El fenomen “indignats”

Diari Avui - 10/06/2011 - Josep Maria Solé i Sabaté

Fa uns anys el director europeu més important d'una empresa japonesa d'informàtica em va dir que la revolució que significava la cibernètica i les noves tecnologies seria superior a l'impacte que havia tingut per a la humanitat la Revolució Industrial. Les noves xarxes socials són lloc d'emissió i recepció de tot el que succeeix al món. Un avenç de llibertat i informació que temen les censures i encara més els règims dictatorials, perquè s'escapa del seu control. Les xarxes socials són comunicació i pluralitat, en definitiva un suport extraordinari per enfortir la llibertat individual i col·lectiva.

Els “indignats” provoquen des d'adhesions entusiastes fins a recels i suspicàcies, passant per l'escepticisme. És ben natural. És un ampli moviment social que inclou sensibilitats molt diferents, on de molt predomina la gent carregada de bona fe, encara que, com en tot moviment multitudinari, ampli i difús, hi pugui haver frívols, simples i gent amb mala intenció. La castellanització notòriament pública dels acampats a la plaça de Catalunya no respon a cap dels paràmetres del país, fet que sorprèn, però és innegable que el mimetisme provincià espanyol que no va més enllà de la Puerta del Sol té seguidors a Catalunya. Això provoca que si a l'assemblea de Madrid vota a favor d'acabar amb els partits propis de Catalunya, Euskadi i Galícia, l'assemblea de la plaça de Catalunya passi de puntetes damunt del tema, sense atrevir-se a defensar postures que ells reclamen: pluralisme, llibertat i democràcia directa. I encara més contradiccions si tenim en compte que per enfortir la democràcia i la política reclamen la lliure determinació de la gent per damunt de la legalitat existent. Això és el que diu el dret a decidir.

Els “indignats” són la punta de llança de la frustració que a nivell econòmic, social i polític viu el conjunt de la societat espanyola. Cal recordar el 20% d'atur, que arriba al 40% en els joves. Una roda de molí lligada al coll que ofega il·lusions i perspectives. Els “indignats” encertadament detecten i denuncien un munt de problemes. Un dels més notoris és la corrupció massa estesa en la classe política, el gremialisme partidista, els sous immorals d'alguns càrrecs públics i de persones lligades al món financer i bancari, que la societat ha hagut de rescatar mentre que ells han quedat lliures de qualsevol responsabilitat i, això sí, han continuat cobrant sous d'escàndol.

Els “indignats” de Tunísia i Egipte tenien un repte molt clar: llibertat i democràcia com a via per acabar amb els dictadors i encaminar-se amb l'ajut dels països més rics del món cap al progrés en una societat més justa. El seu exemple s'ha estès en el món musulmà. No sabem fins on arribarà el crit de llibertat a Síria, Líbia, el Iemen... però farà més per posar fi a Al-Qaida una xarxa social lliure, que mobilitza masses populars, que les accions militars de les Nacions Unides.

Les xarxes socials que han mobilitzat els “indignats” a l'Estat espanyol reclamen honestedat, democràcia directa i tenen un munt ampli, sovint contradictori, de reivindicacions. El fenomen sembla esgotar-se. O bé s'expandeixen i es descentralitzen o acabaran finint. Tot el que reclamen creuen que té solució en la vida política, sempre que aquesta es regeneri. La resposta dels partits polítics catalans i la de la classe política espanyola comporta separar el que és substancial del que és accessori o superficial. Però hi ha un tema que ningú pot menystenir: ens hem de preparar per rebre de forma més o menys periòdica reaccions de sectors de la població que a través de les xarxes socials denunciïn el que creuen que és una estafa a la democràcia.

La democràcia és participació, pluralitat, discussió, compromís per fer front als problemes de la societat. És el gran repte del món contemporani. Ja s'ha dit més d'una vegada: la millor recepta per a un dèficit democràtic, com el que vivim actualment, és més democràcia. I hem de recordar que el fenomen “indignats” és, malgrat tot, la prova del nou per detectar problemes que la política oblida, i de vegades fins i tot la majoria de la societat davant la voràgine del dia a dia. Una alarma que sonarà quan detecti perills. I això a mi particularment em sembla excel·lent.