Recuperar el somriure del campió

Diari Ara, Antoni Bassas, 5/12/2011

Estava amoïnat, pensant en dissabte, fins que vaig veure que hi ha situacions molt més dures que haver de dedicar 90 minuts de la teva vida a veure un partit en què juga Pepe. Per exemple, sentir un candidat a la nominació presidencial dels Estats Units que en el solemne moment de la retirada de la seva candidatura pronuncia la frase "La vida pot semblar impossible, però és una missió només per a tu i a per mi", i a continuació informa que la cita és de Pokémon. Sí senyor, Herman Cain, l'autor de "Vaig mantenir 13 anys de relacions d'amagat amb aquesta senyora i li pagava uns diners, però mai no hi va haver sexe", s'acomiadava per sempre de la vida política amb una cita tan genial que mai (d'això en podeu estar segurs) se li hauria acudit a Ted Sorensen, l'home que li escrivia els discursos a Kennedy. I ara, esclar, alliberat de la pressió, tinc unes ganes boges que arribi dissabte. 

I ara vénen els dos únics paràgrafs transcendents d'aquest article: el Madrid està en el millor moment dels últims tres anys i el Barça juga a fora, on en aquesta Lliga només ha fet un parcial de 7-8, que contrasta per si sol amb el 39-0 del Camp Nou. El Madrid no ha cedit cap punt a casa (tot i que ha de millorar en defensa: al Bernabéu ha rebut set gols en sis partits) i té sis punts més que el Barça, o sigui que sí, que el Madrid és favorit. 

També és veritat que al Barça li ha quedat cara de tripulació de submarí descobert per l'enemic. Entre l'empat a casa contra el Sevilla, la derrota de Getafe, l'operació de Tito Vilanova, els rumors sobre Villa i la targeta de Piqué, el Barça s'ha oblidat de somriure davant les càmeres. Es nota que a Guardiola li pesa més aquest any la gestió del vestidor (encara que mai no ha estat fàcil), i a sobre ara ha de sorprendre el contrari en cada partit (el preu de l'èxit), mentre s'inventa Cuencas i Thiagos. Esclar que deu pensar que si després de tres anys de somni encara ha de somriure és que no hem entès res. També és veritat que el club ha estat lent de reflexos. Aquí ha faltat un Casaus que sortís a dir: "Sí, hem perdut a Getafe, però venim de meravellar el món a Milà, queda molta Lliga i Messi fa por".

Perquè, tingueu ben clar que quan a Madrid tenen malsons somien que Messi agafa la pilota al mig del camp i se'ls rifa a tots. Estic segur que a Madrid avui estan mig il·lusionats mig acollonits. El poeta Luis Landero declarava l'altre dia a El País que ara, amb Messi, els madridistes podien entendre la por dels barcelonistes a Di Stéfano. Que sí, que encara estan traumatitzats amb el 2-6, el 5-0 i el 0-2 de la Champions. Del 5-0, Menotti en va dir allò de "Mourinho està mort per a tota la vida". Sense oblidar la Supercopa de l'agost. Saben que tot el que han fet val de poc si arriba el Barça i els torna a guanyar. O sigui, vejam si ens entenem: dissabte el Bernabéu rep el tricampió de Lliga i campió d'Europa, que és un equip que no perd gairebé mai, que guanya gairebé sempre i que passi el que passi sempre et fa quedar bé.

En aquestes circumstàncies tenir por és de covards i dubtar és de traïdors. I si al final el Madrid guanya, el Barça el felicitarà, li dirà que ja pot córrer a la segona volta, i acte seguit agafarà un avió per anar a Tòquio, on provarà de proclamar-se campió del món (una altra vegada).

Una qüestió de dignitat

Diari Ara - 5/09/2011 - Antoni Bassas

Setembre. Torno a desitjar-los bon dia des la contraportada de l'ARA dels dilluns, que té la sort d'ocupar-se de la cara més guanyadora d'aquest país, que és el Barça de Pep Guardiola. Com que aquest cap de setmana no ha actuat, em permeto ocupar-me, excepcionalment, de l'altra cara del país, la de la seva incomoditat existencial, reapareguda amb la sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima també: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família. La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar sí a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament i ¿ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència. Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Un discurs incomprensible

Diari Ara - 6/06/2011 - Antoni Bassas

Escric aquest article mentre veig la repetició de la final de la Champions que emet el Fox Soccer Channel per a tots els Estats Units. Els primers 25 minuts de la segona part m'emocionen, encara més, m'impressionen. Entenc que Ferguson digués allò de la pallissa històrica. Són 25 minuts monumentals de possessió, circulació, intensitat, onades d'atac, 25 minuts que el Barça va regalar al futbol pels segles dels segles.

Escric, per tant, de bon humor i en pau, i em pregunto què pensava el president Rosell quan va dir a Andorra: "M'entristeix que l'entorn del barcelonisme no hagi sabut gaudir de Wembley. L'eufòria dura 24 hores i després ens en oblidem totalment".

La reflexió no pot ser més desafortunada. Primer perquè aquesta final i la seva felicitat ni les hem oblidat, ni les oblidarem. Segon, perquè no sé de quin entorn parla. És el president més votat de la història, 35.021 vots, més del 61% dels sufragis. Té el barcelonisme darrere i els rivals callats a casa i sense els altaveus d'un president que va fonamentar sòlidament la candidatura entre els poders econòmics, polítics i mediàtics de la societat catalana. Núñez o Laporta li podrien explicar què és un entorn de debò. I tercer, perquè ha rebut la més fabulosa herència esportiva que mai ha rebut ni rebrà un president entrant. I parla de tristesa?

 

S'entén que Rosell es queixa de les crítiques a les retallades a les seccions, o sobre el patrocini de Qatar, que relega l'Unicef allà, al final de la samarreta, o sobre la creació d'una grada jove, on encara s'ha de veure qui hi acabarà entrant. Si és que el president Rosell troba injustes les crítiques, la resposta és explicar-se. Un soci pot ser perfectament feliç amb el doblet però alhora pot no agradar-li Qatar, o no entendre que amb un ingrés extra de 30 milions per temporada calgui fulminar una secció que costa 300.000 euros o cobrar per la Supercopa. I menys que ho entendrà si el president no surt a explicar-ho. Lamentar-se i ressuscitar la paraula entorn , un terme obscur que fa retrocedir el club als temps de les divisions més desagradables, és la culminació del desencert comunicatiu que ha acompanyat aquesta directiva tota la temporada.

 

Després hi ha la història del Madrid: "Encara no és el moment d'actuar. Posarem tots els punts sobre les is. Tingueu paciència". Això ja recorda el cèlebre running gag de Tip i Coll: " Y la próxima semana hablaremos del gobierno! " Els punts sobre les is ja estan posats: Lliga, Champions i l'admiració mundial contra Copa del Rei abonyegada. Una resposta institucional d'a quest calibre no es va anunciant. O contestes o no contestes, que d'ocasions te n'han sobrat. Perquè, si no, creix la sensació que no té cap ganes d'enfrontar-se a Florentino Pérez.

 

Aviat farà un any de les eleccions, i la junta continua com encongida, especialitzada en el paper de la rebaixa, més valenta amb els de casa que amb els de fora, inexplicablement maldestra per multiplicar la il·lusió que el primer equip fabrica a cabassos.

Barça: així, sí

Diari Ara - 11/04/2011 - Antoni Bassas

Ja són aquí els partits contra el Madrid i, abans que cadascú se'n vagi al seu racó de la sort a fer els exercicis de respiració profunda i altres rituals de benastrugança, volia compartir algunes idees que m'estan fent l'espera molt més serena i confiada.

Els hi diré amb paraules de Kavafis. El camí ha estat llarg i ens hem fet rics amb tot el que hem guanyat fent la travessia. El Barça arriba al Bernabéu com a líder de la Lliga, i amb vuit punts d'avantatge. I amb l'inoblidable 5-0 a la primera volta, aquell dia en què el jugador del Manchester United Wayne Rooney va dir: "Em vaig aixecar davant del televisor i em vaig posar a aplaudir el que estava veient". L'endemà d'a quell partit, L'Équipe i l'ARA, que només tenia dos dies de vida, van triar la mateixa foto per a la portada: Xavi celebrant el primer gol agafant-se l'escut de la samarreta. No va ser l'única coincidència. L'ARA i L'Équipe també van regalar el DVD del 5-0.

Aquests set mesos hem tocat molts ports. Com aquell dia de Pamplona en què van guanyar sense escalfar, o el 0-8 a Almeria, o el rècord absolut de victòries consecutives de la Lliga, o els tretze partits guanyats fora de casa dels quinze jugats.

Estic agraït a aquest Barça pels partits que ens ha regalat, i em sento honorat per l'elegància de l'equip a dins i a fora del camp. No ha estat fàcil no caure en les provocacions setmanals d'un tipus que quan plegarà del futbol no l'haurà deixat millor del que el va trobar. Ni ha estat fàcil navegar per segons quines aigües contaminades. La porqueria ha assolit nivells d'infàmia, fins arribar a la insinuació de dopatge. I el Barça ha continuat la seva singladura.

 

Ara sembla que vénen quatre Barça-Madrid, i no sabem com anirà, però sí que sabem que no els canviaríem la tripulació: ni l'entrenador, ni l'estrella golejadora, ni el mig del camp, ni ningú. Com podríem canviar cap cromo d'un equip que va portar tres jugadors fets a La Masia, Messi, Iniesta i Xavi, fins al podi de la Pilota d'Or aquell 11 de gener en què Guardiola va esquinçar el sobre i va anunciar: "El guanyador de la FIFA-Pilota d'Or és…" . Aquell dia i la fotografia dels tres nois ho expliquen tot i són d'un incalculable valor documental per a les futures generacions.

Comprendran que, vist així, el Barça arriba al Bernabéu amb una diferència molt més gran que els vuit punts, i en posició immillorable en les tres competicions. Sí, el futbol és capriciós, però no pot ser capriciós els dotze partits que queden per acabar la temporada. També és per lògica que n'espero el desenllaç serè i confiat.

I, finalment, i després d'una jornada com la d'ahir a Barcelona, deixeu-me que digui que la idea de futbol d'aquest Barça m'és profundament inspiradora: tenir la iniciativa i sortir a jugar a l'atac fins a guanyar, fidel a una narrativa pròpia, jugant amb ambició per fer-se un lloc al món. Si ho hem sabut fer en l'art, la cuina, els negocis i l'esport, no hi ha cap motiu perquè no ho puguem fer a la política. Ho espero igual de serè i confiat.

Que no estem tan bé!

Diari Ara - 4/04/2011 - Antoni Bassas

Hem passat uns dies que semblaven el món al revés. El prudent Rosell deixant-se anar, el respectuós Guardiola renyant el president i acte seguit, i incomplint la seva pròpia norma de cafè per a tothom, donant una exclusiva als italians i alegrant-nos el divendres amb els seus plans de futur. (Per cert, marxarà amb Zapatero el 2012?) A la mateixa hora, el loquaç Mourinho defensava Rosell i el dret a parlar de 5-0 i, en el mateix estil amansit, després del 0-1, se n'anava al vestidor de l'Sporting a felicitar els jugadors personalment.

Un Messi a prova de viatges havia tornat tocat. L'invencible equip de bàsquet feia figa a Atenes. La jornada de dissabte era per acabar a tres, però va acabar a vuit. Mai una setmana tan desconcertant havia tingut un final tan feliç.

 

Tan feliç que ara hem entrat en aquesta fase tan ufana i tan superba neoculer de "al Bernabéu, amb el filial!", quan en realitat tot va anar d'un pèl. El Madrid va fallar les ocasions que sempre fica al temps de descompte i Valdés va salvar el Barça amb uns reflexos portentosos i un joc de defensa fora l'àrea que semblava que fos el central ràpid que l'equip no tenia. Al Barça tot li costa una mica més que fa un parell de mesos. Com si també estigués de retallades per la crisi, administra el gols amb una austeritat que fa patir. Dels últims sis partits, n'ha empatat un i n'ha guanyat cinc per la mínima, si considerem que el 3-1 a l'Arsenal era el mínim per classificar-se. Té dèficit de l'alegria de Pedro per la banda, de la seguretat de Puyol i Abidal, dels gols de Villa, que fa sis jornades que no marca, i dels gols a cabassos de Messi. En això, no estem tan bé.

I, alhora, un Barça carregat d'actors de repartiment va sortir al Madrigal amb posat de titular, sense excuses pel fet que Xavi no jugava i sense especular, i va acabar guanyant, perquè en mentalitat sí que està bé. Els de Guardiola tanquen el rival al seu camp i no li deixen tocar pilota, i aquesta és una sensació que es transmet aquí i a Madrid. Tots dos venien de cedir els seus internacionals i tots dos tenien baixes, però el Madrid va perdre a casa contra l'onzè i el Barça va guanyar al camp del tercer.

Per això mateix, i en aquest món al revés que dèiem, ara passa que, a diferència de fa deu anys, els del Barça creuen que aquesta lliga no la perdran i els del Madrid creuen que no la guanyaran. Ni especulen si el Barça pot punxar aquí o allà, més aviat donen a entendre que ells no seran capaços de guanyar tots els partits. I no els falten arguments, perquè encara han d'anar a Bilbao, València, Sevilla i Vila-real. I han de rebre el Barça. Al Madrid se li ha encomanat l'ansietat de Cristiano i la melancolia de Mourinho.

 

L'alegria culer té fonament, però ara ve el Xakthar i no se'l pot guanyar només per la mínima, que després a fora tot són patiments. Estem molt bé, però com diria aquell, "Que no estem tan bé!". L'abril és molt llarg. No es va acabar dissabte.

Una bandera blanca embrutada

Diari Ara - 15/03/2011 - Antoni Bassas

Ja sabíem que el Madrid no podia suportar que el món s'hagués enamorat del Barça. I de Guardiola, i de Messi, Iniesta i Xavi dalt del podi de la pilota d'or. I sabíem que les copes que ha aixecat Puyol regularment des del 2005 eren rebudes com un atac a l' statu quo nacional espanyol. Sabíem també que per acabar amb l'hegemonia catalana, el Madrid s'havia venut la imatge al diable fitxant un tècnic amb un preu inversament proporcional al seu valor.



El que no sabíem és que en aquesta cursa enfollida per evitar una tercera temporada en blanc, el Madrid acabaria refundant-se. I això va passar dissabte, quan Florentino Pérez va afirmar que el que fa Mourinho és madridisme. Que quan crispa, menysprea, manipula o somica, que quan critica en públic el club que el paga, fa madridisme. Interessant declaració de principis, que anotem per a la història. Així doncs, que el Madrid filtrés una notícia sobre dopatge i el Barça era qüestió de temps. I el que vindrà! Sobretot si periodistes com Juan Antonio Acalá i capçaleres com la COPE estan disposats a convertir-se en col·laboradors necessaris.

No els importa que la filtració arrossegui per terra el prestigi internacional del futbol espanyol que acaba de proclamar-se campió del món amb un nucli del Barça. Per què haurien de tenir miraments els que tampoc no dubten a insultar la intel·ligència de l'afició que sap perfectament per què el Barça guanya i el Madrid no? Davant la mentida, tribunals. Davant la provocació, cap fred. Davant la impotència, victòries. N'hi ha que embruten la seva bandera. El Barça ha triat jugar a futbol. Tu amb qui vas?

Encara vol més, senyor ministre?

Diari Ara - 7/03/2011 - Antoni Bassas

El ministre espanyol d'Indústria, Miguel Sebastián, va lamentar que "no hi va haver manera" que el Barça cedís els drets d'imatge dels jugadors per a una campanya de promoció turística d'Espanya. L'assumpte mereix algunes reflexions. Per començar, el ministre es va referir a un tal "Barcelona Club de Futbol", la qual cosa parla per si sola de l'interès que té per l'entitat amb la qual buscava un acord.

Però, sobretot, ja són ganes que li recordin que el Barça va fer una cosa més important per Espanya que cedir els drets d'imatge dels jugadors, que és cedir els jugadors mateixos. Per poc que Sa Excel·lència s'informi descobrirà que més de la meitat de l'alineació de la final estava formada per jugadors del Barça i que hi ha un cert consens, per dir-ho finament, que gràcies al millor Barça de la història Espanya va guanyar el seu únic Mundial.

Tots els taxistes africans de Washington DC, molt aficionats al futbol, saben perfectament que el Barça juga la Lliga espanyola. El Barça ja no pot fer més per Espanya. La campanya de promoció es va fer sola, de franc, i per la millor via imaginable per als interessos espanyols.

Diu el ministre que les imatges dels jugadors haurien anat acompanyades de l'imaginatiu eslògan "Visit Barcelona, Visit Spain". Per portar més turistes a Barcelona no cal recórrer al Barça: la ciutat va registrar 14 milions de pernoctacions el 2010, un 8,86% més que el 2009, i 1.602 milions d'euros en pagaments amb targetes de crèdit estrangeres, un augment del 15% respecte al 2009.

Certament, el problema del turisme espanyol no és Barcelona (ni Madrid, amb registres similars) ni el Barça. El tour pel museu i l'estadi del club (Futbol Club) va rebre 1.303.738 visitants el 2010, amb un augment del 19,6% de les visites en relació al 2009, i amb una xifra absoluta pròxima al rècord establert el 2007, just abans de l'esclat de la crisi.

Al mercat internacional es donen dos fenòmens en paral·lel: només sobreviuen les marques fortes per la seva implantació multinacional, però creix la demanda de producte amb denominació d'origen, ja sigui el bacallà d'Islàndia o el casament del segon hereu de la corona britànica, que provocarà la invasió de Londres pròximament. Per tant, si alguna imatge exterior li convé promocionar al Barça és la de Catalunya, com bé va entendre l'anterior directiva cosint la senyera a la samarreta sense complexos. I Catalunya necessita el cop de mà del Barça molt més que Espanya. Al cap i a la fi, els estats independents tenen tota la visibilitat que volen gràcies a les seves fronteres polítiques.

Hem tornat a dormir a set punts, quan falten onze jornades per acabar. I avui dormiren a un gol dels quarts de final de la Champions. Si l'equip continua fent les coses bé, que no pateixi el ministre, el Barça continuarà fent el millor anunci, sense necessitat de firmar convenis.

En un país normal no passa

Diari Ara - 15/02/2011 - Antoni Bassas

Incidents com el de l'entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d'explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l'ignoren i els que l'agredeixen.

Els que l'ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l'agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s'atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l'Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: "Això, en un país normal no passa". (M'hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s'esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s'hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l' APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d'espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys.Quan el producte és bo i s'exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l'ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n'hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència.

De victòria en victòria, fins a la derrota final

Diari Ara - 21/12/2010 - Antoni Bassas

Quan minuts després de ser repassat pel Barça Mourinho va sortir a la sala de premsa del Camp Nou i va dir allò que el 5-0 era una derrota molt fàcil de pair estava representant, una altra vegada, la millor de les seves actuacions, que és la fugida endavant.

Mourinho és un deixeble perfecte de Maquiavel: la victoria justifica qualsevol mitjà. I així, cada partit es un drama i cada roda de premsa, una sessió de psicoanàlisi. S'enemista amb Preciado, incendia el Molinón, menysprea Manzano, ironitza sobre Alves o denuncia que els àrbitres els tenen mania, a ell i al Madrid. La qüestió és no haver de parlar de futbol, perquè si es tracta de jugar a futbol, el discurs és pobre.

Per tot plegat, la darrera sobreactuacio de Mourinho, en què l'enemic ja és el club que li paga, no ha d'estranyar a ningú. El president, Pérez, va decidir vendre l'ànima del Madrid al diable de l'èxit immediat, seguint Marx (Groucho) amb allò de: "Aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc d'altres". La frase de Butragueno "No hem fitxat Mourinho per fer amics" marcarà tota una època.

Vist des de la perspectiva barcelonista, la situacio del Madrid només pot provocar una profunda satisfacció. I no perquè haguem de viure de les desgràcies alienes (etapa temporalment superada), sinó perquè totes les decisions desesperades que han portat el Madrid a tenir deu entrenadors en set anys tenen molt a veure amb l'arribada del Barça a la cota mes alta del futbol mundial.

Des que el 2003 van fer fora Del Bosque, el Madrid ha guanyat dues Lligues i una Supercopa d'Espanya i fa cinc anys que s'acomiada de la Champions a vuitens de final. En el mateix temps, el Barça ha guanyat un Mundial, dues Champions, 1 Supercopa d'Europa, 4 Lligues, 1 Copa i 4 Supercopes de Espanya. Ha fet el triplet, el sextet, ha col·locat tres jugadors del planter a la final de la Pilota d'Or i ha tingut temps per deixar jugadors a Espanya i fer-li guanyar una Eurocopa i un Mundial.

Mourinho pot fer veure que tot això, o el 2-6, o el 5-0, no existeix. Els madridistes de debò no ho podran pair mai.

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Diari Ara - 05/12/2010 - Antoni Bassas

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: "Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l'aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris".

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d'Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s'han començat a revelar aquesta setmana enmig de l'estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s'escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l'analista d'informació que treballava per a l'exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena
Doncs bé, encara que l'origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l'advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange "no vingui a Disneyworld pròximament", els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d'Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d'una consigna: "Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l'enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris". Feia temps que no sentia algú espantant l'opinió pública amb el qualificatiu "d'a narquista".

Privacitat com a dret
Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d'un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l´alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.