéssim millor que no el veí, perquè la culpa sempre és dels altres. Primari individualisme radicalitzat, de caire neoliberal, a cada casa. Porta a porta. De bat a bat.

Contra això, les acampades han assolit una tercera fita. Cabdal, de llarg recorregut i encara no closa. I que remet directament a la capacitat d'haver obert d'una vegada el debat públic i social sobre com hem de sortir de la crisi, perquè sempre paguen els mateixos. I uns pocs hi surten guanyant. Sia com sia, les protestes han modificat i esmicolat l'hegemonia del discurs 'neocon' de la crisi: el que camufla la ideologia darrere mesures presentades com a merament tècniques, neutres i inevitables. Així era: la sortida de la crisi, la protagonitzaven fins fa dos dies l'excusa xenòfoba de la immigració, la barra lliure de les retallades i la cultura de la por. Però d'una setmana ençà (piulada ve, repiulada torna) les places han deliberat parlant de drets socials, d'aturar el robatori i de reinventar la democràcia recuperant el vincle social i el sentit comunitari. Dues sortides diferents. En disputa. I en condicions del tot desiguals. No cal ni dir-ho. Que això no és pas Islàndia ni Tahrir, encara que se n'hagi encomanat l'esperit. Som on som: a la pell de brau. Venim d'on venim. Una pancarta als escaires de la plaça de Catalunya, nascuda de l'enginy que provoca la irritació, ho aclareix del tot: 'On és l'esquerra? Al fons a la dreta.' I és això que passa. I que el postmodernisme ha volgut matar la política, també. Encara que el financer nord-americà, l'any passat, fos ben sincer: 'Això és la lluita de classes i l'anem guanyant.'

Més. Deia Pedrolo que cal protestar, fins i tot quan no serveix de res. I tot i així, tots els manaires han exigit als acampats respostes imminents, alternatives viables i programes consolidats. En tot just una setmana corprèn, sorprèn, que qui cobra per donar respostes capgiri les responsabilitats i n'exigeixi als altres. Cinisme geomètric. O pura impotència política, que és una nova derrota i que concedeix la raó al moviment: que aquest mal govern ja no mana ni té poder i ha sucumbit a ulls clucs al 'diktat' dels mercats. Rerefons inquietant de similar plutocràcia local també, de què Millet es vantava quan passava per prohom: 'Som 400 i sempre som els mateixos.' Ah carai!

 

Tal vegada, en aquest codi descodificat s'inscriu el drama de la crisi, la tragicomèdia de la política i la sort de la protesta. Ull viu que l'arrel és fonda. La pedra ha estat tirada a les aigües vigilades fa tres dècades. L'ona s'expandeix. Una nova generació de joves, colze a colze amb els espais socials que ja s'oposaven a la crisi i al frau, crida que 'aquella modèlica transició' i el model que en va sorgir no és pas seva ni la pensa rebre en dot. Anuncia, intuïtivament i via Twitter, que de les hipoteques dels consensos i del llast de les vergonyes de la transició, no se'n sent hereva, sinó víctima.

 

Així em m'ha semblat veure-ho anit en una pancarta feta a mà i sense permís. Ho condensava en lletra clara des de la memòria d'un futur anterior. El dilema, irreverent, sublim, tornava a fer: 'Per una transició a la democràcia.' Trenta anys després el passat ha tornat. Per escriure un altre futur. Disputa i dilema de nou.

Indigna’t, Doraemon no existeix

El Singular Digital - 21/05/2011 - Francesc Canosa

Sempre m’ha inquietat Doraemon, el gat còsmic. Va venir del futur per ajudar Nobita Nobi. Un pobre xaval que no toca vores i que està a punt d’endeutar-se . Aquest fet afectarà a la resta de generacions. Per això ve el gat del punyeter més enllà: vol evitar que Nobita s’ho rebenti avui i que els seus descendents del demà les passin putes. Doraemon és fa l’amo de la festa. Té una butxaca on surt de tot (penso que un dia vaig veure-hi Torrebruno). I quan no surt res Nobita plora com una bleda assolellada sense protecció solar. Potser això està passant ara.

 

Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot. Perquè sinó ho fa en Nobita es fotrà a gemegar com cabrit sense sessió piscina climatitzada. Penso que el problema, veritablement, som nosaltres. Com que he espellat més d’una bèstia al llarg de la vida, em permeto ara esparracar Doraemon i Nobita, és a dir nosaltres. El nostre quotidià Dr. Jekyll i Mr. Hyde d’avui. Au, bisturí i a fer el pi.

 

-El bueno, el feo y el malo: Crec que aquesta pel·lícula no diu la veritat. La veritat, ja ho va dir Mercè Rodoreda –empresària del ram del cristall- és un mirall trencat, cadascú té el seu bocí. El sistema, els bancs, els polítics... Tot és abstracte. Qui són ells sinó nosaltres? Trobo a faltar també apel·lar a la responsabilitat individual com a part de la col·lectiva. Per què la tenim, oi?

 

-Jo, Claudi (o, Jo, Robot): Sí, trobo a faltar el jo. Vull veure el jo. El banc és culpable i el paio que demana un crèdit per anar-se’n de vacances quan no té diners? No és culpable? Directors de bancs m’han explicat suïcidis econòmics sense precedents de persones embogides per gastar. Qui és culpable? No trobo el JO. Per què et compres un cotxe que consumeix 20 litres? Per què? Per què gastes sinó tens? Per què no pagues el lloguer del pis i t’ho gastes en l’entrada d’un cotxe? Oi que no et tiris al metro quan ve el metro? Ah! Perquè fotre mà a la caixa de l’Ajuntament i afanar 60 euros també és robar, oi? I deixar els llums encesos de l’oficina? I robar folis? I... Vull veure els Claudis, també són culpables.

-El retrat de Dorian Day: Emmiralla’t. L’home és infeliç per dos motius: vol que les coses siguin diferents del que son i vol que durin més del que poden durar. Falta honestedat. Ningú vol mirar-se al mirall i admetre el que veu i el que és. El nivell d'engany és proporcional al grau de democràcia i llibertat. No tot és possible. Mai ho ha estat. Una cabra és una cabra, no pot pretendre ser una formiga. Jo no sé sumar, no puc pretendre ser matemàtic o banquer. I si ho pretenc, fracassaré. No és meva natura. El lleig no és guapo. El tonto no és intel·ligent. I al revés. No puc voler ser escriptor i no escriure. No puc pretendre trobar feina i no haver fet res, res des de la placenta. Cal estar format, però també cal tenir actitud. Cal moure’s com el Correcaminos. Cal viure la vida com un mai més. Cal estar viu. La victòria és del que aguanta. La vida no és una cursa de 80 metres, és la punyetera marató. Tot és pur sentit comú. Clar, cada cop menys sentit i menys comú.

 

-La vida és dura i s’ha de menjar molta verdura (director’s cut): Res és fàcil. Mai ho ha estat. Ningú té memòria. Ningú la vol tenir. Abans vivien 8 a una casa. Padrins, pares i fills. Ara 8 en 8 cases. Abans el braç de gitano es menjava els diumenges, ara el volem cada dia i tres cops. El drama no és que els temps hagin canviat (que sempre ho fan) el drama és que ho vulguem negar i neguem el passat. Gay Talese, el periodista més llegendari que encara està viu, ho ha dit aquesta setmana a Barcelona: “vaig començar sense cobrar”; “Fes un bon treball, no pensis en els resultats”; “No obtenim tot el que volem, res és fàcil”. Talese, és un revolucionari perquè diu la veritat. Diu el que ningú vol sentir. Més. Recordo un Afers Exteriors d’en Mikimoto que entrevistava Pere Balsells, un català que viu als Estats Units de des de fa seixanta anys i que té una gran empresa d’enginyeria. No es perdin el que diu al 8:50: aquí es treballa quan es necessita. Ah! Cada any dóna 15 beques a estudiants catalans per estudiar enginyeria a Califòrnia. Hi ha molta gent que dóna sense voler res a canvi. Hi ha molta gent que canvia la vida dels demés. Això existeix! Més. Fa un parell de setmanes Time Out oferia un reportatge amb joves catalans que s’obren camí a Hollywood (directors, guionistes, etc.). Denominador comú: treballar, treballar, treballar si vols arribar a algun lloc. Hores. El nostre problema és que volem arribar al Happy End de la pel·lícula sense haver-la fet, ni tan sols sense haver-la vist. Això sí que és un fos a negre com una destral desdentada i rovellada.

 

-Llums de la ciutat: Per què ve la gent a Barcelona? Per coses que estan fetes fa més de cent anys: la Sagrada Família, l’Eixample, el Passeig de Gràcia, el Modernisme... La Barcelona i Catalunya viuen d’edificis, de símbols, del segle anterior. La Mancomunitat va construir un país amb una sabata i espardenya. Esbocina els estereotips, uns homes que avui diríem de dretes, ho van fer tot, amb consens i pel poble: la Biblioteca de Catalunya, l’Escola industrial, la xarxa de Biblioteques Públiques, la de carreteres, la de telèfons, els serveis meteorològics, cartogràfics, geogràfics... Com ho van fer? Amb manifestacions? No! Treballant. Endreçant. Feina de formiga (que per això du tants anys a la terra). Potser que aprenguem del que es pot aprendre. Perquè d’això vivim encara.

 

-Catalunya: el meu país. Hem sentit aquest dies coses com: circumscripció única. Abans solucionar el problema comú que l’autodeterminació. Això és més important que la independència. Aquesta és la veritable prova del cotó. La música manguera (d’estació de servei). La banda sonora crònica de suspiros de España. L’engany clàssic. Recorden la Guerra Civil? Abans fer la revolució que la guerra. Així va anar. Però... demòcrates de Matrix –com ja està dient molta gent- el milió de persones que surten al carrer per l’Estatut, les consultes, la vergonya indignant de la retallada de l’Estatut, del Tribunal Constitucional, els insults, les mentides... Això, clar, això, no compta. Ningú mai ha defensat Catalunya. Per què serà? Podem donar lliçons de democràcia a tot el món. Pau Casals li va explicar al món: som el primer Parlament. Ho hem donat tot. Som bona gent. Ho hem demostrat. Però, no. No existim i mai existirem. Com el darrer de la cua, el que mai li toca. Nosaltres sempre podem esperar. Quan estiguem al clot ens diran que ja ens cridaran per fer-nos la manicura. Alguna cosa falla des de fa segles. Els catalans sí que tenim cultura de la indignació: des de 1714. I dèficit fiscal des de aleshores. Vull recordar: 15 mil milions de pessetes el 1967. 18 mil milions d’euros el 2010. El nostre model econòmic mai ha estat l’espanyol. Som diferents. I Espanya ens escanya lentament com un crim perfecte. Això no compta, oi? És la gènesi, és el tot. Quanta gent viu a costa de Catalunya i ho nega i ens escup? (dins del país i fora). Si n’hi ha que no s’indignen amb això, doncs tot és mentida i de la bona. Vaja, tampoc seria res de nou. Cal obrir els ulls i no fer banderes de les lleganyes.

Com va escriure Màrius Torres abans de morir: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Ras i curt. Segueixo la màxima heretada de generació rere generació: “si en tens dos i en gastes tres, et quedaràs sense res”. I així amb tot. Però els que practiquem això anem a contra corrent. Som els del mig. Sempre atrapats per uns i altres (jo em considero anti sistema dins del sistema: sóc anarco-conservador). Aviat ens apedregaran i ens denunciaran. I quan dius que Doraemon no és un gat, que senzillament és un dibuix animat, et diuen que estàs equivocat, que ets un ignorant. Però la vida és tossuda, surts al carrer i no hi ha Doreamons. No els trobaràs. El problema? Senzill. El problema és que molta gent no ha vist mai un gat. Ep, dic els de debò, els que fan mèu, mèu, t’esgarrapen i també, com els veritables Robin Hood, donen afecte a qui el necessita. Però com que molta gent té estereotipats els gats es pensen que això no és cert, que són feréstecs. Mentida. I vés sumant, Superman. Com va dir mestre Pujols: “La vida és com un coit, una gran confusió de cames”. Reflexionem.

Una crucifixió mediàtica... / ...i un masclisme imperant

Diari Ara - 21/05/2011 - Xavier Bosch


Una crucifixió mediàtica...

 

Tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. Dominique Strauss-Kahn, a més a més, té unes imatges que han estat el seu final polític, la seva expulsió del poder i la seva crucifixió personal.

 

Tant se val que a França el Consell de l'Audiovisual prohibeixi, des de l'any 2000, que es mostrin imatges de persones detingudes emmanillades si encara no han estat jutjades. Si tot el món havia vist el director del Fons Monetari Internacional detingut, perquè les autoritats americanes han tingut interès que es difonguessin a tort i a dret, no era lògic que els mitjans de París poguessin mantenir-se fidels a l'ètica periodística i deixar de mostrar l'home que era, fins dissabte, el polític més ben valorat i el possible successor de Sarkozy.

 

A França, recuperats del xoc inicial de la notícia però encara indignats per la vergonya mediàtica a la qual s'ha exposat DSK, sis de cada deu ciutadans consideren que el pobre home ha estat víctima d'un parany. A partir d'aquí, com si fos una novel·la d'Agatha Christie, qui més qui menys especula qui hi surt guanyant deixant el presumpte violador en fora de joc. Les teories dels complots són diverses. Això li han fet per jueu, o per francès, o perquè a Wall Street els feia nosa, o perquè és l'estil Sarkozy de treure's rivals de sobre o perquè Martine Aubry ara no tindrà contrincants entre els socialistes francesos. Tots hem llegit moltes novel·les. Tots sabem ensumar el contraespionatge de tres hores lluny. Però dels fets en sabem ben poca cosa.

 

Avui DSK haurà de tornar a declarar. El gran jurat decidirà si s'han de formalitzar els càrrecs. De moment, ell nega els delictes d'agressió sexual i intent de violació. Presumpció d'innocència, doncs, al cent per cent.

...i un masclisme imperant

Habitació 2806 de l'Hotel Sofitel del carrer 44 de Manhattan. Dissabte al migdia, a l'hora del check-out, una dona de la neteja, vídua, d'origen guineà, entra a l'habitació. Vint-i-vuit minuts més tard, segons les càmeres de seguretat, Dominique Strauss-Kahn, vestit, se'n va de l'hotel. La dona el denuncia, detenen DSK a dins de l'avió que l'havia de dur a París, ella l'assenyala en una fotografia i, després, es reafirma en una roda de reconeixement. Ella diu que no sabia qui era l'home que la va violar amb dos intents de sexe oral i sodomia. L'advocat de DSK, Benjamin Brafman, nega els fets perquè assegura que el director de l'FMI, a l'hora dels fets denunciats, estava dinant amb la seva filla. Després, ja no dinava amb la filla. L'endemà -alertat per les evidències de les proves d'ADN- ja filtrava que, si havia passat alguna cosa, havia estat de manera consentida. L'advocat d'ella, en canvi, assegurava que res del que havia succeït a l'habitació era de mutu acord. I no sabem res més. La resta, fins ara, és fabulació, comentaris de bar i articles de premsa.

Doncs bé, la sorpresa i la decepció és que, tant als mitjans com en el meu entorn, no he parat de llegir i sentir comentaris d'homes que han emprat un llenguatge que ha tendit a suavitzar la gravetat del cas. Se'n fa broma, es parla de "pitopàusia", de pujada de testosterona, "del poder té aquestes coses", de trastorn narcisista i, a tot estirar, de conducta condemnable. No fotem. DSK està acusat d'agressió i violació. No és un escàndol sexual, no és un vell verd que va calent. I si hi va, que se la peli tot sol. L'acusació és molt més greu.

Un escàndol sexual és que t'emboliquis amb la becària de la Casa Blanca i que se sàpiga. Una violació és un delicte. Molt greu.

N'hi ha per indignar-se

Diari Avui - 21/05/2011 - Manuel Cuyàs

La Junta Electoral Central que tot ho prohibeix va permetre dissabte passat, en plena campanya, que sindicats i partits d'esquerra que es presenten a les eleccions organitzessin a Barcelona una manifestació en contra de CiU, que també s'hi presenta, amb l'excusa de les retallades socials. L'endemà, diumenge, sortia de trascantó i sense pancartes prefabricades la manifestació dels indignats. Indignats contra què? Contra banquers, financers, partits de dreta i esquerra, sindicats i, des d'ahir, quan es va saber que la Junta Electoral els prohibia els campaments que des d'aquell diumenge mantenen a la plaça Catalunya o a la Puerta del Sol de Madrid, contra la Junta Electoral que tot ho prohibeix. N'hi ha per indignar-se.

Simultàniament, ha tingut lloc el cas Strauss-Kahn. L'home que a la pel·lícula Inside job –vegin-la– denuncia els financers i els banquers que ens han dut a la ruïna serà jutjat per delicte sexual. Molt bé. Impecable. Només que els banquers i financers que denuncia no seran jutjats ni empresonats sinó que, com la pel·lícula diu, es mantenen als seus llocs o són consellers de Barack Obama, president dels Estats Units i Nobel de la pau. N'hi ha per indignar-se.

 

M'acosto a la plaça Catalunya. Assemblees, eslògans enginyosos, gent jove i gran. Els partits de dreta i esquerra –correm-hi tots, que demà hi ha votacions– diuen ara que comprenen el malestar dels acampats. N'hi ha per indignar-se. Circulen per la plaça diaris europeus que comparen les acampades amb les de la plaça Tahrir del Caire. Àfrica segueix començant als Pirineus, sobretot si Europa i el món volen fer veure que no tenen res a veure amb els problemes d'Espanya. N'hi ha per indignar-se.

 

Alguns comentaristes mimen els manifestants perquè no els passi com al Maig del 68, que no es van adonar de la importància d'aquell moviment fins que no en van veure les conseqüències. D'altres, com llavors, els tracten de fills de papà o de pollosos que no saben res. N'hi ha per indignar-se.

La consulta sobre la independència ens vincula

Diari Avui - 8/06/2011 - Anna Arqué

La consulta sobre la independència que el poble català celebra arreu del territori ha esdevingut una força social transformadora que ha posat en evidència molts prejudicis establerts i molta teòrica estancada.

 

Propera la quarta onada, aquest 20-J, la consulta sobre la independència llança xifres que ja no serveixen per defensar la imatge marginal que la societat catalana tenia del seu independentisme. Amb més de 55.000 voluntaris, 463 municipis, 510.000 vots i milers d’actes, trobades, col·loquis i debats viscuts, la consulta ha desacomplexat el concepte de la independència i l’ha introduït al bell mig del debat quotidià de sobretaula, en l’àmbit familiar i també en el quasi infranquejable per molt temps àmbit professional i empresarial.

 

El procés de la consulta sobre la independència ha resultat ser una eclosió democràtica, directa, sincera, pràctica, sobirana, aglutinadora, transversal, positiva i vinculant, excepcionalment vinculant. Cal dir que s’ha subrallat molt el fet jurídic, no vinculant, de la consulta, però l’excepcionalitat recau precisament en el fet que la vinculació més gran –i que és la que no es pot decidir sinó que succeeix espontàniament, i per això és la més greu i important– és aquesta que ens vincula amb la història de la nostra nació, la seva política i amb la seva societat contemporània. Aquests vincles són els que ha generat la consulta. Establerta aquesta vinculació històrico-político-social essencial, el fet jurídic és petit i queda reduït a una execució formal que respondria a una voluntat política de canviar una llei que ens limita i ens posa sota tutelatge, per una altra que ens dóna la potestat jurídica, com a poble sobirà que som, per convocar des del Parlament català un referèndum oficial que pregunti obertament si volem o no la independència d’Espanya.

 

Deia que les xifres que genera la consulta sobre la independència són indiscutiblement positives per al moviment independentista, però cal destacar la dimensió social i la cohesió de país com els dos grans èxits de la consulta. Dos fets que són el reflex de la tan famosa i buscada transversalitat social, que sí que és, i de manera definitòria, protagonista d’aquest procés d’autodeterminació.

 

Aquesta ampla i generosa transversalitat l’aporten els milers de persones que fem la consulta: nosaltres, els voluntaris, i és per això que podem afirmar que sense aquesta transversalitat no s’entén ni seria possible aquest procés d’autodeterminació. Els voluntaris no aportem solament hores de feina executiva, sinó que aportem la profunditat social: som la consulta.

 

Sense aquest punt de trobada multiideològic i multigeneracional que significa la consulta als diferents municipis, gràcies sempre a l’autoorganització dels voluntaris, l’autoorganització de la societat civil, no s’hauria adquirit el divers teixit social necessari per tirar endavant un projecte tan ambiciós i complex com és la consulta. I és aquest aplegament que estem sent capaços de tirar endavant i durant tot el procés el que, sense cap mena de dubte, ens ha dut al tercer gran èxit de la consulta sobre la independència i és la també vinculació que hem establert amb la comunitat internacional.

 

Un model de contagi internacional. Com bé ens va comentar el ministre d’Indústria, Energia i Turisme d’Escòcia, Jim Mather, durant una reunió al Parlament escocès, “la consulta sobre la independència de Catalunya no només ha resultat ser contagiosa dins la vostra pròpia nació, sinó que ho està sent i de manera important internacionalment”. La consulta exporta el conflicte que vivim a Catalunya i ho fa mostrant que el poble català no solament té voluntat de ser sinó que la practica. Estem ensenyant al món, gràcies també a la gran quantitat d’observadors internacionals, que sí, que és possible una revolució social i pacífica en ple segle XXI, que al cor d’Europa hi ha un poble que lluita i treballa per poder exercir el dret universal d’autodeterminació, per atorgació internacional i per justícia natural.

 

Continuem tots plegats treballant per exercir el dret internacional d’autodeterminació, no ens aturem, que ara ens sabem molts i, com un bon amic em va dir el 13-D, l’organització de la consulta sobre la independència és la versió contemporània de la metàfora de la mata de jonc de Ramon Muntaner: “Separats és fàcil arrencar-nos; junts és del tot impossible!”.

Endavant, poble català! Endavant la consulta sobre la independència! I Visca sempre Catalunya!

“Internet no ha de dominar la ràdio”

Diari Avui - 21/05/2011 - Xantal Llavina

Jordi Basté, l'home alt, inquiet, irònic i inseparable del seu iPhone desperta, informa i entreté cada dia milers de persones (402.000 oients, segons les dades del darrer EGM) amb el seu característic: “Bon dia Catalunya, benvinguts al món!”

I en Jordi Basté com dóna la benvinguda al dia?

A les 4,15 h de la matinada i el primer que faig és connectar-me al mòbil i veure les deu pàgines de la premsa digital, després escolto la ràdio...

Diuen que la ràdio és la que més s'ha beneficiat d'internet davant la TV i la premsa. Hi estàs d'acord?

Segur que sí, la ràdio tenia fins ara una cosa meravellosa i és que no sabies qui t'escoltava, la invisibilitat, i hi havia l'EGM. Ara ha canviat tot, poses cares a qui t'escolta amb les xarxes socials i a més et diuen a l'instant: “T'estic escoltant des del Japó, des d'Istanbul”, etc. Tenim una responsabilitat social molt important. I a més, el fet que amb els que estan lluny puguis connectar de forma tan ràpida és un pas endavant comunicatiu molt important.

Un cas va ser el terratrèmol del Japó.

Jo crec sempre que internet i ràdio han de ser complementaries, però internet no pot dominar la ràdio, és un complement que ens ajuda molt. A Japó vam tenir els corresponsals silenciosos que viuen allà i ens escolten. Es van ajuntar totes les peces: internet, audiència que ens escolta, les xarxes, Facebook, Twitter i a més en contacte per Skype amb ells; per tant, totes les xarxes socials activades.

On va el futur de la comunicació?

Hi ha gent que el transistor el va matar però jo el reivindico! El transistor ha donat ara d'altres maneres d'escoltar la ràdio: per internet, per podcast, des de la Blacberry, des de l'iPhone... Però tots els que deien que la radio patiria amb internet no és cert, ens hem complementat de forma perfecta. Hi ha lloc per tot. Desapareix potser com s'escolta la ràdio! Però els periodistes, sobretot els de paper, que anaven amb la idea de suïcidar-se, no!, el paper no s'acaba! Al contrari, el paper no desapareixerà mai, el que sí és que llegirem més llibres i diaris per mòbil o PC. Jo dic que sóc de la generació antiga de l'Olivetti, he entrat ara a la nova però em costa més del que sembla.

I amb superinformació, qui guanya?

La ràdio s'ha d'avançar, ha d'anar refrescant amb la companyia d'internet. Ara a les 4:23 de la tarda saps què passa al món quan vulguis! Fa 10 anys, escoltaves Catalunya Informació per estar informat i fa 30 anys ens esperàvem al Telediario. La meva obsessió és com ens estan canviant a tots els mitjans de comunicació en positiu: som més àgils i exigents!

I ets un dels comunicadors catalans més addictes al Twitter?

Reconec que m'hi passo hores i crec que això m'ho hauria de fer mirar. Rebo tants impactes que moltes vegades acabarem buscant metges que ens ajudin també a desconnectar. Estem més pendents de la fascinació dels més llunyans, que pel nostre voltant. Ara, és breu i ràpid!, com la vida. És una enquesta no contractada, amb la que tens i veus si el que dius a la ràdio genera crítiques o addiccions.

L'EGM del contingut.

Exacte.

I ara amb el temps d'‘El món a RAC 1' quin balanç fas? Ja no tornaràs als esports?

Ah, no! Per què no puc tornar a fer esports algun dia? Potser algun dia torno a fer esports, no ho descarto, o una altra cosa, a mi no em desagrada. Ara estic a gust als matins, m'agrada molt el que faig.

I a la TV, Jordi Basté va ser al Basquetmania i al Gol a Gol. Et veus fent matins a la TV?

Ostres! No m'ho he plantejat! I a més, el Cuní ho fa molt bé! A mi, si fes TV, m'agradaria fer de Corresponsal a NY o a París o Madrid. Crec que Catalunya és un país de grans corresponsals.

El 2010 passat vau ser molt premiats...

Els premis em fan sentir orgullós del despertador. Tinc un equip que és una meravella. Val la pena el que estem fent!

Piulada teva: “Aixeco els genolls de terra després d'entrevistar el Woody Allen. Li demanaria a Freud que em tornés els diners”.

És fascinant la seva relació edat i lucidesa.

I un altra: “Árbitroooo, la horaaaa!!!!” Es la teva frase a la xarxa en els partits del FCB!

Sí, és la meva gran frase del Twitter! És una frase del camp de l'Horta, on anava amb el meu pare de petit! Bon record, una frase que sempre ha anat amb mi!

A la vida real...

Jordi Basté és el director i presentador del matinal El món a RAC 1. Va treballar durant 22 anys a Catalunya Ràdio. Ha fet TV, premsa i ha publicat tres llibres. El 2010 va rebre el Premi Nacional de Ràdio de la Generalitat. La seves fotos a la xarxa: un home enganxat sempre a un micròfon.

La lliga del futbol i dels valors

El 9 esportiu - 12/05/2011 - Pep Riera 

Ja està. Ja hi ha campió matemàtic. De campió futbolístic feia temps que n'hi havia. Ha estat una lliga memorable del Barça. No és fàcil guanyar-ne tres de seguides. No ho és tampoc guanyar-la en les circumstàncies en què s'ha guanyat. Responent amb tant i tant de futbol a les insídies, les mentides, les acusacions, les manipulacions, la ràbia, l'insult del segon de la fila i del seu entorn. Vuit jugadors que l'estiu passat van quedar campions del món a Sud-àfrica han liderat el Barça d'una manera modèlica al seu tercer campionat de lliga seguit. Els altres jugadors no han estat menys. Ha calgut molt i molt d'esforç, moltes ganes de glòria, molta capacitat per sobreposar-se a les dificultats naturals de qualsevol campionat però també a les artificials, a les males arts dins i fora del camp. No n'hi ha hagut prou amb el magnífic futbol que sap fer aquest equip. Ha fet falta també que competís d'una manera commovedora durant molts mesos seguits, com no s'havia vist competir mai cap equip que portés la samarreta del Barça. Moltes altres vegades hi havia hagut prou futbol per ser els millors, però no s'havien guanyat títols perquè en els moments més compromesos no es va saber competir com ho fa aquest equip.

Ha calgut també superar tota mena de dificultats que han plantejat els rivals: defenses multitudinàries tancades a darrere, equips que han pressionat la sortida de la pilota, davanters incòmodes, equips durs, altres d'inconformistes i valents, uns quants que han exigit el millor dels blaugrana, fins i tot algun que ha sabut trobar la clau i els ha derrotat. Partit rere partit, el Barça s'ha reinventat per trobar noves solucions als problemes vells i als nous. No només això. L'equip ha fet un tram central de temporada en què ha exhibit el millor futbol que mai ningú havia vist en tota la història del futbol. Que aviat és dit. Coincidint amb el moment en què tres jugadors blaugrana van acaparar el protagonisme del futbol mundial en l'acte de lliurament de la Pilota d'Or. Aquell dia i molts altres, venerables i llegendaris futbolistes com ara Luis Suárez no estalviaven elogis al futbol del Barça, amb l'obra mestra per a la història que va ser el 5-0 al Madrid del Mourinho més presumptuós.

I ha calgut també una nova exhibició de lideratge de Pep Guardiola. Exigit tàcticament per tota mena de rivals, ha aplicat un munt de variants sobre la idea central per pujar més graons encara en l'excel·lència futbolística que el seu equip exhibeix des de la seva primera temporada. L'equip ha tornat a fer gala de tenir una idea de joc i moltes maneres de jugar. Impossible per als contrincants. Pressionat fins a límits intolerables des de la sala de premsa per Mourinho, Guardiola també ha sabut aplicar amb pols de ferro el seu pla de no entrar en cap joc de contradeclaracions, de no alimentar la bèstia, de minimitzar el desgast col·lectiu assumint-lo ell, de no voler lluitar com un quixot contra els molins de vent de les forces mediàtiques madridistes. Com ha dit Ramon Besa a El País, Guardiola ha imposat la seva intel·ligència enfront l'astúcia de Mourinho.

Cada prèvia, cada jugada de cada partit, cada postpartit, tot ha estat molt sobredimensionat, però al cap i a la fi són factors que s'han de saber gestionar en l'alta competició. Però és que, a sobre, hi ha hagut l'episodi de l'hèrnia discal de Pep Guardiola i després el tumor al fetge d'Éric Abidal.

Amb tot això, aquest equip ha sabut fer que el futbol fos el protagonista per sobre de tot. No hi ha triomf del Barça de Guardiola que no sigui un triomf del futbol.

També dels valors. No cal fer-ne exhibicionisme ni un inventari. Només un detall. El primer que Pep Guardiola va fer quan va entrar a la sala de premsa de l'estadi Ciutat de València després del partit contra el Llevant va ser solidaritzar-se amb les víctimes del terratrèmol de Llorca. També ho va fer el president, Sandro Rosell, davant els micròfons. Primer la vida (i la mort), després el Barça, el futbol. No cal dir res més.

Abans hi havia hagut el partit. Poca història. Els dos equips van jugar en funció dels seus interessos, que al final eren compartits amb l'empat en el marcador. Un partit discret per culminar una lliga memorable. L'únic que queda és celebrar-la com es mereix: amb intensitat i compartint-la amb molta gent.