Diari d'Andorra - 02/10/2010 - Jordi Prenafeta
Com que s'escau que el meu país, Catalunya, comparteix llengua i cultura amb Andorra, som molts els catalans a qui aquest feliç veïnatge desvetlla envers el petit estat lliure del Pirineu una certa simpatia que ens mou a sovintejar-hi, amb la fal.laç il.lusió de sortir una estona d'Espanya, les visites turístiques i comercials que el fan econòmicament sostenible. Llàstima que de seguida els tics espanyolistes de molts andorrans de passaport te'n fan passar les ganes i et fan adonar que la sobirania política no comporta necessàriament independència de pensament i que fins i tot Andorra, malgrat l'estat propi, segueix sent mentalment espanyola. Si més no això és que palesen la defecció lingüística dels mateixos andorrans i la recurrència d'una malaltissa intromissió en el conflicte hispanocatalà gens pròpia d'un país que se'n suposa al marge.
L'altre dia, per exemple, en passar la ratlla em trobo que em fa treure el CAT de la matrícula un policia andorrà. Ben curiós, vaig pensar, patir aquest afront nacional a la part andorrana, sobretot tenint en compte que a la part espanyola, on se suposa que els catalans tenim el conflicte, la guàrdia civil no se'n fa pas problema. Porque estamos en Cataluña, eh? -solen dir amb el savoir-faire de la veterania-, que si no le pondríamos una multa. És a dir que els andorrans ens respecten menys que els espanyols. Tampoc la policia catalana, naturalment, es dedica a multar els milers de conductors que s'han enganxat el CAT. I és que si ens posem legalistes, és clar, aqueix adhesiu és il legal, com ho és també aparcar en doble fila o copiar un CD, però als països raonables rarament pràctiques tan esteses i inofensives com aquestes són objecte d'accions policials. Més que res perquè la policia té, o hauria de tenir, prou feina a perseguir els excessos de velocitat, la conducció temerària, la delinqüència i el crim. O l'impune contraban sistemàtic d'electrònica i tabac de què sovint sento a parlar amb tota naturalitat a les converses de cafè andorranes. Sembla, però, que la policia andorrana no ho té tan clar, i mentre els seus agents es dediquen a molestar els visitants els contrabandistes campen lliurement amunt i avall.
En qualsevol país del món ficar cullerada en els debats identitaris i conflictes interns dels estats veïns i ofendre els seus visitants són estratègies diplomàtiques més aviat poc intel.ligents, però en un petit país com Andorra, que viu del comerç i el turisme, dedicar recursos públics a humiliar els seus principals clients és ben bé tirar-se pedres a la teulada, perquè un client molest sol esdevenir immediatament un exclient. El rebuig i la criminalització dels distintius nacionals dels visitants catalans constitueix per tant una actitud totalment antipatriòtica, no des del punt de vista català sinó des de l'andorrà, no pel que fa als drets dels pobles sinó pel que fa a la prosperitat material d'Andorra, ja que ser descortès amb la clientela majoritària en plena crisi és un autèntic despropòsit comercial.
Tan de bo l'incident fronterer que descric fos uns cas aïllat. La nit era avançada, el trànsit escàs, i l'agent manefla, jovenot. Devia estar ben ociós. Siguem considerats, doncs: potser sí que fou una desafortunada excepció i no pas una directriu oficial. Així ho corroboraria l'adopció de mesures internes per part del govern andorrà per evitar que es repeteixin vexacions gratuïtes com aquesta. Mentrestant, però, s'imposa l'escepticisme. I, per descomptat, la més estricta observació de la consigna policial: Si vol tornar a Andorra -deia el xicot tot crispat-, no pot portar aquest distintiu. D'acord, capto la idea -vaig pensar-, no pateixi que no penso tornar mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada