10-A

Nació Digital - 8/04/2011 - Alfred Bosch

Demà un somni s’haurà fet realitat. El referèndum del 10 d’abril serà dels que fan història. Votar sobre la independència a la capital de Catalunya és una cosa que no s’ha fet mai, i fer-ho com a cloenda d’un procés èpic, que ha cobert més de la meitat de les poblacions del Principat, és motiu d’orgull democràtic i dignitat nacional. S’ha aconseguit un impossible, i s’ha arribat a un punt que fins fa poc no era imaginable ni en el més remot dels nostres somnis.

Només cal recordar on érem fa un any i mig, abans que comencés el procés amb Arenys de Munt. Estàvem parlant d’ordinalitat, bilateralitat, anivellament i altres coses que ningú no entenia; estàvem atrapats en una relació pantanosa amb Espanya de la qual ningú no sabia com sortir-se’n. Se’ns havien polit l’Estatut del 2006 i funcionaven de pena els trens i els aeroports i tot plegat. L'espècimen que dominava i que ens representava era el del català emprenyat. Llavors, de sobte, es va alçar la societat civil i tot va canviar; les consultes, la manifestació del 10-J i per arrodonir-ho, Barcelona Decideix.

El camí del 10 d’abril, que jo he tingut el privilegi de viure amb intensitat, no ha estat gens fàcil. Al principi, els amics deien que ho havíem de cancel·lar, i només els enemics ens animàvem a continuar. Era un fracàs escrit, que fins i tot feia riure. A poc a poc, la cita s’ha guanyat el respecte de tothom, fins al punt que l’equip de Jordi Hereu ha considerat que havien d’emprendre una operació lamentable de boicot administratiu. La campanya de vot anticipat ha estat un èxit, i per culminar-ho tot, les màximes figures del país ens han prestat el seu aval. El fracàs ha quedat descartat.

Queda, però, el més important. I també el més difícil, que consisteix a mobilitzar milers i milers de persones a votar. Barcelona és una ciutat molt poblada, i bellugar un milió i mig de ciutadans no és senzill. De fet, el ple absolut no s’ha aconseguit mai a cap convocatòria, ni tan sols les oficials, i aproximar-s’hi tampoc no és fàcil. L’organització de la consulta del 10-A no compta amb diners públics, i si bé ha rebut un grapat de donacions privades de gran noblesa i generositat, el balanç és molt limitat si ho comparem als pressupostos públics d’altres cites a les urnes, totes elles subvencionades. La consulta de la Diagonal, per citar-ne una, va costar cinquanta vegades més, i la vam pagar entre tots.

La consulta de Barcelona té un punt de bogeria, i de moment no ens podem queixar de com s’ha materialitzat aquesta follia participativa. Amb tot, hem de ser realistes, i hem de reconèixer que si no fem un gran esforç final, tot el que hem obtingut fins ara no obtindrà la coronació que es mereix. Perquè cal anar a votar, és tan clar com això. I cal convèncer els veïns, els familiars i els amics que ho facin. La pregunta del dia ha de ser “has votat?”, i que l’estrambòtic sigui abstenir-se, no pas el contrari. Hem d’aconseguir formar cues a les urnes, i que la imatge del dia sigui la de gent impacient per prendre part en una decisió col·lectiva.

Com ha passat fins ara, això no dependrà de cap partit polític, de cap institució, de cap prestigiós diari de l’establishment  ni del gran capital. Amb tots els respectes per tots aquests agents, això dependrà de nosaltres. Dependrà de la gent, ja que la màgia de tot plegat és propietat de la gent. Aquesta és una cita del poble, per al poble i amb el poble. Aquest és el secret de tot el procés, i demà també en serà la clau. Si la gent s’alça, serà un clamor. Si es queda a casa, haurem fet història, haurem traduït un somni en fets, però no haurem assolit l’èxit sensacional que volem. Ho tenim a tocar dels dits, i depèn de nosaltres. De tu i d’ell i de mi.