Un “sí” majoritari

Diari Avui - 30/06/2011 - Odei A.-Etxearte

“Sí” aclaparador. Si se celebrés un referèndum sobre la independència, Catalunya elegiria democràticament divorciar-se d'Espanya. Així ho indica l'últim Baròmetre d'Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió, que per primer cop pregunta sobre una hipotètica consulta de secessió. Un 42,9% dels enquestats votarien a favor de la independència, un 28,2% s'hi pronunciarien en contra i un 23,3% no anirien a votar.

Si, com passaria en un referèndum de debò, s'extreu l'abstenció del global i tan sols es té en compte el criteri dels que anirien a votar, el percentatge del “sí” pujaria considerablement, fins al 60,3%, i el “no” tindria un 39,6%. Això vol dir que el “sí” arribaria a la majoria absoluta i superaria amb escreix, per tant, el filtre de la convenció internacional, que eleva fins al 55% el mínim de vots a favor per validar la creació d'un nou estat.

Supera el llistó de la UE

Aquest és el percentatge, de fet, que la Unió Europea va exigir a Montenegro. El nou estat balcànic va néixer amb un 55,5% de vots a favor de trencar amb Sèrbia i un 44,5%, en contra. La UE també demanava una participació superior a la meitat del cens. L'enquesta diu que un 71,1% dels catalans exercirien el dret a vot.

A l'hora de justificar-se, els partidaris de la independència es miren, sobretot, la butxaca. La majoria, un 36,4%, al·leguen que Catalunya ha d'autogestionar-se econòmicament. Els arguments identitaris queden en un segon pla. En canvi, el gros dels votants del “no” (42,6%) malden per “preservar la unitat d'Espanya”.

I els abstencionistes, per què no votarien en un referèndum? La majoria dels que no ho farien (un 21,9%) són partidaris que Catalunya es mantingui dins d'Espanya. De manera que, fent política-ficció, una part dels que no es pronuncien podrien engrossir lleugerament el bloc del “no” si finalment es decidissin a votar. Un 17,5% dels abstencionistes declarats, per contra, no tenen una posició ferma sobre la qüestió i a un 11,5%, simplement, no els interessa el tema.

El pes dels federalistes

Una paradoxa aparent. A l'hora d'imaginar què hauria de ser Catalunya, idíl·licament, un 33% dibuixen un estat dins una Espanya federal, un 31,8% responen que una comunitat autònoma i l'opció independentista es queda en un 25,5%. Això indicaria que, en un referèndum, el gros dels federalistes preferirien la creació de l'estat propi abans que romandre en l'Espanya autonòmica.

Pinya pel concert

Per primer cop, el baròmetre del CEO també pren el pols al que Artur Mas ha batejat com el pacte fiscal. Un 50,4% dels enquestats estan a favor que les administracions catalanes recaptin i decideixin la distribució de tots els impostos i un 25,1% hi estan “més aviat a favor”. Junts són un 75,5%, mentre que un 18,2% hi estan “més aviat en contra”. El govern tindria, per tant, l'aval majoritari de la ciutadania per reivindicar el concert a Madrid.

Una enquesta de la UOC ja ho anunciava fa dos anys

L'enquesta feta pública ahir no és l'única que augura un resultat majoritari pel “sí” en un hipotètic referèndum sobre la independència. Fa dos anys, la Universitat Oberta de Catalunya avalava un sondeig segons el qual el “sí” obtindria un 50,3% i el “no”, un 17,8%, amb un 24,6% d'abstencionistes. L'abast de la mostra era similar: 2.615 entrevistes, en el cas de la de la UOC, 2.500 en el del baròmetre del CEO. Totes les enquestes es van fer per telèfon.

L'estaca

Diari Avui - 28/06/2011 - Isabel Clara-Simó

La Constitució espanyola s'ha fet vella. Vellíssima. I el Tribunal Constitucional és la branca poli-mili d'Espanya contra les autonomies. Va néixer per dirimir si una llei –de l'Estat o de les autonomies– era inconstitucional o no. Qui pot presentar-hi recurs?: “el president del govern (espanyol), cinquanta diputats, cinquanta senadors, els òrgans col·legiats executius de les Comunitats Autònomes i, en el seu cas, les seves assemblees”, diu l'article 162. Hi ha qui s'ho creu. De fet, ha estat una arma per anorrear l'autonomia i per imposar els criteris del govern central. Ara mateix, el TC estudia la inconstitucionalitat (i, per tant, paralitza) cinc lleis emanades pel poble català. A l'article 161.2 es diu que les impugnacions hauran de ser resoltes “en un termini no superior als cinc mesos” (!). Els seus membres són 12 (de debò: ho diu l'article 159), que nomena el rei (per això es diu monarquia constitucional, no? No perquè el rei obeeixi la Constitució sinó perquè la controla), quatre a petició del Congrés, quatre a petició del Senat, dos a petició del govern (espanyol) i dos a petició del Consell General del Poder Judicial. És a dir: tots nomenats a dit i tots per òrgans espanyols.

 

I a mi qui em defensa? Qui defensa els catalans?

 

El Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional un partit polític, amb arguments que els escolàstics envejarien, i ara, ja ho veuran vostès, van al darrera de Bildu, perquè el candidat a president, el senyor Pérez Rubalcaba, ja ha dit que els prepara una moció de censura avant la léttre. Per què? Perquè són abertzales, i per tant, oh admirable sil·logisme!, terroristes. I perquè les llibertats basques i catalanes fan perdre vots.

 

Mentrestant, la Generalitat mira d'acomodar-se a les sentències, especialment la tan agressiva de l'Estatut, vota el que li diuen i somriu.

 

I no em vingueu amb romanços, que la pèrdua absoluta del prestigi espanyol a Europa sigui a causa del tripartit, o a causa de Zapatero: és a causa de la total desconfiança en les llibertats, a un centralisme salvatge i a una mentalitat d'ocupant que escanya l'economia catalana. Us queda la roja, la rojita i el senyor Mouriño. Vosaltres mateixos.

Sobirania o mercat

Diari Avui - 27/06/2011 - Jordi Cabré

La pregunta ja es formulava abans que els “indignats” sortissin al carrer, fins i tot abans que enarboressin les banderes espanyoles (republicanes) i les fotos de Che Guevara. I la pregunta no era si monarquia o república, debat arcaic, i tampoc no era si capitalisme o comunisme, encara que Arcadi Oliveres tingui molt clar que el primer cal enderrocar-lo. La pregunta interessant del moviments dels “indignats”, i que (insisteixo) ens preocupava ja molt abans, és sobre els límits de la sobirania. Dit d'una altra manera, qui dimoni mana.

Les sobiranies actuals provenen, en gran mesura, de les fronteres marcades en temps de les monarquies absolutes o bé de les revolucions dels segles XVIII i XIX: la francesa, l'americana, les romàntiques i les descolonitzadores. Després d'això, les fronteres s'han mogut més aviat poc: però és en aquests segles que els estats es configuren no ja com uns interlocutors especials, sinó com els (únics) interlocutors. Els únics dipositaris del poder. En forma de monarquia, de república, de dictadura o de democràcia, els estats eren els sobirans: de vegades aquesta sobirania era hereditària, de vegades era una sobirania popular, i de vegades era fruit d'un cop d'estat. Però era sòlida, era el súmmum, era la màxima representativitat i, per tant, l'única interlocució possible de gran poder a gran poder. El sobirà, porti corona o porti corbata, és l'únic que té poder i l'únic que parla amb els altres sobirans.

Després arriba el burgès. El mercat. La botiga, la fàbrica, la indústria i el comerç. I la multinacional, i el banc. El món privat, que durant el segle XX ha aconseguit anar arraconant els grans romanticismes d'estat i les grans utopies ideològiques i ha anat establint sistemes de convivència més liberals. Ara bé: en aquest joc, que és el que fem servir per no donar absolutament tot el poder a l'Estat (per més democràtic que sigui), evidentment les regles del mercat es fan notar. I quan els “indignats” parlen de Botín i dels grans “vampirs” del mercat, suposo que saben que estan parlant de persones que han aconseguit una fortuna i un poder no pas robant (fins que es demostri el contrari), sinó jugant bé amb aquestes regles. Les regles del mercat no són prou justes? Segurament: les dels estats, tampoc, per més democràtiques que siguin. Justament, el fet que mani la majoria pot crear moltes injustícies, i el cas dels catalans (i del seu autogovern) n'és un exemple claríssim: la majoria a l'Estat, que és el sobirà, mai no ens serà favorable.

Un cop hem arribat aquí, podem dir que ens trobem davant d'una crisi de les sobiranies? Podem dir, com diuen no només els “indignats” sinó com també ha arribat a insinuar el mateix Duran i Lleida, que els polítics tenen un poder considerablement “venut” als grans mercats financers? Si això fos així, qui hi ha de posar límit? Un govern mundial? Una aliança entre els continents? Com fer coincidir algun interès entre França i, posem per cas, Sud-àfrica? D'acord, suposem que la política està considerablement sotmesa als mercats: hi ha solució? No podem suposar que aquesta influència del poder econòmic també existia, i me'n vaig lluny, al bressol de la democràcia, que és Atenes? No hi tenien algun paper important, en política, els comerciants d'aleshores? Segur que els polítics han tingut, al llarg dels segles, l'última paraula? Estem debatent sobre un fet natural que no té cap solució, si no és que passa per un retorn a certs autoritarismes? És casualitat, doncs, l'efígie de Che Guevara onejant en la manifestació?

Evidentment, la solució (que no tinc jo) ni passa pel comunisme ni passa pel feixisme (que també creix, tot sigui dit), ni passa pels estranys desitjos expressats per Arcadi Oliveres. Segurament passa per un rearmament de les esquerres, un rearmament menys dogmàtic i menys pueril. Una esquerra que no vegi “els poderosos” com una amenaça, sinó com un fet que sempre ha existit al llarg de la història i que ha de tenir un paper, també, social. Malgrat la crisi, malgrat l'esfondrament de la bombolla immobiliària, als Estats Units mai no han englobat “els poderosos” en cap retaule de l'infern: al contrari, els han involucrat en la societat, en la cultura, en la participació. No pot ser que el dilema sigui “sobirania o mercat”, perquè la solució segurament serà “sobirania i mercat”. Hauran de conviure i de fer-se contrapès. L'error, oh esquerra, va ser enfrontar-los.

La sobiranització de Catalunya

Diari Avui - 27/06/2011 - Agustí Colomines i Companys

Aviat farà un any de la manifestació del 10-J. I tanmateix sembla que hagi passat molt més temps. La conjuntura, si ens atenem al munt de coses que han passat entre llavors i ara, ha canviat força. Una combinació d'esdeveniments l'ha transformat de soca-rel. D'entrada, les eleccions del 28-N i la fi del tripartit. I això per què? Doncs perquè el nou govern ha despullat la realitat fins a fer-nos despertar de la il·lusió que la maquillava. Fa un any, la gernació que va sortir al carrer per manifestar-se contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut després de quatre anys de deliberacions no era conscient com ara —o almenys ho semblava— dels efectes de la crisi econòmica sobre l'autonomia. Aquella manifestació incidia en l'evidència que Catalunya té un dèficit de sobirania crònic conseqüència del centralisme. Però aquest és un dèficit, diguem-ne, exogen que unifica la majoria de la població. És per això que la manifestació del 10-J va aconseguir un consens prou important, entre 1.100.000 persones segons la Guàrdia Urbana i un 1.500.000 segons Òmnium Cultural. Rere la pancarta que recollia el lema de la protesta, Som una nació. Nosaltres decidim, hi anaven els principals líders polítics, llevat dels ostentosament contraris: els dels PP i Ciutadans. Un any després no passa ni una hora que no estiguem parlant dels centenars d'“indignats” que han ocupat les places públiques i dels milers de manifestants, unes 275.000 persones segons l'organització, que el 19 de juny van col·lapsar el centre Barcelona per raons que, aparentment, no tenen res a veure amb el que denunciaven els manifestants del 10-J. Molts dels “indignats”, especialment els més ideologitzats, fins i tot recelen de l'autodeterminació. Diuen que aquesta no és la seva guerra. Que el seu problema és la maldat del capitalisme i coses així. No hi ha dubte que haver pres consciència de la crisi ha estimulat el moviment del 15-M, adobat amb la resurrecció de velles figures de l'esquerranisme que branden el receptari redemptor de sempre. Però qui ha propiciat aquest desvetllament? El nou govern. Així de clar i català. Des del primer dia, un cop vist que la situació financera de la Generalitat era molt més complicada del que havia acceptat el tripartit, el govern de Mas va posar-nos davant del mirall. I va proposar una rectificació que havia de passar per un reajustament econòmic que ajudés a la recuperació. Ha estat el govern, el que ha difós la idea que s'havia estirat més el braç que la màniga i que calia racionalitzar la despesa pública per sostenir en el futur l'estat del benestar. Al govern li hauria estat més fàcil continuar amb el clientelisme que s'ha practicat aquests darrers anys, però no ho ha fet i, en difondre que les finances de la Generalitat no anaven bé, ha assenyalat que els límits de l'autonomia són de tot ordre. Són exògens perquè la gasiveria de l'estat constreny la capacitat financera del govern, però també són interns, perquè el model social català és car i, de vegades, ineficient. En l'època de Pujol es van assumir un munt de competències que estaven mal finançades, i amb el tripartit la despesa pública es va disparar perquè els tres grups són jacobins de mena. Defensen que l'administració cobreixi des dels serveis bàsics, cosa que està molt bé i és imprescindible, fins a les despeses de tota mena d'associacions i de festes majors.

La sobirania d'un país consisteix en la capacitat que té quant a l'organització política, econòmica, social i cultural, i quant a l'administració interior. En l'era de les interdependències, la capacitat d'autogovern no es pot avaluar tan sols per l'estructura administrativa. Per si un país està constituït com un estat o no. Tan sols cal pensar en el que està passant a Grècia, que és un estat independent des de fa anys i panys però que avui dia té molt limitat el marge de maniobra quant a la capacitat de decidir sobre el seu futur, sobretot econòmic. L'economia ha estat determinant sempre, almenys això és el que hem après dels grans teòrics del desenvolupament del capitalisme. Però des del moment en què va iniciar-se el segon procés de globalització, encara ho ha estat més. Per tant, disposar de la capacitat de decidir en aquest assumpte és molt important. Un exemple: què és el que ha permès que la llengua i la cultura catalanes pervisquessin malgrat la pressió espanyolitzadora? Deixant ara de banda un aspecte que ha estat determinant, que les classes populars no hagin abandonat mai el català com a llengua vehicular, el cert és que Catalunya hagi estat un país ric hi ha ajudat molt. I sobretot, que el catalanisme, que és el corrent polític central de la contemporaneïtat catalana, hagi estat el principal factor de modernització. Mentalment i econòmicament. La Catalunya cosmopolita i industrial és filla del catalanisme, agradi o no als que es pensen que la modernitat catalana és resultat de l'escola moderna o bé de quatre exposicions al CCCB.

Al cap d'una any de la gran manifestació del 10-J, ja sabem que només la sobiranització de Catalunya permetrà continuar la tradició modernitzadora que no s'hauria d'haver perdut mai. I segurament això és el que hauríem d'explicar als simpatitzants dels “indignats”. El nostre model social depèn, d'entrada, dels recursos disponibles. Per això cal no abandonar l'esperit rebel del 10-J i aquella part de la reivindicació del 19-J que no està dominada pels xarlatans de sempre.

Al cap d'un any de la sentència contra l'Estatut

El Punt - 27/06/2011 - Editorial

Un any després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, la determinació del país per avançar cap a un futur de plena realitat nacional està intacta, però és la confiança en la possibilitat d'arribar a una entesa amb Espanya el que ha fet aigües. Hem arribat fins aquest cul-de-sac després d'escoltar incomptables promeses que, una vegada més, han anat a parar al cubell de les escombraries i pel camí hem perdut també l'ocasió de bastir una estratègia conjunta dels partits amb representació al Parlament per anar a defensar plegats els nostres interessos a Madrid.

Demà farà un any que el Tribunal Constitucional va trinxar el que havien aprovat les Corts Espanyoles, el Parlament de Catalunya i el poble català a través d'un referèndum, i el balanç del que ha passat durant aquests dotze mesos ensorra qualsevol expectativa d'encaix satisfactori en un estat que ens menysprea i ens maltracta. El compromís del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, d'explorar vies alternatives per desenvolupar alguns aspectes de l'Estatut al marge de la sentència ha quedat en paper mullat. La llei per constituir els consells territorials de la justícia que havien de permetre desenvolupar un concepte descentralitzat del servei ha estat repetidament ajornada. El mateix ha passat amb la llei que havia de permetre l'ús del català a les institucions estatals. Cap dels traspassos pendents ha experimentat algun avenç significatiu i, fins i tot, alguns dels que ja s'havien aconseguit, com ara el de rodalies, són un maldecap per a l'actual govern de la Generalitat, que considera poc menys que una estafa les condicions del tracte. El context de crisi econòmica global i la inexorable política de retallades que s'ha imposat arreu han estat només una excusa immillorable per desatendre, com sempre, les justes demandes de Catalunya. L'espoli fiscal al qual està sotmès el nostre país és una evidència que la classe política espanyola admet sense embuts a porta tancada, però els interessos electorals impedeixen que també ho assumeixi de portes enfora. El PSOE ja no pot dissimular que voldria oblidar-se d'un Estatut que li va fer pagar un preu alt a les urnes, fins al punt de tirar per terra la majoria absoluta que Zapatero podia haver aconseguit en la seva segona legislatura. El trist paper d'un Tribunal deslegitimat que va tardar anys a posar-se d'acord per redactar la polèmica sentència, la demagògia del Partit Popular impulsor del recurs i els incompliments reiterats del PSOE, però, només han servit per carregar-nos de raons i per posar damunt la taula demandes més ambicioses com ara el concert econòmic.

Fills de la indignació, pares del canvi Una estrella a punt de començar a rodar

Diari Avui - 26/06/2011 - Jordi Panyella


En Pau, 24 anys, fill de Reus, enginyer tècnic de disseny, s'explica. Argumenta amb convenciment que el moviment a què està integrat des de mitjan mes de maig no és només l'expressió puntual i oportunista d'una queixa que ha anat arrelant entre els ciutadans fins a provocar una erupció, sinó que és una cosa molt més profunda. “Es tracta de decidir com afrontem la nostra societat i fer que la persona en sigui protagonista principal”, s'atreveix a resumir.

El seu argument satisfà el seu company d'indignació, l'Adrià –21 anys, fill de l'Hospitalet de Llobregat, que va deixar els estudis quan va acabar quart d'ESO– i per mostrar la seva aprovació, sense interrompre la conversa, alça els dos braços i mou les mans i els dits en l'aire. Tot és nou en el moviment dels “indignats”; des d'aquesta silenciosa forma d'aplaudir adoptada del llenguatge dels sords, fins a la manera de trobar-se i organitzar-se gent de procedència i ascendència tan diversa com en Pau i l'Adrià, fins a la manera de posar els fonaments per dur a la pràctica el vell somni de construir un món millor. I com que tot és nou, també ho ha estat la manera de mobilitzar els ciutadans a través de les anomenades xarxes socials i la manera com s'ha fet front a les crítiques que va rebre el moviment després de la concentració davant el Parlament de Catalunya. Només així s'explica l'èxit rotund de la manifestació de desenes i desenes de milers de persones de diumenge passat al centre de Barcelona.

En Pau i l'Adrià, però també en Pol, en Jordi i la Cristina, són només cinc dels integrants d'aquest moviment novíssim dels “indignats”, novíssims militants d'una causa que proclama la necessitat de girar el món com un mitjó. Són fills d'una generació que no podrà dir que havia somiat en una revolució, sinó que podrà explicar que la van viure en primera persona i a peu de carrer, o millor dit, a peu de plaça; on sinó es gesten les revoltes? I no prediquen només amb la paraula i amb el verb fàcil, sinó que tres d'ells ho fan amb una actitud vital encomiable, encara més en temps de crisi, ja que han deixat la feina per poder-se dedicar de ple al moviment. “Jo ho he deixat tot, el meu lloc de treball, la xicota i la família”, assegura en Pol que també ha abandonat el seu projecte de fer vacances a Chiapas. “Les meves vacances seran ara la marxa dels «indignats», des de Barcelona fins a Madrid”, explica no del tot convençut d'aguantar la caminada.

Contra l'individualisme


Tots cinc tenen en comú una cosa; fins a mitjan mes de maig passat, van ser víctimes de l'individualisme del qual tots ara reneguen i que apunten com una de les causes fonamentals del mals de la societat que denuncien. En Pau posa l'exemple de l'ambient que s'ha trobat a l'esplai de Reus amb el qual col·labora, on els nois i noies demostren poc compromís amb la cosa col·lectiva. De fet, són nens i nenes a qui l'oci dominant els ha acostumat a passar llargues estones sols davant l'ordinador o la consola.


Tots cinc estaven disconformes amb el món que els ha tocat viure, tots creien necessari introduir canvis en la manera d'organitzar-se i relacionar-se amb la gent, però cap d'ells no havia adquirit un compromís actiu en una militància concreta. “Jo anava al metro i pensava: «com és possible que a la gent ja li sembli bé tot el que està passant, com és possible que la gent no s'alci?»”, explica l'Adrià. Ell ja fa mesos que estava indignat, però a la vegada s'havia acomodat a una vida de feines fàcils en el món de l'hostaleria després de deixar d'estudiar un cop acabada l'ESO.


Tots estaven indignats abans del 15 de maig, però cap d'ells –i per motius diversos— no va fer el pas d'assistir a la manifestació que es va fer aquell dia a Barcelona convocada pel moviment Democràcia Real Ja i que va suposar l'inici de l'acampada. “Aquell dia jo treballava al supermercat de l'aeroport on estava empleat com a mosso de reposició de gènere i no vaig poder anar a la manifestació”, argumenta l'Adrià. Hi feia una jornada de 25 hores a la setmana cobrant 600 euros. “El 16 de maig el meu pare em va explicar que a la plaça Catalunya hi havia un grup de cent persones acampades protestant. Hi vaig anar, ho vaig veure i el divendres d'aquella setmana vaig trucar a la feina dient-los que ja no hi aniria més”, afegeix. Quan se li pregunta si els temps que corren estan per deixar anar una feina que ell mateix reconeix que no està mal pagada, no dubta ni un moment a respondre: “Els meus 600 euros no solucionen res, és molt més important la lluita que duem a terme que el fet que jo treballi o no”.


Amor a primera vista


Un procés semblant d'enamorament amb la causa dels “indignats” és el que va experimentar en Pau i en Pol. Així que van veure per primer cop la plaça de Catalunya i tota la moguda que s'hi anava coent van tenir clar que aquell era el seu lloc i la seva lluita. “Quan vaig dir al meu cap que plegava de la feina em va preguntar si tenia clar què estava fent en un moment tan complicat per trobar una feina”, explica en Pau. Aquest activista de la indignació havia aconseguit encadenar dos contractes al taller d'interiorisme on va anar a parar quan va acabar els seus estudis i tenia contracte fins a l'octubre. “A més necessitava els diners, perquè tot i la feina continuava necessitant l'ajuda dels meus pares per poder viure”, reconeix.


Però per en Pau i la resta del col·lectiu allò que importa no és el present sinó el futur que han començat a construir. “Quan vaig veure la plaça per primer cop vaig quedar fascinat, feia temps que esperava que la gent es mogués sense respondre a consignes de partits polítics ni d'organitzacions concretes”, afirma. En un primer moment en Pau va negociar amb el seu cap no anar a la feina a la tarda, però ràpidament es va implicar en el moviment fins a tenir clar que havia de dedicar-hi tot el seu temps. “A més, aprenc molt més a la plaça que a la feina treballant”, sentencia.

En Jordi, el més veterà del grup amb 31 anys, ha estat fins aquesta primavera una persona propera als moviments socials, però havia mantingut sempre una distància. “No estava hiperactiu, però sí sensibilitzat”, explica. L'espurna que el va acabar d'encendre va ser la casserolada que una solitària “indignada” va protagonitzar una nit al barri de Gràcia de Barcelona seguint la convocatòria de l'assemblea de la plaça de Catalunya. “Jo estava reunit a l'ateneu Roig de Gràcia, vaig sentir aquesta dona fent la casserolada i cridant la gent a mobilitzar–se i aleshores vaig tenir clar que havia de baixar a la plaça a veure què hi estava passant”, recorda ara aquest activista. Quan se li pregunta pel futur del moviment, en Jordi té clar que ara és el moment de “fer xarxa, portar la mobilització als barris i a tots els pobles”.


En Pau no s'atreveix a dir quin serà aquest futur. Sí que sembla tenir clar que el moviment no ha de caure en la deriva d'organitzar-se de cara a les futures eleccions al Congrés de Diputats, perquè un moviment que es reclama nou no pot caure en els vicis d'allò que es considera vell i caduc. “Estem investigant si hi ha un sistema diferent per organitzar la societat”, conclou. La revolució dels novíssims està en marxa. Tan nou és tot que fins i tot a ells els costa apuntar quin serà el resultat d'aquesta incipient investigació.


El moviment dels “indignats” ha donat mostra d'una gran creativitat. Exemple d'això és haver convertit una cosa tan simple com el mosaic de la plaça de Catalunya –una estrella dins un cercle– en el símbol de l'acampada, que ja té múltiples versions en pancartes, pàgines web o estampat en samarretes. La transposició de l'estrella en un logotip recorda el símbol del poble gitano, una roda de carro. I com els gitanos, els “indignats” aixecaran l'acampada per fer rodar la seva estrella.

“Som on érem abans d'iniciar la reforma de l'Estatut”

Diari Avui - 25/06/2011 - Odei A.-Etxearte


Carles Viver Pi-Sunyer analitza el procés estatutari coincidint que fa un any de la sentència del Tribunal Constitucional. Dirigeix l'Institut d'Estudis Autonòmics des del 2004 i és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Pompeu Fabra.




Fa un any el parer d'un tribunal es va imposar a la voluntat expressada pels catalans a les urnes. Hi va haver un xoc de legitimitats?
Malgrat que pot ser discutible des d'un punt de vista polític, en el nostre ordenament està previst que una norma, encara que hagi estat sotmesa a referèndum prèviament, pugui ser controlada pel Tribunal Constitucional. Des d'un punt de vista jurídic és així.



Durant la transició es va plantejar que la revisió del TC fos anterior al referèndum.
Va ser així durant un cert temps, estava previst a la llei orgànica del TC, però es va suprimir en una reforma posterior. Des del punt de vista pràctic, hi ha arguments a favor i en contra del control previ, perquè comporta situar el TC al bell mig del debat polític, malgrat que la posició del tribunal en pot resultar beneficiada. En tot cas, quan en un estat existeix una Constitució, és clar que totes les normes, incloent-hi els estatuts, estan sotmeses al control de constitucionalitat.



Vostè va intervenir en la redacció de l'Estatut i pensava que s'ajustava a la Constitució.
N'estava convençut, i després de llegir la sentència continuo estant-ne, malgrat que el meu convenciment no tingui cap transcendència ja que s'ha pronunciat el que jurídicament té l'última paraula. La sentència, al meu parer, és tècnicament deficient en molts aspectes. Ha devaluat la posició i les funcions constitucionals que fins ara el tribunal havia atribuït als estatuts d'autonomia. En molts àmbits pràcticament ha expulsat l'Estatut del bloc de la constitucionalitat, l'ha rebaixat al nivell de qualsevol llei orgànica, però amb l'agreujant que quan hi ha un conflicte entre l'Estatut i una llei orgànica, la sentència sempre fa cedir l'Estatut, com si les reserves estatutàries valguessin menys que les altres reserves de llei orgànica. Ha convertit gran part de l'Estatut en simples recomanacions polítiques que es fan a l'Estat, però no el vinculen jurídicament. Després, un cop reduït el paper de l'Estatut, la sentència desactiva totes les millores que el text estatutari introduïa.



Quines?

Les millores des del punt de vista de les competències (és a dir, del poder polític), del finançament (dels recursos econòmics de la Generalitat) i des del punt de vista identitari. La conseqüència final és que som on érem abans d'iniciar el procés de reforma estatutari, excepte en algun aspecte molt concret que afecta essencialment la llengua, i sobretot s'ha perdut l'expectativa que a través de la reforma de l'Estatut podíem millorar el nostre autogovern i el reconeixement de Catalunya com a nació diferenciada. A partir d'ara aquesta és una porta que s'ha tancat definitivament.



Hem anat enrere, doncs.
No. El que és paradoxal és que la sentència no ens deixa avançar però deixa la situació igual que estava abans d'iniciar-se la reforma estatutària.



En la qüestió de les competències, la Generalitat continua sent molt vulnerable a les invasions de l'Estat.
Estem exactament igual que estàvem. Les competències exclusives no són exclusives, l'Estat gaudeix d'una llibertat quasi total a l'hora de fixar l'abast de les bases i les competències executives no inclouen la potestat per dictar reglaments.



Ha valgut la pena reformar l'Estatut, aleshores?
Jo dec ser dels únics que defensen encara la necessitat de fer la reforma i la virtut gens menyspreable que ha tingut de posar sobre la taula el nivell migrat d'autogovern que teníem i que tenim. No tothom era conscient de la manca de poder polític i econòmic que patíem ni de la manca de reconeixement identitari. La sentència, que, insisteixo, deixa les coses com estaven, ha fet prendre consciència d'aquest fet. Amb un cost molt alt, certament, però és un cost que Catalunya sembla que sempre haurà de pagar per aconseguir qualsevol millora, i és evident que no podem renunciar sempre a proposar millores per evitar aquests costos.



Quina sortida hi ha, ara? La reforma de la Constitució?

Des del punt de vista jurídic, no n'hi ha cap altra, malgrat que és una via que a la pràctica sembla quasi impracticable i, a més, és arriscada. En tot cas, la Constitució actual, tal com la interpreta l'Estat amb l'acceptació del Tribunal Constitucional, al meu entendre no satisfà les aspiracions d'autogovern de Catalunya. Per assolir la millora de l'autogovern i del reconeixement nacional, hi ha diverses alternatives polítiques: la independència, el federalisme radical –en el sentit etimològic de la paraula, és a dir, plurinacional, asimètric i amb dret d'autodeterminació–, sistemes confederals... Totes aquestes opcions són molt complicades de portar a la pràctica, però cal tenir present que aquests canvis necessiten temps. Crec que és difícil avançar si no ens convencem que aquestes alternatives tenen un tram inicial comú i compartit i que convé que els que hi donen suport es convencin que cal transitar plegats.



El PP i el PSOE s'escuden en la Constitució per no obrir el debat sobre el model d'estat. Som en un cul-de-sac?
Tots els constitucionalistes diuen que aquesta prevenció a iniciar qualsevol reforma és una anomalia hispànica que debilita la pròpia Constitució. Crec que és fruit de la cultura política espanyola: la idea que les constitucions no es poden tocar perquè es debiliten, quan en realitat no és així. Les constitucions que funcionen millor són les que es modifiquen quan cal i es van adaptant a la realitat. Aquesta concepció ve del segle XIX, quan les constitucions no es reformaven, simplement quan arribava al poder un nou partit deixava d'aplicar la Constitució vigent i se'n dictava una de nova. Hi ha una espècie de terror entre els partits polítics espanyols a iniciar un procés de reforma constitucional.



Per què hi ha aquest pànic?
Es constata que va ser molt difícil trobar el consens per fer la Constitució del 1978, i que, per tant, no es pot començar a parlar d'una reforma si no hi ha la garantia que tindrem un consens tan ampli com el que es va assolir en aquell moment. Dit això, en el nostre cas cal tenir en compte una cosa.



Quina?
No estic gens segur que si ara s'obrís una reforma de la Constitució les comunitats autònomes en general i Catalunya en particular en sortissin beneficiades. El problema que hi ha a Espanya, i entenc que és un problema greu, és que la majoria dels catalans no compartim el diagnòstic sobre els problemes de l'Estat de les autonomies amb la gent de la resta de l'Estat que és partidària d'una reforma de la Constitució. Des de Catalunya, solem insistir que no tenim prou poder polític i econòmic ni prou reconeixement identitari. Però ells pensen que el problema és que s'han d'aclarir les competències estatals i que l'Estat ha de recuperar competències en matèries com ensenyament, urbanisme, sanitat, etc., i que la major part dels problemes de l'Estat de les autonomies se solucionarien reduint les administracions autonòmiques i reforçant la coordinació. No compartim el diagnòstic i, per tant, difícilment podem compartir les prescripcions mèdiques.



Si no hi ha entesa, és possible que l'única via sigui la unilateral? Vostè parlava abans de la via independentista, la federal i la confederal. Catalunya ha de decidir per si mateixa?
L'entesa és efectivament molt complicada. Per això possiblement la via unilateral està adquirint cada cop més força i s'accepta amb més naturalitat. Malgrat que totes les opcions requeriran espais de consens. En tot cas, reitero que ara és molt important l'entesa interna, a Catalunya, per avançar conjuntament fins on sigui possible.



Podria concretar algun d'aquests primers passos a emprendre?
Això correspon anar-ho fixant als partits i altres organitzacions socials. El que sí que voldria destacar és que totes aquestes opcions de canvi no són incompatibles amb intentar treure el màxim partit possible a l'Estatut vigent, amb exigir el seu desplegament màxim i que l'Estat dicti les lleis en aquelles matèries que la sentència va dir que no podia regular l'Estatut però sí una llei estatal. Per exemple, la reforma de la llei orgànica del poder judicial per introduir el Consell de Justícia de Catalunya. De vegades es fan plantejaments molt simplistes i poc realistes. El fet de considerar que l'Estatut interpretat d'aquesta manera no és suficient no vol dir que no s'hagi d'intentar desenvolupar-lo al màxim. Es vulgui o no, és vigent, i temo que ho estarà bastant de temps. Això no és incompatible amb proposar millores com la del pacte fiscal.



Madrid no ho posa fàcil. El desplegament és lent i costós.
Això és un fet incontestable. Però s'ha d'insistir mentre es van fent passes per propiciar canvis més profunds.



La sentència va agitar una discussió sobre l'encaix de Catalunya a Espanya que ja s'ha silenciat. S'ha perdut una oportunitat per al debat?
Les urgències polítiques passen al davant. La crisi sembla que ha ocupat tot l'escenari. Tanmateix, el problema de l'encaix o el desencaix de Catalunya està sempre subjacent. El tema de la distribució territorial del poder incideix en les mesures adoptades per combatre la crisi, i aquesta incideix en l'Estat de les autonomies. De fet, des de l'Estat s'està aprofitant la crisi per recentralitzar no solament el poder polític sinó també l'administratiu. El debat és més viu del que sembla.


Al marge de la impugnació d'algunes lleis, encara no hem patit directament els efectes de la sentència del TC.
És que, com he dit abans, des de la perspectiva jurídica, llevat d'aquests casos concrets i certament importants relatius a la llengua, les conseqüències de la sentència es noten més per defecte que de manera positiva: no hem aconseguit avançar, hem quedat igual que estàvem. Políticament els efectes són diferents, ja que des d'aquesta perspectiva s'observa una radicalització més gran de les posicions.

Hessel

Diari Avui - 22/06/2011 - Alfred Bosch

Pare intel·lectual dels “indignats”, has renunciat a la violència com a mètode de protesta i has condemnat els fets del Parlament de Catalunya. No podia ser altrament. Havent lluitat a la resistència francesa, capturat pels nazis, enviat al camp de concentració de Buchenwald, torturat i a punt de ser executat més d'un cop, havent passat per tot això, no pots ni imaginar que la violència porti enlloc. Saps què vol dir el feixisme i què vol dir la privació de llibertat millor que cap dels teus admiradors joves.

Aquella joventut traumàtica va passar, i després t'has dedicat als drets humans, a la cooperació i a fer d'ambaixador vitalici –associat sempre a les causes nobles–. Des de la talaia dels teus noranta-i-tants anys vas contemplar el món que estàvem construint, i no et va agradar; així que vas donar suport a un moviment alternatiu, Europe Écologie, que et va dur al costat dels incombustibles Cohn-Bendit i José Bové. I vas escriure, quasi centenari, el llibre que ha fet la volta al món: Indigneu-vos.

Entre els motius d'indignació assenyales l'abisme entre pobres i rics, el tracte als immigrants, els atemptats contra el medi ambient, la pèrdua de llibertats, la causa palestina... I crides a una insurrecció pacífica per canviar les coses. La crítica més forta que vas rebre era que la indignació per ella sola no canviava res, així que has fet el que tocava; un segon llibre que es diu Comprometeu-vos. Gràcies. Ara només cal que la gent se'l llegeixi, segur que ens ajudaria a entendre coses i avançar.

Declaració d'amor de Rosell a Florentino

E-notícies - 19/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell és d'aquests catalans amb un nivell d'autoodi tan gran, tan profundament arrelat, que viu la submissió amb la mateixa naturalitat que vesteix camisa i corbata. És com l'esclau que està tan orgullós de la seva condició que quan algú li recorda que hi ha principis bàsics anomenats autoestima, llibertat o dignitat gairebé s'ofèn. Per aquesta raó, quan fa un congrés de penyes, imposa la llengua espanyola i vulnera els estatuts del Barça, que en el seu article 6è diuen que "la llengua pròpia del FC Barcelona és el català i, com a tal, és la que s'utilitza de manera normal i preferent en totes les activitats del Club". Però la mostra més recent d'autoinferiorització ens l'ha donat la seva declaració institucional del passat 16 de juny quan, després de les injúries del Real Madrid, entre les quals les acusacions de dopatge i de manipulacions arbitrals, Rosell s'ha limitat a fer el ploricó amb frases infantívoles com aquestes: "Si els límits de l'esportivitat es tornen a ultrapassar, estarem obligats a trencar les nostres relacions institucionals, fet que no desitgem de cap manera"; "Florentino Pérez s'hi ha vist arrossegat, però ell és el màxim responsable de l'entitat"; "El president del Real Madrid té l'oportunitat de tornar a reconduir les nostres relacions, dintre i fora del camp"; "Nosaltres volem donar-li una segona oportunitat".

El principal problema del submís és que ningú no se'l pren seriosament. Començant per ell mateix. La prova la tenim en la resposta displicent i burleta del Real Madrid: "El Real Madrid lamenta les desafortunades manifestacions del president del FC Barcelona, que entén que són motivades per la pressió que pateix la seva junta directiva per part d'un determinat i proper entorn mediàtic que reclama una actitud d'agressivitat cap al nostre club". I és que es veu d'una hora lluny que Rosell ha fet les declaracions a contracor, obligat pel compromís que va adquirir en el seu moment. Ell no volia fer-les ni aleshores ni ara, i encara menys prendre cap mesura, i, per tant, va aprofitar els darrers partits de lliga i de la Champions per fugir d'estudi fins que, ateses les expectatives de la premsa, no ha tingut més remei que dir-hi alguna cosa. Però el Madrid el coneix molt bé i sap que és un simple tributari dels poders fàctics que el van empènyer a la presidència i que mai no posarà en perill els seus negocis per defensar el Barça. Recordem, en aquest sentit, els vincles entre Rosell i Florentino i la intervenció de Rosell en el traspàs de Figo al Madrid. Deu ser per això que Rosell disculpa els atacs rebuts dient que, pobret Florentino, "s'hi ha vist arrossegat". En realitat, Rosell està suplicant al president del Madrid que no el posi més en evidència, que no faci o digui coses que deixin al descobert la seva immensa impotència. Si fa no fa, com l'esclau català que prega a l'amo espanyol que no es rabegi tant amb ell davant dels altres esclaus. Encara que només sigui per guardar les aparences.

Tanmateix, el pes més feixuc que Rosell porta a la motxilla no és aquest, sinó el fet indiscutible que la política esportiva de la junta blaugrana anterior va ser tan esplèndida que no ha pogut fer-hi cap canvi. Ni tan sols canviar les moquetes. Només les fotos de sobretaula als despatxos i, tal vegada en alguna paret, posar-hi la del rei d'Espanya. Rosell sap que és Laporta qui treu el club del pou econòmic on l'havien llançat els gestors anteriors i és també Laporta qui, contra el parer de Rosell, lliura les regnes del primer equip a Pep Guardiola. I, és clar, quan el teu antecessor ha fet les coses bé només tens dues opcions: o reconèixer humilment el seu encert o iniciar un procés d'enderroc, que és el que està fent Rosell: publicitat a la samarreta, expulsió d'Unicef de la seva part frontal i desplaçament a l'alçada del cul, contracte comercial amb una dictadura islàmica encarnadora de valors oposats als d'Unicef, dinamitació de les seccions del club, incompliment del compromís electoral de mantenir-les i de potenciar-les i vulneració dels estatuts -les seccions hi estan protegides- en virtut dels quals cap junta directiva no pot prendre decisions unilaterals d'aquesta transcendència.

El procés de descatalanització del Barça va començar amb l'elecció de Sandro Rosell com a president i, per tant, n'haurem de continuar parlant. Però la mostra més fefaent de la seva autèntica personalitat la vam tenir el dia de la famosa assemblea de compromissaris, l'octubre de 2010, quan ell i la seva junta van decidir embrutar la història del Barça proposant una acció judicial contra la directiva anterior encapçalada per Joan Laporta. Aquell dia, després d'haver persuadit els compromissaris per aconseguir-ne el vot afirmatiu, Rosell i vuit directius més, amb una exhibició de cinisme i covardia, van votar en blanc. És la praxi del qui no fa mai res a cara descoberta.

En català

Diari Avui - 31/06/2011 - Isabel Clara-Simó

No sé si a vosaltres us passa el mateix, però el cas és que La Vanguardia en català no sols no sorprèn sinó que et fa l'efecte que l'has vist tota la vida en català. Sóc lectora d'aquest diari d'ençà que vaig aprendre a llegir i he vist les giragonses que ha patit en cada circumstància política, però allò que, tan acalorats, dèiem en les nostres precàries assemblees, que era imprescindible “llegir què diu Kissinger en català”, ara –i gràcies a l'AVUI, que literalment ens va ensenyar a llegir el nivell mitjà i quotidià de la llengua–, resulta que el català s'adiu al poderós rotatiu com si l'hagués fet servir tota la vida. Eureka.

Hi ha, altrament, un programa de cultura que té una clara mentalitat espanyolista, uns referents espanyols i, en definitiva, un univers de discurs rotundament espanyol. Tanmateix, vulguis que no, el programa és en català. Fa pocs anys hauria estat impensable. Recordem que Salvador Espriu, quan era innegable que era un dels poetes més interessants del món i que, a sobre, havia esdevingut, potser malgrat ell mateix, un símbol de la catalanitat, va ser bescantat, silenciat i (ai, las!) menyspreat.

He assistit a múltiples debats universitaris, alguns d'abstruses especialitats, i sempre he sentit els ponents, amb rares excepcions, en català.

I ara acabo de veure un prodigi d'homenatge a la sardana, que han construït dos savis: Cesc Gelabert i Perejaume, tot transformant una expressió popular tan clàssica i ritualitzada com la dansa per excel·lència, i han aconseguit un espectacle, La muntanya al teu voltant, que inaugurava el Grec d'enguany, que és tan renovador, tan avantguardista i tan trencador, que hauria meravellat un novaiorquès o un berlinès.

Estic dient, amb tot això, que el català, i el país, estan en una magnífica situació? No, no: tenen problemes tan greus que ens hem d'afanyar a impedir la seva mort. Però també dic que hem avançat, que hem avançat moltíssim i que la llengua ha penetrat en nous àmbits abans vedats. Ja ho diuen els sociolingüistes: un catalanista només sent espanyol pel carrer; un espanyolista només hi sent català. Percebem el que esperem percebre, ja se sap. O ho hauríem de saber.

Indignació contra la política segrestada

El Punt - 21/06/2011 - Editorial

L'èxit de les manifestacions pacífiques convocades diumenge ha donat un nou impuls al moviment dels “indignats”, que ha sabut reconduir adequadament els esclats de violència viscuts la setmana passada al parc de la Ciutadella i ha situat la pilota a la teulada de la classe política. El moviment, que no es rebel·la només contra les injustícies del sistema sinó també contra les etiquetes que des de l'exterior se li volen adjudicar, va aconseguir concentrar desenes de milers de persones que van desfilar de manera modèlica per la capital catalana, amb una capacitat organitzativa i una demostració de seny que ahir fins i tot van merèixer la felicitació pública del conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig.

La concentració, similar a les viscudes de manera simultània a cinquanta ciutats del conjunt de l'Estat, va transcórrer sense cap pancarta ni cap consigna polítiques homologables a les que estan representades a la cambra baixa. Tot un símbol del cràter que s'ha obert els darrers anys entre els ciutadans i els polítics que els governen. Els “indignats” no s'identifiquen amb els polítics però són justament aquests els destinataris principals de la seva insatisfacció. Ahir ja es van poder sentir les primeres declaracions d'autocrítica entre diputats i diputades, que per fi admeten que és necessari escoltar la veu del carrer, però la primera lliçó que cal extreure del que està passant és, precisament, que ja no valen només les declaracions de bones intencions. Massa vegades la gent s'ha sentit traïda pels governants que asseguraven que havien entès el missatge. Els mateixos governants que apel·len a la participació ciutadana durant les campanyes electorals i tot seguit es mostren incapaços d'aprofitar la revolució de les noves tecnologies per incorporar a la vida parlamentària nous canals de recollida de propostes. Els mateixos que es neguen a corregir el rumb de les promeses incomplertes i que bloquegen la possibilitat de legislar a favor dels més castigats per la crisi. En aquest sentit, resulta escandalós que hagin quedat en via morta les iniciatives parlamentàries que pretenien modificar la llei hipotecària per tal que, en cas d'impagament, el deute quedés liquidat amb el lliurament de l'habitatge. I també ho és la presència a les llistes electorals de persones imputades en casos de corrupció. Efectivament, la pilota és a la teulada dels que hem votat perquè ens manin, i les seves decisions no es poden deixar en mans d'eines tan poc democràtiques com aquests mercats financers que, tal com ha admès el portaveu del govern català a Madrid, Josep Antoni Duran i Lleida, tenen segrestada la política.

'Indignats' i sistema: el diàleg continua

Diari Ara - 20/06/2011 - Carles Capdevila

El 16 de maig vaig escriure: "Jo m'apuntaria la data d'ahir, 15-M, per si de cas vam veure néixer alguna cosa". El 21 de maig, sota el títol "Potser queda en no res, però és alguna cosa", vaig afegir: "Sis dies després, la criatura batejada com a indignació ja ha decebut els primers intents de desacreditar el moviment amb etiquetes fàcils". Aquesta ha estat la tònica del primer mes de vida d'un corrent estrany i incòmode, que ho té difícil per organitzar-se, que està sotmès a pressions diverses, que té contradiccions evidents, que acumula més simpatia per les raons de fons que pel lideratge a les places i que es mou molt bé en les tàctiques d'acció i reacció. Quan patia el moment de màxim desgast i cansament, un desallotjament violent li va donar nova energia. Pel mateix preu allò va crispar alguns membres amb ganes de gresca i va provocar l'error del Parlament, que va suposar un moment de descrèdit massiu. Però, un cop més, els que van optar per la criminalització exagerada i generalitzada, sense matisos, oblidant els motius de fons, no van tenir en compte que la partida psicològica seguia. Aquest moviment dialoga amb ell i amb el que es diu d'ell, i sobreviu. Podem posar-nos crítics i dir que és fràgil, populista, que no ofereix solucions màgiques i que no sap on va. És cert, però en això està ben igual que el sistema: per això els toca viure en parella. (Continuarà.)

La CUP ens regenera

Diari Ara - 20/06/2011 - Sebastià Alzamora

A les eleccions d'ara fa un mes l'independentisme català, sempre tan dinàmic i tan refractari a la rutina, va tenir a gala enfonsar-se, que és una cosa que l'independentisme català ja fa de tant en tant. Els resultats són més que coneguts: Esquerra es va pegar una castanya de pronòstic reservat, Reagrupament es va evaporar com un glaçonet damunt l'asfalt del migdia i Solidaritat, per dir-ho de manera lírica, no va alçar un gat per la cua. Tota la Gàl·lia, doncs, està ocupada per les hordes convergents monocolors. Tota? No! La Candidatura d'Unitat Popular, més coneguda per les sigles CUP, va donar la grata sorpresa i va protagonitzar algunes de les poques alegries que va tenir el sobiranisme en aquests comicis municipals.

 

Per si algú no n'està al corrent, recordarem que la CUP, segons definició pròpia, és una organització política que s'articula en assemblees municipals i que treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. Que no és poca cosa, com es pot veure. Ara com ara, no deu haver-hi res a l'esquerra de la CUP a tot Catalunya, i no cal dir que és més independentista, ecologista, feminista i assembleària que ningú. El 22 de maig va multiplicar els seus resultats i, per tant, la seva presència a molts municipis i als consells comarcals. Enhorabona, doncs.

Ara, el senyor Xavier Monge, que va ser candidat a alcalde per la CUP de Barcelona, ha tractat el president de la Generalitat de macarra (sic). Ho va fer amb un tuit en el qual valorava les declaracions de Mas a propòsit del setge al Parlament que van perpetrar els indignats dimecres passat. Les paraules de Mas van merèixer al susdit senyor Monge expressions com "Està fet tot un macarra el senyor molt honorable" (sic, de nou), i "Ja sembla de Voces contra el Terrorisme el neocon de Mattel aquest", que en efecte denoten una certa animositat. Tot i que Mas no és l'únic a rebre: a Felip Puig el va qualificar de "conseller violent i prevaricador", i a Duran i Lleida el va titllar de ser "ultracatòlic, xenòfob i homòfob". Déu n'hi do, però de tota manera la palma se l'endú el macarra (sic, un altre cop) d'Artur Mas, un terme que, segons la RAE, significa "persona agressiva i xulesca", i també "home que trafica amb dones públiques".

 

La gent de la CUP, sens dubte, sap millor que ningú que les crítiques dels seus detractors acostumen a acusar-los de viure instal·lats en l'antipolítica i en una síndrome aguda de Peter Pan que els impedeix actuar i fer política com a persones adultes. Les efusions del senyor Monge a expenses de membres del Govern i del president de la Generalitat (que, per altra banda, es poden i s'han de sotmetre a crítica: en aquest diari, sense anar més lluny, es fa sovint) només fan que donar la raó a aquestes crítiques contra la CUP. No sé què hi dirà l'assemblea, però no sembla l'actitud més recomanable per a qui diu (sí, la CUP també) que vol regenerar la política. Anem bé, per arribar a Sants.

En caída libre

La Vanguardia - 15/06/2011 - José Antich

Sinceramente, siempre pensé que después de la tropelía que cometieron los miembros del Tribunal Constitucional (TC) con el Estatut d’Autonomia y del sonrojo que supuso que hicieran pasar como argumentos jurídicos lo que eran simple y llanamente posiciones políticas del PSOE y del PP para desvirtuar el texto aprobado en referéndum por el pueblo de Catalunya, su nivel de descrédito había tocado techo. Pero, de alguna manera, estaba equivocado.

 

El último movimiento táctico de tres magistrados presentando la dimisión porque su mandato había finalizado el pasado mes de noviembre y del presidente rechazándolas haciendo uso de sus competencias es impropio de un tribunal sobre el que recae la interpretación de toda la arquitectura constitucional. A ello se añaden dos circunstancias más: un miembro del TC, Roberto García-Calvo, falleció en el 2008 y los partidos no han sido capaces de ponerse de acuerdo en su sustitución y aquí no ha pasado nada. Segundo, ¿puede un vicepresidente del TC decir en su carta de renuncia que hace tiempo que tiene la sensación de “formar parte de un tribunal secuestrado” y no suceder absolutamente nada?

 

No sé si la renovación de los miembros del Constitucional se producirá antes de las elecciones generales o una vez hayan pasado estas. Tampoco parecen creíbles los pronunciamientos de PSOE y PP reprochándose mutuamente el bloqueo de las negociaciones aun aceptando que los dos partidos tienen gran parte de culpa. Alguien ha sugerido que quizás lo que debería cambiarse es el sistema de elección de sus miembros y que estos, para ganar independencia, tuvieran el cargo de manera vitalicia, como en Estados Unidos. Es una fórmula, pero lo que debe terminar de forma urgente es la politización del tribunal.

Un cavall de Troia anomenat Sandro Rosell

El Singular Digital - 14/06/2011 - Víctor Alexandre

Sandro Rosell està condemnat a sortir del Barça per la porta de servei. Ho farà més tard o més d’hora, però ho farà. I la prova és que cada cop són més els socis que s’adonen del greu error que van cometre votant-lo i de la vergonya que ell i la seva directiva els estan fent passar. Rosell, per tant, haurà aconseguit formar part de la història del FC Barcelona, que és el que volia, però en qualitat de botxí. Ja se n’ha parlat força del seu menyspreu a la llengua catalana en el Congrés de Penyes o del significat del seu primer viatge, en accedir al càrrec, per agenollar-se davant Guillermo Fernández Vara, president de la Junta d’Extremadura, i demanar-li perdó perquè Joan Laporta, quan Vara va titllar aquest d’“excloent” per ser independentista, li va contestar –en una conversa privada!– que deixés en pau Catalunya i que es preocupés dels extremenys. Pel que fa a la retirada de la insígnia d’honor a Johan Cruyff, es tracta d’un fet tan barroer i mal educat que es desqualifica per si mateix. Després, com sabem, han vingut altres accions, com ara deixar sol Pep Guardiola davant els atacs del Real Madrid, embrutar la samarreta amb l’anunci d’una dictadura islàmica tot desplaçant al darrere el logo d’Unicef fins a situar-lo gairebé a l’alçada del cul o empetitir la bandera de Catalunya fins a convertir-la en una mena de defecació de mosca al clatell dels jugadors.

 

El darrer episodi d’aquest enfilall de barbaritats ha estat l’atac frontal a les seccions del club, no pas amb retallades pressupostàries, cosa acceptable, sinó amb eliminacions i pseudoeliminacions expeditives. Expeditives i arbitràries, ja que Rosell i la seva junta han pres aquesta decisió de manera unilateral i menyspreant l’Assemblea General, que és l’òrgan suprem de govern del club. Això sol ja és gravíssim i mereixeria una moció de censura, però encara ho és més que l’execució d’aquesta arbitrarietat suposa un incompliment dels compromisos adquirits per Rosell a l’hora d’assumir la presidència del Barça i que els altres candidats, Agustí Benedito, Jaume Ferrer i Marc Ingla, així com les seccions no professionals del club, li retreuen. Aquestes seccions han elaborat un manifest que reprodueix les paraules textuals del compromís:

 

1) “La voluntat de potenciar al màxim la vocació poliesportiva del club és una ferma convicció de la nostra candidatura. Creiem fermament que aquesta potenciació passa per una socialització de les seccions, per fomentar tant la millora de les seccions professionals com les de les seccions no professionals, per l’aplicació de plans específics i per dotar a les seccions professionals d’una entitat pròpia que potenciï la seva autonomia i autogestió. Per fer-ho es comptarà amb un director general de seccions. Es realitzarà una feina exhaustiva per dotar de les instal•lacions adequades a les diverses seccions.”

 

2) “Les finalitats del club són, principalment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol, així com del basquetbol, handbol, hoquei sobre patins, hoquei sobre gel, patinatge artístic sobre gel, atletisme, basquetbol per a minusvàlids físics, beisbol, futbol sala, rugbi, voleibol i ciclisme.” I el 16 d’octubre de 2010 refermava el seu “formidable compromís amb l’esport no professional i amb les nou seccions que el representen dins el club” així com el propòsit de “seguir mantenint els nostres equips en les competicions de màxim nivell i com a referents en l’àmbit nacional.”

 

Doncs bé, les mesures adoptades, que inclouen la supressió del beisbol, una secció amb més de setanta anys d’història, suposaran un estalvi de només dos milions d’euros en un pressupost que n’ultrapassa els quatre-cents. “És una fita imprescindible i irrenunciable d’aquesta junta reduir la despesa”, ha dit Javier Faus, vicepresident econòmic del Barça. Faus, és clar, parla com si el Barça fos una empresa. Per això la junta a la qual pertany actua com si el club que dirigeixen fos un negoci de mitjons, de pneumàtics o de botifarres l’única finalitat del qual consistís a tenir superàvit i no pas allò que veritablement és: una entitat esportiva sense afany de lucre amb gairebé 175.000 socis. Rosell, Faus i companyia obliden que el capital del Barça són els valors intangibles que el singularitzen i les emocions que genera. I una part d’aquests valors i d’aquestes emocions la constitueixen les diferents seccions professionals i no professionals que el fan únic al món. Per això el Barça és més que un club, perquè renuncia a uns guanys en benefici d’uns valors sense els quals es convertiria en un club com n’hi ha milers al planeta.

 

Rosell i la seva directiva neocon, per tant, en qualitat de cavall de Troia, han traspassat una línia que els marcarà per sempre. Han menyspreat la identitat i la història del Barça i, mancats de la sensibilitat necessària per gestionar-la, l’estan desvirtuant i degradant per moments. La seva irrupció recorda, en certa manera, l’adquisició, ara fa un quart de segle, dels grans estudis de Hollywood –Columbia, Metro, Universal, Warner, Fox, Paramount...–, per part de firmes glacials i alienes al món cinematogràfic com Coca-Cola, Sony, General Electrics o Viacom i la mort consegüent de la fàbrica de somnis. Els impulsors d’aquella fàbrica, els germans Warner, Samuel Goldwin, Irving Thalberg, Harry Cohn, Louis B. Mayer o David O. Selznick tenien molts defectes, però, sense deixar de ser magnats, eren també uns bojos romàntics que estimaven el cinema i que van produir pel•lícules meravelloses que avui admirem com autèntiques obres mestres. La diferència entre ells i els gestors actuals és que mentre els primers eren passionals els segons són incapaços d’emocionar-se per res que no sigui un superàvit. Per això, mancats de talent i de sensibilitat per somiar, ens avorreixen mortalment amb centenars de segones i terceres versions, tan infectes com inútils, de les grans obres del cinema. El Barça d’avui és a les mans d’aquesta mena de gent, gent com Sandro Rosell i Javier Faus, que estan despullant el club i que només parlen de diners fins i tot per refregar-nos que “l’impacte de guanyar la Champions els ha suposat obtenir quatre milions d’euros menys de beneficis dels previstos en el pressupost”.

"Los ciudadanos debemos tomar las riendas"

La Vanguardia - 15/06/2011 - Ima Sanchís

Revolución ejemplar

La crisis financiera islandesa llevó al país a la bancarrota. A finales del 2008 su deuda bancaria equivalía a varias veces su PIB. El Parlamento propuso que la pagaran las familias con una cuota mensual durante los próximos 15 años al 5,5% de interés. Pero el pueblo dijo no y decidió juzgar a los responsables de la crisis: varios banqueros y ejecutivos fueron detenidos y acaba de empezar el juicio al ex primer ministro, Geir H. Haarde. El pueblo se ha organizado mediante asambleas y está modificando la Constitución. “Ha sido una revolución contra el poder político-financiero neoliberal que nos ha conducido a la crisis”, dice Gunnar. Su documental Maybe I should have cuenta los hechos.

Un día estaba sentado delante de la tele escuchando como los políticos negaban la crisis... Me entraron ganas de tirar dardos contra la pantalla, pero en lugar de eso creé el Foro Abierto Cívico.

Pues tiene que estar orgulloso de lo que han logrado.

Hemos hecho dimitir al Gobierno al completo y se han nacionalizado los principales bancos. Por votación popular, nos negamos a pagar la deuda que estos contrajeron con Gran Bretaña y Holanda a causa de su execrable política financiera. Y estamos juzgando al primer ministro que permitió el desastre.

Son ejemplo en el mundo.

Hemos pagado un alto precio: nuestras instituciones nos han decepcionado, los banqueros nos han robado y el Gobierno los ha apoyado. Hemos descubierto que su avaricia, corrupción y nepotismo no tiene límites. Llevaron al país a la bancarrota.

Y usted lo ha contado en una película.

En el 2008 creía que vivía en el país menos corrupto del mundo, en armonía con el Gobierno y los bancos... Trabajaba en marketing y dirigía teatro. Compré un apartamento de 60 m2 con la ayuda de mi banco y un coche con un crédito en divisa extranjera.

Pero el sistema se colapsó.

Yo, como muchísimos islandeses, tuve que devolver el coche y, encima, debo dinero porque la corona bajó en picado. Me subieron el precio de la hipoteca, que ya no puedo pagar. Me quedé en la indigencia y por primera vez salí a la calle a protestar.

De perdidos, al río.

La corona islandesa perdido un 58% de su valor, la inflación se disparó hasta el 19%, la economía se contrajo un 7% (2009) y sufrimos la emigración más grande desde 1887. Decidí averiguar lo sucedido haciendo un documental.

¿Por dónde empezó?

Lo que pasó en Islandia entre el 2003 y el 2008 es que el Gobierno concedió poder total a los financieros, que usaron el favor político para hacerse ricos. Los bancos fueron nacionalizados, pero el dinero de los ricos desapareció... Así que decidí seguir al dinero: viajé a Londres, Guernsey, Luxemburgo y Road Town, las Islas Vírgenes.

¿Qué halló?

Corrupción. Hasta entonces no había oído hablar de Tórtola, Islas Vírgenes británicas, con 30.000 habitantes y 620.000 empresas registradas; muchas islandesas.

Entiendo.

Mientras países como el Reino Unido, Estados Unidos o Islandia permitan que compañías que operan en sus países puedan registrarse en islas como Tórtola, las Caimán o incluso Luxemburgo, expresamente para no pagar impuestos, entonces no cambiará nada.

Cierto.

Estas empresas usan los servicios que los países otorgan a la ciudadanía, pero desaparecen a la hora de pagar impuestos. Toda la gente que había estado jugando en bolsa a lo grande (muchos de ellos con información privilegiada) se llevó el dinero y dejó las deudas. Nada de eso sería posible si la sociedad protestara y pidiera cambios.

¿Qué ha averiguado de la conexión entre política y negocio?

Es absoluta, y los políticos deberían estar fuera del negocio. En todo el mundo los bancos funcionan por amiguismo y nepotismo; no hay tasas para los amigos.

Nos han dicho que si no rescatábamos a los bancos nos hundíamos con ellos.

Eso es lo que dicen los bancos, que no podemos vivir sin ellos, pero podemos; nosotros lo hemos demostrado. Todos esos intereses que nos cobran no tienen sentido; yo quiero pagar para mejorar la sociedad, no para que se enriquezcan los bancos. Cuando hay una crisis se recorta la sanidad, las pensiones, la educación... ¿Por qué no recortamos el dinero del que se nutren los bancos? Este sistema se ha hundido, necesitamos un cambio.

¿Cómo perfilaría ese cambio?

Es difícil decirlo en pocas palabras, pero los bancos no deberían jugar en bolsa con nuestro dinero, y debemos cortar las relaciones entre la política y los negocios.

El descontento es general.

Fíjese que los banqueros, los que han provocado la crisis, siguen estando al cargo de los bancos; nadie ha dimitido. ¿No deberían ser otros los que gestionen la salida de la crisis?

Reclamamos el Estado de bienestar, pero nos dicen que ya no es posible.

Debemos tener casa, sanidad, educación y trabajo; para eso pagamos impuestos, para eso están los políticos... Pero para el poder financiero que gobierna el mundo lo importante son los beneficios y no las personas. Los ciudadanos debemos tomar las riendas.

¿Qué futuro vislumbra?

La clase media es la que trabaja y paga impuestos y, pese a ello, sigue admirando e imitando a los ricos, que se llevan el dinero a paraísos fiscales. Hay que admirar a las personas por lo que tienen dentro y no fuera. Y no tiene sentido que un futbolista gane mil veces más que una persona que cuida de un anciano; es ridículo. Podría ganar cien veces más, pero mil… Deberíamos cuidar los unos de los otros.

La tendencia es recortar sanidad, educación y atención a los más necesitados.

Hay que poner a las personas por encima de los beneficios. Y nosotros, los ciudadanos de clase media, tenemos mucho más poder del que creemos: ponemos y quitamos gobiernos; responsabilicémonos.

Per a què?

Diari Avui - 14/06/2011 - Isabel Clara-Simó

Us en recordeu, de la Guerra del Golf del 2003? Us en recordeu, del “No a la guerra”, tumultuós i, al capdavall, inútil? I quin és el balanç? S'hi van gastar un bilió d'euros, hi van morir un milió de persones, van penjar en la forca Saddam Hussein, van haver de controlar el territori i a hores d'ara la democràcia de la zona és purament formal, les destrosses incalculables i el terrorisme no ha retrocedit ni un pas. Són, però, ara més rics els Estats Units? El seu control sobre el petroli ha significat més benestar per a aquell vast i complex país o han travessat una crisi propiciada precisament pels únics beneficiaris de la il·legal i contraproduent guerra?

 

Alguns diran que ves, una antinord-americana, puaf! Perquè els esperits primaris abunden qui-sap-lo. Admiro moltes coses dels Estats Units: per exemple la literatura. Però, i l'assassinat de Ben Laden? De què serveix? El famós discurset que ara les llars nord-americanes podran dormir més tranquil·les, se'l creu algú?

 

I ara qüestions menors: de què ha servit la càrrega policial a la plaça de Catalunya de Barcelona? Hi estan menys indignats? El conseller del ram, senyor Felip Puig, és ara més poderós, més prestigiós? S'ha resolt alguna cosa, per menor que sigui?

 

I el Berlusconi de València, senyor Camps, tan ufanós de guanyar a les controlades urnes malgrat les corrupcions sabudes i consentides i l'indignant tancament de TV3? Es pensa que, al capdavall, no haurà de pagar la factura? Perquè si no l'ha de pagar, ja podem preguntar als amics musulmans com es fa una revolució, que nosaltres no en sabem.

 

I els xenòfobs? Saben llegir la realitat? Saben per què els pobles musulmans s'han aixecat contar els tirans? Jo els ho diré: per no haver d'emigrar, per no passar més fam, més malaltia, més opressió. Ho entenen?

 

De què han servit les majúscules gesticulacions contra el País Basc, acusant tothom d'etarra? Mireu la realitat, que és tossuda.

 

I arraconar la llengua pròpia al País Valencià? Us penseu que heu guanyat? Llegiu, llegiu Maquiavel: ara el poble valencià ja té una causa pròpia a defensar.

 

I és que hi ha molt burros al món. Oh, i tant!

Encara trobem necessari el Constitucional?

Diari Avui - 15/06/2011 - Enric Serra

De les principals virtuts que cal esperar d'un tribunal constitucional, difícilment en trobarem cap que coincideixi amb les del TC espanyol. Aquesta mancança s'ha d'atribuir al nefast sistema de designació dels seus magistrats, basat en els pactes i els equilibris de les forces parlamentàries, bàsicament del PSOE i del PP. En primer lloc, aquest sistema de composició provoca que cada un dels designats respongui a un patró ideològic i que actuï sense perdre mai de vista la referència del sector que l'ha proposat per al càrrec.

A la pràctica, doncs, aquest condicionant desvirtua la teòrica separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial, i aboca a aquest tribunal a actuar usurpant funcions de cadascun dels altres. Podem posar com a exemple les actuacions en la vista del recurs del Partit Popular contra l'Estatut de Catalunya o els dictàmens sobre les formacions abertzales successòries de Batasuna. En un cas i en l'altre, el Constitucional no s'ha limitat a l'estricta anàlisi: ha fet interpretacions basades en prejudicis i ha arribar a proposar redactats alternatius per a aquells textos que no ha considerat prou ajustats a l'ordenament constitucional.

En segon lloc, quan el consens parlamentari és inexistent, fràgil o sotmès a les tensions preelectorals –que a l'Estat Espanyol sembla que són perennes–, la designació o renovació dels integrants del tribunal pot quedar literalment paralitzada amb pròrrogues en el càrrec o vacants sense cobrir que s'han arribat a allargar quatre anys en espera de trobar un moment políticament oportú. Aquest és, precisament, el context en què als magistrats Delgado, Pérez i Gay no els ha estat acceptada la renúncia.

 

Algú pot dubtar encara que aquesta institució està segrestada i sotmesa pels poders executiu i legislatiu? Qui pot negar que en la pràctica fa la mateixa feina que faria un gabinet constitucionalista pagat directament pel govern?

 

Francament, als que no l'hem considerat mai necessari perquè creiem que la constitucionalitat l'han de determinar les majories democràtiques, ens ho han posat molt fàcil per deslegitimar-lo.

El TC contra la Constitució

Diari Avui - 15/06/2011 - Rafael de Ribot

El portaveu del govern, Francesc Homs, va dir ahir que se senten enganyats i estafats per l'espectacle que el PP i el PSOE estant donant amb el Tribunal Constitucional. Segur que molta gent comparteix aquests sentiments d'indignació i visualitza en el bloqueig de la renovació dels membres del TC la utilització interessada dels dos grans partits espanyols de les quotes de poder que tenen en la designació dels membres que governen les altes institucions de l'Estat. Aquests partits, lluny de fer autocrítica, aprofiten la polèmica com a munició per al seu permanent enfrontament i s'acusen mútuament de ser els responsables de la situació.

El Tribunal Constitucional espanyol està format per dotze magistrats que es renoven per terços. Des de l'any 2007 està bloquejada la renovació dels quatre membres del tribunal que designa el Senat perquè el PSOE no accepta un dels noms proposats pel PP. D'altra banda, la dimissió de tres magistrats dilluns passat volia forçar la renovació dels que ha d'escollit el Congrés. Tots tres, el vicepresident Eugeni Gay i Elisa Pérez Vera i Javier Delgado, són, juntament amb el desaparegut Roberto García Calvo, els quatre designats al seu moment per la cambra alta. Aquest dimarts el president del congrés, José Bono, va donar de termini fins a final de mes per trobar l'acord que permeti arribar al consens necessari per substituir-los. Bono va afegir que és una obligació que tenen els que cobren per fer aquesta feina.

Efectivament, els grups parlamentaris no han estat a l'altura de les seves obligacions però, sobretot, s'han burlat de l'esperit de consens sobre el qual s'haurien de prendre determinades decisions. El sistema d'elecció de membres del Constitucional exigeix un suport amplíssim de les cambres per garantir, teòricament, que el perfil dels candidats és assumit per la majoria. El que passa és que els dos partits acaben repartint-se les quotes i es consideren legitimats per designar a qui els vingui de gust per ocupar aquests llocs. La democràcia espanyola s'ha avingut a acceptar el joc de les majories –de vegades es guanya i d'altres es perd–, però no s'ha construït sobre la idea del be comú. Aquesta és la lògica que apliquen ara els populars, que no tenen cap pressa per afavorir les renovacions perquè l'actual aritmètica els afavoreix i perquè consideren que tenen a tocar una majoria parlamentària que millorarà les seves opcions després de les pròximes eleccions.

El problema de fons de la democràcia espanyola no és el sistema d'elecció dels membres del Tribunal Constitucional ni el seu comportament, ni el de cap de les altres institucions, sinó la utilització de la legitimitat del text de la llei per anar fins i tot en contra del seu esperit. Per això passa, com ara, que l'exigència d'un consens de mínims acaba esdevenint un impediment infranquejable. En tot cas, això no se soluciona amb una nova redacció de la llei orgànica del TC –que ja va ser reformada fa poc–, sinó amb el retorn als valors del text constitucional.

Algú pot tenir la lògica temptació de no sentir-se al·ludit per tota aquesta polèmica i pensar que ja s'ho faran. Però cal tenir present que, a banda de les sentències sobre l'Estatut de Catalunya i sobre la candidatura de Bildu, el TC va decidir ahir mateix sobre una qüestió tan propera per a molta gent com la retallada del sou dels funcionaris, i que té sobre la taula, entre moltes altres qüestions, els recursos presentats a la llei de l'avortament i a la del matrimoni homosexual.