Torni-la a tocar, president

Diari Avui - 31/03/2011 - Vicent Sanchis

Jordi Pujol ha fet tot d'anuncis i prèvies per avisar la societat civil –de militar encara no n'hi ha en aquest país, i gràcies– que faria unes reflexions determinants sobre la continuïtat unionista o el trencament independentista. Com sol passar, Pujol no va anar més enllà de la línia roja. És a dir, els hem ofert lleialtat i ens han tornat deslleialtat; els hem donat diners i n'hem rebut menyspreu; els hem lliurat la mà i ens han dit pugeu aquí i veureu París. I malgrat tot això i malgrat tots els malgrats, l'expresident encara no ho veu del tot clar i es limita a dir que ja no té arguments per frenar els independentistes. O sí. Encara en té un. Afirma Pujol que la independència és un procés massa llarg i complicat. Tan llarg i complicat, president, com sembrar lleialtat i collir deslleialtat o com repartir pedagogia i rebre menyspreu. Jordi Pujol pren cada revolt amb una prudència infinita. Miri, president, quan hagi decidit, finalment, canviar de carretera, avisi'ns. Perquè la política hauria de ser exactament això.

Quina memòria històrica?

Diari Avui - 31/03/2011 - Jaume Clotet

Dissabte passat es va inaugurar a Talamanca un monument als catalans que van combatre per les llibertats de Catalunya durant la Guerra de Successió. L'agost del 1714 aquest petit poble del Bages va ser l'escenari de la darrera gran victòria del bàndol austriacista contra les hosts de Felip V. La gesta va ser memorable i heroica, però malauradament no va canviar el curs de la guerra: Barcelona va caure un mes després i el país perdria definitivament les seves Constitucions amb el Decret de Nova Planta.

La iniciativa de l'Ajuntament de Talamanca és un acte de justícia històrica. Aquells homes van lluitar i van morir per nosaltres, i per això no els podem oblidar. Però hi ha altres lectures. D'una banda, la instal·lació de monuments als nostres herois nacionals té un vessant pedagògic imprescindible si, tal com proclamen les administracions des de fa trenta anys, cal fer país i construir una societat més cívica. De retruc, és un pol d'atracció turística indiscutible. Precisament, el Museu d'Història de Catalunya ha lligat hàbilment el turisme amb la història a través de la Ruta Catalunya 1714, de recentíssima publicació. Val a dir que no hem descobert la sopa d'all: només cal voltar per Europa i Amèrica per comprovar com el turisme històric és una font inesgotable de creació de riquesa. A Catalunya, per contra, hi ha un buit immens entre l'edat mitjana i el Modernisme. Hi ha centenars de monuments i edificis romànics, gòtics i modernistes, però sabem dir el nom d'algun edifici barroc? Què sabem de la Guerra del Francès o de la Guerra de Successió? I de les Guerres Carlines?

 

Per això fóra bo que altres institucions seguissin l'exemple de Talamanca i dels historiadors que fa anys que reclamen una acció decidida en aquesta línia. Molts consistoris s'han dedicat a crear ciutats buides, artificials, sense història, que no molestin ningú i on tothom es trobi còmode. El cas de Barcelona és paradigmàtic. Fa només unes setmanes, l'Ajuntament de la capital va dedicar una placa a la memòria de Mònica Marambio, que fou la primera presidenta de l'Associació de Veïns i Amics del Putxet. Em sembla perfecte. Però aquest homenatge xoca amb les pegues que el consistori ha posat a l'alçament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch o amb les reticències a homenatjar els fets històrics que tenen un rerefons patriòtic català. O amb el fet que els serveis municipals retiren cada any la petita placa que un grup de patriotes posa al lloc on van ser assassinats els germans Miquel i Josep Badia, al carrer Muntaner amb Diputació. El proper dia 28 d'abril farà 75 anys exactes del doble homicidi. Tant costa posar-hi una placa?

Precisament, la Guerra Civil és l'únic conflicte militar del qual ens parlen les administracions. Durant els darrers anys, però, la Generalitat ha enfocat tots els treballs de la recuperació de la memòria històrica a reinvindicar-ne un dels bàndols, obviant tot el que és políticament incorrecte. No hi havia catalans al bàndol franquista? No van produir-se fets espantosos a la rereguarda republicana? S'ha recuperat i museïtzat alguna de les txeques de Barcelona? No és difícil trobar-les: entre d'altres, n'hi havia als carrers de Sant Elies, Muntaner, Anglí, Vallmajor, Ganduxer, Saragossa, així com a la plaça de Berenguer el Gran, al Seminari, al Círculo Ecuestre, a l'hotel Colón, al Banc d'Espanya i al xalet de la Tamarita. Els fets són els fets i si no els expliquem ens enganyem a nosaltres mateixos.

La Falange, contra el 10-A

Diari Ara - 30/03/2011 - Redacció

Un vídeo firmat per la Falange Española i penjat a YouTube ataca la consulta sobre la independència del 10 d'abril. Barcelona Decideix ha anunciat que el posarà en coneixement de la policia perquè aclareixi si conté material delictiu, ja que acusa els organitzadors de manipular la consulta per manca de rigor a l'hora de controlar els vots. També conté insults contra els promotors del referèndum popular.

Unitat per ser i poder continuar sent

El Punt - 30/03/2011 - Jordi Grau

Aquests del Financial Times en deuen saber molt, d'economia, però fa de mal veure com tracten habitualment Catalunya. Ho dic perquè ara han posat a portada el president Mas després de la seva presentació a Madrid, però l'hi han posat repetint que de l'exigència d'un finançament que ens permeti respirar als catalans, n'acaben traient la conclusió que les nostres legítimes demandes compliquen els números de l'Estat i poden espantar els inversors. Vaja, que una vegada més la informació que els ha arribat des de Madrid es veu quin peu calça. O al dictat de qui s'ha escrit. Fa mal perquè ja no és només la caverna que amaga la crua realitat (per a nosaltres) sinó un mitjà de prestigi. I, és clar, immediatament surt el secretari d'estat d'Hisenda i Pressupostos per renyar-nos i dir que cal complir els objectius de reducció del dèficit que ens han marcat, aquells objectius que farien, segons Mas, que calgués destrossar-ho tot. Estem arreglats.

I això indigna perquè, cal repetir-ho i sobretot repetir-nos-ho, Catalunya estaria molt més ben servida si pogués gestionar els impostos que paga. Cansa haver-ho d'escriure una vegada i una altra, però el monstruós dèficit fiscal, els 22.000 (o ara amb la crisi 21.000) milions d'euros anuals que se'n van per no tornar han permès a moltes zones de l'Estat viure per damunt de les seves possibilitats, però han estat i sobretot són una corda al coll per a Catalunya. Hem quedat enrere en moltes coses, però ara, en plena crisi, ens impedeix tirar endavant. I això és així encara que hi hagi gent que no en vulgui ni sentir a parlar. I és així des de fa molt de temps i n'hi ha que també ho diuen des de molt de temps enrere. No són només estratègies de partits independentistes (tan legítimes com certes), això ho veu pràcticament tothom, començant pel president Pujol. I el govern haurà de posar fil a l'agulla perquè està bé estalviar i reduir despesa en temps de crisi, però no a risc de jugar-s'hi el país. El conseller Puig també ho diu d'una manera entenedora. Estem en un procés nou i hem de decidir els instruments que ens calen per poder exercir el dret a decidir. Cada cop són més els qui pensem que cal unitat en allò essencial per poder continuar sent.

Sobre el legítim dret dels ciutadans a protestar

El Punt - 30/03/2011 - Editorial

La protesta que la Plataforma d'Entitats Juvenils de Gràcia (PEJG) va organitzar dilluns en contra del model de gestió del casal La Fontana ha desembocat en una agra polèmica entre l'Ajuntament de Barcelona i les entitats juvenils de la ciutat. El motiu: el desallotjament, a instàncies del govern municipal, del grup de joves que havien acampat pacíficament al davant de la seu d'aquest districte per denunciar el que consideren una “privatització” del casal, i per reclamar més participació en la seva gestió. Més enllà de la polèmica sobre l'equipament, l'actuació del govern ordenant el desallotjament no és justificable. Parlem d'una protesta pacífica, que, segons van dir d'entrada els organitzadors, s'havia d'acabar demà. Accions com aquesta han de ser plenament compatibles amb l'ús que el conjunt dels ciutadans fan de l'espai públic. I també han de ser-ho ara, per molt que estiguem en ple període preelectoral.

“Barcelona serà decisiva per al destí de Catalunya”

Diari Avui - 30/03/2011 -  Sergi Picazo

Salvador Giner ha votat anticipadament al barri de Gràcia i es mostra partidari de les consultes. És un dels savis del país, presideix l'Institut d'Estudis Catalans, però aquesta entrevista la fa com a “ciutadà”.

Què va votar?

És obvi, per la independència.

I per què?

Un poble té dret a l'autodeterminació i hem estat massa temps sense que es reconegui la sobirania. En democràcia, els avenços no han estat suficients. Però la meva actitud en favor de la independència ve de lluny.

 

Des de quan es defineix com a independentista?

Des de jove. Al contrari del que deia fa dies un diari, jo no he descobert el país fa quatre dies. L'única excepció va ser l'època d'estudiant revolucionari, quan creia en una relació fraterna entre els pobles. Allò va ser efímer.

 

Una consulta com la de Barcelona serveix a la independència?

La consulta no ha de servir per això perquè no és vinculant i la llei és la llei, i jo l'accepto. M'agradaria modificar-la, però això és un altre debat. Tanmateix, les consultes poden servir de sondeig d'opinió. És interessant per prendre el pols al poble.

 

Perd força com a sondeig si només voten els que voten sí?

No sé si serà així. Pot perdre força, però no queda deslegitimada. Si hi va a votar poca gent, serà un problema. Prefereixo el no a la indiferència. Com que no tenim experiència, cal mirar com són les veritables consultes populars com les que celebren regularment a Puerto Rico o al Quebec.

Barcelona és un territori complicat per a l'independentisme?

Sí, per la seva complexitat i perquè és una metròpoli europea. Ètnicament Barcelona es complexa. Abans era més homogènia. Però és quasi l'única ciutat europea que és una gran ciutat capital d'un poble minoritzat. Això ajuda l'independentisme. Sense Barcelona, Catalunya seria un poble ètnic d'Europa més o menys interessant, però com tants. El que faci i pensi Barcelona serà decisiu per al destí de Catalunya.

Les consultes, però, triomfaran més a Osona que a Barcelona?

 

És clar! Un lloc relativament petit i homogeni identitàriament es bolcarà més en favor de les consultes. A més a Barcelona hi ha interessos, sobretot comercials, vinculats amb l'Estat.

Jordi Pujol tanca 55 anys de creença en l'Espanya plural

Diari Avui - 30/03/2011 - Lluís Bou

L'expresident Jordi Pujol va tancar ahir 55 anys de creença en l'Espanya plural, que vol dir plurinacional. En un dels discursos més importants de la seva trajectòria política, ara ja enretirat de la primera línia, Pujol va donar d'aquesta manera per tancada l'aposta plurinacional que va obrir formalment amb la seva cèlebre conferència d'Esade l'any 1975. Allà hi va exposar idees que rumiava des dels anys 50, després de viatjar per Andalusia, Extremadura i Castella.

L'expresident va congregar ahir unes 600 persones a la Universitat Pompeu Fabra, al carrer Balmes de Barcelona, per solemnitzar el discurs que ja havia començat a desgranar en les darreres setmanes en algun article i en un acte amb estudiants. Pujol creu que l'any 2000 va començar a fracassar la visió plurinacional que havien defensat des de Salvador Espriu a Vicenç Vives, passant per ell mateix. I que la fi definitiva ha estat amb la sentència de l'Estatut. Hi va involucrar tant l'expresident José Maria Aznar com el president José Luis Rodríguez Zapatero, de qui va recordar que quan el Tribunal Constitucional va tombar l'Estatut va arribar a declarar: “Missió acomplerta”.

Pujol era conscient que la seva conferència d'ahir tenia un punt d'històric, i la va argumentar extensament fent un repàs de les seves repetides mostres de lleialtat cap a l'Estat espanyol, mai correspostes. “Per a mi, els ho he de reconèixer, la conferència que els faig avui és incòmoda”, va sincerar-se. L'acte portava el títol de Residuals o independents? O alguna altra solució?. Preguntes amb respostes cada cop més clares.

L'expresident ja no té arguments per rebatre l'independentisme, amb l'única excepció del fet que la reivindicació té una viabilitat difícil i no és d'un dia per un altre. “Però no tinc una proposta alternativa”, va argumentar. “Si la idea d'Espanya que ara preval es consolida, l'alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”, va afegir. Al seu entendre, modificar la realitat espanyola en sentit positiu a hores d'ara té poca possibilitat.

 

La delegació de Merkel

Pujol va repassar tot el suport que CiU va donar als governs de la UCD, el PP i el PSOE, en moments molt delicats com l'intent de cop d'Estat del 23-F, els acords de Maastricht, o l'entrada a l'euro. I es va queixar que la resposta espanyola no ha sigut lleial. Dos mesos després que CiU salvés pels pèls Zapatero davant el risc que Espanya fos intervinguda ara fa un any per la UE i el Fons Monetari Internacional, l'Estatut va quedar arranat pel TC mentre el president espanyol se'n rentava les mans, va recordar. Va revelar que fins i tot una delegació de la cancellera Angela Merkel s'havia reunit amb els dirigents de CiU a Barcelona, per demanar-los que no possessin en perill l'euro i donessin un cop de mà al govern del PSOE.

Iceta, frase “penosa”

Jordi Pujol va apostar per centrar a partir d'aquest moment els esforços en un reforçament intern de Catalunya, i en el dret a decidir aplicat al pacte fiscal per poder recaptar tots els impostos. L'expresident es va mostrar duríssim contra el portaveu del PSC, Miquel Iceta, després que va qualificar de “pastanaga” aquesta reivindicació. “Es tracta d'unes declaracions penoses!”, va deixar anar.

Tres sales de públic plenes i desembarc del govern

La conferència de Jordi Pujol a l'auditori de la Universitat Pompeu Fabra va provocar una enorme expectació. Des de feia dies ja circulava en mitjans polítics que aquest podia ser un acte important. I el fet és que a més de l'auditori es van haver d'acomodar dues sales més amb senyal de televisió intern, i van quedar oients dempeus.

Pesos pesants del govern van desembarcar a l'acte, entre els quals el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell; el d'Interior, Felip Puig, i el secretari general de Presidència, Francesc Homs, a més del secretari d'Exteriors, Senén Florensa. També hi va assistirel president d'honor d'ERC, Heribert Barrera, així com el president del grup parlamentari de CiU, Oriol Pujol, fill de l'expresident.

Entre el públic també s'hi va poder veure l'exdiputat del PSC i ara membre del consell d'assessor CAREC, Germà Bel, i també els exconsellers de Pujol Joan Guitart i Agustí Bassols. Aquest darrer és a hores d'ara declarat independentista i dirigeix l'entitat Sobirania i Justícia.

Va ser la primera vegada que tots ells veien en un acte tan massiu parlar l'expresident Pujol d'independència i de la fi del projecte de l'Espanya plurinacional.

Una imatge que fa por

El Triangle - 29/03/2011 - Carme Forcadell

El proper 10 d’abril, a Barcelona, es celebrarà la consulta sobre la independència de Catalunya. Els barcelonins i barcelonines diran si estan o no d’acord que Catalunya esdevingui un estat lliure i sobirà en el marc de la Unió Europea.

Aquest procés ha posat i continua posant nerviosos alguns partits polítics, especialment el Partit Socialista que no hi ha participat, però no pot oposar-s’hi perquè el dret d’autodeterminació és un dret jurídic reconegut internacionalment, reconegut pel Congrés espanyol i pel Parlament de Catalunya que el passat 10 de març va donar suport explícit a la consulta de Barcelona.

Els mateixos socialistes han endegat processos de consulta per decidir el projecte de la Diagonal, que tots recordem, o més recentment per decidir qui havia de ser l’alcaldable de Barcelona o de Sant Cugat. Si consideren un dret democràtic de la ciutadania poder decidir quin projecte de Ciutat volen o quin alcalde els convé, és evident que no poden negar el dret de decidir en quin país volen viure i com es volen organitzar políticament. Com que no s’hi poden oposar per no ser titllats d’antidemocràtics es dediquen a posar tants entrebancs com poden.

En la major part de pobles i ciutats on s’ha celebrat la consulta, el Partit Socialista s’ha abstingut o ha votat en contra de les mocions de suport quan s’han presentant als plens municipals, no ha participat en l’organització, ha denegat locals municipals als organitzadors i no ha deixat que els seus militants es manifestessin sobre aquesta qüestió. Però, com que no és bo generalitzar i tampoc en aquest cas, cal dir que en alguns pobles els socialistes han votat mocions a favor, han opinat sobre el procés i han anat a votar. Però no és la línia del Partit ni la de la majoria dels càrrecs electes, tal com es va demostrar a les darreres consultes de Tarragona i Terrassa.

Els organitzadors de Barcelona Decideix han denunciat l’equip de Govern de l’ajuntament, format pel PSC i ICV-EUiA, perquè els han denegat el permís per col·locar banderoles que recordin a la ciutadania la votació del 10 d'abril i no els cedeixen equipaments per celebrar la votació. Ho consideren un acte discriminatori cap a una entitat de la ciutat i un abús del poder municipal que vulnera el dret a la llibertat d’expressió.

Cal tenir en compte que Barcelona és la porta i la veu de Catalunya al món i que la consulta de Barcelona ens situarà en el mapa mundial encara més del que ho va fer la primera onada de consultes del 13 de desembre del 2009. Projectarem una visió de Catalunya diferent de la que fins ara s’ha mostrat, una imatge europea i allunyada d’Espanya que no interessa al Partit Socialista i això fa por.

Arribat aquest punt, l’Ajuntament faria bé de reconsiderar aquesta decisió perquè no es pot permetre que per segon cop, en un termini relativament curt, se l’hagi acusat de no respectar la llibertat d’expressió. En un cas per presentar una denúncia contra vilaweb que, molt encertadament, va retirar la setmana passada i en l’altre per denegar permisos a una entitat ciutadana. L’ajuntament hauria de ser el primer interessat perquè la votació del dia 10 es pogués celebrar amb la mateixa llibertat que es va poder fer la consulta de la Diagonal, si no és així haurem de concloure que l’Ajuntament no només flaqueja a l’hora de defensar la llibertat d’expressió, sinó també a l’hora de defensar els principis democràtics.

És la sobirania, estúpids

El Triangle - 28/03/2011 - Àlex Romaguera

Catalunya no té un problema competencial, com ens van fer creure la majoria de pronunciaments posteriors a la cimera anticrisi celebrada la setmana passada a Barcelona, sinó de no gestionar els seus propis recursos. De res serveix que traspassin el servei de Rodalies a la Generalitat si no té recursos per garantir-ne la seva millora. Ni tampoc serveix que el govern català tingui preferència en la gestió del Prat si l'espanyol pot decidir que Barajas sigui la única infraestructura aeroportuària a l'Estat amb el monopoli de vols intercontinentals.

El problema català és de capacitat per determinar en què destina el seu esforç fiscal i com s’articula políticament amb la resta del món. Una vegada més, escorrent el bulto, els partits convocats al Palau de Pedralbes van participar d’una cerimònia de confusió impròpia d'un país madur. Com algú va dir després d'aquest sainet, el president Mas exercia d’Obama sense adonar-se que, enlloc de parlar en nom de la primera potència mundial, representa una autonomia amb menys poder que una diputació provincial.

Potser per això, els sindicats CCOO i UGT, fidels a la seva òptica sucursalista, afirmaven que de res servia la cimera si abans no es passa per Madrid, mentre que PP i Ciutadans engegaven el seu ventilador espanyolista per afirmar que la crisi i el benestar no es resolen amb el concert econòmic, com si la penúria de Catalunya no tingués res a veure amb la manca de recursos per paliar-la. Que els hi preguntin als seus socis bascos i navarresos si estan disposats a renunciar al cupo, gràcies al qual la crisi econòmica i l’atur és allà, amb diferència, la menor de tot l’Estat.

Vist aquest taulell de joc, i el paripé dels grups parlamentaris llepant-se les ferides per la patètica situació, haurem de confiar de nou en la societat civil, quan amb la seva acció desacomplexada, no convertirà la crisi de Catalunya en un problema competencial, sinó en un problema nacional de primer ordre.

Tot per la [seva] pàtria

Nació Digital - 27/03/2011 - Salvador Cot

Crida l'atenció la indiferència absoluta amb què l'Estat espanyol va liquidant, una rere l'altra, totes les sigles que va registrant l'esquerra abertzale sense ni tan sols prendre's la molèstia, ni que fos per dissimular, d'il·legalitzar algun dels nombrosos partits feixistes/falangistes que promouen la violència espanyolista.

Des que la Fiscalia de l'Estat va defensar que Falange es manifestés al bell mig d'Arenys de Munt mentre els ciutadans votaven, els ultres han anat incrementant la pressió sobre les consultes populars al llarg de tot el territori. El següent episodi va consistir en un atac directe, fa dos mesos, a uns voluntaris de Terrassa Decideix. Allà, set o vuit desconeguts van assaltar violentament un punt de recollida de vots, ho van arrasar tot i van marxar donant un cop de puny a una persona i ruixant amb un esprai la cara d'una altra.

Algun ciutadà va facilitar als Mossos la matrícula del cotxe amb què van fugir els assaltants. Però no calia, ells mateixos porten setmanes exhibint una de les urnes que van robar. Són Alianza Nacional i, de passada, també reivindiquen una pallissa a un familiar -que va haver de ser hospitalitzat- d'un pres etarra que anava a una visita penitenciària.

Encara és l'hora que ningú molesti Alianza Nacional. Com tampoc no se sap res d'un altre grup, anomenat Resistencia Patriótica, que va penjar un video -posteriorment retirat per ells mateixos- amb material de Barcelona Decideix en flames i diverses amenaces explícites contra la consulta.

La Llei de Partits diu que s'aplicarà per evitar que "un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència". La cursiva és meva, naturalment.

Albert Manent, contra l'oblit

Diari Avui - 29/03/2011 - Editorial

Fa unes setmanes, Albert Manent va ser objecte d'un homenatge a l'Ateneu Barcelonès, organitzat per amics. Persones de diferents disciplines –literats, historiadors, filòlegs, polítics, científics...– van elogiar un home que en conrea moltes: escriptor, memorialista, filòleg, retratista literari, fundador de revistes, necròleg, cronista, agitador... Va ser com un prolegomen del premi màxim que ahir Manent va rebre: el d'Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural. Manent, col·laborador d'aquest diari, s'afegeix com a número quaranta-tres a una llista en què figuren, entre d'altres, Espriu, Foix, Fuster, Pedrolo, Calders i Marià Manent, el seu pare. És el primer cop que dos membres directes d'una família reben el premi, circumstància que haurà satisfet el fill del gran poeta.

Albert Manent i Segimon, amb arrels maresmenques i tarragonines, és un intel·lectual complet que ha excel·lit en el retrat de persones de la cultura i la societat catalanes. N'ha publicat molts llibres, fruit d'un treball minuciós i rigorós, un dels quals, Solc de les hores, li va valdre el premi Josep Pla l'any 1987. Les seves Semblances contra l'oblit –títol d'un altre llibre continuador de l'anterior– fan de Manent, per si soles, un just mereixedor d'un premi que, a més de la qualitat literària, subratlla de qui el rep l'esperit cívic al servei de Catalunya, les seves llibertats i la seva gent. Manent, que no para, prepara ara un llibre sobre pseudònims, després d'acabar-ne de publicar un sobre el seu pas per la conselleria de Cultura de Max Cahner i uns altres sobre el noms dels núvols. El premi concedit per Òmnium Cultural hauria de servir perquè la seva obra guanyés lectors.

A diferència d'altres guardonats, Manent no és home de grans consensos, i per tant el premi no satisfarà segons qui, però és que sense el seu punt de rebel·lia i el seu compromís ideològic i polític Albert Manent no seria el que és ni hauria produït l'obra que ara se li reconeix.

“Som en una transició històrica del vell al nou”

Diari Avui - 29/03/2011 - Sergi Picazo

Julià de Jòdar no dubta en acceptar l'entrevista per la sèrie prèvia al 10-A de Barcelona Decideix. “Ja he votat anticipadament, al barri de Fort Pius”, em diu a la primera de canvi.

 

Ha votat que sí. Per què?

El meu sí és una constatació de la força del present i una inversió de futur sense reserves.

Quan es va definir vostè independentista per primer cop?

Fa més de 35 anys, a partir d'una anàlisi desapassionada del que creia que li convenia als nostres països: d'aquí la nostra oposició a la Constitució Espanyola de 1978 i a l'Estatut de 1979.

Què els hi diria als que diuen que això de les consultes no servirà de res?

Som en una transició històrica entre el vell caduc i el nou emergent; en conseqüència, coexisteixen, en un equilibri inestable i desigual, una legalitat imposada i una legitimitat alliberadora. Entremig, hi ha unes institucions que, tard o d'hora, hauran de prendre partit.

I als que diuen que la majoria de Catalunya no està a favor de la independència, què els diu?

La cosa és ben senzilla: que ens ho deixin demostrar, que a Catalunya no hi ha una majoria favorable a votar sobre la fundació d'un estat propi.

 

La participació en la consulta de Barcelona, que serà un dels factors clau per definir l'èxit del moviment proconsultes a tot Catalunya, és una incògnita.

No sóc pas endeví, però hi ha raons per afirmar que l'aportació de Barcelona serà important per incrementar el nombre d'abanderats, és a dir, la punta de llança de la marxa del 10-J.

 

Amb què es quedaria un cop s'acabi l'última tongada dos anys després des de la primera consulta d'Arenys de Munt?

El moviment es fa pas a pas, ens queda molt per fer, no cal precipitar-se. Tenim un escenari institucional dedicat a tapar els forats evidents, mentre corre el risc que una allau sorda, però detectable, el deixi inservible; al seu costat, una inquietud ciutadana, estesa com una taca d'oli, que demana solucions d'abast històric i general, ofertes per líders coratjosos, sense reserves, però amb un equilibri entre el que volem i el que tenim.

 

On ens ha de conduir el moviment de les consultes?

El moviment no ho és tot. La capacitat d'articular la consciència alliberadora, desvetllada per la consultes, és el repte. Sense anar més lluny, el 30 d'abril se celebrarà la Conferència Nacional per un Estat Propi.

Espanya contra el Barça

El Singular Digital - 29/03/2011 - Víctor Alexandre

En el seu llibre ‘Com explicar aquest país als estrangers’, Matthew Tree recull aquesta cita de l’historiador José Antonio Maravall i Casesnoves –valencià de naixement però espanyol de vocació– relativa al pensament de l’Espanya dels anys trenta del segle XX: “Parlar d’alguna cosa catalana, o parlar en català, en un cafè a Madrid o en alguna altra ciutat espanyola, exposa automàticament el parlant a una reacció hostil”. Doncs bé, setanta anys més tard, el 2004 a Madrid, molt a prop del Congrés espanyol, l’Èric Bertran i la seva família van anar a dinar a un restaurant anomenat Los pinchitos els responsables del qual, a l’hora de pagar, es negaven a admetre la targeta Visa de Caixa Catalunya amb aquest argument: “En Madrid, las visas de Cataluña no sirven”. Finalment, quan el pare, en lloc de pagar en metàl•lic, els va dir que o l’acceptaven o no cobraven, es van empassar les seves paraules i la van donar per bona. L’acte catalanofòbic, però, ja s’havia produït. I, ves per on, quan els Bertran van sortir del restaurant van veure que just al davant hi havia una agència de Caixa Catalunya.

Evidentment no tothom és així, a Espanya, però és obvi que si la catalanofòbia fos minoritària no hi hauria partits polítics que la instrumentalitzessin per recaptar vots. Ningú no pesca en un riu sense peixos. No és estrany, per tant, que els costi de pair que el Barça de futbol, la icona més universal de Catalunya, sigui el millor equip del món, enlluerni amb el seu joc i domini la lliga espanyola. No ho poden suportar. I la humiliació del 5-0 que el Madrid va patir a mans del Barça el passat 29 de novembre, no ha fet més que alimentar el seu odi. El problema que tenen és que volen frenar el Barça però no saben com. Si més no, esportivament. Per això han optat per la difamació. Una difamació segons la qual la superioritat del Barça no seria fruit de la qualitat del seu joc, sinó del dopatge dels seus jugadors i de les pràctiques corruptes dels seus metges. És a dir, que ens trobem davant d’una ofensiva que intenta aconseguir en els despatxos allò que els sembla impossible en el camp i que consisteix en la desacreditació de l’entitat blaugrana per tal que les seves victòries siguin menys sonores, que els seus èxits siguin menys prestigiosos i, en definitiva, que les derrotes del Madrid siguin menys doloroses. La idea de fons, consegüentment, té l’objectiu de provocar la desestabilització del FC Barcelona o, com a mínim, maquillar la inferioritat del Madrid. Fixem-nos que fins i tot Sandro Rosell, gens sospitós de catalanisme, s’ha vist obligat a dir: “És una vergonya el que Espanya està fent amb el Barça” .

 

Arribats aquí, especialment després de les insinuacions que qualifiquen de “molt sospitosa” la velocitat amb què alguns jugadors es recuperen de les seves lesions i de la calúmnia que vincularia el tumor extirpat a Eric Abidal amb un suposat dopatge, és vital que el Barça porti el cas als tribunals i que arribi fins a les últimes conseqüències. S’equivocaria si pensés que els mitjans internacionals relativitzaran tota la porqueria que rebin de Madrid. La major part del món desconeix el conflicte Catalunya-Espanya i pot acabar jutjant com un acte de coratge el fet que la premsa espanyola s’atreveixi a acusar un equip “nacional” en benefici de la transparència en l’esport. Si ens haguéssim dedicat a fer que el món identifiqués la nació catalana, en la mateixa mesura que identifica la nació escocesa, tot quedaria molt més clar. Però no ho hem fet i de la catalanofòbia, llevat de nosaltres, ningú no en sap res. Tanmateix, aquests atacs tenen dos elements positius. El primer és que ajuden força a fer caure la bena dels ulls a molts catalans; i el segon és que constitueixen tota una lliçó per als qui diuen que l’esport no és política.

Independencia de la España idiota

Insurgente.org - 16/03/2011 - Patxi Zamora

La mayoría de la izquierda en Hego Euskal Herria apuesta por la independencia como paso previo, necesario, para la construcción de una sociedad más justa y solidaria. Desde luego no lo hace bajo la premisa de un RH diferente, tampoco se remite sólo a criterios historicistas y está en las antípodas de las reaccionaras propuestas del carlismo. Reclama la independencia ciñéndose a la voluntad de la actual ciudadanía, a la que se deberá consultar para que ejerza su derecho a la autodeterminación. Esta apuesta plural e insisto, de izquierdas (porque la derecha, especialmente la local, UPN-PNV, jamás ha querido depositar la confianza en su propio pueblo y siempre ha preferido apoyar a quienes lo oprimen, para salvaguardar sus intereses socioeconómicos), debe ser lo suficientemente inteligente como para agrandar su ya enorme potencial hacia quienes dudan, temen o desconfían del concepto de independencia. De ahí que sea preciso dejar claro que no se trata de una opción nacionalista ni sectaria y que, como parafraseaba el subcomandante Marcos, se apoya en una identidad colectiva que no es un simple legado que se hereda, sino una imagen que se construye, que cada pueblo se crea, que es variable y cambiante según las necesidades históricas. La más urgente, acabar con años de enfrentamiento armado y allanar el camino para una nueva manera de confrontar democráticamente los distintos proyectos políticos.

Uno de los argumentos para reforzar la apuesta por el independentismo es la situación del estado español, inmerso en la idiocia desde hace siglos y acentuada en los últimos tiempos. Idiota, del griego idiotes, era en la Grecia clásica aquel ciudadano que estaba voluntaria y egoístamente al margen de los asuntos públicos. Euskal Herria no se ha librado de esta pandemia, pero es obvio que el movimiento popular y la resistencia contra la represión han creado un caldo de cultivo que, de entrada, ha politizado e implicado en mayor medida a la ciudadanía. En el estado español la mayoría de la sociedad está fuera del juego participativo y engulle el mensaje nacionalista español del poder establecido sin decir ni mú. 

Esta situación no es improvisada, resulta de un proceso de represión salvaje y de una manipulación histórico-política sin parangón que refleja, en los siguientes ejemplos, sin conexión aparente, el presente y, si no cambian las cosas, el futuro de este estado español: los 40 años de franquismo empezaron fusilando e inhabilitando maestros y enviando al exilio a más de 200 de los aproximadamente 500 catedráticos que existían, dejando yermo el sistema educativo. El régimen fue aceptado por la ONU (a cambio de aceptar también a Mongolia, del lado soviético) en 1955 tras la instalación de bases militares de E.E.U.U en suelo “nacional”, evidenciando cuál era la apuesta del franquismo en política internacional. El generalísimo (es el término del rango militar más alto y en la historia sólo ha habido tres: Godoy, Espartero y Franco) era paseado bajo palio de la iglesia católica y ungido de poder divino para practicar un genocidio contra decenas de miles de personas. Quienes fueron torturadores en el año 1970 pasaron a la democracia como si aquello no hubiera existido, sin reproche social alguno. 

Y, de aquellos barros, los lodos actuales: los negacionistas (UPN, PP y los portavoces de la iglesia católica, o sea un notable sector de la sociedad) siguen hablando de acto contrarrevolucionario para referirse al golpe de estado fascista y, ejemplo del ambiente que todavía se vive en el estado español, 36 años después de la muerte de Franco, ni uno sólo de los 82 magistrados del Tribunal Supremo acudió a la presentación del libro de homenaje a quien fuera presidente de dicho tribunal durante los tres años de guerra, Mariano Gómez, quien murió en el exilio, sin recursos ni reconocimiento alguno, víctima de esta España de la que la izquierda vasca quiere independizarse. También pretende hacerlo a causa de esa izquierda española que renunció al marxismo para privatizar bienes públicos, bajar los impuestos a los más pudientes, firmar un humillante concordato con la iglesia católica, comprometerse con el terrorismo de estado, amparar la tortura, impulsar la Ley de Partidos e incluso corresponsabilizarse de promocionar la telebasura para agravar el idiotismo. 

La isquemia política del nacionalismo español, de los negacionistas del PP y de la izquierda trucada del PSOE, han provocado que el estado español tenga el doble de paro y de temporalidad que la UE, se haya convertido en el que más billetes de 500 euros (dinero negro) posee y en el que mejor paga a los altos directivos, aunque el salario medio de los ciudadanos españoles sea la mitad que el de los de Holanda o Alemania. Los defensores de la reforma con el franquismo han convertido al viejo imperio español en el país con más desigualdades del continente. Los mismos defensores de la transición definida por Bergamín como “muerto el perro (Franco), se murió el perro, pero no la rabia”, han sido expertos, por acción u omisión, en manipulación mediática para ahondar en la enfermedad política de su ciudadanía, distrayendo sobre lo importante con cuestiones insignificantes, potenciando la mediocridad y creando problemas y soluciones para que aceptemos sin rechistar “males necesarios” (por ejemplo la crisis económica y la aceptación como inevitable de la pérdida de derechos sociales y la venta en oferta de la propiedad pública, sea AENA o las Cajas de Ahorros).

Independencia para evitar a quienes, como en la tercera de “ABC”, dicen que “la unidad de España no es solo un bien político, sino también un bien moral, por lo que el principal problema de España es su vertebración, su ser como nación…” y también para huir de la atrofia política de un estado sitiado por Belén Esteban, la duquesa de Alba o la borbonada del momento. Independencia para no sepultar la memoria en los posos del olvido y recuperar la utopía para una sociedad más democrática por participativa, con movimientos e iniciativas sociales que empujen y den contenido político a la nueva república vasca. Desde el internacionalismo y solidarios con las izquierdas, de forma preferencial, de los pueblos de los estados español y francés, ¡independentzia!

Elimina que fa fort

El Punt - 17/03/2011 - Melcior Comes

Massa sovint, quan intentem reflexionar sobre la nostra història, ens falten conceptes esmolats. Ens adonem que el poble català ha hagut de partir persecucions de la seva identitat durant segles, però ben bé no hem sabut qualificar aquestes agressions, de tal manera que, a hores d'ara, encara ens manca una literatura específica que ens expliqui què va passar i que ens doni eines per reflexionar o comprendre l'abast de les escomeses. Articulistes tan brillants com Jordi Graupera o Enric Vila han posat sobre la taula el fet següent: ens manca una literatura que ens instrueixi sobre el tractament que han rebut les minories culturals dins l'Estat espanyol. I la mancança és doblement dolorosa perquè no només des d'Espanya aquesta política i la seva història és silenciada després de més de trenta anys de democràcia sinó perquè, també des de Catalunya –com ens recorda Vila amb amargor–, el silenci és descomunal.

¿Etnocidi? ¿Lingüicidi? ¿Genocidi? Aquí trobem el primer problema: trobar un mot que defineixi els atemptats de forma precisa, de tal manera que ningú pugui impugnar la realitat de la denúncia per improcedent o desorbitada. Daniel Jonah Goldhagen, un historiador de Harvard, va publicar l'any 2009 un llibre que diu l'última paraula sobre el fenomen del genocidi. El llibre es diu Worse than war, és a dir, Pitjor que la guerra; l'obra és una vasta reflexió de fons, ponderada i molt documentada, sobre els mecanismes de repressió que els Estats moderns han posat en marxar per esborrar tot tipus de masses sobrants i així conformar el seu ideal de puresa ideològica, racial o religiosa; i lingüística, com els japonesos després d'envair Corea. I ja sabem que també s'agredeix amb la intenció de pacificar un Estat d'amenaces secessionistes intestines (així el Kurdistan iraquià, molt castigat per Saddam Hussein, tot i que d'aquest darrer cas, no cal dir-ho, els exemples són innumerables…).

La novetat de Goldhagen és que no parla, però, de genocidi estrictament sinó que treballa a partir d'un concepte més ampli, que li permet explicar els orígens de l'impuls d'extermini des de molt abans que aquest es presenti en una determinada societat. Goldhagen parla d'eliminacionisme: una estratègia de més abast, que pot portar –o no– al genocidi, tot i que tindria en aquesta pràctica la seva més cruel consumació. Hi ha diferents maneres d'eliminar un poble (no les definirem aquí perquè s'expliquen soles): la repressió, l'expulsió, la prevenció de reproducció, l'extermini i la transformació. Segons Goldhagen, és el mateix concepte de genocidi el que ens impedeix pensar un conjunt d'idees i pràctiques polítiques de més abast; és reflexionant en termes de genocidi estricte com passem per alt que el genocidi només és el súmmum fatal i terrible d'una posició més continuada i persistent: el susdit eliminacionisme.

Quan es parteix del concepte genocidi només es veu, per exemple, el que va fer Hitler amb els jueus a partir de l'any 1941, però si es treballa amb el concepte de Goldhagen es percep que l'eliminacionisme contra el poble jueu ja s'havia posat en marxa moltes dècades abans –fins i tot segles abans–: expulsió, segregació, repressió, etc. Auschwitz només seria la culminació més letal i pretesament definitiva d'un paquet d'actuacions engegat des de molt temps enrere, i que el mateix concepte genocidi, per la seva enormitat, amaga o dissimula. Genocidi és un concepte d'urgències, que ens encega davant dels precedents i només es posa en marxa quan ja és massa tard.

L'eliminacionisme és present a totes les societats plurals que no troben manera de viure en comú. És un conjunt de creences, de desigs, de petits actes, de comentaris implícits en les tertúlies del poder. En fi, forma part d'una mentalitat que pretén esborrar el grup considerat indesitjable. Poden passar anys, dècades, potser segles fins que el desig d'eliminació comença a concretar-se en alguna de les maniobres citades. Però la pretensió és allà, latent, tranquil·la en la seva pretensió fins que se la posa a treballar de la manera que sabem.

En totes les formes de nacionalisme banal hi ha aquest desig inconfés d'eliminar les diferències d'aquells que no s'adapten al grup dominant. Així, ningú mitjanament sincer pot negar-se a admetre que en la ment de molts homes polítics espanyols, de periodistes, de tertulians encorbatats i cavernícoles hi és present aquesta idea d'eliminació, encara que sigui sota la seva vessant més suposadament tova o distesa: la transformació a la força d'un grup cultural o polític en una altra identitat on quedi esborrat el seu tarannà social. Es persegueix una llengua, es posen bastons a les rodes al seu ensenyament; es fa mans i mànigues perquè un individu no se senti identificat amb una minoria cultural; les paraules en aquesta llengua són silenciades; es posen impediments al fet que una cultura pugui ser gaudida amb normalitat, i es desenvolupi i transmeti: llavors es practica eliminacionisme, fins i tot sota la bandera d'una suposada llengua comuna. Molt sovint, però, això és fa per autodefensa: es considera que la víctima és un botxí potencial, és un dany que ha de ser neutralitzat, es diu que les víctimes formen un conjunt d'homes i dones que porten amb ells un plegat de trets perillosos o indesitjables.

Haurem d'agrair a Daniel Goldhagen –fill d'un supervivent dels camps nazis– que ens hagi donat un concepte a partir del qual reflexionar sobre la nostra història i sobre el que hi ha rere les paraules de tots aquells que, d'una manera o d'una altra, volen esborrar la identitat cultural i política dels catalans. Hauríem de traduir el seu llibre a la nostra llengua.

"Som la resposta a la manifestació del 10-J"

Diari Ara - 28/03/2011 - Pere Martí

En els últims anys, l'independentisme ha estat notícia per les seves constants divisions, el seu caïnisme i les nombroses escissions. El resultat més tangible va ser la patacada el 28-N. Aquest clima ha començat a canviar amb l'arribada de les municipals. Alguns, no tots, semblen haver après la lliçó. El més ràpid ha estat Jordi Portabella, un dels polítics amb més olfacte de Catalunya. Va ser el primer a trencar el tripartit, abans que s'enfonsés, i ara ha estat el primer d'apostar per la unitat independentista, sempre amb la sorpresa de la direcció d'ERC.

El resultat ha estat la candidatura Unitat per Barcelona, en què van junts ERC; la Democràcia Catalana de Joan Laporta, que ocuparà el segon lloc, i Reagrupament, representat per Ignasi Planas, president de la Federació Catalana de Rugbi, que anirà de quatre. L'ARA els ha reunit en exclusiva al voltant d'una taula per parlar d'aquest arriscat experiment.

La lliçó del 28-N

El primer interrogant que es posa sobre la taula és per què s'ajunten després de tantes hostilitats. "Som la resposta a la demanda majoritària de la gran manifestació del 10-J", salta Portabella, deixant anar el titular que portava a la butxaca. Laporta remata: "Som el que més convé a Barcelona", i Planas, més modest, reconeix que "és la lliçó de les eleccions al Parlament". Qualsevol persona podria pensar que es podrien haver estalviat la guerra. "La lliçó del 28-N és que els que defensem el mateix hem d'anar units", explica Planas. Laporta és de la mateixa tesi, que cal saber llegir el mal resultat de l'independentisme com una crida a la unitat, i Portabella sentencia: "No hi ha cap projecte polític que s'enforteixi barallant-se i separant-se". Però l'expresident del Barça introdueix un matís, gens innocent, per justificar que aquesta unitat no era possible el 28-N: "És que ERC no tenia un candidat com Portabella", un elogi enverinat que es pot girar contra Joan Puigcercós. Però l'alcaldable d'ERC no vol embolics amb el partit, que ja n'ha tingut prou, i situa la causa en el procés de "maduració" de l'independentisme.

Laporta hi insisteix i destaca la "valentia" del republicà, que ha estat el "catalitzador" de l'acord. No va ser fàcil, perquè com recorda l'exlíder de Solidaritat, al principi es parlava d'un candidat de consens i ell "des del primer dia tenia clar que el candidat havia de ser el Portabella, perquè és l'únic independentista amb experiència municipal dins l'Ajuntament". Per això va trencar amb els seus excompanys de SI, que rebutjaven que la llista fos encapçalada per ERC. "Ells no volien fer un plantejament de sumar, sinó de dividir, de restar", explica Laporta, que revela que va oferir a Portabella anar l'últim de la candidatura si calia per facilitar el pacte. El republicà li torna les floretes recordant que Laporta, tot i presentar-se de candidat a la presidència de la Generalitat i haver aconseguit entrar al Parlament, "mai ha demanant ser el número u de la llista, i això marca el seu perfil humà, que no es mou per interessos personals, sinó per interessos polítics". Una confessió d'humilitat que contrasta amb la imatge pública que tenen els seus protagonistes.

L'acord ja ha rebut crítiques i se l'ha titllat de matrimoni de conveniència, però això no sembla importar gaire als seus integrants, perquè diuen que es tracta d'un pacte "estratègic". Amb tot, no descarten turbulències, Laporta ho reconeix: "Segur que sorgiran diferències, però les superarem perquè ens hi trobem molt còmodes, tots plegats". El representant de Reagrupament es refugia en la metàfora del camí: "No és una unió circumstancial, sinó que, per a mi, evoca la imatge d'un camí, que començarà ara i que seguirem junts molt i molt de tros". Laporta recorda que ell no té trajectòria política i, per tant, no té enemics, i posa Planas en el mateix sac, que assenteix. Tots dos vénen del món esportiu.

El que sí que és un polític de raça és Portabella, que identifica la llista d'Unitat per Barcelona com un "valor positiu" per a la societat, i aprofita per llançar un punyalet a la competència augurant que les diferències en la seva llista "no seran més importants que les que exhibeixen CDC i UDC per temes com l'impost de successions". Quan els pregunten si, a banda de la independència, han tingut temps de pactar un projecte de ciutat comú, salten tots alhora: "I tant!". Asseguren que és la primera cosa de què van parlar, i que ja estan d'acord en turisme, comerç, esports -sosté Portabella- i sobretot en què volen "fer de Barcelona la millor ciutat on viure i de Catalunya el millor país del món". D'ambició no els en falta, doncs. "Tenim ganes que comenci la campanya!", adverteix Laporta, escalfant inquiet per la banda.

Progressista amb tocs liberals

Però la pregunta és inevitable: l'equip atacarà per la dreta o per l'esquerra? I aquí hi ha matisos. Per Portabella, "és una llista que vol resoldre els problemes de la gent, superant una vella esquerra que ja no té respostes en tot Europa i una nova dreta que cada cop desassisteix més la gent". Entra Laporta: "La nostra proposta cobreix l'espectre de centre que ha dibuixat ara el Jordi. És una proposta social, progressista i amb tocs liberals, però no és de dretes o d'esquerres, és una proposta de centre àmplia". La millor manera de fixar la posició també és atacar el contrari: "També s'hauria de parlar molt sobre si els socialistes són d'esquerres", apunta el republicà, que ha governat amb ells en diverses legislatures. Falta saber quina ideologia defensa Planas: "Nosaltres hem defensat la transversalitat i la gent de Reagrupament fem una renúncia temporal a l'eix dreta-esquerra per centrar tota la potència en l'àmbit de l'independentisme". Però Planas admet que en el conjunt de la coalició ERC hi té un pes determinant i "en aquest terreny assumim les seves propostes".

La conversa acaba amb to distès, parlant de pactes. Entre Jordi Hereu i Xavier Trias, no es mullen, però garanteixen respectar la llista més votada, i asseguren que l'endemà del 22 de maig continuaran compartint grup municipal.

El 10-A i la 'santa aliança'

Diari Ara - 27/03/2011 -  Ignasi Aragay

La crisi ens posa a prova i tensa els nostres desitjos i voluntats. Ara mateix, damunt el tauler nacional hi ha dues vies de recerca d'una sortida airosa: la de la il·lusió popular i la de l'ordre establert. Cap garanteix un final feliç, esclar. La primera fa temps que mou milers de persones i tindrà la seva culminació en la consulta pel dret a decidir del 10 d'abril a Barcelona. La segona, com diu Toni Soler, mou un centenar curt de dirigents econòmics i polítics de Barcelona i Madrid, i s'expressa portes endins. Simplificant, podríem parlar de llibertat contra ordre, de carrer contra despatxos, de risc contra mal conegut.

Enmig del debat, apareix de cop a la meva vida un vell amic jueu nord-americà casat amb una hongaresa que els últims nou anys els ha passat a Budapest. L'Adam Bowman havia viscut a casa dels pares quan tenia setze anys, a mitjans dels 80. Feia dues dècades que li havíem perdut la pista. Ens ha localitzat via internet. El rebem amb un sopar familiar. A l'hora dels regals, ens veu a venir: "Això té pinta de llibre, de llibre sobre Catalunya, potser?" I després la frase definitiva: "Seguiu una miqueta independentistes, oi?"

Sí, seguim més o menys igual. Sóm el país de les miquetes. Una miqueta de 10-A i una miqueta de santa aliança , una pessic de consens anticrisi i un polsim de picabaralla de baix to, tot sense trencar cap plat. L'Adam deixa Budapest per "l'ambient enrarit i depressiu" que viu Hongria. Torna als EUA. Si visqués a Catalunya, també marxaria?

Leo Bassi, imputat per injuriar els catòlics

Diari Ara - 28/03/2011 - Laura Serra

El pallasso Leo Bassi va fer el passat 6 d'octubre una conferència-espectacle al Paranimf de la Universitat de Valladolid (UVA) organitzada per l'Ateneu Republicà titulada Les arrels judeocristianes d'Occident: un frau històric a combatre i en la qual es va disfressar de papa Joan Pau II en to burleta i crític, i va consagrar preservatius.

Les webs d'extrema dreta Libertad Digital i HazteOir.org, segons l'artista, primer van intentar boicotejar l'acte i després van acusar-lo d'haver titllat de "terroristes" tots els cristians, cosa que ell negava. Per això el 22 de setembre va presentar una querella contra les dues webs. "Han posat en boca meva paraules que no vaig dir. Estem farts que aquests portals d'internet estiguin creant tensions, fomentant l'odi contra mi des de fa quatre anys", denuncia Bassi. "Només volen animar la gent contra mi, i espantar-me perquè calli", ha dir el pallasso a Público. 

Al novembre, l'Asociación Estatal de Abogados Cristianos va presentar una querella en nom de l'Asociación de Jóvenes por la Información Objetiva (AJIO) per "ofensa i escarni de les creences d'una confessió religiosa". La querella també anava en contra de l'Ateneu Republicà i el rector de la Universitat de Valladolid, Marcos Sacristán. La jutgessa del jutjat d'instrucció número 6 de Valladolid ha decretat l'obertura de diligències i ha ordenat a la policia que investigui el domicili de Bassi, segons fonts de l'AJIO.

Bengasi 1714

El Punt - 28/03/2011 - Josep Matas

Deuen existir pocs pobles tan antimilitaristes com el català. Potser només som “no militaristes”, però, en qualsevol cas, sempre m'ha agradat sentir-me membre d'una col·lectivitat d'on surten tan poques persones amb ganes de vestir uniforme i guanyar medalles. La història marca la consciència col·lectiva i la nostra s'ha configurat després de segles de no sentir-nos identificats, ans el contrari, amb cap exèrcit. En el referèndum sobre l'OTAN d'ara fa 25 anys, en el moviment contra la guerra a l'Iraq, en les enquestes sobre les institucions més valorades... sempre aflora poca passió per la música militar i per marcar el pas. A sobre, aquesta primavera els Manel ens canten La cançó del soldadet, meravellosa i emocionant proclama antimilitarista.

 

Per tot plegat, no és estrany que tinguem sentiments contradictoris ara que els nostres (vull dir els països occidentals) envien avions i bombes a Líbia. És evident que remenar les armes no ens il·lusiona, però a Bengasi, ciutat banyada pel Mediterrani, es podria repetir allò que va passar fa tres-cents anys i recordem cada 11 de setembre. Després que les potències europees abandonessin els catalans a la seva sort, l'any 1714 Barcelona es va haver de rendir a les tropes borbòniques. I és per això que el que passa ara a Bengasi, a l'altra banda del mar, és d'alguna manera la nostra història.

Pèrdua de valors?

Diari Avui - 28/03/2011 - Xavier Muñoz

Fa temps que es repeteix sovint que la societat està perdent els valors que van vertebrar-la. Ho donem per bo? L'afirmació tendeix a culpabilitzar l'esquerra de ser responsable no solament d'haver liberalitzat els costums sinó també d'haver obert la porta a diverses tendències contràries a l'ordre i a la disciplina establerts. Alhora que molts dels seus antics votants acusen els partits de l'esquerra fins i tot de traïció per no haver sabut mantenir les seves responsabilitats quant als valors i idees i per haver sucumbit als principis i pràctiques de la dreta. Dues bufetades, una a cada galta. Aquestes opinions, tan reiterades, que podem sentir arreu, em porten a preguntar-me qui és el que fabrica els valors i com es fa per destruir-los. Gosaria dir que els valors neixen i moren en funció de la seva validesa, de la seva utilitat, davant els problemes que a cada generació li toca de viure. És cert que com més universals són els valors, com més han resistit el pas del temps, més es consoliden com a valors mare. Per exemple: el respecte per la vida humana, la solidaritat entre les persones i els pobles, el treball com a realització del progrés personal i col·lectiu, la llibertat, etc. Només cal rellegir la Declaració dels Drets de l'Home.

Amb tot, aquests grans enunciats sovint, en el dia a dia, prenen diversos matisos que poden fàcilment arribar a ser variants contradictòries dels valors mare. Precisament en aquests moments estem sofrint un desastre global que neix de la falsa versió d'un dels valors cabdals més reconeguts per la humanitat: el de la llibertat. Aquest valor s'ha convertit en la base d'un engany global, en una estafa de dimensions encara imprevisibles. El descontrol de les economies, des d'un punt de vista tècnic i polític, és la conseqüència d'una fórmula que té la base teòrica en el liberalisme, inspirat en una particular interpretació de la llibertat de la dreta més recalcitrant. El paradigma és la fórmula que condemna la intervenció de l'Estat en l'economia. Que proclama la no-regulació, o la desregulació, de l'activitat empresarial. La lliure valoració de les comptabilitats de les empreses, la qualificació dels intangibles com a actius, els capitals lliures d'impostos, els bancs creant falses valoracions. Aquests són els més coneguts dels nous valors d'aquest inici del segle XXI que van ser exposats en forma de teories magistrals per uns savis americans de les universitats de Chicago i Minnesota i posats en pràctica pel senyor Reagan i la senyora Thatcher. Cal tenir en compte que això succeeix després del fracàs econòmic de la Unió Soviètica, que coincideix amb la possibilitat d'un joc financer global gràcies a la informàtica. El camp estava adobat.

Com a conseqüència d'aquesta situació, s'ha deteriorat no solament el concepte de llibertat sinó també, com a mínim, un dels altres grans valors universals: el treball. No a causa del poc interès dels nostres joves, sinó del desànim dels quatre milions d'aturats a l'Estat espanyol. Els nous valors, fills dels valors mare, ressorgiran quan serà l'hora, encara que sigui a cops de roc, com ens han ensenyat els nord-africans. Els valors es reformulen segons les circumstàncies, no crec que sigui a la inversa, que els valors creïn circumstàncies noves. Ja es veu què passa quan es formulen dogmàticament: comunisme i liberalisme descordats. Si seguim així el desastre està servit, estaríem en mans de predicadors.

Un altre exemple ben pròxim en l'evolució dels principis –tant negatius com positius– el trobem en els resultats de la crisi del 2008. En els mitjans de comunicació es destaca el fet que les conseqüències més trasbalsadores sempre cauen sobre els més febles. Això és cert, però en el cas que comentem hi ha noves variants. Per exemple, aquesta és una crisi que no solament castiga la classe obrera, sinó també els empresaris. No creguin que a les petites i mitjanes empreses l'empresari és una cosa i l'empresa n'és una altra. Les conseqüències en aquest nivell són també personals. De la mateixa manera que a moltes professions liberals. Podria arriscar-me a dir que totes les persones que no estan cobertes pel sostre públic –funcionaris, classes passives jubilades– que mantenen entrades segures i que en aquesta crisi no han estat castigades per la inflació –hipoteques a part– poden de moment mantenir una certa economia de resistència. Però es veu també ben clar que les classes mitjanes –emprenedores, creatives, joves sovint molt formats– estan sofrint-la durament en les seves persones.

Malgrat tot, també podem intuir canvis incipients i d'ordre positiu en altres camps. Per exemple, en l'entesa entre les nacions. Mai no havien estat els seus dirigents en una comunicació tan directa i mai no havien tingut una mentalitat tan comuna. La democràcia s'estén arreu. En una altra dimensió, en l'entesa entre els empresaris de l'economia productiva i els sindicats. La lluita ha deixat de ser sagnant. La taula ha substituït la pistola en el diàleg de quan mataven pels carrers. Hi ha molta gent –ja hi he fet referència abans– que qualifica això de concessió, de traïció, sense saber veure l'evolució produïda al món del treball, almenys abans de la crisi.

Alguns semblen espectadors frustrats de les curses de braus.

La gran assignatura pendent és el control dels capitals financers, que, entre altres desgràcies, estan arruïnant l'estat del benestar. Serà un gran dia aquell en què apareguin valors que comportin el control d'aquests monstres aquosos, vampirs invisibles, que sembren al món sencer la destrucció de tants i tants valors humans.

Estat propi sense retallades

El Punt - 28/03/2011 - Marc Bataller

En un moment en què les retallades públiques són el nostre pa de cada dia, tots aquests maldecaps es podrien evitar si Catalunya tingués un estat propi. La solució passaria per recuperar aquells 21.000 milions d'euros que anualment Catalunya paga a l'Estat i no tornen. El denominat dèficit o espoli fiscal. Una tesi que alguns poden considerar agosarada, però que l'entitat Sobirania i Justícia defensa aferrissadament en un llibre en què pretén demostrar la viabilitat econòmica de la independència.

Aquest és només un dels molts arguments que l'associació exposa per intentar desmuntar les objeccions a la conveniència d'una Catalunya independent. “Hi ha gent que diu: què faria un país tan petit com el nostre a Europa? Doncs n'hi ha d'altres, com Dinamarca o Eslovàquia, que tenen menys habitants i menys PIB”, remarcava un dels redactors del projecte, Lluís Bonet, durant la presentació de la publicació que es va fer a Barcelona la setmana passada. Altres tòpics que volen derruir és que Catalunya podria perdre el mercat espanyol –“No pretenem ser enemics d'Espanya”, remarca l'estudi– o que la independència és contrària a la tendència mundial dels estats –“Al segle XX hi ha hagut 28 països independents”, afegeixen–.

Els freds i irrefutables números també demostren altres potencials i motors econòmics: la plataforma industrial de Catalunya produeix el 24% de l'Estat espanyol, les exportacions suposen el 26'7% del total espanyol, amb una seguretat social pròpia es podrien millorar les pensions en un 25% de mitjana, un de cada quatre turistes que visiten Espanya trien Catalunya com a destinació o el valor incalculable que suposen els 25 milions d'habitants de la regió de la Mediterrània.


Amb aquest context, els impulsors de l'informe destaquen: “Tots els factors econòmics són favorables a la independència. Ara el que hem de fer és vèncer la nostra por a fer un pas endavant.” El president de Sobirania i Justícia, Agustí Bassols, al pròleg del llibre, també relata que el tracte econòmic que l'Estat ha dispensat a Catalunya ha estat i continua sent “injust”. “La discrimina premeditament d'aquelles inversions que la farien més competitiva”, diu.


Lectura amena


La publicació Informe sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya està estructurada a partir de diverses preguntes i respostes per fer molt més entenedores unes dades que per als no iniciats en la matèria sovint són bastant feixugues. “És com una mena de Power Point gegant”, comenta el president de la junta directiva de Sobirania i Justícia, Quim Torra.


L'últim capítol, però, pot provocar coïssor a més d'un. Els autors asseguren que una vegada superada l'actual conjuntura econòmica, i si Catalunya s'independitzés, Espanya podria canviar de model econòmic i aprofitar tots els seus potencials per no haver de pivotar sobre “una dependència tan enutjosa com la de Catalunya”.

Revolucions pendents

Diari Avui - 26/03/2011 - Jordi Garcia-Petit

Sorpresos, inquiets o esperançats assistim als moviments populars que sacsegen el Magrib i el Pròxim Orient. Costa d'entendre el que, inesperadament, està passant en territoris que es caracteritzaven per la mansuetud de poblacions resignades en aparença a la seva sort, i per l'estabilitat fèrria imposada per velles dictadures.

La primera mesura per tractar de comprendre la realitat és utilitzar les paraules adequades per descriure-la. L'ús abusiu d'estereotips, tòpics, prejudicis i d'altres qualificatius ideològics ha deformat la percepció que tenim de la humanitat constituïda per més de 1.300 milions d'individus, molts dels quals habiten a les fronteres d'Europa, d'altres són conciutadans nostres en països europeus. Deixant ara a banda si les poblacions dels territoris que s'estenen des del nord d'Àfrica fins al Pakistan, passant per Turquia, l'Iraq i l'Iran, s'han de denominar món àrab o món musulmà –sembla més ajustat món musulmà, perquè ni la llengua ni les ètnies àrabs són dominants en totes les regions i, en canvi, sí que és comuna a les diverses societats la forta impregnació religiosa o cultural musulmana–, la qüestió urgent és poder definir aquells moviments populars. ¿Són revoltes, insurreccions o revolucions? I el que siguin, ¿serà efímer o profund? Probablement les evolucions seran diferents, però en l'estat actual de la situació resulta més apropiat parlar de revoltes a seques, en el sentit d'alçaments pacífics contra l'autoritat establerta. Encara no són revoltes democràtiques, car la democràcia a tot estirar estaria en procés tentinejant de construcció. En el cas de Líbia la contumàcia criminal en la repressió del clan Gaddafi ha convertit la revolta pacífica en una insurrecció armada i ha obligat a una intervenció militar exterior de resultats incerts.

Ni a Tunísia ni a Egipte, on els dictadors més que no pas els règims han estat derrocats, no hi ha hagut una revolució, que hauria estat un canvi en profunditat, global i dràstic. La revolució no solament significa –d'acord amb l'encertada definició de l'Enciclopèdia Catalana– la substitució en el poder d'un grup de persones per un altre, sinó que introdueix un nou sistema de valors vinculat a una ideologia i a un projecte de societat radicalment diferent de l'ordre anterior. Potser s'arribi en aquest punt o potser els moviments s'estronquin i tot segueixi més o menys igual, tutelada la situació per l'exèrcit. De moment, només ens podem fer preguntes i avançar respostes vacil·lants. ¿És exportable el model occidental de democràcia a societats de cultures diferents a les occidentals i que tenen pendents revolucions culturals i socials que han estat la base de les democràcies occidentals, com ara la submissió de l'Església i l'exèrcit al poder civil, l'emancipació de les dones, les llibertats de pensament, consciència, religió, expressió, informació, associació...?¿És factible que les societats musulmanes trobin una via pròpia a la democràcia?

Dues respostes oposades emanen de la impregnació musulmana. D'una banda, no hi ha res implícitament contradictori entre l'islam i la democràcia; fins i tot determinats codis ètics de l'Alcorà aportarien un sòlid suport a una democràcia social. De l'altra banda, una rígida i estesa interpretació de l'Alcorà estableix una insalvable incompatibilitat: en l'islam la sobirania pertany a Déu i en la democràcia, al poble.

La gran massa de la joventut és l'única l'esperança. Els joves han estat al capdavant de l'alçament pacífic o insurreccional. Gràcies a les noves tecnologies, a les antenes parabòliques i a la narració dels emigrats, la joventut de les societats musulmanes ha albirat un món de llibertats i de béns materials, que els és negat de mala manera als seus països. Volen participar d'aquest món i s'han alçat contra el poder polític que els barra el pas, però encara no contra els poders socials que els marginen. Aquesta joventut no acceptarà haver d'escollir entre autocràcia i teocràcia, dues variants de la privació de llibertats. Per això es veuran fatalment empesos a intentar construir una democràcia genuïna o hauran de retornar al passat. Queda per veure si la revolució democràtica podria subsumir totes les revolucions pendents que porten a la modernitat cultural, que és més difícil d'assolir que la modernitat tecnològica.

Catalunya i Alemanya

Diari Avui - 26/03/2011 - Enric Vila

Angela Merkel ha fet una crida a milers de professionals qualificats perquè vagin a treballar a Alemanya. Mentre que aquí l'atur bat rècords, allà gaudeixen d'aquesta mena de problemes. Els alemanys recullen ara els fruits de molts anys de fer la feina ben feta. A diferència dels francesos i els anglesos, els alemanys han sabut superar la seva història. Mentre que Sarkozy i Cameron juguen a fer la guerra, Merkel fa la política de Hitler per mitjans pacífics i civilitzats. Alexandre Deulofeu ja preveia un segle XXI marcat per Alemanya. També vaticinava la independència de Catalunya, però quan veus Jordi Pujol donant la culpa del que ens passa als espanyols, i casos com el de Joana Ortega, et vénen ganes d'emigrar a l'estranger. Aquí la feina ben feta no ha passat de ser un eslògan perquè la força del país que va manifestar-se el 10 de juliol sempre ha fet por. A diferència d'Alemanya, ens ha mancat amor per pagar el preu de créixer. Aquí hem anat parlant de sant Pancraç mentre ens carregàvem la cultura de l'esforç, igual que ara Mas juga a fer veure que ens pot treure de la crisi, com França i Anglaterra juguen a ser imperis. Adoptant el perfil baix per donar peixet als espanyols, Mas només podrà salvar els interessos dels quatre senyorets de sempre. Compte amb la comèdia, perquè, si el segle XX es va saldar amb l'extermini de la classe obrera catalana, qui ara pagarà la factura del nostre petitisme seran les classes que han constituït el nervi creatiu i econòmic del país. Si la classe mitjana no aprèn a defensar-se, de la Catalunya emprenedora no en quedarà ni la il·lusió.

Dictadors

Diari Avui - 26/03/2011 - Lluís Martínez

Suposo que ja s'han adonat que cada cop que algun país ha de transitar des d'una dictadura més o menys salvatge o una democràcia més o menys presentable, a Espanya sempre s'alça una munió de comentaristes i tertulians que, tot cofois, posen la Transició com a model a seguir. I és que Espanya és un país que a l'estranger tothom enveja i vol imitar, diuen; i d'aquí vénen tots els mals, em dic jo.



Però com que la resta de països del món són imperfectes, no com Espanya, pretenen fer el trànsit cap a la democràcia a la seva manera. Per això, el primer (o el segon) que fan és capturar els dictadors que van atropellar les llibertats i els seuen, amb totes les garanties legals, davant els jutges. El penúltim exemple el tenim a Polònia, on el general Wojciech Jaruzelski, el màxim responsable del cop d'estat del 13 de desembre del 1981, ha comparegut davant un tribunal acusat de ser el responsable d'una quarantena de morts. El general al·lega que va comandar el cop per evitar una invasió dels tancs soviètics, com ja va passar a Hongria i Txecoslovàquia.


No crec que Jaruzelski faci ni un dia de presó. Però l'exemplar del cas és que ell, com alguns generals argentins –i com va estar a punt de passar amb Pinochet–, que creien estar per sobre de la llei, han de seure a la banqueta dels acusats. Ells, que ho van donar tot pel país!


Abans de donar lliçons sobre com s'ha de fer una transició, potser que Espanya n'aprengui. Perquè el dictador Franco mai es va enfrontar a cap tribunal. I aquí encara hi ha qui justifica el seu règim com el millor de la història.