Blog Ara - 15/02/2011 - Pere Martí
En poques hores, hem viscut les dues cares d’Espanya. La cerimònia dels Goya premiant una pel·lícula catalana, Pa Negre, que triomfa a les pantalles de la capital del regne en la seva versió original en català subtitulada a l’espanyol, sense que ningú s’aixequi de la sala. És el somni de l’Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat cultural i lingüística, l’Espanya amb què somiava Pasqual Maragall, premiat també indirectament amb el millor documental: Bicicleta, cullera, poma. El premi va permetre a Maragall pujar a l’escenari i veure el seu somni fet realitat.
Hi ha una altre Espanya, la que no va deixar parlar en català Raül Agné, l’entrenador del Girona, en una roda de premsa aquest dissabte a Osca, després d’haver respost en castellà als periodistes locals. És l’Espanya eterna, la de sempre, enemiga de la diversitat interna, excloent amb la diferència. Agné es va aixecar i els va deixar plantats. Cada dia hi ha més catalans que es planten, perquè somniar és bonic, però no transforma la realitat.
No tinc estadístiques a la mà, però em temo que la segona Espanya és numèricament més important que la primera, per molta capacitat de somniar que tingui Maragall. La realitat, la trista realitat, és la de la sala de premsa d’Osca. L’altra Espanya també existeix, camina sobre la catifa vermella de la cultura, però quan Catalunya té problemes no se la sent. És una Espanya que es mobilitza contra la guerra d’Iraq, o pels seus drets davant l’amenaça d’Internet, però no se la sent quan el govern català fa una llei de cinema per defensar la igualtat de llengües a les pantalles catalanes. Una llàstima, perquè són encantadorament plurals i ens podrien ajudar molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada