E-notícies - 9/06/2011 - Víctor Alexandre
La càrrega policial del passat 27 de maig contra els pacífics acampats de la plaça de Catalunya de Barcelona va ser tan salvatge i desproporcionada -força cínic, per cert, Jordi Hereu, amagant la càrrega de la Guàrdia Urbana- que marcarà per sempre la carrera política del conseller Felip Puig, com a responsable màxim. Passaran els anys, però les imatges i el record romandran. Tanmateix, independentment de qui sigui la màxima autoritat en una acció d'aquesta mena, hi ha altres elements inquietants a tenir en compte, com ara el comportament dels agents. El comportament dels agents és encara més inquietant, perquè no es circumscriu a la provada incapacitació d'un polític per exercir un càrrec de tanta responsabilitat sinó que abasta tot un col·lectiu. Vull dir que el veritable perill de la decisió violenta d'una autoritat, lluny de raure en la decisió mateixa, es troba en l'obediència cega amb què els seus subordinats l'executen. Sense aquesta ceguesa la decisió en qüestió quedaria en evidència.
Fixem-nos en aquest comentari d'un policia antiavalots en una xarxa social: "Penseu que els policies hi estem d'acord? Fem el que ens manen. Què voleu, que incomplim les ordres, que ens obrin expedients i que ens treguin el sou amb què donem de menjar a les nostres famílies? Us ho diu algú que es troba a les dues bandes pels miserables 1.400 euros de merda que ens paguen i que ha de mantenir una hipoteca. Com es desallotgen milers de persones de manera pacífica? D'una en una i a pes? Au va! Se'ls va dir que primer netejarien la plaça i que després podrien tornar-hi. Volem una anarquia?"
És un comentari molt interessant, aquest, perquè il·lustra la immensa capacitat humana per justificar l'injustificable. I, a més, caient, sense adonar-se'n, en flagrants contradiccions. En la primera frase, sembla que se situa al costat dels apallissats. En la segona, en la tercera i en la quarta justifica el seu comportament traslladant les culpes als comandaments i en les cinc últimes, tot oblidant el que ha dit al principi, ja justifica sense embuts l'ús de la violència. Naturalment, no s'ha de ficar tots els agents al mateix sac. Una cosa són els agents amb voluntat sincera de servei a la ciutadania i una altra els antiavalots amb disposició anímica de pegar. Vull dir que no tot policia serveix per ser antiavalots. Cal un perfil molt específic. Una persona pacífica, reflexiva, amb un sentit molt clar de la justícia i incapaç de fer mal a ningú, llevat que sigui en defensa pròpia, ja no ingressa en els antiavalots. La professió de policia, tan digna com qualsevol altra, li ofereix alternatives menys extremes i més edificants que aquesta. Hom dirà que en tota societat algú ha de desenvolupar aquest paper, ja que no es pot anar amb el lliri a la mà davant de situacions de violència que requereixen, inevitablement l'ús de la força. I és cert. De vegades no hi ha altre remei. Però, de debò no hi havia cap altre remei en el cas dels acampats a la plaça de Catalunya? Es tractava, potser, de gent violenta o destructiva que feia mal a tercers i calia impedir-ho?
N'hi ha prou de veure les imatges dels Mossos apallissant la gent pel sol plaer d'apallissar-la per tenir la resposta. Allà veiem com els valents antiavalots, conscients que anaven a agredir persones pacífiques, havien amagat les seves plaques per gaudir d'impunitat. Hi ha individus profundament acomplexats que per reafirmar-se com a mascles necessiten fer d'una porra una prolongació del seu penis. Però, això sí, sempre sota l'empara d'un uniforme, amb la cara tapada i en grup. Sense el grup, sense uniforme, sense casc i sense porra, sobretot sense porra, no són ningú. No és estrany, per tant, que, com ha denunciat el Col·legi de Periodistes, entre els agredits hi hagi fotògrafs perfectament identificats amb braçal o armilla, com ara Jordi Borràs, de Nació Digital. Per la seva banda, l'actriu Aina Clotet, que també va ser apallissada, va narrar els fets a Catalunya Ràdio. I és que, per sort, els testimonis oculars del salvatgisme policial es compten per milers.
S'entén que un cos policial ha de ser disciplinat, altrament perdria la seva raó de ser. Però disciplinat fins a quin extrem? La disciplina ho justifica tot? El sou, les garrofes i la hipoteca justifiquen que un individu esdevingui en hores laborals un gos rabiós capaç de pegar a sa mare, si aquesta es troba entre els pacífics ciutadans que el comandament ha ordenat apallissar? On acaba la bèstia i comença l'ésser humà? On s'inicia la rentada de cervell a fi que cap agent no es qüestioni la barbaritat que esta cometent? O potser no es tracta d'éssers humans, sinó de robots. Un robot no fa preguntes, un robot no distingeix entre el bé i el mal. Un robot programat per apallissar, apallissa i prou. Només els humans tenim la capacitat de discernir entre una ordre justa i una ordre injusta, entre l'equitat i el deliri d'algú que s'ha begut l'enteniment. Es tracta d'un topall anomenat consciència que determina el límit de la nostra obediència. És el moment de decidir entre emparar-nos en la hipoteca o mirar-nos al mirall sense avergonyir-nos. Tot es redueix a això: persones o robots?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada