dimarts, 14 de setembre del 2010

Sandro Rosell, al servei d’Espanya


El Singular Digital - 14/09/2010 - Víctor Alexandre

A poc a poc, com ho feien les fotos que David Hemmings revelava en el film Blow-up, d’Antonioni, comença a definir-se l’autèntica personalitat de Sandro Rosell; aquella que ell, durant la campanya a la presidència del Barça, va mantenir amagada per poder entabanar els socis de bona fe. Ara no sols no li cal, sinó que ja compleix descaradament amb els principis “inquebrantables” dels poders fàctics que el van apadrinar, promocionar i elevar a l’altar de la institució catalana amb més projecció internacional. Les fotos ja revelades ens mostren clarament el rostre autèntic d’aquest nen de casa bona que, per tal de fer realitat el seu somni infantil, no ha tingut escrúpols de comptar amb el suport d’uns grups mediàtics que si per alguna cosa s’han caracteritzat al llarg de la història ha estat per treballar en contra dels drets nacionals de Catalunya. Amor amb amor es paga, diu la vella dita.

Només dos mesos i mig ha necessitat el senyor Rosell per espanyolitzar diversos aspectes del FC Barcelona i complaure els principis de José Montilla i de la seva Espanya “indisoluble”. La mateixa indissolubilitat que, ves per on, pregonava aquell personatge de qui Juan Antonio Samaranch va ser-ne mà dreta. Potser va ser per això que Montilla va homenatjar recentment Samaranch retent-li honors de cap d’Estat. Els “indisolubles” són així, amics fins a la mort. Rosell també és “indisoluble”. Si més no, durant un mandat. Per això caldrà que sigui el soci qui el dissolgui en les properes eleccions.

Recordem que 24 hores després d’arribar a la presidència, aquest senyor va córrer desesperadament a agenollar-se davant del president de la Junta d’Extremadura arran de la picabaralla telefònica que aquest havia tingut temps enrere amb l’aleshores president Joan Laporta. Els catalans bons sempre demanen perdó a Espanya. I Rosell és un català bo. Espanya, per tant, va ser la destinació del seu primer viatge com a president. I tot seguit, fugint de la manifestació del 10-J convocada per Òmnium Cultural, l’entitat de la qual se n’havia fet soci a corre-cuita per tapar-se les vergonyes, se’n va anar a veure la final del Mundial de Sud-àfrica amb el pretext que hi participaven jugadors blaugranes. Tanmateix, aquests jugadors no hi participaven pas ni en nom del Barça ni en el de Catalunya. És a dir, que mentre Catalunya es manifestava multitudinàriament al centre de Barcelona reivindicant els seus drets nacionals –entre els quals la seva pròpia selecció–, Sandro Rosell era a Sud-àfrica legitimant la selecció espanyola i aplaudint la bandera que trepitja els drets dels catalans.

Després va venir la baixesa moral de retirar la medalla d’honor del FC Barcelona a Johan Cruyff i més endavant la celebració del XXXI congrés mundial de penyes blaugrana en llengua espanyola porqué así nos entendemos todos, tot menyspreant la traducció simultània i donant per descomptat que “tot el món” parla espanyol. I l’última ha estat el boicot a la Diada Nacional de Catalunya situant l’horari del partit Barça-Hèrcules a les sis de la tarda, durant la celebració de la manifestació. Els “indisolubles” ja ho tenen això, sempre se serveixen dels partits de futbol per afavorir els interessos nacionals espanyols. Aquest és, per tant, Sandro Rosell, l’home que criticava Laporta dient que el president del Barça no s’ha de ficar en política i que, recentment, defensava a TV3 la política social de Rodríguez Zapatero amb aquestes paraules: “Hi estic d’acord, perquè no hi ha més remei. Potser s’hauria d’haver fet abans”.

També sabem que l’excusa donada per Rosell per fer coincidir el partit del Barça amb la manifestació de la Diada era per celebrar-lo en “horari infantil”. Però no cal dir que la Diada Nacional de Catalunya no pot ser obviada i tractada com un dia qualsevol. Les raons, evidentment, són ideològiques i, per tant, polítiques. Així és com fa política Sandro Rosell: servint els interessos espanyols. Arribats aquí, cal tenir present que en els set anys de la presidència de Joan Laporta hi va haver dos partits que van coincidir amb la Diada. Un va ser el 2004 (Barça-Sevilla) i l’altre el 2005 (Barça-Mallorca). El primer, Laporta va fer que es disputés a les deu de la nit i que els jugadors saltessin al camp amb una bandera catalana; i el segon es va disputar a les set de la tarda, perquè era el moment del nou Estatut i el Barça va organitzar molts actes de catalanitat dintre i fora de l’estadi. Malauradament, aquella presidència ja és història, i ara el que hi ha és un president que se serveix del club per fer política espanyolitzadora, que és, en definitiva, la política del carrer Nicaragua. Així és com treballen els qui diuen que no s’ha de barrejar la política amb l’esport.