Crònica.cat - 11/03/2011 - Víctor Terradellas
Assisteixo a la presentació del llibre "La porta de la gàbia". Un projecte molt convenient de Quim Torra que presenta la traducció de la decisió de l’Haia sobre el requeriment fet per Nacions Unides arrel de la declaració unilateral d’independència de Kosovo. Una obra que compta, a més, amb tres signatures rellevants: Antoni Abad, professor de dret constitucional comparat i teoria legal a la universitat de l’Estat de Nova York; Carles Boix, catedràtic de ciència política i afers públics de la universitat de Princeton; i l’eminent jurista August Gil-Matamala que hi participa amb la versió catalana de l’article publicat en el número d’hivern de Catalan International View sobre aquesta qüestió.
En un moment determinat, el catedràtic Carles Boix fa referència al famós editorial signat pel president Pujol en el butlletí del seu centre d’estudis. Pels qui no el coneixen de primera mà, Pujol fa algunes afirmacions inèdites:
“Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col•laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya. (...) Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer. (...) Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència. Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.”
I Carles Boix en fa referència enmig d’una taula rodona on el punt de coincidència de tots els participants és l’afirmació que no existeix cap prohibició del dret internacional pel que fa a la declaració unilateral d’independència sorgida d’un acord majoritari d’una assemblea de parlamentaris.
No estem parlant d’opinions menors –ni la dels acadèmics ni la de polític més important de la Catalunya contemporània-, i uns i altres conviden a reflexionar i actuar de forma seriosa per caminar amb determinació i rigorositat cap a la Catalunya lliure i sobirana que volem retrobar aquest segle XXI.
Fins i tot en el decurs d’aquella presentació ja es proposa un primer pas ineludible, fet que la Fundació CATmón fa un parell d’anys que va començar a fer a títol privat, i és la posada en marxa d’una comissió d’experts, sota els auspicis del Govern, per raonar i fonamentar la viabilitat política, econòmica i social d’una Catalunya independent.
Vivim moments que podrien convidar al desànim i a la desafecció però en comptes d’abonar-nos-hi cal veure la magnífica oportunitat política que ofereix el moment actual per a la nació catalana. I aprofitar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada