dimecres, 15 de juny del 2011

Un cavall de Troia anomenat Sandro Rosell



El Singular Digital - 14/06/2011 - Víctor Alexandre


Sandro Rosell està condemnat a sortir del Barça per la porta de servei. Ho farà més tard o més d’hora, però ho farà. I la prova és que cada cop són més els socis que s’adonen del greu error que van cometre votant-lo i de la vergonya que ell i la seva directiva els estan fent passar. Rosell, per tant, haurà aconseguit formar part de la història del FC Barcelona, que és el que volia, però en qualitat de botxí. Ja se n’ha parlat força del seu menyspreu a la llengua catalana en el Congrés de Penyes o del significat del seu primer viatge, en accedir al càrrec, per agenollar-se davant Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, i demanar-li perdó perquè Joan Laporta, quan Vara va titllar aquest d’“excloent” per ser independentista, li va contestar –en una conversa privada!– que deixés en pau Catalunya i que es preocupés dels extremenys. Pel que fa a la retirada de la insígnia d’honor a Johan Cruyff, es tracta d’un fet tan barroer i mal educat que es desqualifica per si mateix. Després, com sabem, han vingut altres accions, com ara deixar sol Pep Guardiola davant els atacs del Real Madrid, embrutar la samarreta amb l’anunci d’una dictadura islàmica tot desplaçant al darrere el logo d’Unicef fins a situar-lo gairebé a l’alçada del cul o empetitir la bandera de Catalunya fins a convertir-la en una mena de defecació de mosca al clatell dels jugadors.

 
El darrer episodi d’aquest enfilall de barbaritats ha estat l’atac frontal a les seccions del club, no pas amb retallades pressupostàries, cosa acceptable, sinó amb eliminacions i pseudoeliminacions expeditives. Expeditives i arbitràries, ja que Rosell i la seva junta han pres aquesta decisió de manera unilateral i menyspreant l’Assemblea General, que és l’òrgan suprem de govern del club. Això sol ja és gravíssim i mereixeria una moció de censura, però encara ho és més que l’execució d’aquesta arbitrarietat suposa un incompliment dels compromisos adquirits per Rosell a l’hora d’assumir la presidència del Barça i que els altres candidats, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla, així com les seccions no professionals del club, li retreuen. Aquestes seccions han elaborat un manifest que reprodueix les paraules textuals del compromís:

 
1) “La voluntat de potenciar al màxim la vocació poliesportiva del club és una ferma convicció de la nostra candidatura. Creiem fermament que aquesta potenciació passa per una socialització de les seccions, per fomentar tant la millora de les seccions professionals com les de les seccions no professionals, per l’aplicació de plans específics i per dotar a les seccions professionals d’una entitat pròpia que potenciï la seva autonomia i autogestió. Per fer-ho es comptarà amb un director general de seccions. Es realitzarà una feina exhaustiva per dotar de les instal•lacions adequades a les diverses seccions.”

 
2) “Les finalitats del club són, principalment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol, així com del basquetbol, handbol, hoquei sobre patins, hoquei sobre gel, patinatge artístic sobre gel, atletisme, basquetbol per a minusvàlids físics, beisbol, futbol sala, rugbi, voleibol i ciclisme.” I el 16 d’octubre de 2010 refermava el seu “formidable compromís amb l’esport no professional i amb les nou seccions que el representen dins el club” així com el propòsit de “seguir mantenint els nostres equips en les competicions de màxim nivell i com a referents en l’àmbit nacional.”

 
Doncs bé, les mesures adoptades, que inclouen la supressió del beisbol, una secció amb més de setanta anys d’història, suposaran un estalvi de només dos milions d’euros en un pressupost que n’ultrapassa els quatre-cents. “És una fita imprescindible i irrenunciable d’aquesta junta reduir la despesa”, ha dit Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça. Faus, és clar, parla com si el Barça fos una empresa. Per això la junta a la qual pertany actua com si el club que dirigeixen fos un negoci de mitjons, de pneumàtics o de botifarres l’única finalitat del qual consistís a tenir superàvit i no pas allò que veritablement és: una entitat esportiva sense afany de lucre amb gairebé 175.000 socis. Rosell, Faus i companyia obliden que el capital del Barça són els valors intangibles que el singularitzen i les emocions que genera. I una part d’aquests valors i d’aquestes emocions la constitueixen les diferents seccions professionals i no professionals que el fan únic al món. Per això el Barça és més que un club, perquè renuncia a uns guanys en benefici d’uns valors sense els quals es convertiria en un club com n’hi ha milers al planeta.

 
Rosell i la seva directiva neocon, per tant, en qualitat de cavall de Troia, han traspassat una línia que els marcarà per sempre. Han menyspreat la identitat i la història del Barça i, mancats de la sensibilitat necessària per gestionar-la, l’estan desvirtuant i degradant per moments. La seva irrupció recorda, en certa manera, l’adquisició, ara fa un quart de segle, dels grans estudis de Hollywood –Columbia, Metro, Universal, Warner, Fox, Paramount...–, per part de firmes glacials i alienes al món cinematogràfic com Coca-Cola, Sony, General Electrics o Viacom i la mort consegüent de la fàbrica de somnis. Els impulsors d’aquella fàbrica, els germans Warner, Samuel Goldwin, Irving Thalberg, Harry Cohn, Louis B. Mayer o David O. Selznick tenien molts defectes, però, sense deixar de ser magnats, eren també uns bojos romàntics que estimaven el cinema i que van produir pel•lícules meravelloses que avui admirem com autèntiques obres mestres. La diferència entre ells i els gestors actuals és que mentre els primers eren passionals els segons són incapaços d’emocionar-se per res que no sigui un superàvit. Per això, mancats de talent i de sensibilitat per somiar, ens avorreixen mortalment amb centenars de segones i terceres versions, tan infectes com inútils, de les grans obres del cinema. El Barça d’avui és a les mans d’aquesta mena de gent, gent com Sandro Rosell i Javier Faus, que estan despullant el club i que només parlen de diners fins i tot per refregar-nos que “l’impacte de guanyar la Champions els ha suposat obtenir quatre milions d’euros menys de beneficis dels previstos en el pressupost”.