Catalans, dempeus!

Que CIU hagi tombat la llei de la independència no ens ha de sobtar, ja ens ho havien anunciat per si de cas... CIU ha tornat a la vella CIU, a la Convergència de Durán Lérida, a la del president “español del año” Jordi Pujol, a la de l’“ara no toca”.

Segueixen amb la seva política conservadora de transició. Aquella política que avui dia no deixa dormir Jordi Pujol, per haver-nos portat on ens va portar. Però els seus deixebles, tot i fer actes de “valentia” com ell, anant a votar que sí per la independència en les consultes no vinculants, han tornat a fer un pas enrere, han tornat a arronsar la cua entre les cames. Però, en definitiva, és el que la majoria de catalans van votar en les últimes eleccions generals, van votar la indecisió, l'abstenció, el sí però no, el peix al cove.

CIU és el reflex de la catalanitat adormida, del “catalán abierto”, del que un dia va a la manifestació del 10 de juliol amb l’estelada, o vota que sí a les consultes, però, quan ha d’arriscar, vota CIU.

Aquest és el nostre problema de fons, el risc! Quants catalans estan disposats a arriscar? Quants realment volent un canvi? Perquè, votant CIU, ja em diràs quins canvis hi hauran!

Però jo em pregunto què hauria passat si al parc de la Ciutadella, en comptes de 1.000 persones pressionant el Parlament, haguessin estat 10.000 o 100.000, o bé els 800.000 catalans que van votar que sí a les consultes. Què hauria passat si hi hagués hagut tanta gent que s’hagués paralitzat la ciutat, i els diputats no haguessin pogut ni entrar al Parlament. S’haurien abstingut i s’haurien quedat tan amples? Els mitjans ho haurien explicat dient que és normal perquè la independència no era en el seu full de ruta? I aquests ximples que es diuen ‘catalans’ també haurien dit que només hi havien quatre frikis cridant davant del Parlament?

El full de ruta el marca el poble, el ciutadà, el que té el dret a vot. Però, és clar, estem molt ocupats, amb feines, famílies, i obligacions per perdre tant de temps amb la independència. Som nosaltres que permetem que aquest polítics facin el que fan, menteixen com ho fan, i prenguin les decisions que prenen. Nosaltres els hem votat, els hem donat el poder, i ens oblidem de la resta...

Què estem esperant? Que vingui un nou Macià o un nou Companys a salvar-nos? Encara que vingués ni el veuríem ni li faríem cas, perquè estem molt ocupats i perquè el bombardeig informatiu és tan agressiu que passaria desapercebut. Per això és feina nostra, és treball diari, és implicació constant agafar les regnes del nostre propi destí.

Conduïm-lo amb els millors arguments, amb totes les veritats que coneixem, recordant els nostres vençuts, aquells que es van arriscar, com a mínim això els devem. Cada dia, amb un gest tan simple però tan combatiu com un “bon dia”, utilitzant tan bella llengua, fent-la atractiva i d’ús comú. I sobretot pedagogia, la nostra eina, fer entendre el que som i per què som, constantment, fent amics i no enemics, perquè hem de caminar tots junts cap a la independència; només la majoria ens farà ser lliures. Siguem les 1.000 persones que érem davant del Parlament, siguem els 7.000 voluntaris de les consultes, siguem els 10.000 catalans que vam anar a proposar la independència a Brussel·les, siguem els 50.000 que cada any formem part de la manifestació de l’onze de setembre, siguem els 800.000 que vam votar que sí a les consultes, siguem el milió i mig de persones que vam dir no a la sentència del tribunal constitucional a l’Estatut.

El camí serà llarg, però mai no hem estat tan a prop. Catalans, dempeus!

10mil