El perquè de La Vanguardia en català

El Singular Digital - 28/02/2011 - Àstrid Bierge

Javier Godó anunciava ahir oficialment en un article a La Vanguardia que a partir del maig el seu diari també s'editarà en català. Per entendre aquesta novetat cal tenir en compte que el Grup Godó té tres forces motrius fonamentals: la pela, la unitat d'Espanya i les bones relacions amb el poder. El comte fa malabarismes per mirar de mantenir un equilibri entre les tres, però la decisió de fer una edició en català està impulsada per les tres forces alhora.

Pel que fa a la primera -la pela, que és la que explica l'estrany fenomen de Rac1- cal dir que el fet que un competent home de negocis consideri que la llengua catalana és un mercat que pot aportar-li diners és una bona notícia pels qui ens estimem el país. El dia que el català no pugui ser un producte rendible i hagi de viure exclusivament de subvencions, morirà. Per tant, que La Vanguardia es vegi "obligada" a sortir també en català per ser més competitiva, diu molt del canvi que ha fet el país d'uns anys ençà.

En el seu article, Javier Godó exposa aquest factor mercantil com un dels motius que expliquen la nova edició. Però també diu que "La Vanguardia reflecteix, amb la nova oferta, la plural i tranquil·la normalitat lingüística de Catalunya...", i això em porta de pet a explicar fins a quin punt la voluntat de vetllar per la unitat d'Espanya ha motivat també aquesta decisió. Abans, però, no puc deixar de dir que la frase citada acaba d'aquesta manera: "...fet que ens recorda que el nostre centenari rotatiu va néixer precisament quan la Renaixença cultural, econòmica i política catalana començava a donar els primers fruits". Ho diu com si el sorgiment de La Vanguardia hagués estat un resultat d'aquesta renaixença i no una arma per aturar-la. No es pot tenir la cara més dura.

Tornant a la "plural i tranquil·la normalitat lingüística de Catalunya" que la nova Vanguardia vol reflectir, cal dir que el nacionalisme espanyol que practica aquest diari és el més perillós de tot l'estat. Si el PP i el PSOE sabessin defensar la unitat d'Espanya amb la intel·ligència amb què ho fa La Vanguardia, els independentistes estaríem perduts. El centralisme d'aquests dos partits i de tots els seus sequaços es deixa portar per un patriotisme agressiu i separador que acaba sent contraproduent, perquè com se sol dir, és una màquina de fabricar independentistes. Agafen Espanya tan fort que l'estan trencant amb les seves pròpies mans. En canvi, una de les maneres amb què La Vanguardia pretén afavorir la unitat d'Espanya és la de crear il·lusions de convivència. Només els faltava l'edició en català. Amb això ja podran reflectir el bilingüisme perfecte que hi ha Catalunya.

La seva estratègia unitarista també inclou la defensa de Catalunya en els moments en els quals Espanya es passa vint-i-cinc pobles. No perquè s'estimi Catalunya, sinó perquè s'estima Espanya. Són pures advertències, les seves pàgines esdevenen una alarma adreçada als amics de Madrid: "parad ya o esto se nos rompe!". La constant demostració de la possible convivència amb Espanya combinada amb aquests tocs d'atenció a Madrid, li donen al diari un aire aparentment responsable, moderat i plural, i és per això que és tan perillós. Signo l'editorial conjunt en defensa de l'Estatut però alhora dono per boníssim un finançament antiestatutari i escandalosament insuficient, tinc alguns articulistes nacionalistes -uns d'un bàndol i uns de l'altre- i, si no es passen, més o menys els deixo fer, dono gran importància a la manifestació del 10 de juliol però nego el seu clar to independentista, trec una edició en català però naturalment mantinc la castellana, "que és el nostre ric i principal pont cap a l'exterior"... Etcètera, etcètera. Sempre és igual. I seguirà sent igual, és clar. El propi Godó ho diu al seu article: "dues llengües i una única mirada". No hem d'oblidar-ho. És significatiu, però, que l'actual conjuntura política- amb el conflicte Catalunya/Espanya al centre del debat- hagi fet que el monolingüisme de La Vanguardia, per primer cop, sigui un perill per la seva credibilitat. Ara, resulta més irrisori que mai mirar de "defensar" Catalunya només en castellà. Per tant, no només és el mercat sinó també la política allò que ha "obligat" el diari a fer aquest pas.

Per últim, és ben sabut que La Vanguardia té debilitat pel poder, la tercera força que el mou. Com més ben parat sortia Artur Mas a les enquestes, més se'l llagotejava a les pàgines del rotatiu. Una edició en català dóna punts al comte davant d'un govern nacionalista. Es diu que les relacions entre el Grup Godó i el sector comunicatiu públic podrien intensificar-se durant aquesta legislatura. Si és així, seré la primera a criticar-ho. Ahir Artur Mas deia que l'anunci de la nova edició en català és una gran notícia, un "regal". No em sembla malament que ho digui, sempre que no s'ho cregui. La Vanguardia, en català o en xinès, seguirà sent el mateix diari que fa uns mesos va rebre a Nova York el premi Hispanic Society of America per la seva "extraordinària difusió de les arts i les lletres hispanes". Seguirà sent el mateix diari monàrquic, unionista i espanyolitzador. Seguirà sent, en definitiva, un diari castellà. L'únic canvi que reflecteix la sortida de l'edició catalana de La Vanguardia és el canvi que està fent aquest país. És aquesta, la bona notícia, estimat President.

'Si Catalunya sap on vol anar, no hi haurà Tribunal Constitucional que ens aturi'

Crònica.cat - 18/02/2011 - Redacció

Un cop coneguda la notícia que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs del Govern espanyol en contra de la Llei de Consultes que va ser aprovada la passada legislatura per Esquerra, PSC i Iniciativa, Felip Puig ha afirmat, en declaracions a Catalunya Ràdio que “Si aquest país democràticament està d’acord sobre cap a on vol anar, no hi  haurà Tribunal Constitucional que ens aturi”. 

La vicepresidenta de la Generalitat també s’hi ha referit al respecte: “El govern el que ha de fer és defensar les competències i les lleis aprovades al Parlament, i això és el que farem', ha assegurat Joana Ortega, que ha lamentat l''actitud restrictiva i de mirada curta' de l'executiu de Zapatero i ha recordat que la Constitució garanteix 'els drets de les nacionalitats'. Ortega ha fet aquesta defensa de la norma a pesar que, ha recordat, CiU va votar-hi en contra i la intenció del seu govern és reformar-la. 'Ja tindrem temps d'entrar' en aquesta qüestió, ha dit Ortega. 

'Lamento aquesta actitud restrictiva i de mirada curta del govern espanyol, i espero i desitjo que no sigui compartida pel Tribunal Constitucional per tal de no minvar aquesta funció de garant de la Constitució, i d'una Constitució que reconeix la plurinacionalitat i els drets de les nacionalitats', ha declarat Ortega.

Un cop passat l'escull del Constitucional serà el moment d'ocupar-se de reformar la llei, un compromís electoral de CiU, ha vaticinat. 'Jo crec que des del govern serem capaços de buscar la sortida jurídica que ens permeti tenir la llei de consultes que Catalunya necessita, que Catalunya vol i a més a més que l'Estatut ens reconeix com a competència exclusiva', ha confiat la vicepresidenta.

'La Vanguardia' anuncia oficialment que tindrà una versió en català al maig

 
Diaria Ara - 28/02/2011 - Redacció

Ja és oficial. El comte de Godó, editor de 'La Vanguardia', anuncia aquest diumenge que el diari degà de la premsa catalana, nascut el 1881 a Barcelona, es podrà llegir també en català a partir del mes de maig, com avançava l'ARA divendres. En un text titulat 'La Vanguardia', una mirada al món en dues llengües, Javier Godó anuncia la voluntat de reflectir la societat catalana amb el pas que el rotatiu està a punt de fer.

"Ara, després de més de tres dècades de recuperació de la democràcia a Espanya i de l'autonomia de Catalunya, volem oferir la possibilitat que 'La Vanguardia' també pugui ser llegida en català, la llengua materna de molts dels nostres lectors, subscriptors i anunciants, i l'idioma propi i oficial d'aquest país al costat de la llengua castellana, que és el nostre ric pont principal cap a l'exterior", explica.

"La progressiva normalització social del català, la seva puixança en totes les expressions culturals contemporànies i la seva presència en la formació de les noves generacions de ciutadans han eixamplat de manera significativa el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval. A més, als carrers, botigues, oficines, fàbriques i llars de Catalunya es fan servir, de forma corrent, dues llengües germanes que constitueixen un patrimoni comú de Catalunya i d'Espanya en conjunt", afegeix.

Xina no és un exemple

Diari Avui - 28/02/2011 - Xavier Muñoz

La civilització xinesa anterior al segle XV havia estat molt activa, tècnicament pròspera, creadora de molts dels invents de l'antiguitat com són el rellotge, la brúixola, etc. Alhora, la caracteritzava la curiositat per conèixer el món que l'envoltava. Però els seus ciutadans viatjaven sense cap intenció agressiva, ni tan sols colonitzadora. Tractaven els altres segons les normes de Confuci, que demana respecte per a tots els éssers, 1.500 anys abans de Jesucrist. Però des de la fi del segle XV i començament del XVI, els xinesos cremen els seus vaixells, es parapeten darrere de les muralles, i els envaeixen uns aires de superioritat, potser de resultes de tot el que havien vist en els seus viatges. Muralles que tenien no sols la funció de defensar els seus habitants sinó de guardar-los de les mirades dels estrangers, que detestaven. Els mandarins, ja des de molts anys abans, havien predicat una moral i uns deures que el poble xinès va seguir sense cap mena de resistència. “Cap element heterogeni que influeixi en el treball secular, que es va realitzant de manera lenta i uniforme, sense agitació”, és la norma de mandarinat.

Però dins la immensa casa xinesa, els resultats de tant d'equilibri, de tanta feudalitat rància, van passar factura i els últims cinc-cents anys van significar un gran retard alhora que sofrien diverses invasions, i també ocupacions, per part dels anglesos, entre d'altres. El fet és que el gran imperi xinès es va convertir durant aquests segles en un dels pobles més pobres de la terra. En el seu tancament amb vista al món estranger, fins i tot els va passar per alt la Revolució Industrial.

Amb tot, hi va haver un moment en què les doctrines comunistes sobre l'explotació de l'home per l'home van travessar les seves muralles i van sensibilitzar alguns activistes, que hi van veure un camí per treure's la son i la fam de darrere les orelles. Els nous mandarins rojos van organitzar un estat dictatorial, que no va animar precisament la producció ni la renda per capita.

Trenta anys després, Deng Xiaoping, home considerat un geni al món sencer, va saber encarrilar el país. Va convèncer el Partit Comunista que no calia fer invents, que només calia veure el que passava a Occident i fer el mateix. Capitalisme, per tant, però seguint alhora amb la dictadura del proletariat. Xina comptava, i compta, amb una de les matèries primeres més necessàries per a la producció capitalista: la mà d'obra. En el seu cas, pràcticament a cost zero. Refusen la seva pauta mil·lenària i, en trenta anys, es reconverteixen en els abanderats de les dinàmiques culturals i tècniques del capitalisme, tot adaptant-se al mètode de producció i de vida dels que havien estat els seus menyspreats estrangers.

Els xinesos desafien el món capitalista, bé que amb les seves pròpies regles. La principal, la competència. Els economistes americans ho troben suggeridor. Que ells fabriquin, que siguin la fàbrica del món, nosaltres jugarem a cromos amb garanties bancàries. “Craso error”. Darrere d'aquesta decisió, la fal·làcia dels intangibles, les enginyeries comptables i la trampa i, finalment, la crisi del 2008. Mentre la Xina del 2008 duplica i triplica la seva potencialitat via l'economia productiva, amb mercats mundials, amb unes plusvàlues que la converteixen alhora en el primer banquer del món.

De què ens podem queixar, els occidentals? Penso que, principalment, del fet que l'evolució de l'economia xinesa no comporta per al món, en general –evidentment, al seu país sí, en part– cap dels progressos socials humanistes que la Revolució Industrial europea va comportar com a contrapunt a l'esclat capitalista. Quina és l'aportació xinesa a la igualtat, fraternitat i llibertat que d'una manera o d'una altra han estat el contrapunt del desenvolupament capitalista occidental? Penso que la seva gran aportació és només comprovar una vegada més que la força mobilitzadora del capitalisme es única, especialment quan no té fronteres ni controls que limitin el seu instint primari de cobdícia.

Occident es veu avui acorralat contra les cordes, amb els únics recursos d'augmentar la seva competència, desmuntant els avenços socials que els xinesos no han establert mai a fi de continuar guanyant mercat.

Trenta anys han estat suficients per transmutar les mil·lenàries tradicions, principis, creences i teories espiritualistes dels orientals. Per això ha calgut també que Occident participés en el joc, aquesta vegada com a perdedor, però impulsat pel mateix principi que han fet guanyadors als xinesos. El guany per sobre de tota altra consideració, confuciana, cristiana, democràtica.

La instauració del capitalisme a Europa ens va portar molts problemes socials i molts sofriments humans, però al seu costat creixien els impulsos de la revolució. Fraternitat, igualtat i llibertat, el desenvolupament de la democràcia, i concretament de la social democràcia. Quan aquest món trasbalsat es comença a encarrilar i es comencen a trobar, després de la segona guerra mundial, camins de diàleg menys violents, el capitalisme xinès ens torna en part allà on va començar la lluita del lliure mercat. Rellegir Gorki ens recorda Xina, els treballadors sortint de la fàbrica, exhausts, arrossegant-se per jeure tres o quatre hores en un llit gelat, abans de tornar-hi. No hi havia cap necessitat de continuar prosperant amb els mateixos mètodes primitius de l'esclavatge. No calia fer-ho amb l'avantatge de l'explotació dels humans. No voldria semblar un vell esquerranós catastrofista. Crec que en aquest món sempre hi ha correctius, però un es pregunta qui defensa avui els drets humans. Considerar que treballar catorze hores és un progrés, vaja quin objectiu de vida…

4 columnes

Diari Avui - 28-02-2011 - Alfred Bosch

Benvolgudes i benvingudes, totes quatre. Feia 82 anys que no hi éreu i ahir, retallades contra el pla de Barcelona, semblava que mai no haguéssiu marxat. Com totes les colles de quatre –quatre gats, quatre camins, quatre cases–, us feu familiars i amigables de seguida. No hi ha agressió, no hi ha delicte estètic, per molt que diguin quatre arreplegats del disseny cosmopolita. Més aviat al contrari; sou el record senzill, robust i petri de la pervivència. Sou poble i el poble és en vosaltres.

 

Alguna de les autoritats que us ha inaugurat es va oposar en el seu dia, gairebé amb les ungles, a la vostra restitució. Bé, així és la política; un dia volen trepitjar el vostre record, barres de granit, i al cap de poc se us han d'empassar, l'una rere l'altra, per allà on cou més. I suposo que vosaltres, refiades i dreçades, amb mitja rialleta entre escletxes, us burleu del mort, es digui Primo o es digui Franco, i del qui el vol vetllar, sigui d'esquerres o de dretes o d'extrem centre.

No patiu per la posteritat, pilars d'ahir i de sempre. Els catalans mai no hem estat gaire amics de l'èpica perquè diem que ens fa pànic el ridícul. Però vosaltres sabeu prou que el problema no és ni el ridícul ni l'estètica ni l'ètica. El problema de debò és que no sabem guanyar. De perdre sí, en sabem un munt, i no hi ha nació sota la capa del cel que fracassi amb tanta solemnitat i grandesa com nosaltres. O sigui que aguanteu dretes, perquè sou l'excepció vertical a la ruïna horitzontal, ran de terra, que sol ser aquesta terra.

CiU: força fonamental per a la independència

Diari Avui - 24/02/2011 - Miquel Sellarès

De les dues forces fonamentals per a la construcció nacional de Catalunya, CiU i ERC, avui volem aprofundir en la federació nacionalista i els clarobscurs d'aquesta força bàsica del catalanisme polític, de la qual, avui, gran part de les bases, conegudes com “la bona gent”, caminen cap al sobiranisme. CiU i el pujolisme han estat importantíssims per a la primera etapa de la nostra construcció nacional, “fent país” i, després, més tímidament, en la definició de Catalunya com a nació a través de la consolidació de quatre grans eixos: l'escola, els mitjans audiovisuals, la policia i el més rellevant de tots, que Catalunya fos un sol poble. Cal dir, però, la veritat. En la fundació i durant els inicis, tant CDC com UDC no van fer un plantejament sobiranista –i menys independentista–. És més, varen mantenir actituds negatives i de caire anihilador contra les persones i els col·lectius que, avançant-se al procés històric, es declaraven obertament independentistes. Hi havia independentistes, però aquests només eren tolerats. En cap cas podien influir en les accions i decisions del partit per tal de redreçar-ne les polítiques basades en el coitus interruptus i el peix al cove, que varen caracteritzar el quart de segle de governs d'en Jordi Pujol.

El pujolisme històric no era, en la seva àmplia majoria, independentista. Era catalanista i, per damunt de tot, possibilista. El pensament d'en Vicenç Vives i els documents escrits per en Jordi Pujol, Jaume Casajoana i, menys encara, Miquel Roca, no incloïen, ni explícita ni implícitament, cap pronunciament independentista. Tot i aquesta constatació, cal reconèixer que, a les bases de CDC majoritàriament i en alguns sectors d'UDC, any rere any, s'anava produint una tendència, una inclinació més clara cap a la plena sobirania nacional, en comprovar que l'estat de les autonomies s'havia convertit en una tremenda trampa per al desenvolupament nacional de Catalunya. Altrament, percebien que podia portar, com s'està veient en l'actualitat, per una banda a l'ofec econòmic i financer de la nostra nació i, per l'altra, a l'esquarterament de la nació, amb intents brutals d'assimilació espanyola, com els que s'han perpetrat al País Valencià i les Illes.

Val a dir, però, que CiU ha tingut un aspecte altament positiu per al país: la seva existència i la seva consolidació han permès que Catalunya resisteixi i sigui diferent a la realitat de la resta dels Països Catalans. En aquests territoris, la inexistència d'una força central, netament catalanista, com CiU, ha fet possible que el nacionalisme espanyol desenvolupés una força antinacional, assimiladora i propugnadora de l'autoodi com el PP i, per extensió. a causa del seu acomplexament, el PSOE. Així es pot entendre que quan al País Valencià o les Illes, en els cercles polítics, socials i econòmics, es posa en qüestió una coalició com Convergència i Unió, la resposta és contundent: ja voldríem nosaltres tenir una força com aquesta.

CiU va governar el país durant vint-i-tres anys, quinze dels quals foren de bon govern i tímida construcció nacional, mentre que els vuit darrers foren de decadència. Hi havia una sensació generalitzada que CiU es desfaria com un terròs després de la retirada del seu carismàtic líder, Jordi Pujol. Intel·lectuals poc fonamentats i alguns sectors polítics del país varen apuntar-se a aquesta estratègia antinacional, sense entendre la importància de l'espai diferencial que representa CiU i que evita la repetició de l'esquema espanyol al Principat de Catalunya. D'altra banda, les prediccions sobre el futur de CiU s'han anat estavellant legislatura rere legislatura, el 2003 i el 2006. I ara, el 2010, CiU ha estat capaç de guanyar, amb una àmplia majoria, formar govern i, per tant, consolidar aquest transcendental espai polític. A CiU hi ha hagut relleu, més contundent a CDC que a UDC, i un nou líder, Artur Mas, sense tradició política, que no va participar en la Transició ni en la lluita contra el franquisme i pel qual molts no donaven ni cinc cèntims fa pocs anys, però que ha consolidat un lideratge, un equip i ha aconseguit que CiU torni a ésser fonamental i governi.

Però ja no som al pujolisme. El temps ha passat. L'Estat espanyol, més ben dit, Espanya com a nació, se sent forta i està decidida, més que mai, a assimilar sense contemplacions la nació catalana i la basca, utilitzant els mitjans legals, les clavegueres i el que calgui. Catalunya però, se n'ha adonat. Ni l'han pogut afeblir del tot ni l'han liquidat, com ha passat al País Valencià o les Illes. En aquesta tessitura, i amb aquesta innocència que caracteritza la nostra classe política, en els darrers anys s'ha provat un nou intent d'aproximar-se a Espanya, mitjançant un Estatut d'Autonomia. L'Estat, però, l'ha rebutjat i el nacionalisme espanyol l'ha caricaturitzat, sense adonar-se que estava perdent la darrera oportunitat d'encaix de Catalunya a l'Estat. I és aquí on CiU, i sobretot la immensa majoria de CDC, que havia menystingut els plantejaments d'ERC, s'adona que l'única sortida és trencar amb el sistema establert, la gàbia autonòmica i fer, ara sí, l'últim intent: o concert econòmic o anar-se'n.

En el decurs d'aquests anys s'ha produït, però, un gran canvi. Primer, les noves generacions de CDC i alguns sectors d'UDC que parlen clar i es declaren sobiranistes o independentistes. Segon, aquells milers de simpatitzants i votants de CDC que van fer possible un quart de segle de Jordi Pujol s'adonen que cal canviar el xip i que Espanya és un destorb per al futur de la nostra nació. I, finalment, la gran sorpresa: Jordi Pujol, que havia teoritzat contra l'independentisme i impedit lideratges independentistes, clava un cop de puny sobre la taula i, entenent els joves i la seva pròpia generació que ha evolucionat, diu que potser l'única sortida per al país és la independència.

CiU, doncs, no pot fallar en la construcció de la nostra nació i, tot i la crisi econòmica, que segur que és prioritària, cal que no faci ni un pas enrere. Cal que sumi, i no resti, al seu projecte tota aquella gent que històricament li ha donat suport. I que entengui que ERC i la seva bona gent, més la societat civil organitzada, seran els seus aliats per fer el salt qualitatiu que aviat caldrà fer i que inclourà trencar el marc institucional sorgit de la Transició. CiU és una peça fonamental. Alguns sectors intentaran que segueixi amb la política del bromur i l'espanyolització, ja que a alguns això d'Espanya els produeix grans beneficis i negocis. Però CiU i ERC s'han de retrobar i formar la gran majoria nacional que ens porti cap a un esdevenidor de llibertat: el d'ésser un estat en el marc de l'Europa unida.

Hipòcrites

Diari Avui - 24/02/2011 - Xevi Xirgo

Muammar al-Gaddafi, ara ja ho té tothom molt clar, és un dictador, un dèspota, un sàdic, i no sé quantes coses més. Agafin vostès qualsevol diari o escoltin qualsevol emissora i l'adjectiu sanguinari és el més amable que se li dedica. No fa ni tres mesos, aquest dictador sanguinari, dèspota, sàdic i boig se'n va anar a Itàlia a veure el seu amic Berlusconi, es va instal·lar a Roma i va contractar 200 noies joves i guapes –d'entre 20 i 35 anys, d'1,65 m d'alçada i que portessin minifaldilles– per organitzar un seminari sobre l'islam. A canvi, van rebre 50 euros i un Alcorà de l'encara president libi. Molts diaris ho van considerar una anècdota i Berlusconi el va sortir a rebre. I de retret, cap ni un. Feia poc que Robert Mugabe es passejava també per Europa amb una delegació de seixanta persones mentre a Zimbabwe la gent es mor de gana. I els ministres de Sarkozy se n'anaven tot just fa quatre dies també de vacances a Egipte. Ahir casualment em vaig fixar en un llibre sobre les meravelles d'Egipte que una multinacional catalana va editar aquest Nadal passat. Em vaig entretenir en el pròleg, on es cantaven les excel·lències del patrimoni cultural egipci. I el conseller delegat d'aquesta multinacional afegia: “Volem expressar el nostre suport al govern egipci en el seu camí de desenvolupament”. Primer em va sobtar que no cités en cap moment el nom del president egipci. Però no. Suposo que no era cap casualitat. El president canviarà, i mentre a Egipte hi continuï havent gas, o petroli a Líbia, aquesta o qualsevol altra empresa sempre podrà expressar “el suport al govern en el seu camí de desenvolupament”.

Dinero

La Vanguardia - 6/02/2011 - Carles Boix

A fin de cumplir el objetivo de estabilidad presupuestaria del Estado español y los acuerdos tomados por las comunidades autónomas en el Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 21 de julio de 2010, la Generalitat de Catalunya se ha comprometido a reducir su déficit al 1,3% del PIB catalán (unos 2.600 millones de euros) a finales de año. Dado que el déficit se sitúa en estos momentos en torno al 3,6% del PIB, el gobierno de Catalunya deberá rebajarlo en unos 4.500 millones de euros, equivalente al 15% del gasto total (excluidos el gasto de organismos públicos).

Para hacer posible este ajuste fiscal, el Govern se propone tomar tres medidas de choque. Primero, reducir el gasto directo en un 10%, es decir, unos 2.500 millones de euros, hasta reconducirlo a los niveles de 2008. Segundo, obtener del Estado unos 1.000 millones de euros en concepto del fondo de competitividad que se pactó en el acuerdo financiero de 2009: una vía cuando menos incierta porque los últimos presupuestos generales del Estado (a los que siempre se supeditó el acuerdo de 2009) no incluyeron partida alguna para aquel fondo. Tercero, hipotecar los hospitales públicos de Catalunya: esa medida requiere el traspaso de su titularidad del Estado a la Generalitat y simplemente pospondrá, en mi opinión, el problema de reducción del déficit.

La situación es de tal gravedad que no seré yo quién se atreva a discutir la necesidad de aprobar medidas drásticas de manera urgente. Ahora bien, no deja de sorprenderme que, al presentar el plan de ajuste, el presidente de la Generalitat haya insistido en atribuir al gobierno anterior el deterioro de las finanzas públicas actual. Es cierto que el gobierno Montilla incumplió los acuerdos del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF). Si los hubiese cumplido, el déficit actual sería de 4.800 millones de euros y no, como es el caso, de 7.200 millones. No obstante, lo cierto es que, en su mayor parte, el déficit de la Generalitat está directamente ligado al sistema presupuestario del Estado en su conjunto y, muy especialmente, al gravísimo déficit fiscal que tiene Catalunya, es decir a la diferencia entre lo que este país aporta al conjunto de Estado y lo que recibe.

El gráfico adjunto muestra la correlación entre el saldo de la balanza fiscal (la diferencia entre gastos e ingresos de las administraciones públicas en cada territorio autonómico) expresado en porcentajes del PIB regional y la deuda pública autonómica (la suma de todos los empréstitos que ha obtenido cada administración autonómica para financiarse) también como porcentaje del PIB regional. Los datos del saldo fiscal, recogidos en el eje horizontal, provienen de cálculos hechos por la Administración central (estimados de acuerdo con el sistema de flujos monetarios y un reparto del impuestos de sociedades con el criterio de 1/ 3 en función de la distribución territorial de la remuneración de asalariados, de valor añadido bruto y de la inversión) y corresponden al 2005. Los datos de la deuda pública autonómica, indicados en el eje vertical, corresponden al 2010. La relación es indiscutible. Las comunidades con un saldo fiscal negativo (Catalunya, Valencia y Baleares) tienen una deuda pública alta. El resto de las comunidades, cuyos saldos fiscales son o bien positivos o ligeramente negativos, sufren un endeudamiento mucho menor. La explicación de la correlación negativa es evidente: el Estado de las autonomías ha descentralizado la gestión cotidiana de muchos servicios pero ha mantenido un sistema de solidaridad que deja sin recursos suficientes a Catalunya, Comunidad Valenciana y las Baleares. Esta situación obliga a los gobiernos de esas comunidades a endeudarse para hacer frente a una demanda fija de servicios sociales, sanitarios y educativos. (Nótese que el gráfico desvela las comunidaes que, a pesar de ser receptoras netas del Estado, tienen una deuda excesiva y, probablemente, gasto desbocado: Castilla-La Mancha, Galicia y Extremadura.)

El déficit fiscal constituye (junto con el trato al catalán y la indefensión competencial) la razón fundamental del desacuerdo entre Catalunya y España y explica, en definitiva, el programa de transición nacional anunciado por el president Mas. Por esta razón, me preocupa y me duele que el gobierno presente la situación presupuestaria como un simple problema de tesorería causado por la administración anterior. Como dijo hace dos años Rahm Emanuel, ex jefe de gabinete de Obama y futuro alcalde de Chicago, es importante no desaprovechar una crisis económica. La Generalitat ha de utilizar la gran mala noticia del recorte fiscal para decir la verdad y explicar a toda la opinión pública que el ahogamiento de nuestro país tiene un responsable directo: un sistema fiscal que atenta contra los intereses de Catalunya, que ata a este país de cabo a rabo, y que urge deshacer de una vez por todas.

Cara españolidad

La Vanguardia - 14/02/2011 - Francesc Marc Álvaro

La semana pasada fue especialmente gloriosa para las demandas de la llamada Catalunya autonómica. Después de que Zapatero se limitara a decir que saldará una deuda de 759 millones (algo a lo que está obligado por ley) y autorizará que la Generalitat pueda endeudarse un poco más, la vicepresidenta Salgado propuso la gran solución: que los catalanes paguen más impuestos. En medio, el Gobierno central ha pedido al Govern que recorte el gasto previsto más allá del 10% y ha dejado abierta la puerta a que otras comunidades emitan deuda pública mientras confirma que la Junta de Andalucía podrá hacer lo propio con la emisión de 1.700 millones, algo que –a diferencia de lo que ocurre con los planteamientos catalanes– no genera rechazos ni polémicas entre los líderes regionales de las Españas. Mas, al que Zapatero no dijo nada sobre la ocurrencia de Salgado, tuvo que comparecer para que no parezca que, además de estar encantados con todo eso, vamos a sufragar la vaselina.

La españolidad es mucho más cara para un catalán que para cualquier otro ciudadano del Reino. Como explicó muy bien en el suplemento Dinero del 6 de febrero el profesor Carles Boix, “en su mayor parte, el déficit de la Generalitat está directamente ligado al sistema presupuestario del Estado en su conjunto y, muy especialmente, al gravísimo déficit fiscal que tiene Catalunya, es decir a la diferencia entre lo que este país aporta al conjunto del Estado y lo que recibe”. Este experto que imparte clases en Princeton nos llama la atención sobre algo terriblemente esclarecedor: “Las comunidades con un saldo fiscal negativo (Catalunya, Valencia y Baleares) tienen una deuda pública alta” mientras el resto “cuyos saldos son o bien positivos o ligeramente negativos, sufren un endeudamiento mucho menor”. Los territorios ricos se transforman en pobres. La propuesta de Mas de una fórmula para Catalunya similar al concierto fiscal de vascos y navarros busca poner fin a esta sangría, pero nada hace pensar que el futuro inquilino de la Moncloa, sea del PSOE o del PP, acepte siquiera escucharla. La sociedad española pondría el grito en el cielo.

Aquí, mientras Madrid sugiere que nos subamos los impuestos, la presidenta del Parlament entrega un cheque de seis millones que ahorra la Cámara catalana al conseller de Economia, una imagen que da pena porque, en realidad, no es un elogio de la austeridad sino una metáfora provincial de unas reglas injustas. La cosa es, me temo, irreparable porque nos han perdido el respeto. Hasta el presidente de Navarra, que goza del privilegio foral para mantener a salvo el bienestar de sus gentes, se atreve a meter cucharada para recordar al Govern que “no hay que generar agravios comparativos entre autonomías”. Alucinante. Si ser español de Catalunya sale tan caro, que nadie se extrañe de que el negocio vaya perdiendo clientes.

Supervivència de Catalunya

El Punt - 23/02/2011 - Narcís Oliveres i Terrades

En l'article Cara españolidad (La Vanguardia), Francesc-Marc Álvaro es remet al que pocs dies abans havia publicat (Dinero) el professor Carles Boix per insistir amb ell que el dèficit de la Generalitat està directament lligat en el seu conjunt, i molt especialment, al gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya. El professor Boix mostra la correlació entre el saldo de la balança fiscal i el deute públic autonòmic, expressats en percentatges del PIB regional i fa notar que les comunitats amb un saldo fiscal negatiu tenen un deute públic elevat, mentre que aquelles que els tenen positius o lleugerament negatius tenen un endeutament molt menor, i conclou que la Generalitat ha d'utilitzar la “gran mala notícia” de la retallada fiscal per dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'ofegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que subjecta aquest país de cap a peus, i que és urgent deslligar d'una vegada. Francesc-Marc Álvaro comenta que amb el dèficit fiscal els territoris rics es transformaran en pobres i que, si ser espanyol surt tan car, que ningú no s'estranyi que el negoci vagi perdent clients.

Comparteixo el criteri dels dos professors, l'un de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull, l'altre de Ciència Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton.

El problema de l'abusiva pressió fiscal no és d'ara. Cap circumstància històrica no sorgeix del no res. Totes tenen un antecedent i, a la vegada, en són de les posteriors. Recordem, per exemple, la guerra dels Segadors, episodi de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) en què la dinastia d'Habsburg que regnava a Espanya i la de Borbó, a França, es jugaven la supremacia europea i en què les despeses que la guerra comportava eren causa de contribucions en homes i capitals que reclamaven els ministres de Madrid, especialment el comte duc d'Olivares, per poder fer-hi front, i que els catalans, atrinxerant-se en les seves constitucions, refusaven. Catalunya sufragava aquella guerra. En aquest refús va néixer un sentiment nacional català de rebuig a les pressions fiscals de Madrid.

El centralisme sap perfectament que el dèficit fiscal esgotarà Catalunya. És el que volen. No tenen cap temença de matar la gallina dels ous d'or. La volen matar. Volen esborrar la nostra identitat.

El 12 de febrer passat, es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols l'assemblea plenària de la Coordinadora Nacional de Consultes per a la Independència. El tema més important que es va debatre va ser el de la convocatòria de la Conferència Nacional per a la Independència, que serviria per crear una assemblea nacional catalana, segons ha explicat Carme Forcadell, una portaveu del moviment de les consultes, i que seria l'eina per posar les bases de l'estat propi, i precisant que l'assemblea vol tenir una base gairebé tan àmplia com la que va anar a la manifestació del 10 de juliol de l'any passat. La independència és cosa de tots. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà.

Carme Forcadell va assenyalar que constituiria una continuació de totes les estratègies de les consultes. Hi ha estratègies obligades: és obligat explicar a tota l'opinió pública les causes de l'ofegament del nostre país, tal com preconitza el professor Boix, i s'ha de tenir consciència de la urgència que invoca. Hi va la supervivència de Catalunya. S'ha d'explicar molt clarament a tots els catalans i a totes les catalanes que el pas cap a la independència no implica cap risc. La Unió Europea no consentiria la violència, la qual no ens ha de preocupar perquè som nosaltres mateixos qui la rebutgem. Sí que ens ha de preocupar la servitud voluntària, que tan bé va denunciar Etienne de la Boètie en el segle XVI, el conformisme, l'abandonisme. Equivalen a rendir-se i a acceptar la marginació i l'ofec de Catalunya. Seria el nostre final col·lectiu, com va advertir el president Pujol, en el seu editorial del 25 de gener. Els contraris, els unionistes, utilitzaran totes les argúcies al seu abast per dissuadir els independentistes. La nostra eina per combatre'ls ha de ser la paraula. Diu Vaclav Havel: “La paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, la paraula té un poder més gran que deu divisions”. Un Parlament democràtic és el santuari de la paraula. Una declaració del Parlament de Catalunya seria inapel·lable.

Del cop militar al cop judicial

Diari Avui - 23/02/2011 - Editorial

El 23 de febrer del 1981, avui fa exactament trenta anys, és recordat en l'imaginari col·lectiu com la data del cop d'estat fracassat contra l'incipient sistema constitucional amb què l'Estat espanyol havia superat el llarg túnel del franquisme. Va ser un acte reaccionari i contra la democràcia que es va estavellar bàsicament contra la seva pròpia debilitat i desorganització. El 23-F va deixar com a rastre immediat un gran ensurt popular i una imatge dubtosa a escala internacional del nou règim de llibertats.

Vist al cap de trenta anys, ha quedat clar que aquella acció protagonitzada per personatges tan tristament cèlebres com ara Tejero, Armada i Milans del Bosch, no va ser infructuosa. Ans al contrari. Va fracassar militarment, sí. Però políticament va encarrilar la democràcia espanyola cap a un model d'estat descentralitzat en les formes però mentalment unitarista. La inflexió del 23-F va orientar els poders espanyols cap a un sistema polític basat en la sobreprotecció constitucionalista. Una aposta que ha acabat sacralitzant la norma que, interpretada de manera flexible, hauria pogut encabir les aspiracions legítimes de Catalunya.

Ha estat aquesta deriva la que, passats trenta anys de la imatge icònica del tricorni a la tribuna del Congrés dels Diputats, ha situat Catalunya a frec del precipici institucional, expulsada virtualment d'una Espanya que no admet ni la plurinacionalitat, ni el plurilingüisme, ni tan sols el lliure desenvolupament i progrés econòmic de les seves comunitats autònomes. La sentència del Tribunal Constitucional que ha massacrat l'Estatut que van atorgar-se sobiranament els catalans és, en definitiva, una relectura més civilitzada, però infinitament més letal, de les formes barroeres de l'Espanya casernària d'avui fa trenta anys. Del 1981 a la del 2011: un avenç purament cronològic per a una Catalunya que veu com les seves llibertats estan en franca marxa enrere.

Ganas de vomitar

La Vanguardia - 23/02/2011 -

Cuando se llega a Libia, desde el aeropuerto, uno se siente transportado a los antiguos tiempos de los países del Este, totalitarios. Una policía recelosa, numerosa, de uniforme o de paisano. Uno siente que ha llegado al país imaginado por George Orwell y Franz Kafka juntos. Todo es fingido, absurdo y extraño. Uno se siente espiado, vigilado. La primera noche que pasé en el hotel fue una noche en blanco. Imposible conciliar el sueño. Sin los auxilios de la embajada de Francia que me acogió no habría podido permanecer en este país que me dio migrañas y ganas de vomitar. Esas cosas las siente uno pero no siempre las explica.

La segunda cosa a destacar es el estado de inmovilismo del país. Todo ha quedado paralizado en la fecha fatídica del 1 de septiembre de 1969, día en que un joven coronel del ejército dio un golpe de Estado y se hizo con el poder. La gente está triste, como resignada, sin energía. No hay Estado, no hay gobierno, no hay elecciones, ninguna vida política tal como la conocemos en el mundo. Pero está Muamar el Gadafi, el hombre providencial, el hombre que ha que ha disuelto el país en una marmita de brujo. Ya no existe nada. Incluso el Corán ha sido sustituido por otro libro, el Libro Verde que contiene los pensamientos del gran jefe. Es la Constitución, la Biblia, la referencia única y suprema del país.

Conseguir poner de rodillas a todo un pueblo, hacerle avalar afirmaciones extravagantes e irracionales, mantenerlo en la ignorancia y la pobreza, eso es lo que ha conseguido este hombre en el poder durante 42 años y que jamás ha dudado en masacrar cualquier intento de oposición. Sin periodistas, sin testigos, es el dueño absoluto y arrogante. A menudo se han evocado sus problemas psíquicos. No hace falta ningún análisis profundo para darse cuenta. Basta con observarlo: su narcisismo es patológico, su egocentrismo es patético y su arrogancia es terrorífica. Podría haber seguido la suerte de un Sadam Husein tras ser implicado en dos atentados contra aviones civiles que costaron la vida a un total de 440 personas (el Boeing de PanAm, que explotó sobre Lockerbie el 21 de diciembre de 1988 con 270 pasajeros; y un avión francés de la UTA que estalló sobre Níger el 19 de septiembre de 1989 con 170 pasajeros). Tras ser condenado por varias resoluciones de la ONU y haber sufrido un boicot durante varios años, decidió entregar a los agentes reclamados por los investigadores e indemnizar a las familias de las víctimas.

Fue maligno, se apresuró a aceptar todo lo que pedían los americanos y pagó 2.700 millones de dólares para reparar la desgracia que sus agentes habían causado. Hoy es su hijo Saif el Islam quien aparece en la televisión y promete “ríos de sangre” a los manifestantes. En la mañana del 21 de febrero se contaban 233 muertos (no existen cifras precisas, son estimaciones de Human Rights Watch) y seguirán más muertes porque el hijo, como el padre, son bárbaros que no conocen más que la ley de la sangre, la represión feroz y la impunidad.

En este punto es cuando deberían intervenir los líderes de los países occidentales que hacen negocios con Libia. Se han oído aquí o allá condenas e inquietudes. Pero ya basta de Silencio, se mata. Eso es lo que ha sucedido en elmomento que escribo estas líneas en Bengasi, en Trípoli, en El Beida. En la matanza habrían participado mercenarios.

Si Gadafi ha dado la orden de matar es porque sabe que está condenado, que pronto o tarde deberá dejar el poder y el país, incluso si su hijo promete dotarlo de una Constitución. Lo sabe tan bien que sólo marchará después de haber masacrado al máximo de libios posible. Es un hombre trágico, se defiende como si alguien hubiera atacado su propia casa. Porque Libia es su casa, su tienda, su posesión personal. No entiende cómo se ha osado contestar lo que él considera su bien propio. Mientras mata no existe ninguna noción de derecho ni de lo que es legítimo o no. Toda su vida ha vivido fuera de cualquier ley internacional, nada jurídico le alcanza. Está por encima de las leyes y aplasta con armamento pesado a losmanifestantes que reclaman vivir con dignidad, libertad y democracia. Son valores que no forman parte de su universo. En su Libro Verde ha inventado una nueva forma de reinar y de someter al pueblo dando la impresión que es autogestionario de su destino. Una mentira, una vergüenza.

Los guardias asaltantes del 23-F no fueron procesados

El País - 22/02/2011 - Joaquín Prieto

Cuarenta guardias civiles penetraron en el hemiciclo del Congreso a las 8.50 del 24 de febrero de 1981, con armas en posición de disparo, y amenazaron a los diputados que permanecían secuestrados desde la tarde anterior. La irrupción de esa fuerza, que se unió a los que ya vigilaban a los parlamentarios, se produjo cuando Manuel Fraga se levantó de su escaño y lanzó en voz alta: "¿Puede la Guardia Civil tenernos como a una pandilla de forajidos a tantos hombres indefensos?", intervención que fue saludada con gritos de "!Muy bien, muy bien!" y vivas a la democracia y a España. Tras esa irrupción de hombres armados se produjo el conocido incidente de que Fraga se abrió la chaqueta y dijo: "Yo ya no aguanto más... disparen contra mí", secundado por Iñigo Cavero y Fernando Álvarez de Miranda, que también gritaron: "Dispárenme a mí". Los ocupantes lanzaron órdenes tajantes de sentarse, que fueron desobedecidas por Fraga, quien abandonó el salón y al que ya no se le volvió a ver hasta el fin de la ocupación, a las 12.15 de ese día.

Todas esas precisiones figuran en las actas de la ocupación del Congreso, redactadas por los cuatro secretarios de la Cámara (Víctor Carrascal, Leopoldo Torres, Soledad Becerril y José Bono) y conocidas hoy en su integridad, treinta años después de la intentona golpista del 23-F. Ese episodio de amenazas con armas fue el más grave desde los que se produjeron la tarde anterior, primero con los disparos en el interior del salón de plenos, y después con las amenazas con que fue recibido el presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, cuando pidió hablar con el jefe de la fuerza ocupante.

Ese es el momento en que los secretarios del Congreso sitúan el grito de un guardia situado en la parte superior derecha del hemiciclo: "Tranquilos, señores; al próximo movimiento de manos, se mueve esto, ¿eh?", señalando la metralleta. "Así que los de las manitas ésas, tranquilos. Eso cuando estén solos. Aquí se ha acabado". Suárez volvió a ponerse en pie: "Yo tengo la facultad, como presidente del Gobierno...", y fue interrumpido por un coro de vocingleros: "!Señor Suárez! "!Se siente, coño!" "!Que se siente!" Rápidamente apareció Tejero, tratando de minar la moral de los secuestrados anunciando a sus guardias: "El general Milans nos manda un abrazo. Ha decretado la movilización general".

Tejero se llevó después a Suárez. Otros ocupantes fueron sacando al vicepresidente, Manuel Gutiérrez Mellado, y a los dirigentes políticos Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo y Agustín Rodríguez Sahagún, lo cual dio lugar a "un silencio grave", dicen los secretarios del Congreso en su acta, eufemismo que encubre los temores que invadieron a los diputados de que las vidas de sus compañeros corrieran peligro. Fueron obligados a permanecer toda la noche bajo estricta vigilancia, apartados de sus compañeros de encierro y sin que estos supieran qué había sido de ellos, excepto el presidente de la Cámara, Landelino Lavilla, que consiguió enterarse de que todos seguían en el palacio del Congreso. El propio Lavilla fue objeto del desprecio y zafiedad de Tejero cuando, nada más invadir el hemiciclo, pistola en mano, el presidente del Congreso le preguntó qué ocurría y Tejero le contestó: "!Quítate de ahí!" Todos los miembros de la presidencia del Congreso fueron cacheados por los asaltantes.

Ninguno de los guardias que secundaron a Tejero fueron procesados. Ni los que amenazaron tan gravemente a los diputados, ni tampoco los que zarandearon e intentaron tirar al suelo -sin conseguirlo- al teniente general Gutiérrez Mellado, en los minutos iniciales de la asonada. El juez instructor del 23-F, José María García Escudero, consideró que los pactos con las autoridades, por los que Tejero aceptó rendirse, excluían de responsabilidad tanto a los suboficiales como a los guardias. Ni siquiera el delito de insulto a superior, como fue el caso de los que agredieron a Gutiérrez Mellado, alteró el criterio del juez instructor, que se consideró respaldado por la sentencia definitiva del Tribunal Supremo sobre la causa por la rebelión del 23-F. En sus memorias, el instructor (ya fallecido) explicó que la dirección de la Guardia Civil habría podido expulsar a los guardias indisciplinados con un simple expediente gubernativo, sin necesidad de procesarlos.

Telemadrid veta Guardiola per no parlar en castellà

No ofereixen les seves declaracions "hasta que no tenga un momento de lucidez hispana"

Barcelona consolida el seu capital

Diari Avui - 21/02/2011 - Editorial

L'èxit indiscutible de l'organització del Mobile World Congress (MWC) i la capacitat de resposta que ha demostrat la ciutat han situat Barcelona en un lloc de privilegi per consolidar la seva candidatura a convertir-se en la capital mundial de la telefonia mòbil el 2013. Barcelona, i Catalunya per extensió, han fet mèrits de sobres per obtenir aquest reconeixement enfront de les candidatures d'altres capitals europees. La satisfacció dels expositors és la millor carta de presentació per a una ciutat, Barcelona, i un país, Catalunya, que no és el primer cop que demostra el seu potencial per situar-se en un lloc destacat en el mapa del món. Les xifres rècord de visitants –60.000–, d'habitacions d'hotel reservades –21.000– i de taxis utilitzats –6.000– demostren d'una banda la dimensió de l'esdeveniment i, de l'altra, el mèrit de tots els agents de la ciutat i del país, que s'han abocat perquè tot rutllés al congrés.

La cita té un impacte econòmic extraordinari per a la ciutat i s'ha convertit en un estímul estratègic per ajudar a reactivar l'activitat turística de Barcelona. I això, malgrat els obstacles que com sempre hi posa el govern de Madrid. Obstacles com la impossibilitat de tenir un aeroport amb vols directes amb tots els països de procedència dels assistents al congrés, sobretot els que vénen del continent asiàtic. Malgrat tot, però, els congressistes no s'han volgut perdre la cita i han tornat més que satisfets als seus països, i d'això Madrid n'ha de prendre nota.

Un dels aspectes que més preocupaven els organitzadors era el de la seguretat, sobretot després que en les primeres edicions el nombre de robatoris al recinte firal i el seu entorn va ser considerable. Una bona planificació i la professionalitat dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana han donat fruit i aquest és un motiu d'orgull més que mostra a ulls de tot el món que sabem fer les coses bé.

Dos diaris de Madrid manipulen la informació per convèncer els lectors que el primer gol del Barça va ser en fora de joc

Diari Avui - 21/02/2011 - Redacció

Els diaris madrilenys As i Marca asseguren aquest dilluns que el primer gol del Barça va ser fora de joc. Fins aquí, res a dir. El que no és tan indiscutible és la forma.

El diari As, que dirigeix Alfredo Relaño, en un anàlisi detallat a la pàgina 18 demostra que Dani Alves estava fora de joc esborrant de la imatge que publica el jugador basc que trencava el fora de joc.

Per la seva part, Marca ho intenta demostrar amb una fotografia del moment en què Alves rep la passada de Xavi, una fotografia en què han esborrat totes les franges de la gespa.

De fet, només comparant la foto de l'As i Marca, que corresponen al mateix moment del partit, es veu com en una imatge el Bilbao defensa amb 4 jugadors i, a l'altra. la de l'As, només n'hi ha 3.

Heroica catalana

Diari Avui - 21/02/2011 -  Jordi cabré

Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol.  Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.

A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808.  A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.

El cas és que,  per culpa d'aquesta secular i abissal distància  entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.

I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.

El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà  de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.  

Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.

Les trampes del debat de la indepen- dència

El Singular Digital - 18/02/2011 - Quim Torra

Arran del debat que haurà de produir-se al Parlament sobre la independència, sorprèn que una de les opinions que més se senten aquests dies en moltes tribunes d'opinió del país sigui la dels xantatges, manipulacions i trampes que, diuen, suposa la proposició de llei que ha presentant Solidaritat Independentista. Anem camí de convertir el debat sobre la independència, un cop més, en un debat sobre les anècdotes i la conjuntura, i no pas sobre la categoria i els continguts. És una llàstima.

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.

“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.

L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.

Perdón por ser catalán

 

El Singular Digital - 19/02/2011 - Xavier Fähndrich

És sorprenent sentir encara gent que diu que no estem tan malament i que encara ens podem entendre amb Espanya. És encara més sorprenent que molts no vegin la convergència de PP, PSOE, l’administració de l’Estat, del poder Judicial, del TC, dels mitjans de comunicació madrilenys, etc. per imposar a Catalunya una assimilació i una uniformització a l’estil de l’”Una, Grande, Libre” d’abans. En ells s’endevina encara aquella actitud prudent, resignada i poruga de qui espera que l’amo li estalviï els darrers 10 cops de bastó del càstig per haver-lo mirat directament als ulls en comptes de fixar les ninetes a terra. En ells es percep clarament el vessant més trist de la nostra psicologia col•lectiva, aquell punt de vertigen que al darrer moment ens entela la vista i ens fa negar la més evident de les evidències: els espanyols no acceptaran mai el fet diferencial català. Després de 30 anys, després de 30 anys d’aparent construcció nacional, en què seguim estant sotmesos a l’arbitrarietat dels poders de l’Estat espanyol, hi ha qui encara es conforma dient que mai no havíem estat tan bé des del 1714, especialment pel que fa a l’autogovern i a la salut de la llengua catalana. Un altre miratge que els desvia la mirada del què està passant realment.

La realitat es què la qüestió Catalunya-Espanya cada cop més és una qüestió entre catalans i espanyols, entre ciutadans maltractats o de segona i ciutadans maltractadors o de primera. Ja no hi ha terme mig. I la nostra situació de setge (financer, cultural, lingüístic, etc.) ens exigeix cada dia més, i cada dia més clarament, que triem on volem ser. A un bàndol o a l’altre. Ja no hi ha posicions intermitges. Ja no hi ha ponts ni vies de diàleg. A Espanya ja van tots a una contra Catalunya i tot allò que expressa i respira catalanitat i llibertat de pensament. L’atac és a tots els nivells. Als poders polític, administratiu, legislatiu i judicial de l’Estat s’hi està sumant tota la societat espanyola, com a Osca (periodistes impedint Raül Agné parlar català) o a Madrid (agents de seguretat privada requisant les estelades als espectadors de la Copa del Rei de bàsquet). Mentre, aquí, badem. L’actitud valenta, correcta i orgullosa de l’entrenador del Girona FC contrasta amb la de Esteve Crespo, editor del Telediario de TVE del cap de setmana, que accepta que el corregeixin i que li imposin criteris que no tenen res a veure amb la deontologia periodística sinó amb una visió parcial i esbiaixada de la història del nostre país. La suma de petites renúncies com els de Crespo fan recular la nostra construcció nacional. En canvi, la suma de petits gestos valents com els d’Agné, la fan créixer.

No hem de demanar perdó per ser catalans ni per ser com som ni per pensar com pensem. Hem de posar fi a aquesta actitud conciliadora que tant mal ens fa. No serveix de res, perquè els d’aquí al davant ni se la creuen, ni la valoren. El que ells esperen és que renunciem a tot allò que a ells els incomoda i que, precisament, és tot allò que ens fa ser com som. Deixem de somniar en l’Espanya plural que ningú vol, i concentrem-nos en la Catalunya lliure que necessitem tots els catalans, i que ens permetrà viure millor, molt millor, que ara i també molt millor que fa 30 anys enrere. La lliçó després de tres dècades és que: O ets espanyol i t’instal•les en la via del pensament únic que es dicta des de Madrid o tindràs problemes. Problemes per parlar català en públic, per pensar i dir les coses com et sembla, per portar una bandera diferent, per voler cinema en català, per voler exercir el teu dret a decidir, per ser com ets! Per tant, no callem ni assumim res. Sumem gestos d’afirmació de la nostra quotidianietat als gestos públics com els d’Agné i no demanem mai perdó per ser el que som.

Barcelona ja és la ciutat amb més vots a les consultes

Diari Avui - 19/02/2011 - Xavi Aguilar

Des que es va obrir el període de recollida de vot anticipat per a la consulta sobiranista de Barcelona del 10 d'abril, els seus organitzadors han estat molt reticents a donar dades de participació. Més enllà del 20% aconseguit en la campanya que es va fer a la Barceloneta coincidint amb l'obertura de les urnes, el 12 de desembre, l'opacitat ha estat absoluta. Ara, però, coincidint amb l'arribada a l'equador del període de captació de vot anticipat, els responsables de Barcelona Decideix han admès que la capital catalana ja és, a hores d'ara, la ciutat que més vots ha aportat a les consultes sobiranistes.

“Ara ja som, de llarg, el municipi que més quantitat de vots ha aportat a
les consultes sobre la in-dependència. Tenint en compte que encara falten dos mesos més de recollida de vots anticipats i també la votació pròpiament dita, estem força contents dels resultats que estem aconseguint”, explicava amb satisfacció Alfred Bosch, portaveu de la plataforma Barcelona Decideix. Això implicaria, per tant, que Barcelona hauria superat els 24.061 vots que el 30 de maig del 2010 es van recomptar en la consulta de Sabadell, la més activa de les 532 celebrades fins ara.

Bosch, que defuig donar dades més concretes per evitar que se'n faci un ús partidista, explica també que el nombre de vots anticipats recollits fins ara “és més del doble que el nombre de vots anticipats de qualsevol votació que s'hagi fet mai a Barcelona”. En aquest sentit, els organitzadors recorden que el vot anticipat s'admet a totes les eleccions democràtiques i, tot i que a l'Estat no és gaire habitual, sí que sol ser molt més comú en països nòrdics o als EUA. “Aquí tenim un sistema molt més atrotinat, basat en correus. S'hauria de fer més pedagogia sobre aquesta opció i també millorar-la. Des de Barcelona Decideix oferim la nostra experiència a qui pugui interes-
sar de manera modesta
i desinteressada”.

Els vots recollits a Barcelona creixeran notablement aquest cap de setmana. Com a mínim això és el que esperen els impulsors de la campanya, que aquest cap de setmana repartirà una trentena de meses electorals pel barri de Gràcia. Els més de 300 voluntaris s'hi posaran a les nou del matí i algunes de les urnes no es tancaran fins més enllà de les dotze de la nit. Els organitzadors han triat aquest districte “perquè ha estat pioner en qüestions associatives i socials i, tradicionalment, ha tingut una implicació molt activa”. Com que l'activitat els diumenges minva notablement, demà només hi haurà una quinzena d'urnes, que obriran a la part central de la vila d'onze del matí a sis de la tarda.

Activitats

Per mirar d'atraure votants, l'organització ha programat activitats paral·leles a la plaça del Diamant. Avui al matí hi haurà jocs i espectacles infantils i a la tarda, després del dinar popular, un recital de poesia amb Montserrat Abelló, Roc Casagran i Enric Casasses, entre d'altres. Entre les personalitats que han confirmat que votaran, dissabte al matí, a les meses instal·lades a la plaça de la Vila, hi ha l'eurodiputat de CDC Ramon Tremosa; el president del districte , Ricard Martínez, i la diputada Dolors Camats, tots tres veïns graciencs.
Amb tot, les urnes no estaran disponibles únicament per als residents a Gràcia, ja que qualsevol major de 16 anys que acrediti la seva residència a Barcelona podrà exercir el dret a vot. L'organització, però, controlarà qui viu al barri per ajustar al màxim la participació local.

Reacció exemplar contra una acció intolerable

Diari Avui - 19/02/2011 - Editorial

L'apagada de TV3 al País Valencià ha provocat un important moviment de protesta i solidaritat en resposta a aquest atac a la llibertat d'informació i a la cultura catalana perpetrat pel govern que presideix Francisco Camps. Una reacció que ha arribat de tots els països de l'àmbit lingüístic català i que s'ha manifestat tant a través dels mitjans convencionals com, molt especialment, per mitjà de les noves tecnologies relacionades amb les anomenades xarxes socials. Un cop més, l'agressió contra la llengua i la cultura catalanes ha fet reaccionar els ressorts de la societat civil de manera exemplar. Una capacitat de resistència forjada per l'experiència de molts, i tots lamentables, episodis en què la catalanitat ha estat assetjada per la voluntat persistent i incansable de fer callar la veu d'un poble. Aquesta reacció memorable i necessària de la ciutadania més compromesa i responsable d'arreu dels Països Catalans és imprescindible, però alhora és també insuficient. Perquè es tracta d'una lluita desigual entre una part de la societat valenciana i un govern autonòmic que utilitza el pes d'una legalitat feta a mida, emparada per un Estat que no només és insensible sinó que generalment és proactiu contra tot allò que vingui de la cultura catalana, encara que en aquest cas tingui el nom de cultura valenciana. Tampoc es pot oblidar l'oportunitat conjuntural d'aquesta maniobra del president valencià. En una situació judicial incerta i amb les eleccions a les envistes, a Francisco Camps estratègicament no li va gens malament atiar les fòbies del seu electorat més fidel, que és alhora el votant més anticatalà. Excitant les baixes passions anticatalanes, antivalencianes al cap i a la fi, el controvertit líder popular no fa altra cosa que aplicar la clàssica estratègia de desviar l'atenció sobre allò que realment és la trista realitat d'un país amb una classe dirigent situada en la corda fluixa de la legalitat i en la frontera de la discriminació. Sigui com sigui, la reacció a l'apagada de TV3 reforça amb el suport popular el rebuig a una actuació que és un atac objectiu i inqüestionable a la llibertat d'expressió i d'informació. De moment, la compareixença, ahir, dels representants d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va demostrar que no només no han abaixat els braços (malgrat el risc de desaparició que els amenaça per l'ofec econòmic a què els sotmeten a cops de sanció) sinó que hi ha una escletxa oberta a l'esperança de tornar a recuperar les emissions de TV3, tot esperant que el Tribunal Suprem doni la raó a ACPV en el seu litigi amb el govern de Camps. Mentrestant, tant la societat civil com les administracions que tenen capacitat d'incidència, han de treballar per recuperar allò que mai no hauria d'haver-se perdut.

Apagada de TV3 al País Valencià

Diari Avui - 18/02/2011 - Editorial

Ja no és una amenaça. Des d'ahir l'apagada de TV3 al País Valencià és una realitat. Una lamentable realitat.TV3 i la resta de canals públics de Televisió de Catalunya (TV3, 3/24, Super 3- 3XL i Canal 33) van deixar d'emetre arreu del País Valencià ahir cap a les deu de la nit, coincidint amb el final del Telenotícies, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir interrompre les emissions. Un canvi fet a mida de la legislació permetia que el govern del PP a la Generalitat Valenciana pogués forçar la clausura de les emissions des d'ahir amb l'amenaça d'una allau de multes inassumibles per a l'entitat cívica valenciana. Un atac que culmina la dura ofensiva judicial que durant anys ha impulsat el govern del PP contra les emissions de TV3.

L'apagada de TVC al País Valencià afecta una part de la ciutadania valenciana, que té dret a optar lliurement per veure la televisió pública catalana. I és un greuge nacional que persegueix esborrar tot allò que recordi els lligams del País Valencià amb Catalunya. És especialment indignant la politització del tema que ha promogut el PP amb una falta de lleialtat absoluta en no respectar els acords de reciprocitat entre els dos governs perquè Canal 9 es veiés a Catalunya i TV3 al País Valencià. Tampoc es pot oblidar la responsabilitat del govern espanyol pel rebuig a solucionar el problema per la via legislativa blindant les emissions de Televisió de Catalunya. Una iniciativa popular va impulsar les emissions de TV3 al País Valencià fa 25 anys. Era una demanda ciutadana. Però a la ciutadania no se li pot demanar heroïcitats. Ahir es va apagar TV3 tot just en un moment en què la proliferació de canals de televisió per la implantació de la TDT i les plataformes de televisió és més gran que mai. Els valencians i les valencianes podran veure desenes de canals de televisió, però no TV3. Un greu atac a la llibertat d'expressió i d'informació que afebleix el nostre sistema democràtic.

SOS del castellà

Diari Avui - 16/02/2011 - Albert Segura

Espanya mai no vol saber res del català a Europa i despatxa qualsevol reivindicació negant-se a “perdre el temps amb aquesta collonada” (Alejo Vidal-Quadras dixit). Els governs tant del PP com del PSOE –Aznar no se n'amagava, Rodríguez Zapatero ho dissimula amb talante– sempre han vetat que la vuitena llengua més parlada de la Unió estigui entre les 23 oficials i tingui el mateix estatus que el castellà. Però ahir les tornes es van girar i els eurodiputats espanyols van haver de suplicar ajuda als catalans per protegir la llengua castellana.

Els mateixos que boicotegen l'ús del català a l'Eurocambra, encara prohibit, i que menyspreen els eurodiputats Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva cada cop que intenten fer alguna passa endavant, els van haver de demanar ahir el seu vot per evitar que l'espanyol no quedés marginat en la nova patent única europea. Però no se'n van sortir: els investigadors que vulguin registrar els seus invents hauran de tramitar aquesta nova patent comunitària en anglès, francès o alemany, però no en castellà, que queda relegat a una segona divisió (el català, a Brussel·les, encara juga a tercera regional).

Fins ara era deu cops més car registrar un invent a la UE que fer-ho als Estats Units, i ahir el Parlament Europeu va aprovar racionalitzar i agilitzar les patents i limitar-ne les traduccions a només tres llengües. De fet, l'anglès, el francès i l'alemany ja són les tres llengües de treball que es fan servir a Brussel·les i, com indica Junqueras, “són conegudes en qualsevol universitat i empresa europea”. Però tot i haver perdut la votació (471 vots contra 160), el govern espanyol no cedeix i durà el cas al Tribunal de Luxemburg. Tremosa critica aquesta mobilització pel castellà (el mateix Diego López Garrido, secretari d'estat espanyol davant la UE, els ha demanat el vot) “mentre el català es trepitja a les institucions europees”. Els europarlamentaris de CiU, Esquerra i ICV s'han negat a afegir-se al front espanyol.

La culpa és de Madrid

L'arraconament del català a la Unió no és culpa de Brussel·les sinó de Madrid. I és que mentre Andorra no s'adhereixi a la UE, que el català sigui o no llengua oficial només depèn del govern espanyol, que és qui ho ha de decidir i demanar-ho a la resta de socis, com va fer Irlanda amb el gaèlic, que només té 70.000 parlants. Rodríguez Zapatero ha posat alguns pedaços, sovint ridículs i fins i tot contraproduents. Presentant el català i el valencià com a llengües diferents ha confós alguns eurofuncionaris: el Parlament Europeu fins i tot s'ha arribat a gastar 6.000 euros en una suposada traducció del català al valencià d'un anunci de televisió. El govern espanyol es va comprometre el 2005 a pagar les traduccions del català, el basc i el gallec a Brussel·les, però encara no ho ha fet.

Ninis: ni amics ni diners

Singular Digital - 16/02/2011 - Francessc Sanuy

Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.

L'èxit català als Goya aixeca l'ira de la ‘caverna' mediàtica

Diari Avui - 15/02/2011 - Redacció

L'èxit del film català Pa negre als Goya ha aixecat l'ira de la caverna mediàtica espanyola. L'editorial Pintura negrei un article d'opinió que surten publicats aquest dimarts a La Gaceta asseguren que la pel·lícula d'Agustí Villaronga va ser la gran triomfadora perquè dins de l'Acadèmia del Cinema espanyol existeix un “lobby catalanista i gai”.

L'editorial de La Gaceta, que és del grup Intereconomía, acusa Villaronga de “grapejar” de nou la memòria històrica a través de la postguerra catalana i assegura que han estat “criteris extra cinematogràfics, com el creixent pes dels lobbistes català i gai” a l'Acadèmia del Cine espanyol els que han estat “determinants” per al palmarès de Pa negre.

L'article d'opinió encara va més enllà. Titulat Catalanisme i lobby gai, claus del triomf de Pa negre als Goya, el seu autor, Santiago Mata, assegura que el film ha guanyat perquè dins l'Acadèmia s'ha format “un front catalanista” amb l'entrada a “mansalva” de tècnics i actors catalans, “que han votat a una”, a diferència dels castellanoparlants “dividits” per la llei Sinde.

Homosexual, catalanista i d'ERC

Assegura que el premi al millor director el va guanyar Villaronga per ser “homosexual i catalanista”, tal com assegura que també va passar als Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, on els acusa d'haver guanyat perquè van enviar cartes“ per demanar el vot” i afegeix:“cosa que està prohibida als Goya”. “Ningú ha investigat si aquesta campanya de fa un mes pot haver afectat la votació d'aquest diumenge”, afegeix acusant indirectament d'haver demanat el vot.

La polèmica també esquitxa de ple la productora Isona Passola, que assegura que és “coneguda en l'àmbit nacionalista d'ERC”, cosa que segons considera l'autor, ha ajudat Pa negre a guanyar els nou premis.

I segueix: “No és suficient amb ser català si no se sotmet un a la ideologia i lobby rosa”, cosa que segons ell explica per què es va quedar fora dels Goya el film Herois, de Pau Freixas.

A més, critica que “aquest vergonyós corporativisme ha arribat a l'extrem de donar” a Pa negre “fins i tot”el premi a l'actor revelació per Francesc Colomer. Segons el seu parer, aquest guardó l'hauria d'haver guanyat l'actor bolivià Juan Carlos Adubiri per También la lluvia.

L'article d'opinió, una versió de l'escrit penjat dilluns al blog de Mata en què critica un error ortogràfic en la versió castellana de la web de Pa negre, acaba amb la frase següent: “Un fi d'època on Catalunya decideix i Espanya paga”.