L'hora de mullar-se

Diari Avui - 11/09/2010 - Toni Strubell i Trueta

Un bon amic lituà em comenta amb freqüència les similituds que veu entre el cas català i el lituà al llarg dels anys. Em comentava l'altre dia el caràcter “cultural” i intel·lectual que tenia inicialment el moviment regeneracionista Sajudis –creat abans d'enfonsar-se el règim soviètic– que li recorda en certa manera el brillant paper jugat per Òmnium Cultural en el 10-J. Una altra similitud que veia era la compartida insistència en la memòria històrica, clau de volta de la demostració que ni Lituània naixia amb Gorbatxov ni Catalunya naixia amb la Constitució espanyola de 1978, com ho pretenen els unionistes. Però el que més em commou de les similituds que veu l'amic és la dificultat que té certa gent a identificar la manera i el moment propicis de mullar-se amb la causa de la llibertat nacional. Ell, que va fer accions molt agosarades en temps molt perillosos, diu que estava rodejat per gent que “no veia mai el moment d'actuar per Lituània”.

Personalment penso que una part de la societat catalana actual pateix d'aquesta mateixa miopia i inflexibilitat. Per exemple, sento i llegeixo gent que sembla esperar l'arribada d'algun perfecte deus ex machina –prèviament anunciat per l'arcàngel corresponent– abans no els veiessin molestar-se a fer gaire més per Catalunya que una periòdica baixadeta manifestiva pel passeig de Gràcia. I encara! Diuen que potser serà el 2010 o inclús el 2014 el moment de bellugar-nos. De veritat? ¿Encara existirem com a nació en aquelles remotes dates si triomfa la sociovergència o si es renova el tripartit? Pensem que la deriva espanyola de PSC i PP serà implacable. Ens ho estan avisant a diari. En aquest sentit, entenc perfectament que el meu amic lituà em truqui tot sovint per demanar-me, amb cada vegada més desesperació i tendència a la paraulota: “què c… esperen els catalans per actuar políticament?”.

I jo penso: si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l'Estatut, de tota l'engrescadora dinàmica de les consultes per la independència i tot el ridícul que ha fet la classe política catalana en aquests darrers anys, potser tindran raó els qui ens neguen el nostre caràcter de nació extrapreambular. Crec que hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies i veure que, per una vegada, potser sí que és millor prendre un risc renovador que no arriscar-nos a renovar la confiança en els immobilistes i autonomistes que hem deixat malmanar-nos fins ara.

Pocs mesos abans de les vitals eleccions de febrer del 1990, molts lituans de cor temien que mai no la veurien, la llibertat del seu país. Deien que els de Sajudis eren una “olla de grills” i uns “romàntics poc polítics”. Us sona? Però la veritat és que aquells lituans van ser prou responsables com per unir-se (a darrera hora) i la gent es va atrevir a votar-los. Tots plegats van aconseguir 101 dels 141 escons del Consell Suprem lituà, el clar pas previ a la independència. Ara Catalunya està en un estadi que, amb totes les distàncies, no és tan diferent del de Lituània el 1989. ¿No tenen punts en comú el nostre 10-J amb la immensa manifestació bàltica del 23 d'agost del 1989? L'únic que ens fa falta –inclús ho insinua el conseller Nadal– és creure'ns-ho.

I doncs, com ho tenim? Per un costat hi ha una engrescadora opció que lidera el president del Barça més triomfant i catalanista de la història amb dos líders destacats de la Plataforma de les Consultes, juntament amb vora vint mil associats, més dels que no tenen la majoria de partits catalans. Per altra banda tenim un nucli ideològicament molt proper al primer que ja s'ha consolidat com a oferta ideològicament treballada. Si aconseguim de fer d'aquests i d'altres grups una candidatura amb cap i ulls, haurem fet un pas de gegant per emular Sajudis i per apropar Catalunya al camí que prenen els països que busquen la seva llibertat, els seus drets històrics i la seva prosperitat econòmica. Fem, doncs, com va fer el meu amic lituà l'any 1989. Si ell es va mullar davant els tancs russos, mullem-nos avui per allò que ha reclamat molta part del nostre poble el 10-J a Barcelona: és a dir, la independència nacional. Perquè si deixem per més endavant el mullar-nos, potser ja no trobarem aigua a la bassa. La llibertat l'hem d'anar a buscar avui amb el compromís, amb l'aposta pel cavall guanyador i amb la sempre present imperfecció de la humanitat.