El Punt - 23/04/2011 - Joan-Lluís Lluís
Durant molts anys no vaig tenir ni una vaga idea del que era la festa de Sant Jordi. I quan en vaig començar a sentir a parlar, en els meus anys d'universitat en terres occitanes, va ser sense arribar a entendre realment de què es tractava. Vaig tenir clar, però, que l'existència d'aquesta festa i allò que començava a ensumar de la seva magnitud devien significar que la separació entre Catalunya Nord i Catalunya Sud era d'una contundència irremeiable. Un dia, però, vaig comprendre com era possible que, més enllà de la festa, ni tan sols no conegués el nom del sant patró de Catalunya, mentre que sabia de manera natural que saint George és el patró d'Anglaterra. A Catalunya Nord, no hi ha cap representació de sant Jordi, en cap església (excepte a Vilafranca del Conflent, però consta que es tracta de sant Miquel), perquè els francesos van eliminar-lo. Després d'uns anys un xic caòtics, l'annexió del nord de Catalunya pels francesos va ser duta a terme amb un sentit de la planificació que, tres segles i mig més tard, em va esglaiar. Sí, al segle XVII les autoritats eclesiàstiques franceses van ordenar que totes les imatges de sant Jordi desapareguessin de la nova “província estrangera” adquirida per la monarquia francesa, en una mena d'operació de reescriptura de la història espiritual i nacional. Sant Jordi va ser expulsat d'aquestes terres. I va ser substituït pel més francès i borbònic dels sants: sant Lluís.
La més bella festa del llibre
A mi, aquesta omnipresència de sant Lluís a la Catalunya Nord podria omplir-me de goig onomàstic i, tot i professar un discret ateisme, em seria fàcil fer-ne el meu el sant doblement predilecte. No puc, però. I quan explico aquesta història per aquí dalt, en particular a gent de les lletres franceses que miren la literatura catalana amb feliç menyspreu, intento veure si destrio als ulls dels meus interlocutors una petita ombra. L'ombra d'una premissa de dubte sobre les bones intencions i els mètodes exemplars emprats pels francesos. A vegades, entreveig aquesta ombra, però, és clar, és una ombra fugissera i aviat torna la llum encegadora de la certesa que França sempre actua a fi de bé. I jo, que intento no ser rancuniós, he de reconèixer que em costa perdonar que, per culpa de l'obsessiva uniformització cultural, mental i lingüística que impera a França segle rere segle, hagi passat tants anys sense saber qui era sant Jordi i ignorant-ho tot de la seva catalana festa. Tenia, a tocar, la més gran i més bella festa del llibre del món i no ho sabia.
Hi penso cada any i cada any sento el mateix pessic d'amargor, per sort ràpidament esvaïda per la joiosa festa i l'orgull de ser-ne partícip, un entre tants. Aquest 23 d'abril, però, per primer cop des de fa anys, no aniré a Barcelona ni com a escriptor ni com a lector, i aleshores, és clar, em costa més escampar aquesta recança. Hi vindré l'any vinent, espero, i aleshores, si algun periodista barceloní em fa la pregunta de sempre (i segur que algun me la farà): “És important, per a tu, aquesta festa?”, respondré allò que responc sempre: que mai no arribaré a dir a quin punt em sento orgullós de fer part del poble que ha inventat aquesta festa del llibre, que cap altra no pot igualar ni, probablement, no podrà igualar mai; que si els musulmans tenen l'obligació d'anar a la Meca una vegada a la vida, també una vegada a la vida qualsevol amant dels llibres de qualsevol nació, llengua i religió hauria de venir a Barcelona un 23 d'abril; i que jo, si calgués (aquí exagero una mica, però l'exageració sol agradar als periodistes), vindria a peu des del meu poblet del Rosselló. A l'església del meu poblet, hi ha una estàtua de sant Lluís –hauria de dir de saint Louis– de guix gastat i descolorit. No li parlo, no em parla, però deu saber que m'agradaria pregar-li de tornar-se'n a ca seva, per poder col·locar sant Jordi allà on li pertoca ser. No puc, però em queden els llibres i em queda aquest país, que només per haver sabut crear una festa tan meravellosa ja mereix ser un país ple i lliure.
Hi penso cada any i cada any sento el mateix pessic d'amargor, per sort ràpidament esvaïda per la joiosa festa i l'orgull de ser-ne partícip, un entre tants. Aquest 23 d'abril, però, per primer cop des de fa anys, no aniré a Barcelona ni com a escriptor ni com a lector, i aleshores, és clar, em costa més escampar aquesta recança. Hi vindré l'any vinent, espero, i aleshores, si algun periodista barceloní em fa la pregunta de sempre (i segur que algun me la farà): “És important, per a tu, aquesta festa?”, respondré allò que responc sempre: que mai no arribaré a dir a quin punt em sento orgullós de fer part del poble que ha inventat aquesta festa del llibre, que cap altra no pot igualar ni, probablement, no podrà igualar mai; que si els musulmans tenen l'obligació d'anar a la Meca una vegada a la vida, també una vegada a la vida qualsevol amant dels llibres de qualsevol nació, llengua i religió hauria de venir a Barcelona un 23 d'abril; i que jo, si calgués (aquí exagero una mica, però l'exageració sol agradar als periodistes), vindria a peu des del meu poblet del Rosselló. A l'església del meu poblet, hi ha una estàtua de sant Lluís –hauria de dir de saint Louis– de guix gastat i descolorit. No li parlo, no em parla, però deu saber que m'agradaria pregar-li de tornar-se'n a ca seva, per poder col·locar sant Jordi allà on li pertoca ser. No puc, però em queden els llibres i em queda aquest país, que només per haver sabut crear una festa tan meravellosa ja mereix ser un país ple i lliure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada