Ar.Ma. - 1/10/2010
80.000 refugiats polítics Catalans i espanyols marxen, esperant ser acollits pel país veí.
"Vam arribar en aquella platja al mars del 1939. La platja estava constantment agitada per un vent violent que premeditava l'hospitalitat Francesa. Érem els que havíem tingut sort, dintre de la desgracia. Érem els que havíem sobreviscut a la guerra civil, que va durar 3 anys. 3 anys sense repòs, per acabar refugiats al sud de França: entre nosaltres, brigadistes, civils, republicans de la CNT, dones, infants, homes, i molts ferits, i molts malalts. Les primeres setmanes a la platja d'Argelers-sur-mer van ser duríssimes. No teníem gairebé menjar, i estàvem encerclats per tanques de filferro i la Mar. Estàvem constantment vigilats i oprimits per la guàrdia colonial Francesa, i els oficials de la guàrdia Senegalesa.
La mort s'apoderava del camp d'una forma ràpida i massiva. Primer van ser els ferits de guerra, després la gent gran. I finalment molts nens no van poder superar la falta d'aliments i les pèssimes condicions sanitàries. Lo poc que ens donava l'estat francès. Eren uns escassos troços de pa, que se'ns llençaven com a les besties. La disenteria, la tuberculosi, l'escorbut, la pneumònia, la conjuntivitis es van escampar brutalment sobre la platja, sense parlar de les malalties mentals... el camp va ser dividit en dos parts : civils, i militars. Ens parlàvem entre nosaltres per conèixer el veí de barraca, si era Valencià, Gironí, Alemà, Anglès, i compartir anècdotes, i histories de la nostra cultura. Això ens evitava de pensar massa en les nostres famílies, i els nostres companys caiguts. Envoltats per violència, els gendarmes no ens proporcionaven aigua potable. Estàvem obligats d'extreure-la del sol. A causa d'això va arribar al camp la primera epidèmia de disenteria.
Les condicions de les dones a dins del camp eren molt més dures que les dels homes. Les violacions de la guàrdia Senegalesa eren freqüents, i els gendarmes oferien diferents tipus de regals a canvi de serveis sexuals. La desesperació fou tant gran, que una gran part dels Republicans i dels refugiats del camp decidiren de tornar a Catalunya, i a España, encara que això signifiqués tenir que viure sota el ceptre d'una dictadura. D'altres, entre els quals molts revolucionaris, brigadistes, republicans i anarquistes, van optar per marxar a l'exili a Mèxic, i a Veneçuela.
Va ser en aquell moment que França va ser envaïda per l'enemic més temut dels veritables defensors de la llibertat. Això va significar, el principi de l'èxode Francès, i alhora la transformació del camp d'Argelers en un camp de concentració nazi. La última vegada que vaig veure aquella platja, en la que hi vaig viure més de dos anys, fou en el moment de ser enviats cap als camps de concentració nazis que es trobaven al nord d'Africà. Va ser la fi d'un malson, però el principi d'un altre."
Aquest relat es el del meu besavi, però hagués pogut ser el de qualsevol altre dels mes de 130.000 refugiats polítics que van anar a parar a la sorra d'Argelers-sur-mer, per fugir d'una dictadura militar.
El camp d'Argeles-sur-mer va ser tancat el mes de setembre de 1941.
Tinc 27 anys, soc Català, i penso que tenim una responsabilitat social, en fer conèixer i difondre la nostra historia real, i col·lectiva. No només als joves del nostre país però també als dels països que van patir aquestes guerres, i errors humans. Per que aquesta situació no es torni ha repetir mai més, no hem d'oblidar el que va passar en aquella platja del gener del 39 al setembre del 1941.
Aquest text pretén ser un homenatge, mai prou esmentat, als valents BRIGADISTES INTERNACIONALS, que foren un exemple de defensa d'ideals humans, i de principis de llibertat, que avui en dia encara brillen. És un homenatge a tots els refugiats del 39, i a tots els camps de concentració del sud de França. I vol ser també, un homenatge a totes aquelles persones que segueixen lluitant dia rere dia, empesos per valors de justícia social, contra aquest feixisme opressor, que ha canviat de nom, ha canviat d'època, però que segueix conservant les mateixes formes, i els mateixos pensaments.
Romandrem sempre a les barricades !!
"Vam arribar en aquella platja al mars del 1939. La platja estava constantment agitada per un vent violent que premeditava l'hospitalitat Francesa. Érem els que havíem tingut sort, dintre de la desgracia. Érem els que havíem sobreviscut a la guerra civil, que va durar 3 anys. 3 anys sense repòs, per acabar refugiats al sud de França: entre nosaltres, brigadistes, civils, republicans de la CNT, dones, infants, homes, i molts ferits, i molts malalts. Les primeres setmanes a la platja d'Argelers-sur-mer van ser duríssimes. No teníem gairebé menjar, i estàvem encerclats per tanques de filferro i la Mar. Estàvem constantment vigilats i oprimits per la guàrdia colonial Francesa, i els oficials de la guàrdia Senegalesa.
La mort s'apoderava del camp d'una forma ràpida i massiva. Primer van ser els ferits de guerra, després la gent gran. I finalment molts nens no van poder superar la falta d'aliments i les pèssimes condicions sanitàries. Lo poc que ens donava l'estat francès. Eren uns escassos troços de pa, que se'ns llençaven com a les besties. La disenteria, la tuberculosi, l'escorbut, la pneumònia, la conjuntivitis es van escampar brutalment sobre la platja, sense parlar de les malalties mentals... el camp va ser dividit en dos parts : civils, i militars. Ens parlàvem entre nosaltres per conèixer el veí de barraca, si era Valencià, Gironí, Alemà, Anglès, i compartir anècdotes, i histories de la nostra cultura. Això ens evitava de pensar massa en les nostres famílies, i els nostres companys caiguts. Envoltats per violència, els gendarmes no ens proporcionaven aigua potable. Estàvem obligats d'extreure-la del sol. A causa d'això va arribar al camp la primera epidèmia de disenteria.
Les condicions de les dones a dins del camp eren molt més dures que les dels homes. Les violacions de la guàrdia Senegalesa eren freqüents, i els gendarmes oferien diferents tipus de regals a canvi de serveis sexuals. La desesperació fou tant gran, que una gran part dels Republicans i dels refugiats del camp decidiren de tornar a Catalunya, i a España, encara que això signifiqués tenir que viure sota el ceptre d'una dictadura. D'altres, entre els quals molts revolucionaris, brigadistes, republicans i anarquistes, van optar per marxar a l'exili a Mèxic, i a Veneçuela.
Va ser en aquell moment que França va ser envaïda per l'enemic més temut dels veritables defensors de la llibertat. Això va significar, el principi de l'èxode Francès, i alhora la transformació del camp d'Argelers en un camp de concentració nazi. La última vegada que vaig veure aquella platja, en la que hi vaig viure més de dos anys, fou en el moment de ser enviats cap als camps de concentració nazis que es trobaven al nord d'Africà. Va ser la fi d'un malson, però el principi d'un altre."
Aquest relat es el del meu besavi, però hagués pogut ser el de qualsevol altre dels mes de 130.000 refugiats polítics que van anar a parar a la sorra d'Argelers-sur-mer, per fugir d'una dictadura militar.
El camp d'Argeles-sur-mer va ser tancat el mes de setembre de 1941.
Tinc 27 anys, soc Català, i penso que tenim una responsabilitat social, en fer conèixer i difondre la nostra historia real, i col·lectiva. No només als joves del nostre país però també als dels països que van patir aquestes guerres, i errors humans. Per que aquesta situació no es torni ha repetir mai més, no hem d'oblidar el que va passar en aquella platja del gener del 39 al setembre del 1941.
Aquest text pretén ser un homenatge, mai prou esmentat, als valents BRIGADISTES INTERNACIONALS, que foren un exemple de defensa d'ideals humans, i de principis de llibertat, que avui en dia encara brillen. És un homenatge a tots els refugiats del 39, i a tots els camps de concentració del sud de França. I vol ser també, un homenatge a totes aquelles persones que segueixen lluitant dia rere dia, empesos per valors de justícia social, contra aquest feixisme opressor, que ha canviat de nom, ha canviat d'època, però que segueix conservant les mateixes formes, i els mateixos pensaments.
Romandrem sempre a les barricades !!
1 comentari:
Hola, molt impressionant el relat, de fet en sé algunes coses però no gaires, ja que el meu avi hi va morir el 39, quan el meu pare en tenia 7. De fet l'estic buscant i m'agradaria saber si tu algú de la teva família coneix una organització a Argelers que es diu "FREE". Gràcies
Publica un comentari a l'entrada