Fora de joc - Tràiler - Documental sobre Seleccions Catalanes

Food Inc.

Foment abandona les carreteres catalanes

Diari Ara, Redacció, 8/12/2011


El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

El Ministeri de Foment i l'aleshores departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l'Estat havia d'executar a les carreteres catalanes entre els anys 2006 i 2012. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s'han acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes en aquell document estan guardades en un calaix. Al territori hi ha nombrosos exemples de carreteres a mig construir i projectes eternament ajornats, com el desdoblament de la N-II a Girona.

Fer el salt

Diari Ara, Toni Soler,  5/12/2011

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat. 

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.

Recuperar el somriure del campió

Diari Ara, Antoni Bassas, 5/12/2011

Estava amoïnat, pensant en dissabte, fins que vaig veure que hi ha situacions molt més dures que haver de dedicar 90 minuts de la teva vida a veure un partit en què juga Pepe. Per exemple, sentir un candidat a la nominació presidencial dels Estats Units que en el solemne moment de la retirada de la seva candidatura pronuncia la frase "La vida pot semblar impossible, però és una missió només per a tu i a per mi", i a continuació informa que la cita és de Pokémon. Sí senyor, Herman Cain, l'autor de "Vaig mantenir 13 anys de relacions d'amagat amb aquesta senyora i li pagava uns diners, però mai no hi va haver sexe", s'acomiadava per sempre de la vida política amb una cita tan genial que mai (d'això en podeu estar segurs) se li hauria acudit a Ted Sorensen, l'home que li escrivia els discursos a Kennedy. I ara, esclar, alliberat de la pressió, tinc unes ganes boges que arribi dissabte. 

I ara vénen els dos únics paràgrafs transcendents d'aquest article: el Madrid està en el millor moment dels últims tres anys i el Barça juga a fora, on en aquesta Lliga només ha fet un parcial de 7-8, que contrasta per si sol amb el 39-0 del Camp Nou. El Madrid no ha cedit cap punt a casa (tot i que ha de millorar en defensa: al Bernabéu ha rebut set gols en sis partits) i té sis punts més que el Barça, o sigui que sí, que el Madrid és favorit. 

També és veritat que al Barça li ha quedat cara de tripulació de submarí descobert per l'enemic. Entre l'empat a casa contra el Sevilla, la derrota de Getafe, l'operació de Tito Vilanova, els rumors sobre Villa i la targeta de Piqué, el Barça s'ha oblidat de somriure davant les càmeres. Es nota que a Guardiola li pesa més aquest any la gestió del vestidor (encara que mai no ha estat fàcil), i a sobre ara ha de sorprendre el contrari en cada partit (el preu de l'èxit), mentre s'inventa Cuencas i Thiagos. Esclar que deu pensar que si després de tres anys de somni encara ha de somriure és que no hem entès res. També és veritat que el club ha estat lent de reflexos. Aquí ha faltat un Casaus que sortís a dir: "Sí, hem perdut a Getafe, però venim de meravellar el món a Milà, queda molta Lliga i Messi fa por".

Perquè, tingueu ben clar que quan a Madrid tenen malsons somien que Messi agafa la pilota al mig del camp i se'ls rifa a tots. Estic segur que a Madrid avui estan mig il·lusionats mig acollonits. El poeta Luis Landero declarava l'altre dia a El País que ara, amb Messi, els madridistes podien entendre la por dels barcelonistes a Di Stéfano. Que sí, que encara estan traumatitzats amb el 2-6, el 5-0 i el 0-2 de la Champions. Del 5-0, Menotti en va dir allò de "Mourinho està mort per a tota la vida". Sense oblidar la Supercopa de l'agost. Saben que tot el que han fet val de poc si arriba el Barça i els torna a guanyar. O sigui, vejam si ens entenem: dissabte el Bernabéu rep el tricampió de Lliga i campió d'Europa, que és un equip que no perd gairebé mai, que guanya gairebé sempre i que passi el que passi sempre et fa quedar bé.

En aquestes circumstàncies tenir por és de covards i dubtar és de traïdors. I si al final el Madrid guanya, el Barça el felicitarà, li dirà que ja pot córrer a la segona volta, i acte seguit agafarà un avió per anar a Tòquio, on provarà de proclamar-se campió del món (una altra vegada).

José María García: "Quan Aznar era president em va dir que s’havia d’ajudar el Reial Madrid"

Diari Ara, Redacció,  30/11/2011

José María García ha denunciat aquest dimarts a 'El món a RAC1' la repressió de la llibertat que exercia José María Aznar quan era president. "Quan era president em va dir que s’havia d’ajudar el Reial Madrid", ha explicat.

José Maria García, que col·labora mensualment amb el programa que presenta Jordi Basté, ha qualificat Alfredo Pérez Rubalcaba com "un ultrasur que perd el nord per uns colors". Fent referència a aquest Reial Madrid, García ha explicat que només cal mirar cap a la llotja del Santiago Bernabéu per saber que sortiran a la llum més "pelotazos".

SPAIN'S SECRET CONFLICT

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

E-notícies, Víctor Alexandre, 17/11/2011

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

Melancolía

Víctor Alexandre, Tot Sant Cugat

L'atzar ha volgut que l'estrena de Melancolía coincideixi amb el pas a prop de la Terra d'un asteroide de 400 metres de diàmetre que ha estat considerat una amenaça per al nostre planeta. La diferència és que Melancolía no és el nom de cap asteroide sinó el d'un planeta que s'acosta inevitablement cap a nosaltres i que esborrarà per sempre tot vestigi de vida. Davant d'això, les misèries humanes, a banda d'absurdes, apareixen ridícules i esperpèntiques, per bé que només un dels personatges n'és conscient. Es tracta de Justine, la núvia del casament que els ha reunit allà. Però un casament no deixa de ser una reunió familiar en què es retroben persones que van viure entre elles cataclismes emocionals, alhora que és un aparador de la banalitat del món que hem construït. I no hi ha res com la proximitat de la fi del món per prendre consciència del fracàs de l'espècie humana atrapada en una espiral que només pot provocar melangia i nostàlgia d'un futur impossible. Exquisidament hipnòtica.

“Sabem més dels romans que de la Guerra Civil” - Carme Poll

Diari Avui, Entrevistes,  17/11/2011


Què és Subterrànies?

És entre una visita guiada i un espectacle teatral que fem dins del Refugi 307, un espai històric de la Guerra Civil a Barcelona.

I com va sortir la idea?

Abans de l'estiu, l'actriu Itziar Castro i jo vam conèixer la Mamen Conte, historiadora i l'encarregada de fer les visites guiades al refugi. Ens el va ensenyar i, quan vam veure l'espai, vam decidir fer alguna cosa. Amb la també actriu Montse Alcoverro vam començar a documentar-nos per explicar a través de tres monòlegs com era la vida de tres dones. En concret situem la història entre el 16 i el 18 de març del 1938, quan hi va haver bombardejos indiscriminats sobre la ciutat per part d'avions italians.

I en què consisteix?

La gent entra per fer una visita guiada al refugi i cap a la meitat del recorregut, comencen a aparèixer personatges que expliquen la vivència, no només de com es viu dins del refugi, sinó de la República i la Guerra Civil.

Per què tres dones?

L'espectacle surt del Projecte Vaca, que és una associació de creadores escèniques, l'objectiu principal del qual és donar veu a la creació femenina en el panorama escènic actual. Era claríssim que volíem parlar de les dones i si hem de ser fidels als fets històrics, la població que més habitava els refugis eren nens, gent gran i dones. L'espectacle parla de les dones a la rereguarda, de com eren les ciutats quan els homes eren al front.

I amb qui us heu basat per construir les tres històries?

Hem llegit molt i hem vist molts documentals en què diverses dones explicaven la seva experiència. En el cas de la nena, per exemple, ens hem basat en el llibre de l'Encarnació Martorell, Amb ulls de nena, a qui s'ha anomenat l'Anna Frank catalana. Subterrànies vol ser un homenatge a totes les dones que van organitzar la defensa passiva a les ciutats i van viure de la manera més vital i positiva les circumstàncies de barbàrie i de guerra d'aquella època.

Què ha representat per a vostè aquest espectacle?

No m'ha connectat tant amb la història del país, que realment val la pena conèixer, perquè sembla que sabem més coses del Paleolític o dels grecs i els romans que de la Guerra Civil! Però a mi m'ha connectat molt amb la meva família, amb els meus avis. El fet d'escriure el monòleg m'ha donat la llibertat d'incloure coses personals, començant pel nom del personatge, que és el de la meva àvia.

La resposta ha estat molt bona.

Abans d'estrenar ja s'havien esgotat les entrades! Esperem poder allargar l'espectacle i poder-lo traslladar a altres espais històrics. No hem cobrat ni un euro, però esperem que tingui volada. En època de crisi, t'has de reinventar. O et quedes a casa esperant que et truquin, o et poses a crear.

Els Segadors, versió heavy metal

Catalonia calls to the world

Elecciones 2011, La gran Farsa

No sóc separatista, i altres debats

Diari Ara, Salvador Cardús Ros,  8/11/2011

No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix pla moral colonitzadors i colonitzats. Segona, perquè atribueix als separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia en un món interdependent.

En realitat,el que tanca un país és la seva condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l'emancipació d'un fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n'elogiaríem el coratge d'emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra emancipació nacional també busca l'assumpció de la capacitat plena per a la creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir nous vincles amb Espanya, d'igual a igual, que permetin deixar enrere una història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal que ens emancipem.

També és urgent combatre el fals argument que la lluita per la independència "crearà frustració". Com si no ens haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els trenta-i-tants anys d'autonomisme! L'advertència sobre la possible frustració és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc no que mai arribi una pau mundial justa i duradora o un món lliure i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini relativament breu.

Finalment, cansaque es posi en dubte l'amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d'emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l'exigència d'un concert econòmic serà l'alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d'anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d'un- amb la intenció que s'acceleri el procés. És a dir: no s'hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s'atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.

Fetitxisme constitucional (i 2)

Diari Ara, Carles Boix, 8/11/2011

Com ja vaig defensar fa dues setmanes, no hi ha gairebé cap procediment constitucional que pugui garantir, per si sol, els drets de les minories. Llevat dels sistemes polítics basats en el principi d'unanimitat (com el cas de la Unió Europea, amb totes les ineficiències que anem experimentant darrerament), en democràcia una majoria permanent pot modificar totes les lleis i utilitzar tota la maquinària de l'estat a favor seu. De fet, i malgrat el que se sol pressuposar als departaments de dret constitucional espanyols, l'enumeració de drets i llibertats en una Constitució no resol mai aquest problema perquè la protecció de la minoria (per part dels òrgans legislatius i judicials) depèn, en darrer terme, de la voluntat de la majoria.

El dret a l'autodeterminació és, aleshores, l'única barrera efectiva de què disposen els membres d'una minoria davant de l'abús de la majoria. La decisió d'abandonar o separar-se d'una comunitat política, tant a títol individual (la que practicaven els alemanys que saltaven el Mur de Berlín o la que empeny milers de persones a emigrar a altres països) com a nivell col·lectiu (l'exercida per les colònies americanes l'any 1776, per Irlanda fa noranta anys o per Eslovàquia l'any 1993), constitueix un dret fonamental que precedeix i depassa totes les declaracions, proclames i procediments que mai pugui contenir cap Constitució. I el seu exercici és legítim, fins i tot en aquells casos en què la minoria acceptà la Constitució vigent, probablement perquè no va preveure que la majoria abusaria de la seva força numèrica.

Qui negui el dret a l'autodeterminació, nega que el principi de llibertat precedeixi el que no és més que una llei escrita i, al capdavall, manipulable. O, dit altrament, qui exalta el concepte del ciutadà i els drets del ciutadà (i els fa derivar de la Constitució espanyola) per damunt dels drets de l'home acaba justificant la violació de tota mena de drets fonamentals i l'establiment d'una tirania.

Als judicis de Nuremberg duts a terme per les potències aliades després de la Segona Guerra Mundial, els jutges i oficials alemanys processats per crims comesos contra, entre altres minories, la població jueva o l'ètnia gitana van defensar-se dels delictes que se'ls imputava tot al·legant que s'havien limitat a obeir les ordres dels seus superiors d'acord amb la legalitat constitucional. Utilitzant una interpretació literal de la Constitució aprovada a Weimar l'any 1919, això és, fent servir el tipus d'interpretació que preconitzen alguns dels insignes constitucionalistes que escriuen a casa nostra quan examinen les relacions entre Catalunya i Espanya, la seva argumentació sembla perfectament raonable.

El partit nacionalsocialista guanyà les eleccions amb el suport d'una proporció del vot popular semblant al que treuen els partits guanyadors a les eleccions espanyoles. Un cop escollit canceller del govern, Hitler va procedir a declarar l'estat d'emergència d'acord amb les prerrogatives establertes per l'article 48 de la Constitució alemanya. Dos mesos després, el Parlament l'esmenà, tot seguint els procediments indicats al text constitucional, per concentrar el poder polític a l'executiu. De fet, el règim nazi no la derogà mai i, fins i tot al bell mig de la guerra, el Reichstag continuà ratificant els decrets promulgats per l'executiu.

En una paraula, quan va ser promulgada, tothom titllà la Constitució de Weimar de Constitució modèlica, imbuïda d'un democratisme i una transparència procedimental absoluts. Aquesta condició, però, no va impedir que els abusos comesos sota la seva empara fossin d'una magnitud indescriptible.

Com a comunitat nacional permanentment, Catalunya té un dret inalienable a l'autodeterminació, fins i tot després d'haver referendat la Constitució de 1978. Al poder legislatiu, els representats catalans no tenen cap poder per garantir l'autonomia i la fiscalitat catalanes. Els darrers anys demostren que, tot i ser part del govern central, el PSC és un instrument inútil per avançar nacionalment. El màxim oponent de l'Estatut, el PP, aconseguirà la majoria absoluta independentment dels seus resultats a Catalunya. A l'àmbit judicial, la influència de Catalunya és irrisòria. Al Tribunal Constitucional, l'hipotètic guardià de la Constitució, les decisions es prenen per membres escollits pels grans partits estatals sempre que el PP no bloquegi la seva renovació d'una manera desvergonyida tot esperant la majoria que li permeti perpetuar els seus interessos indefinidament.

Per tot això, un dels primers passos a fer en el camí cap a l'exercici de l'autodeterminació és recordar a aquells que s'hi oposen que les potències aliades no van acceptar mai una interpretació formalista de l'ordre constitucional alemany. I cal recordar-los que aquells que defensaven la primacia de la Constitució per damunt de totes les coses van ser copartícips intel·lectuals, si més no per pecat d'omissió, dels esdeveniments més tràgics que ha patit mai Europa.

“Catalunya, esclava d'insolents”

Diari Avui, Editorial, 29/10/2011

“Heus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició.” Amb aquestes paraules arengava el president de la Generalitat Pau Claris els catalans perquè s'aixequessin contra l'opressió de la Corona Hispànica el 1640, l'anomenada guerra dels Segadors. Tres-cents setanta-un anys després, les motivacions i certes actituds procedents de l'Estat continuen pràcticament invariables. L'últim cas, referit a la insolència, el del ponent constitucional Gregorio Peces-Barba, que precisament va recórrer dijous a l'històric conflicte del segle XVII per ironitzar sobre si hauria estat millor que els conflictes simultanis que van comportar la separació de Portugal i la subjugació de Catalunya haguessin anat a l'inrevés. En aquest parer no costaria gaire coincidir-hi, tot i que molts catalans no ho fan amb ironia sinó seriosament.

La gravetat de les paraules de Peces-Barba, doncs, no rau pas en aquest punt del discurs sinó en el sarcasme intolerable sobre els bombardejos de Barcelona i, especialment, en el to general de menyspreu i deix totalitari amb què es va referir a Catalunya. Tot plegat seria una trista anècdota si no fos que, cada cop més, representa un tipus d'actitud corrent entre l'opinió pública i publicada a l'Estat espanyol. Per això mereix una reacció contundent, i alhora educada. I una reflexió col·lectiva més profunda que obliga a retornar al discurs de Pau Claris: “Què us manca, catalans, si no és la voluntat.” La voluntat popular és l'única que pot fer front a l'insult i el menyspreu sistemàtic. Una voluntat que avui dia, a diferència del 1640, es pot expressar democràticament a les urnes.

Alfons López Tena - Intereconomía

Intereconomía, Alfred López Tena

Els Mossos es despleguen per evitar agressions entre falangistes i independentistes a Barcelona

Diari Ara, Redacció, 23/10/2011

Una vintena de persones convocades per Falange Española de las JONS s'han concentrat aquesta tarda davant la seu que Òmnium Cultural té al carrer Diputació de Barcelona per protestar contra la suposada 'imposició' de la cultura catalana. 

La concentració ha rebut com a resposta una contramanifestació de grups independentistes que ha reunit mig centenar de persones més. Els dos grups, que s'han insultat i escridassat, han estat separats en últim moment per agents antiavalots dels Mossos d'Esquadra, que han hagut de tallar el trànsit.

Posteriorment, una trentena de falangistes –que han estat escridassats per alguns ciutadans– han marxat en manifestació en direcció a Rambla Catalunya, on han llegit un manifest. Han definit Òmnium com un "tentacle parasitari nodrit de subvencions milionàries". Poc després s'han dispersat sense més incidents.

Del Nido titlla Catalunya de "regió" en el dinar de directives amb el Barça

Diari Ara, Redacció,  23/10/2011

Aquest migdia, les directives del Barça i del Sevilla han dinat plegades. Després d'anunciar aquesta setmana que el Sevilla jugaria al Camp Nou amb el lema "Orgullosos de Andalucía" a la samarreta, durant el dinar, el president del Sevilla, José María Del Nido, ha dit: "Catalunya és una regió", segons ha comentat a Catalunya Ràdio el periodista Joaquim Maria Puyal just abans de la transmissió del partit.

Segons Puyal, el president del Barça, Sandro Rosell, ha hagut d'aturar els peus a Del Nido.

La gran oportunitat

Diari Ara, Albert Om,  22/10/2011

Els mateixos que el van matar l'any 2000 ara voldrien que vostè fos viu. Els mateixos que no li van perdonar que apostés pel diàleg el necessitarien ara que finalment s'han decidit a parlar. L'home que els feia nosa hauria tingut ara un paper central en les converses de pau.

Vostè va ser la primera persona en qui molta gent va pensar quan, dijous a les set de la tarda, ETA va anunciar el final de la violència. I això que ja fa onze anys que el van assassinar, a la porta de casa. Però la mort, en el seu cas, no ha sigut l'oblit. L'endemà del seu atemptat, el 21 de novembre del 2000, un milió de persones ja van omplir el passeig de Gràcia per vostè. Des d'aquell dia, el seu esperit de diàleg ha estat invocat cada vegada que s'ha parlat d'ETA.

En vostè veiem aquella persona que ja va marcar el camí de la pau quan ningú no el trepitjava, que va aixecar la veu contra el terrorisme quan encara hi havia molta por. I també ens serveix vostè -exministre de Sanitat, polític, economista, culer i moltes altres coses- per posar cara a tantes i tantes víctimes anònimes del terrorisme, a Vic, a Hipercor o a Sabadell.

Serà un govern del Partit Popular qui haurà de gestionar la pau, de la mateixa manera que quan el van assassinar a vostè també era un José María Aznar amb majoria absoluta qui arrufava el nas quan la seva amiga Gemma Nierga demanava als polítics que dialoguessin. Se sorprendria de veure com encara hi ha gent a qui sembla que li posi de mal humor que ETA abandoni les armes. Més val que aquests dies no miri els diaris de la caverna mediàtica de Madrid. Estigui, en canvi, molt orgullós de les paraules de les seves filles. Emociona sentir tanta sensatesa en algú que deu haver patit tant.

Per això encara fa més mal que ETA, en el seu comunicat, no reconegui el dolor causat a les víctimes. Són hores difícils per als familiars de les víctimes. És inevitable que pensin que, si això s'hagués acabat abans, aquella persona que tant estimen encara seria viva. Els ulls amb què vostè ens mira, la ganyota que fa amb els llavis, ens transmeten la mateixa sensació de resignació per no haver-hi sigut a temps. Però la seva mirada també ens interpel·la perquè aprofitem ara sí aquesta oportunitat. Que nosaltres que podem, dialoguem; que allà dalt ja hi ha gairebé 900 persones mortes. Que no cal que n'hi vagi cap més, si allà no hi juga el Barça de Pep Guardiola ni hi sona el Messies de Haëndel.

M'agradaria acompanyar-lo per Catalunya i descobrir que està plena de places, instituts, escoles, biblioteques i carrers que porten el seu nom. Però suposo que a vostè el que de veritat li agradaria és conèixer les seves dues nétes. No hi va ser a temps, de fer-los d'avi.

A la punta de la llengua

Diari Ara, Gerard Quintana,  22/10/2011

"MEREIXIA LA MORT, i les vostres gràcies han obrat amb prudència donant un càstig exemplar capaç d'espaordir els traïdors...". Aquest és el peu que em donava un dels actors que estava en escena per entrar a fer la meva part. Mai més me l'he pogut treure del cap. En canvi sóc incapaç de recordar una sola frase del meu text. La companyia es deia Inteatrex i l'obra,Ricard IIIde Shakespeare. Fa més de 30 anys.

Quinze anys més tard. Sóc a A3 Ràdio, a Madrid. Hem vingut a fer una entrevista amb els Sopa. Em demanen que provi el micro. Deixo anar, com tantes vegades de manera automàtica, el peu de Shakespeare. Des del control em pregunten si no me'l sé en un altre idioma. Els responc si volen que els hi digui en anglès. Marxem sense fer l'entrevista.

BABEL. He de demanar pressupost per arreglar quatre coses de casa. Vaig a veure el veí de la cantonada. És àrab i està casat amb una eivissenca. És un manetes. Quan torno arriba el lampista. Un altre manetes, en aquest cas un argentí que ja fa uns quants anys que és a l'illa. Al cap d'uns moments entren la Negra i el Roland. Ella és nascuda al Paraguai i ell a Suïssa. És arquitecte i va arribar a les Pitiüses als anys 70. Ve amb uns pantalons que va comprar en una illa del Pacífic i que es vol emportar a Panamà. Marxen d'aquí quinze dies i vol que l'Ana els hi arregli. Truca la mare de l'Angelina, una brasilera que acaba de tenir el seu segon fill amb l'Angelo, d'on li ve el nom a la nena. Passarà més tard. Abans de marxar, he d'anar a buscar una cartera a casa de l'Antonio, un amic de Madrid que es dedica a treballar la pell, per un encàrrec que m'han fet a Barcelona. Després passaré per sa Revista a veure l'Edu, un amic de Buenos Aires que és un germà per a nosaltres. Segurament hi haurà el Camel. És de París, fill d'argelins, té una ment inquieta i una gran cultura forjada a la Sorbona. Acabarem parlant del Barça, com sempre, n'és un gran admirador. I potser també hi haurà el Boris, un bon músic alemany. Fa temps que no el veig. Està ensenyant a tocar la guitarra al meu germà porteny.L'Edu va venir el primer dia al Palau Sant Jordi amb un amic holandès, el Marteen, un altre company de vida i de rock. Em va portar des de Bali, on viu ja fa uns anys, les samarretes que vaig fer servir als concerts. Tinc un munt de trucades perdudes del Rafa, el germà de la doctora de capçalera dels nens. Són de Granada. Està fent un documental sobre el turisme de ses Pitiüses i no trobo el moment per quedar. M'ha demanat si el puc posar en contacte amb l'Andreu Buenafuente. Vaig a trucar-li. També he de portar unes cartes a l'Anne, una amiga francesa que va estar vivint a casa mentre el seu company era a Itàlia. De passada els convidaré a ells i els seus dos nens a l'aniversari del meu fill. També la Flaca i el Dharma, i la Silvie, el Negüen i la Nayara. Segur que ens deixem algú. Avui potser vénen a dinar la meva filla gran i el Jeremy. Un bon gendre, nascut a Formentera de pares francesos. Per casa hi passa molta gent. La majoria no són catalanoparlants. Però tots entenen la música que faig.

"DON FEDERICO mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso en la sartén...". També podríem haver cantat Frêre JacquesoSur le pont d'AvignonoEn Pinxo li va dir a en PanxooLa lluna, la PrunaoHarry Pottero ABC dels Jackson 5. A la meva filla li va venir de gust picar de mans amb aquesta cançó com fan a l'escola, tot i que allà se salten aquesta primera estrofa.

EMPAR MOLINER. No la conec personalment. Respectava la seva feina. Fins que vaig llegir el seu article a l'ARA de fa dos dies,Nosaltres, els talibans. A partir d'unes frases extretes d'una intervenció telefònica al programa de Jordi Basté de RAC1 i d'una mentida que s'ha anat estenent i que demostra que ni tan sols ha vist el programa -que jo només parlo en castellà a casa meva i amb els meus fills- construeix un discurs ocurrent però sacrifica la veritat a favor d'un acudit a mida del lector. Per sort, és ella mateixa la que ha triat el títol del seu article i no seré jo qui la contradigui, en el seu cas. Els talibans no són els que parlen català als seus fills, ni castellà, ni àrab, ni romanès. Són els que saben i no volen entendre, senyora Empar.

VAIG OBRIR LA PORTA de casa al convidat per l'amistat, l'estima i la confiança que tinc a l'Albert Om des de fa una colla d'anys. Pots tornar quan vulguis, Albert, però millor a fer una costellada. I només amb la càmera del mòbil, sisplau. Una abraçada!

El català viu una història única d'èxit segons el consell europeu de llengües regionals i minoritàries

Diari Ara, ACN Estrasburg,  22/10/2011

"La situació de la llengua catalana no té precedents a Europa". Aquesta és l'opinió de Simone Klinge, membre de l'European Charter for Regional or Minority Languages, un organisme que té l'objectiu de "protegir i promoure llengües regionals o minoritàries com un aspecte amenaçat del patrimoni cultural d'Europa". Segons Klinge, el català representa "una història d'èxit única des del punt de vista de la revitalització i la promoció". "Totes les llengües minoritàries són úniques, però el català està en una situació excepcional. És una llengua molt forta", defensa Klinge, que admet que si Catalunya fos independent, el català ja no entraria en l'àmbit de treball de l'organisme europeu.

"El català és una llengua excepcional en comparació amb altres llengües minoritàries i regionals d'Europa", assegura Klinge en una entrevista a l'ACN. De fet, l'experta precisa que la llengua pròpia de Catalunya és "la més parlada" de totes les minoritàries d'Europa. Segons aquesta representant del European Charter for Regional or Minority Languages, el català és una "llengua molt vital" a Catalunya perquè es pot utilitzar "a gairebé tots els dominis de la vida pública". Amb tot, alerta que encara hi ha reptes, com la seva "presència dèbil en el camp de la justícia" i en l'administració de l'estat a Catalunya.

Segons Klinge, el català té una bona salut perquè, entre d'altres raons, "es parla en àrees urbanes, mentre que altres llengües regionals o minoritàries majoritàriament es parlen al camp". De fet, la situació de la llengua catalana "és diferent" perquè també rep el suport de "l'elit intel·lectual i política" del país, un element que "augmenta el prestigi i l'estatus de la llengua, i demostra que és desitjable parlar-la i aprendre-la".

El català en una Catalunya independent
L'organisme de Klinge treballa amb llengües minoritàries o regionals, una definició complicada i que desperta "problemes", especialment en casos com el del català, que "sense cap mena de dubte", té més parlants que algunes de les llengües oficials de la Unió Europea. "El català és una llengua protegida per l'organisme perquè entra dins de la nostra pròpia definició d'una llengua regional o minoritària, que es basa en el nombre de parlants en relació amb tota la població d'un estat, i no en termes globals".

En aquest sentit, si Catalunya fos independent, "el català es consideraria llengua majoritària" i en tot cas l'organisme hauria d'analitzar quin rol s'atorgaria al castellà, a l'aranès o fins i tot als parlants de llengües com l'àrab, que ja entren en el radar de protecció del Charter dins de l'Estat espanyol. "Però tot això són només hipòtesis", explica Klinge, que creu que Catalunya hauria d'estudiar si, per exemple "donaria status cooficial al castellà". Amb tot, apunta que tenir un estat propi no garanteix que una llengua deixi d'estar "amenaçada", tal com demostren alguns dels nous països sorgits de l'antiga Unió Soviètica o la mateixa Irlanda. És més, el català probablement no desapareixeria del radar del Charter perquè es protegiria com a llengua minoritària en les altres zones de l'Estat espanyol on es parla.

La immersió lingüística
Simon Klinge remarca que el comitè d'experts de l'European Charter for Regional or Minority Languages està elaborant el nou informe sobre la situació de les llengües minoritàries dins de l'Estat espanyol. Normalment, diu Klinge, "el comitè d'experts ha felicitat Espanya per l'alt reconeixement i el grau de protecció que s'ofereix en principi a les llengües regionals i minoritàries". Amb tot, qüestions com el debat sobre la immersió lingüística o el de la tercera hora en castellà només formaran part de les conclusions del nou informe, previst per la primavera del 2012.

Klinge explica que el comitè d'experts del Charter, en principi no preveu en la seva Carta l'ensenyament en català obligatori per a tots els alumnes, només pels pares que així ho volen. Amb tot, precisa que qüestions com els beneficis socials del model català actual i "el debat" que es viu ara mateix a Catalunya arran de les interlocutòries sobre la immersió lingüística s'analitzaran "amb detall pel comitè d'experts" en el seu nou text.

En el seu darrer informe, del 2008, el comitè d'experts va assegurar que hi va haver "clars progressos" en l'ús del català com a llengua vehicular en l'educació primària a Catalunya, tot i que la situació no es veia tan favorablement a secundària perquè "la compartimentació d'assignatures no sempre assegura l'ús del català com a llengua vehicular per l'ensenyament d'una assignatura". En aquest sentit, s'interpretava que hi havia assignatures que s'ensenyaven en castellà. En general, però, es va concloure que l'ús del català a l'educació estava "estès uniformement" per Catalunya.

Acció contra la gana

Carles Francino s'emociona i plora en antena durant el seu programa especial sobre ETA

Diari Ara, Redacció, 22/10/2011

El periodista català Carles Francino s'ha emocionat aquest divendres al matí després d'escoltar diversos testimonis alegres i tristos sobre la fi del terrorisme al País Basc. 

El conductor del programa informatiu matinal Hoy por hoy, a la Cadena SER, no ha pogut aguantar l'emoció que li ha provocat escoltar els testimonis que han exposat les seves vivències respecte a ETA i el terrorisme al llarg del matí. Amb una cançó en euskera de fons, concretament, el periodista ha dit "tinc una senyora aquí al davant que no ha parat de plorar en tot el matí i ha conseguit que al final plori jo".

En recuperar el seu to de veu habitual i tranquil·litzar-se, s'ha intentat disculpar dient "quina ratxa que porto, l'altre dia em vaig quedar sense veu i ara ploro com un pepa". Tot i això, acte seguit, intentant acabar el programa amb menys dramatisme, ha dit que volia acabar el programa "amb una mica d'alegria". Llavors, s'ha emocionat novament.

El lloc web de la SER ha penjat el fragment del programa on es pot escoltar el tall.

“De Perpinyà a Aiete”

Diari Ara, Josep-Lluís Carod-Rovira, 21/10/2011

Era un dia fred, però assolellat i lluminós. Ventejava. Dúiem la peça de roba i el diari convinguts, visibles. Havíem sortit de casa el dia abans. Charles i Jaume s'havien quedat telèfons mòbils i agendes electròniques per impedir la nostra localització i ens van deixar on havíem de començar el nostre recorregut. Sempre vam pensar que, potser, algú d'ETA ens seguia tota l'estona per assegurar-se que no érem vigilats per ningú i que, per tant, la trobada era segura i no calia anul·lar-la com ens havia passat no feia gaire. Els que esperàvem van ser puntuals al lloc indicat on el Xango i jo havíem arribat havent utilitzat diferents mitjans de transport. La contrasenya era la bona i vam pujar al cotxe. Vam posar-nos les ulleres de sol totalment ennegrides per no veure-hi gens i vam fer canvis de vehicle fins a arribar al lloc de la trobada. No era Perpinyà, però, tant se val, ara, ja... Just entrar a la casa vaig demanar d'anar al lavabo per intentar ubicar-me, però va ser inútil. La finestra que donava a l'exterior havia estat immobilitzada i no hi havia ni tovalloles, ni raspall de dents, ni cap objecte personal. El xalet, doncs, havia estat llogat per només una nit.

No va caler que es presentessin. Sí que van sorprendre'ns, però, els primers mots en començar la reunió: “Representem Euskadi Ta Askatasuna, organització política que practica la lluita armada.” Va cridar-nos l'atenció la insistència en el caràcter polític del grup. Es van asseure de cara a la porta i nosaltres davant d'ells, d'esquena a l'entrada. La reunió va ser en castellà. Entre ells parlaven en euskara i nosaltres, en català. Havíem acordat, amb en Xango, que empraríem una llengua al màxim de dialectal possible, amb arcaismes que ell i jo coneixíem i mots valencians i balears, per dificultar la comprensió de la conversa, davant d'ells, quan no volguéssim ser entesos. Després del cafè inicial, vam anar bevent aigua al llarg de tot el matí, mentre conversàvem. Abans de res vaig preguntar-los: “Què passa si la policia francesa ens localitza i entra aquí, què estem fent, qui som?”. La resposta va ser immediata:“Vosaltres sou aquí per parlar de pau i exposar-nos les vostres raons per optar, exclusivament, per la via política. Per això heu vingut, no? Nosaltres ja sabem qui som i què hem de dir.”

Vam començar amb mots molt durs per un comunicat seu relatiu a la campanya d'estiu a la costa tarragonina, encapçalat amb la frase “Atemptats d'ETA a la costa espanyola”. Tarragonins tots dos, vam demanar-los explicacions sobre qui eren ells per espanyolitzar el nostre territori. Van presentar excuses i reconèixer l'error. Fins al moment de dinar, durant hores, la conversa era de política i només de política. Els apassionava i es veia que no tenien gaires oportunitats de fer-ho. En tot moment vam defensar la inconveniència de la via militar, per motius ètics i polítics, i vam fer l'elogi de la via democràtica, l'única capaç d'articular una majoria per a la independència que fos respectada a nivell internacional i davant la qual Espanya no tindria més remei que negociar la partició de l'Estat i la secessió. Els resultats espectaculars d'ERC, unes setmanes abans, ens avalaven. El microestat de Malta ja era membre de la Unió Europea i, a poc a poc, hi anirien entrant els països bàltics i balcànics. L'IRA havia cessat les seves activitats i ja només quedaven ells. Van proposar-nos de signar un document, vàlid només per a ells, però legitimava totes les formes de lluita i, després d'un recés dels dos catalans, ens hi vam negar: via política, únicament via política. El dinar va ser senzill: una amanida i un arròs d'aquests ja preparats i formatge de postres. En el parèntesi de l'àpat vam parlar, sobretot, d'història i de llibres. I, havent dinat, vam tornar al que ens havia dut a la trobada: la nostra insistència en els procediments democràtics, els únics que reunirien simpaties internes i complicitats internacionals. Va fer-se mitja tarda... No havien parlat amb representants d'un estat sobirà, militars, policies o agents dels serveis d'informació, sinó amb independentistes d'un altre país. Cal no passar-ho per alt, perquè era una dada fonamental per entendre tot el que va anar venint després.

Tres setmanes més tard, el cap del CNI duia a J.M. Aznar l'enregistrament d'una conversa telefònica entre un membre d'ETA i un altre de Batasuna on s'esmentava la trobada. No tenien res més, ni fotos, ni vídeos, ni gravacions nostres, res. Publicada la notícia en un diari espanyol, va saltar l'escàndol. En el fons, allò que més molestava, allà i aquí, era que haguéssim tirat pel dret, com a catalans. “Aquestes coses tan delicades només les fan els estats i els seus governs”, vam sentir a dir un cop i un altre. En una conferència de premsa vam reconèixer la trobada i repetir que res ni ningú no modificaria les nostres conviccions. Ho vam pagar molt car i ho paguem encara ara. Jo vaig haver de deixar de ser conseller en cap i sortir del govern. El primer a demanar-ho va ser un altre conseller, llavors d'ERC. La criminalització m'ha acompanyat des d'aleshores. El Xango ja no va poder renovar el seu lloc al Consell Consultiu i també ha patit. Només nosaltres sabem el detall de què vam parlar. Però com evolucionà tot, de llavors ençà, ho sap tothom, per més que hi hagi qui no vulgui reconèixer-ho. Set anys després, el palau on Franco va nomenar els seus quaranta fidels vitalicis ha esdevingut la pista d'aterratge perquè ETA faci públic el final de la via armada. Mirem enrere i sabem que hi tornaríem. Va valer la pena.

Josep Carreras: "Visca Catalunya lliure!"

Diari Ara, Redacció, 21/10/2011

El tenor català Josep Carreras ha reconegut a El Món a RAC1 que era ell qui va cridar "visca Catalunya lliure" des de darrere d'un locutor de la Cadena Gol TV que estava connectant en directe amb el seu programa.

Carreras ha estat invitat al programa radiofònic per comentar el seu llibre de memòries De viva veu al costat de Màrius Carol, que n'és l'autor. Allí, ha explicat que ho va fer perquè té "el sentiment profund d'una Catalunya lliure".

Encara que veient les imatges no feia cap falta, ha confirmat que efectivament era ell qui va fer aquesta proclama independentista en passar pel davant d'una càmera d'aquesta cadena de Mediapro. Va ser una nit després d'un partit entre el Barça i el Madrid en què el conjunt català es va emportar la victòria després d'un gol d'Ibrahimovic.

Durant l'entrevista, Carreras ha explicat que va començar com a professional de la mà de la soprano catalana Montserrat Caballé, que l'ha invitat en directe a cantar amb ella el dia 3 de gener al Liceu. És un dia molt important per Caballé, ja que es compliran 50 anys de la seva primera actuació en aquest  emblemàtic teatre de Barcelona.

Pablo Hasél relata la seva detenció

Pablo Hasél relata su detención e impresiones from Nikone Cons on Vimeo.

Fes possible una història real!

A la tardor de l’any 2004, Èric Bertran, un nen de 14 anys, crea un web inspirat en Harry Potter i l’Orde del Fènix per defensar la llengua catalana.

Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu eletrònic a uns supermercats demanant l’etiquetatge en català.

 

http://www.fenix1123.cat/

Detingut el raper lleidatà Pablo Hasél per apologia del terrorisme

Diari Ara - 4/10/2011 - Redacció

La Policia Nacional espanyola ha arrestat a Lleida el cantant de 'rap' Pablo Hasél per un delicte d'apologia del terrorisme i per ordre de l'Audiència Nacional. Segons han confirmat a l'ACN fonts policials, Hasél estava sent investigat per la Comissaria General d'Informació de la Policia, amb seu central a Madrid, i ha estat detingut i traslladat a Madrid. A més, els agents han escorcollat casa seva per buscar material incriminatori com podrien ser arxius informàtics i altres tipus de documents com lletres de cançons. Hasél és conegut per les seves cançons reivindicatives.

Discurs de Joan Miró

Discurs de Joan Miró amb motiu del seu nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el 2 d'octubre de 1979.

Responsabilitat cívica de l'artista

En adreçar-me a aquesta Universitat de Barcelona que em confereix l'alt honor d'acollir-me avui entre els seus mestres, em pertoca en primer lloc de donar-vos a tots les gràcies, d'expressar-vos la més sincera gratitud per haver-me donat un lloc dintre d'aquesta institució en la qual homes tan diversos i en èpoques tan diferents, des d'un Milà i Fontanals fins a un Pere Bosch Gimpera, han fet tant per a construir i enaltir la vida cultural de Catalunya.

Tothom sap que no és la meva especialitat expressar-me amb el llenguatge verbal. El meu llenguatge és el visual, de la pintura, i és amb ell que he intentat de dir, tot al llarg de la meva vida, allò que pensava i sentia, allò que em semblava que calia que digués.

Per això, més que presentar-vos avui una lliçó feta de paraules, voldria que amb la vostra memòria recordéssiu la meva obra pictòrica i poguéssiu trobar en ella tot allò que no sabria dir-vos d'una altra manera.

Malgrat tot, potser valdria la pena d'aprofitar aquesta ocasió solemne per a precisar alguna cosa, si no ja per a intentar d'explicar l'obra, que no és feina meva, per a intentar d'explicar algunes de les raons profundes de la meva actitud humana, perquè és dintre de les actituds humanes que tota obra d'art té les arrels.

Allò a que voldria fer referència és a la meva concepció de l'artista, com a persona amb una especial responsabilitat cívica.

En aquest sentit, entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d'inútil, sinó quelcom que faci servei als homes.

Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per expressar-se, l'obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat.

Que quan artista parla des d'un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva.

Que quan artista parla voltat d'una cultura internacional i d'uns refinaments elitistes, no vulgui deixar-se tancar dintre el clos de la cultura ni de les élites, i que vulgui comunicar directament, per aprendre coses i per expressar-les, amb la saviesa profunda del poble, origen i destinatari final de tota empresa realment humana, sense que cap barrera classista ho pugui impedir.

Que quan un artista parli en un entorn on la llibertat és difícil, converteixi cada una de les seves obres en una negació de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes les falses valors establertes.

Que quan els altres, al seu volt, treballen positivament en tota mena d'empreses al servei dels homes en general i particularment del seu poble i de la realització completa de la seva històrica, cal que l'artista no se senti gens apartat de totes aquestes iniciatives ni de tots aquests esforços i doni a uns i altres el seu suport, el de la seva presència personal i el de l'eficàcia que la seva obra pugui tenir.

Estic content de poder tenir l'ocasió de fer ressonar en aquesta sala, carregada ja d'un segle d'història del nostre país, aquestes paraules de solidaritat humana, de fidelitat a la terra, de diàleg directe fora de les fronteres de la societat dividida en classes, i de lliurament a l'empresa de la llibertat.

M'atreveixo a pensar que, si em feu l'alt honor que avui em feu d'acollir-me en aquesta Universitat, és perquè, per a vosaltres com per a mi, els propòsits van vitalment units a l'esperança.

Moltes gràcies.

Joan Miró

Chimamanda Adichie: El peligro de una sola historia

Es destapa la manipulació d'una imatge per part d''El Mundo', i Twitter fa 'trending topic' #yosoyELMUNDO

Diari Ara - 14/09/2011 - Redacció

#yotmbsoyELMUNDO és trending topic a Espanya des d'aquest dimarts a la nit. L'etiqueta ha aparegut després que un blog hagi tret a la llum la manipulació que El Mundo va fer d'una imatge publicada en portada en l'edició impresa del passat 27 d'agost. El diari va retallar la imatge perquè es llegís només la paraula ETA en una pancarta durant la manifestació abertzale que es va fer a Bilbao el dia abans. El missatge complet era "INPOSAKETARIK EZ. NAZIOA GARA" (No a les imposicions. Som una nació). El diari va acompanyar la retallada amb el titular "Els abertzales prenen Bilbao".

La primera resposta de Pedro J. Ramírez va ser poc després que és publiqués l'article al blog. El director de El Mundo va fer una piulada a través del seu compte a Twitter en què diu "Poques vegades una foto reflecteix tant bé la realitat com aquest enquadrament de les lletres ETA dins d'un lema abertzale que escandalitza a alguns". Minuts més tard, el periodista es defensava de l'allau de crítiques que el diari estava rebent a través de la xarxa amb un tuit en què diu “gairebé tot és opinable. Però els que bromegeu sobre ETA des de l'anonimat sou escòria”. Pedro jETA també és trending topic del moment.

En defensa del nostre model social

Diari Avui - 13/09/2011 - Editorial

La comunitat educativa d'aquest país, és a dir, el professorat i les famílies, han sortit al carrer l'endemà de la Diada en defensa del nostre model lingüístic escolar. Un fet important, perquè implica que la societat civil està compromesa amb el català i perquè la mobilització és iniciativa d'ella mateixa. La comunitat educativa ha fet una primera acció en defensa d'un model d'immersió en el qual fa tres dècades que treballen i l'objectiu del qual no és només assegurar la pervivència de l'única llengua pròpia de Catalunya sinó la defensa d'una societat cohesionada, que a diferència del que afirmen els que parlen del nostre país sense conèixer-lo, no és el mateix que una societat uniforme.

El català és el signe principal del nostre país. Els que ataquen el model amb la cínica invocació del bilingüisme saben molt bé el que fan. Una escola bilingüe portaria indefectiblement cap a la fractura social o cap al monolingüisme en espanyol. El poc ús social del català demostra, a més, que la nostra llengua està encara en una situació de debilitat i que no és cert, com diuen els defensors del bilingüisme des de Madrid estant, que l'espanyol estigui en perill d'extinció. Per això insisteixen tant en la necessitat que es compleixin les sentències.

Aquest és el nucli de la qüestió. Una resolució judicial dóna munició als adversaris del català. Doncs bé: si resulta que hi ha una majoria de la població que la percep com a contrària als seus interessos, hora és que es canviï la llei. El Parlament ha de blindar el català. Si quan convé es pot alterar la sacrosanta Constitució en un tres i no res, ¿per què no es pot fer el mateix amb una llei que els catalans rebutgen?

El nou defensor del ciutadà de Sevilla era partidari el 2006 d'enviar els tancs a Catalunya

Diari Ara - 13/09/2011 - Redacció

El nou defensor del ciutadà de Sevilla, el professor i comandant a la reserva des de fa 15 anys José Barranca, va donar suport públic l'any 2006 l'exgeneral en cap de les forces Terrestres José Mena, que en un discurs va defensar actuar militarment contra Catalunya si l'Estatut, llavors en negociació, vulnerava la Constitució. El ministre de Defensa, José Bono, el va cessar de manera fulminant i en va ordenar la seva detenció. 

El nou defensor del ciutadà ha estat nomenat per l'Ajuntament de Sevilla, governat pel PP. L'any 2006 mateix, poc després del polèmic discurs de Mena, Barranca va enviar una carta al diari Abc titulada "El meu respectat general".

Diu la carta: "General meu: som molts els espanyols que pensem i estem units a vostè en aquests moments (...) Des d'aquí i pel bé d'Espanya, desitjaria la dimissió del govern deslleial amb la Constitució i la nació espanyola, l'única fins que van arribar els 'progressistes'".

Barranca va ser escollit defensor del ciutadà la setmana passada amb els vots del PP i el PSOE. IU hi va votar en contra. Els socialistes desconeixien l'existència de la carta. Aquest dilluns el PSOE ha demanat a l'alcalde de Sevilla, Juan Ignacio Zoido, que el cessi.

"Català a l'atac!", palíndrom de batalla de Màrius Serra

Diari Ara - 12/09/2011  - Redacció

L'enigmista Màrius Serra ha defensat la immersió a l'acte institucional al Parc de la Ciutadella cridant un dels palíndroms per excel·lència: "Català a l'atac!". "Visca la llengua viva!", ha exclamat. Ha estat el més aplaudit de l'acte oficial de la Diada. Màrius Serra ha explicat l'evolució de la llengua catalana en aquests cent anys amb motiu del centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Atac neonazi al monument per la independència d'Arenys de Munt

Diari Ara - 12/09/2011 - Redacció

Un grup neonazi ha pintat aquesta nit esvàstiques al monument d'Arenys de Munt dedicat a les consultes per la independència. L'Oda a Arenys de Munt de l'escultor Jaume Rodri, situades al parc del castell de can Jelpí de la població maresmenca, s'han llevat aquest Onze de Setembre amb tot de guixades. Tant a les columnes com al monòlit.

Ha estat el mateix escultor qui n'ha fet la denúncia a la policia. "No és una bretolada, és una profanació al monument de la independència", ha dit Rodri a l'Ara.cat, que ha lamentat els fets. L'acció és obra d'un grup neonazi que es fa dir Penya de Canet de Mar, segons la pintada que han deixat els autors mateix.

El monument es va inaugurar l'any passat i és un record a les consultes per la independència. Arenys de Munt va ser el primer municipi del país a celebrar un referèndum popular per la sobirania. La setmana que ve s'ha de celebrar al parc de can Jelpí l'aplec per la independència.

L'Ajuntament d'Arenys de Munt ja ha denunciat els fets en un comunicat. "Des del govern d’Arenys de Munt lamentem profundament aquest atac a un símbol del nostre país i de l’esforç col·lectiu de tot el poble per aconseguir realitzar la primera consulta independentista el 13 de setembre del 2009". "No podem oblidar els atacs falangistes i espanyolistes que vam rebre en aquell moment pel fet d’intentar realitzar un acte plenament democràtic", diu el text.

La desconnexió catalana

El Singular Digital - 10/09/2011 - Guillem Carol


Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col•lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.

Reivindicar la plenitud de Catalunya

Diari Avui - 11/09/2011 - Editorial

La barreja de reivindicació i jornada festiva que impregna la diada de l'Onze de Setembre des de la seva instauració té aquest any més sentit que mai. Reivindicació, perquè aquests últims dies Catalunya ha estat atacada prenent d'objectiu la llengua, essència del país. La vigència i continuïtat de la immersió lingüística a les escoles, que presenta des de fa 30 anys un balanç d'èxit, ha de ser defensat pels mestres, pels pares, pel govern i en definitiva per tothom que cregui en els valors de la cultura, la integració i la convivència, més enllà de qualsevol ideologia i procedència. Hi ha encara el record de la retallada de l'Estatut, atac a la sobirania d'un poble que l'havia votat. Sumada la retallada a la marginació del nacionalisme català en la reforma de la Constitució, és prou evident que ens trobem davant un nou centralisme espanyol que pot conduir Catalunya a la marginalitat. Però malgrat això, la crisi econòmica i l'atur, Catalunya té prou actius per sortir-se'n sempre que, com va dir Josep Guardiola en rebre la medalla d'or del Parlament, ens posem a treballar per superar les dificultats. Guardiola és només l'exemple ara amb més projecció d'una Catalunya que no només té bons futbolistes sinó també bons metges, bons informàtics, bons mestres, bons empresaris, bons treballadors, molts emprenedors i creadors en tots els àmbits. El capital humà i fins i tot econòmic hi és. El sacrifici d'ara ens ha de portar a una nova esplendor. Abans-d'ahir va morir Josep Termes, un referent entre els historiadors del país. Ell havia dit que Catalunya és un miracle a Europa. Miracle de supervivència, també de la llengua, després d'haver-ho perdut gairebé tot el 1714. Els miracles tenen alguna cosa de sobrenatural. Benvinguts siguin, però Catalunya no vol un futur de miracles sinó de país normal amb plenitud.

El discurs de Pep Guardiola al Parlament de Catalunya

Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar la meva professió; la millor manera. Després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n'he après molt. Jo visc la meva professió d'aquesta manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m'acompanyen en aquesta aventura. M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l'esquerrà, l'extrem dret és més ràpid que l'esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així... I vaig apuntant tot el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió... Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d'altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: "Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem". No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

Im'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria, l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L'esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m'ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d'handbol que un dia em va dir: "El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d'aquesta institució". És una altra cosa que m'ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n'arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d'Or de la institució més important d'aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m'hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d'orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure crèixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.