dijous, 14 d’abril del 2011

El dia que va canviar tot




Diari Avui - 14/04/2011 -  Sergi Picazo


Aquell cap de setmana del 12 d'abril de 1931 va ser especial. El Barça havia guanyat per 9 a 0 l'extremeny Don Benito Balompié en el campionat d'Espanya de futbol. Una banda de lladres intentava un espectacular atracament a una seu del Banc de Catalunya. S'estrenava als cinemes Su noche de bodas, una pel·lícula que segons les crítiques portaria Imperio Argentina a Hollywood. Però aquell cap de setmana de fa exactament 80 anys va ser especial per un altre motiu: unes simples eleccions municipals van culminar amb la proclamació a la plaça Sant Jaume de la República Catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics. Ningú s'imaginava el viratge d'aquell dia en què, en paraules de l'escriptor Alfred Bosch, “la història va córrer més que la imaginació”.


Aquelles eleccions municipals no van ser com les del proper 22 de maig. “Van ser importantíssimes, històriques, cabdals”, confirma avui el professor d'història de la Universitat Rovira i Virgili, Josep Maria Roig Rosich. El país sortia de vuit anys de dictadura feixista, i la dictatova va convocar les eleccions creient que els cacics i els governadors civils podrien controlar-les com havien fet sempre. Les esquerres, però, van reaccionar amb una estratègia revolucionària. “Tot i ser unes municipals, els partits van plantejar-les com un plebiscit entre monarquia o república”, explica Roig Rosich. Els candidats locals, sobretot els d'ERC i els de la coalició del Partit Radical, el PSOE i la UGT no haurien parlat a la campanya d'asfaltar carrers o del clavegueram als barris, sinó que van prometre proclamar la República.


Aquesta és la raó per la qual una simple victòria electoral a les municipals d'un partit creat un mes abans i anomenat Esquerra Republicana de Catalunya es va convertir en tot un canvi de règim revolucionari. Roig Rosich explica que ERC, un cop es va conèixer l'alta participació i que havien guanyat a les capitals provincials –Barcelona, Tarragona i Girona– i a les ciutats més poblades, “es va veure obligada a complir el seu programa” i proclamar la República Catalana.


La Lliga Regionalista es va presentar a l'electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició radical-socialista i l'ERC de Francesc Macià es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic. Els resultats electorals, segons afirma la historiadora Maria Dolors Ivern al seu llibre sobre el partit, fan que ERC “es converteixi en el partit hegemònic dins l'espectre polític català” robant aquesta posició a la Lliga, el partit de les classes conservadores.


A Barcelona, els resultats donen la victòria a ERC (43.000 vots, 31%), seguida de la Lliga Regionalista i la coalició de Partit Radical-PSOE-UGT. Després, venia el Partit Catalanista Republicà i el comunista Bloc Obrer i Camperol. Sorpresa majúscula, segons les cròniques. El primer alcalde va ser Jaume Ayguadé i el 1934 el va substituir Carles Pi i Sunyer. La participació a Barcelona va ser del 59%, però a la resta de Catalunya va ser fins i tot més alta.


En general, les eleccions a Catalunya, així com a les principals capitals de la resta de l'Estat, van donar una victòria aclaparadora als candidats republicans. A Madrid i a Barcelona, els regidors republicans i socialistes triplicaven els monàrquics. A la industrialitzada demarcació de Barcelona, segons dades d'Ivern, per 1.155 regidors republicans i 31 de comunistes i trotskistes, només hi va haver 106 electes monàrquics. En total, ERC va sumar 3.219 regidors a tot Catalunya.


Malgrat la vocació apolítica del ja aleshores massiu i important sindicat anarquista CNT, la historiadora Mercè Vilanova, al seu Atlas electoral de la Segona República, assegura que mirant els resultats barri per barri es veu com els sectors més populars i d'esquerres de Barcelona i les ciutats industrials voten ERC i el Partit Radical, tot i que una part no menyspreable es va abstenir.


Els resultats es van començar a saber el dilluns 13 al vespre. La gent, segons la crònica de l'endemà a La Vanguardia, va començar a poblar les Rambles, on s'anaven penjant a les pissarres els resultats a favor de les llistes republicanes a la majoria de ciutats catalanes i de l'Estat. La victòria era indiscutible i la gent va sortir a celebrar-la als carrers. Als partits, els líders es reuneixen sota els núvols de tempesta. Són hores decisives. Podria passar tot, o podria no passar res.

Cinc proclames de la República
Els esdeveniments, però, es precipitaran un cop Macià i Companys, veient com bull el carrer, posen la directa. Maria Dolors Ivern explica que “la nit del 13 d'abril se celebra una reunió dels dirigents d'ERC en què no es va acordar cap pla concret d'actuació” però, segons va afegir l'historiador Ferran Soldevila el maig del 1931, “va prevaler la determinació de no suportar més temps el règim que patíem i es va convenir que l'endemà, a dos quarts d'una, dirigents del partit anirien a prendre possessió de l'Ajuntament”. És a dir, no hi ha un pla concret, però sí una determinació.


Després que el municipi basc d'Eibar proclamés la República a les sis del matí, Companys va arribar amb altres dirigents d'ERC a la plaça Sant Jaume i, segons Roig Rosich, va decidir “una mica alegrement” proclamar la República a tres quarts de dues des del balcó de l'Ajuntament. “En teoria, no li pertocava –continua Roig– i per això Macià va arribar després i va proclamar la República Catalana”. Companys, que era el candidat d'ERC pel districte de Gràcia, va proclamar una república sense adjectius nacionals i va demanar al poble que continués “en un perfecte ordre pel bé de la República i de Catalunya”. Mitja hora després, Macià, als 71 anys, va arribar i va proclamar la República Catalana, primer des del balcó de l'ajuntament i després des del Palau de la Diputació –actual Generalitat–. En realitat, Macià va fer quatre proclamacions de la República. La que compta, però, és l'última (vegeu foto), que es va penjar pels carrers. Macià i el seu Estat Català van prendre així la iniciativa davant Companys i la resta de republicans.


La proclamació a Barcelona va ser molt abans que a Madrid. Però, segons el llibre d'Ivern, “el telèfon funciona contínuament entre els republicans de Barcelona i Madrid”. Al vespre, el conservador Niceto Alcalá Zamora, president del Comitè Revolucionari, acabat de sortir de la presó, proclama la República a Madrid. Després, el rei Alfons XIII va fugir i la República espanyola va acabar negociant amb Macià en uns termes menys “sobiranistes”.


Aquelles eleccions municipals, que van portar ERC a l'alcaldia de Barcelona, no van acabar aquí. Un cop travessada la plaça Sant Jaume, Macià no es va posar límits i va nomenar un govern de concentració republicà amb ell de president i en companyia de dos consellers d'ERC –Ventura Gassol i Joan Casanovas–, dos d'USC –Serra i Moret i Rafael Campalans–, un d'UGT –Salvador Vidal–, el radical Casimir Giral i el futur diputat d'Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera. Del 14 al 17 d'abril, Catalunya, doncs, es va autogovernar gairebé al 100% per primer cop en dos-cents anys.