El 9 Esportiu - 29/12/2010 - Miquel Roca
Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que ahir van ser a l'estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures. Tornava a haver-hi motius per prendre's el partit com una manifestació més enllà de l'esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que aquest model d'amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent, sigui molta o poca, estigui col·locada d'una manera que faci la sensació que n'hi ha més o menys, no deixa de passar-s'ho bé en els partits de Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan l'obra que s'hi representa és la millor.
Que l'esperit de festa esportiva, cívica i participativa continua sent palpable és tan cert com que, en els dies previs i posteriors al tradicional partit de Nadal, és també tota una tradició alimentar un seguit de debats al voltant dels partits de la selecció catalana de futbol. Que si la data no és la millor, però sí l'única possible, que si l'horari farà que hi puguin anar més nens, però no els adults que els han d'acompanyar, que si aquest rival no té prou nivell per molt mundialista que fos l'estiu passat, que si Cruyff no diu ni «bon dia» en català, que si en el fons això es munta perquè la federació faci una mica de negoci, que si hi ha clubs que no deixen venir els jugadors, que si hi ha jugadors que no tenen compromís, o que si la selecció hauria de jugar menys a Barcelona i obrir-se més a altres ciutats amb estadis més petits i fàcils d'omplir.
Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l'única cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d'anar a veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se als subterfugis, als succedanis, a l'haver de perseverar no en el camí, que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.
Si d'alguna cosa ha servit fins ara tot el moviment que en els últims tretze anys –va prendre volada a partir del Catalunya-Bulgària del 97 a Montjuïc– s'ha fet al voltant de les seleccions catalanes, és per poder explicar en carn pròpia que caminar no és el mateix que fer camí. Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert, hem estat expulsats d'alguna federació internacional que havíem fundat, hem aconseguit el reconeixement d'una vintena de federacions catalanes que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès recórrer la distància entre la nostra capacitat d'inventiva, digna d'elogi, i el mur on sempre s'acaba el curt però repetidíssim viatge. Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir estat propi, allò que arreu del món s'associa a existir o no com a país.
Potser és hora que el món de l'esport català deixi d'inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha eliminat un camp d'ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi. En aquests moments, el que hauríem d'esperar d'una federació esportiva ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que Catalunya ha d'afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem res.
El Catalunya-Hondures d'ahir va ser el primer acte públic com a president de Catalunya d'Artur Mas, que des de la llotja va poder sentir com el lema més cridat a la graderia de l'estadi va ser independència. És el mateix que havia sentit a la plaça de Sant Jaume el dia abans, quan va saludar i parlar des del balcó de la Generalitat després de prendre possessió del càrrec, el mateix que se sentia a peu de carrer davant l'hotel Majestic la nit de la victòria electoral, i el mateix que, de manera aclaparadora, es va convertir en la banda sonora de la gran manifestació del 10 de juliol. Cap d'aquests actes havia estat convocat com a reivindicació independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant el camí de l'única direcció possible per a un país que, sobretot, calla. El món de l'esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar fer dos partits en comptes d'un o portar un rival més atractiu que Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres seleccions esportives.
