Anticatalanisme i retrovisor

Diari Avui - 21/04/2011 - Saül Gordillo

Una nació en construcció necessita una televisió forta que la vertebri. Abans eren únicament els diaris, però ara l'imaginari nacional recau en bona part en les televisions mentre el relleu de la pantalla en singular passa a les pantalles en plural. Un país de pantalles, fixes i portàtils, que reflecteixen continguts que creen sentiment nacional, que articulen referents mínimament compartits. En l'era d'internet, i en plena crisi econòmica, el repte és preservar els continguts, la seva qualitat, pluralitat i rigor però també la voluntat de construir identitat.

Aquests dies la batalla és pels repetidors de TV3 al País Valencià, i la foto d'Eliseu Climent i Lluís Llach, però l'estratègia ha de superar la tàctica dels entrebancs polítics i administratius d'una televisió digital terrestre que quedarà superada per la televisió a la carta, des de la xarxa i amb proliferació de suports. No cal deixar el combat perquè la televisió nacional arribi al país sencer. Però aquest combat no ha de distreure'ns de l'objectiu final: que la crisi econòmica i l'hipotètic retorn a un model de més control polític minvin l'essencial, els continguts.

El govern dóna ara per perduda la recuperació del senyal dels repetidors tancats al País Valencià abans de les eleccions espanyoles. Amb eleccions a la vista, l'anticatalanisme funciona al sud i el retrovisor al nord. Es veu que tots els mals vénen de quan Montilla i Clos eren ministres espanyols d'Indústria, etziba el portaveu del govern. A Madrid, però, tots han anat sempre a la seva, i si no que ho preguntin a Duran Lleida amb la llei de l'audiovisual, contrària als interessos dels mitjans públics catalans. Ni Montilla ni Clos ni Duran, és a dir, ni PSC ni CiU, han mantingut la coherència en defensa de la televisió nacional. Uns per l'eix Catalunya-Espanya, els altres per l'eix dreta-esquerra. PSC i CiU han afluixat a Madrid a l'hora de defensar un espai audiovisual potent a l'entorn de la televisió pública catalana, és a dir, garantir l'espectre a tot el territori de la nostra parla i un finançament desacomplexat del mitjà públic. Del PP ni en parlo, oi?

Catalans, dempeus!

Que CIU hagi tombat la llei de la independència no ens ha de sobtar, ja ens ho havien anunciat per si de cas... CIU ha tornat a la vella CIU, a la Convergència de Durán Lérida, a la del president “español del año” Jordi Pujol, a la de l’“ara no toca”.

Segueixen amb la seva política conservadora de transició. Aquella política que avui dia no deixa dormir Jordi Pujol, per haver-nos portat on ens va portar. Però els seus deixebles, tot i fer actes de “valentia” com ell, anant a votar que sí per la independència en les consultes no vinculants, han tornat a fer un pas enrere, han tornat a arronsar la cua entre les cames. Però, en definitiva, és el que la majoria de catalans van votar en les últimes eleccions generals, van votar la indecisió, l'abstenció, el sí però no, el peix al cove.

CIU és el reflex de la catalanitat adormida, del “catalán abierto”, del que un dia va a la manifestació del 10 de juliol amb l’estelada, o vota que sí a les consultes, però, quan ha d’arriscar, vota CIU.

Aquest és el nostre problema de fons, el risc! Quants catalans estan disposats a arriscar? Quants realment volent un canvi? Perquè, votant CIU, ja em diràs quins canvis hi hauran!

Però jo em pregunto què hauria passat si al parc de la Ciutadella, en comptes de 1.000 persones pressionant el Parlament, haguessin estat 10.000 o 100.000, o bé els 800.000 catalans que van votar que sí a les consultes. Què hauria passat si hi hagués hagut tanta gent que s’hagués paralitzat la ciutat, i els diputats no haguessin pogut ni entrar al Parlament. S’haurien abstingut i s’haurien quedat tan amples? Els mitjans ho haurien explicat dient que és normal perquè la independència no era en el seu full de ruta? I aquests ximples que es diuen ‘catalans’ també haurien dit que només hi havien quatre frikis cridant davant del Parlament?

El full de ruta el marca el poble, el ciutadà, el que té el dret a vot. Però, és clar, estem molt ocupats, amb feines, famílies, i obligacions per perdre tant de temps amb la independència. Som nosaltres que permetem que aquest polítics facin el que fan, menteixen com ho fan, i prenguin les decisions que prenen. Nosaltres els hem votat, els hem donat el poder, i ens oblidem de la resta...

Què estem esperant? Que vingui un nou Macià o un nou Companys a salvar-nos? Encara que vingués ni el veuríem ni li faríem cas, perquè estem molt ocupats i perquè el bombardeig informatiu és tan agressiu que passaria desapercebut. Per això és feina nostra, és treball diari, és implicació constant agafar les regnes del nostre propi destí.

Conduïm-lo amb els millors arguments, amb totes les veritats que coneixem, recordant els nostres vençuts, aquells que es van arriscar, com a mínim això els devem. Cada dia, amb un gest tan simple però tan combatiu com un “bon dia”, utilitzant tan bella llengua, fent-la atractiva i d’ús comú. I sobretot pedagogia, la nostra eina, fer entendre el que som i per què som, constantment, fent amics i no enemics, perquè hem de caminar tots junts cap a la independència; només la majoria ens farà ser lliures. Siguem les 1.000 persones que érem davant del Parlament, siguem els 7.000 voluntaris de les consultes, siguem els 10.000 catalans que vam anar a proposar la independència a Brussel·les, siguem els 50.000 que cada any formem part de la manifestació de l’onze de setembre, siguem els 800.000 que vam votar que sí a les consultes, siguem el milió i mig de persones que vam dir no a la sentència del tribunal constitucional a l’Estatut.

El camí serà llarg, però mai no hem estat tan a prop. Catalans, dempeus!

10mil

Vulgar i fatxenda

Diari Avui - 19/04/2011 - Isabel Llauger

No he estat mai partidària d'insultar per sistema ningú. L'insult m'ha semblat sempre un recurs de persones mediocres, incapaces d'argumentar amb altres paraules els possibles retrets que es tenen davant l'actuació o les idees d'altri. Sóc del parer que quan una situació o uns fets ens ofenen, el millor que es pot fer, per tal que no se t'infli i esclati la jugular, és controlar els improperis i no donar el gustasso a l'interlocutor de veure't perdre el seny. Aquesta ideal i civilitzada premissa admet una pluralitat i humana quantitat de matisos que justifiquen precisament el contrari: deixar-te anar i vomitar l'insult més directe i ofensiu que puguis perpetrar. Si fa tres anys m'haguessin dit que seguiria amb tant d'interès i implicació, i amb uns ja mínims coneixements adquirits del tema, un partit de futbol, hauria pensat que s'estava parlant d'algú que no era jo. Però com que la vida evoluciona, i està bé que sigui així, aquest dissabte passat amb amics entranyables i persones estimades vaig gaudir i seguir de manera entusiasta el Real Madrid-Barça. Més enllà de les qüestions tècniques que els experts relataven: que el Madrid jugava replegat i per tant no jugava, que el penal a favor d'ells va ser inexistent, que al Barça n'hi havien deixat de xiular un parell o que en Villa perdia (sempre) massa ocasions... vaig tornar a ser testimoni del desvergonyiment i la grolleria d'aquest subjecte vulgar i fatxenda que es deu creure el Messies i que, considerant que el món està en contra seu i que tot allò que passa al seu equip és producte de l'atac d'uns incompetents, es permet el luxe de ser insolent amb els periodistes i deixa anar verí per allà on passa amb una arrogància insultant. Que el morenasso d'en Mourinho, aparentment atractiu (a mi no m'atreu gaire la seva cara de cínic) i amb aires de grandesa, sigui tan substancialment mal educat, arrogant i es vanagloriï de menystenir tothom i no se l'insulti públicament a cada pas que fa em sorprèn. Els ben asseguro que, en aquest cas, tota l'allau d'infàmies, improperis i ofenses que des de la sala d'estar de casa se li van cridar em van semblar, sense que serveixi de precedent, del tot necessaris, justificats, sòlidament argumentats i absolutament merescuts.

Una iniciativa popular vol construir l'estelada humana més gran del món

Diari Ara - 18/04/2011 - Redacció

L'organització ciutadana L'Estelada del poble pretén batre el rècord mundial creant l'estelada humana més gran del món.

Aquesta és la segona iniciativa de caire independentista que vol optar a un rècord Guinness. La primera va ser el lip dub per la independència enregistrat a Vic el 24 d'octubre passat, que va aconseguir el rècord mundial de major nombre de gent participant en un lip dub, amb un total de 5.771 persones acreditades per la World Records Academy. Igual que el lip dub, l'Estelada del Poble és una iniciativa popular.

La bandera estelada, o simplement estelada, és considerada com la bandera insígnia que simbolitza la independència de Catalunya o dels Països Catalans. El seu origen se situa a inicis del s. XX i ofereix dues variants, la blava i la roja. L'estelada que es teixirà en l'acte programat serà la versió blava.

L'esdeveniment, que s'està difonent a la xarxa a través d'una pàgina a Facebook i del blog l'Estelada del Poble, està programat pel diumenge 8 de maig a les 12.00 hores a l'Arc de Triomf de Barcelona. L'organització convoca els participants una hora abans per assajar el dibuix de la insígnia catalanista.

Clam per la llengua i contra el tancament de TV3 (València 16/04/2011)

Marxem a la premier!

Un cop més, aquest Madrid - Barça ha demostrat que els àrbitres són purament madridistes, ja sigui per convicció pròpia, per cop de talonari o bé per la pressió efectiva i constant del Madrid i de la caverna mediàtica espanyola. Això només demostra el baix estat de forma i de futbol que pateix el Madrid la darrera dècada, incapaç de fer un equip amb el pressupost milionari més gran de la història futbolística. Haver de recórrer constantment al descrèdit dels equips que es dediquen a jugar i no a queixar-se una vegada rere una altra sense raó, reinventant la realitat, manipulant la veritat i faltant cada cop més al respecte. Tot això amb l’aval del ja perdut “señorío” de l’entitat blanca, dels insults d’Interecomia i Telemadrid, les mentides de les portades del Marca (com el lapsus de Guardiola dient que ja es veia a la final), o les manipulacions de l’As esborrant jugadors de les imatges per ensenyar fores de joc inventats a tota la borregada que segueix aquesta vergonya periodística.

El cop de gràcia ha estat l’actuació patètica de Muñiz Fernández regalant l’empat al Madrid, inventant-se un penal sobre Marcelo que ho era menys que el que no va xiular sobre Villa.  Sense oblidar la permissivitat de l’agressivitat dels jugadors blancs contra el Barça, castigant només amb dues targetes grogues i una vermella els jugadors del Madrid quan es van inflar a fer faltes i més faltes. Això sí, no va tenir cap dubte en ensenyar cinc targetes grogues a jugadors blaugranes... Com pot ser que un equip que té el 80% de la possessió del partit rebi dues targetes més que el Madrid? Com pot ser que el violent i reincident Pepe acabi el partit sense targetes, i Xavi o Valdés, sense fer ni una sola falta, en rebin una cadascun?

Estem farts històricament d’aquest tracte injust i insultant al Barça i al bon futbol, estem farts que no hi hagi un comitè que sancioni dites injustícies, o multi dites mentides, manipulacions i  desqualificacions constants de la premsa. Jugar aquesta lliga no és rendible i el senyor Sandro Rossell ha de prendre mesures en comptes de fer el babau amb les porres. La LFP no es mereix que un equip com el Barça jugui aquesta lliga de ruïna, de xaranga i pandereta. Proposo des d’aquí abandonar-la i anar a jugar una lliga seriosa, com la Premier League, que segur que ens rebran amb els braços oberts. 

10mil

Cor, cap, independència

Diari Avui - 18/04/2011 - Jordi Cabré 

Aquest Sant Jordi no només les novel·les ens parlaran de passió: cada dia més assagistes, científics i psicòlegs invoquen la tesi de la neurociència, segons la qual hauríem d'anar ja descartant Descartes. Gràcies per tot i passi-ho bé tingui. Segons la neurociència, els humans no som éssers racionals que sentim, sinó éssers emocionals que pensem. “Sento, per tant existeixo”. Ho poden llegir vostès en milers d'entrevistes que van apareixent en diaris i televisions, hi ha un augment exponencial d'aquest corrent que ni tan sols és un corrent: és un simple retorn a les coses òbvies, les coses que saben les àvies. Una persona pot teoritzar i donar moltes voltes a milers d'arguments racionals per a prendre una decisió, però al final el mecanisme últim que activarà l'acció serà emocional. Allò que anomenem el cor.

Hem escrit molt sobre Catalunya, els horitzons, els drets a decidir. Aquí també hauríem de fer atenció al relat neurocientífic: el mecanisme que fa clic no és només racional, ni calculat. Per això quan el president Mas o el president Pujol o tants altres coneixedors del tema afirmen que ara “no toca”, davant de tantíssimes raons que admeten a favor de la independència, no estan contraposant raons contra altres raons. No estan fent dialèctica, no estan discutint la major, no estan elaborant cap teoria contrària. Estan informant sobre els sentiments, l'estat anímic col·lectiu, les forces que intueixen que hi ha disponibles, l'empenta del país, l'oportunitat..., en definitiva, conceptes no del tot racionals. Quan una persona arriba a la conclusió que ha de canviar de feina, però tot i així encara no gosa, podem dir que fa malament en aturar-se? Podem dir que els homes, i els països, som tan quadriculats que actuem immediatament seguint la lògica argumental? Com que tinc raó, automàticament i sense espera puc envair Polònia?

Quan es critica l'anomenat “independentisme exprés”, estem parlant de sistema digestiu: n'hi ha que ja es consideren ben païts, tant ells com la resta de catalans, i n'hi ha que no ho tenen tan clar. Però no només pensant en avantatges i inconvenients, en conseqüències, en viabilitats..., sinó també pensant en l'estat de l'ànima col·lectiva. Hem escoltat molt, els últims anys, aquella cançó de “ja no es tracta d'un tema sentimental, sinó d'un tema pragmàtic: la gent veu raons pràctiques per a la secessió”. No ho discuteixo, és prou clar, però hi tinc moltes coses a afegir. D'entrada, això que deia al començament: que en el moment de decidir, pesen molt més les emocions que les raons. Encara que no ens n'adonem, o encara que no vulguem adonar-nos-en. O que ho disfressem de dades acadèmiques i de grans conclusions indiscutibles. Aquest país deixarà de dir “ara no toca” quan estigui emocionalment (digestivament) preparat, o amb forces, o simplement abocat. No serà una regla de tres ni una equació ni una gran defensa jurídica ni una proposició de llei entaforada dins l'ordre del dia del Parlament: serà un pols madur, natural i imparable. Tal vegada en forma de mecaguncony.

Què ha passat aquesta setmana passada amb el debat al Parlament? Doncs no gran cosa. El pols del país, informo, no el dicten tres diputats ni les grans teories articulades, per raonables i compartides que siguin (que les comparteixo). El pols del país no es pot forçar, ni construir amb exigències, ni tan sols amb meticulosos fulls de ruta. Que es poden fer actes simbòlics i alhora útils? Sí, i tant: el 10-A perfectament coordinat per l'Alfred Bosh. Però els diputats i seguidors de SI, perillosament salvapàtries, haurien de tenir per certa una cosa: si l'independentisme és realment tan central, si realment ha madurat tant i ja hi ha l'ambient necessari per a actuar, amb urgència i tot, com és que una força central com CiU impossibilita la tramitació de la llei? Opció 1: els convergents són uns covards i uns botiflers (a banda d'uns suïcides). Opció 2: tal vegada la primera formació del país, i que ara el presideix, sap alguna cosa sobre el pols col·lectiu. Donar la raó a l'independentisme no significa prémer el botó, com si Mas fos un autòmat. Com deia al principi, tenir raó no és suficient. Per Sant Jordi un llibre, però també una rosa: raó i sentiment. I doncs, quan “tocarà”? Doncs com en totes les coses imparables, aquest moment el reconeixerem de seguida quan aparegui. De fet, no sents una remor ja molt propera?

El carrer i l'urna

 

Diari Avui - 17/04/2011 - Vicent Sanchis

Milers de valencians es van manifestar ahir a la capital contra les polítiques dramàtiques del govern del Partit Popular. Com es pot convertir un sainet en un drama? Cal graduar-se en política valenciana per explicar-ho. Francisco Camps ha tancat repetidors de televisions que considera hostils i llistes electorals carregades de bombo corrupte. Ahir el carrer va ser de la protesta. Dolorosament demà les urnes seran de Camps. A aquestes inquietes alçades no hi ha ningú que s'atreveixi a pronosticar un altre resultat. L'actual president de la Generalitat guanyarà les eleccions a Corts del dia 22 de maig. El PP arrasarà en els grans ajuntaments d'un territori encetat. I continuarà perpetrant la política que defineix la mediocritat pública valenciana de fa més d'una dècada. L'oposició s'hi presenta dòcilment, resignadament, acceptant una derrota que s'ha fet crònica. I no hi ha ningú que plantegi una jugada arriscada, un escac d'unitat. Amb valentia, solvència i eficàcia. La il·lusió valenciana naix al carrer i mor a l'urna.

 

Lluís Llach canta per TV3

Diari Avui - 17/04/2011 - Enric Orts

Lluís Llach va interrompre ahir a la vesprada a València el seu retir dels escenaris amb una breu actuació des d'una improvisada tarima dalt d'un tràiler per reivindicar les emissions de TV3 al País Valencià. Va ser el colofó d'una multitudinària manifestació a la ciutat que va reunir desenes de milers de persones (100.000, segons els organitzadors), en un ambient amb reminiscències antifranquistes i semiclandestines. De fet, l'Ajuntament de València, del PP, no va autoritzar Acció Cultural del País Valencià (ACPV), convocadora de la marxa, a instal·lar una mínima infraestructura a terra perquè hi poguera cantar Llach, cosa que va forçar l'entitat a idear l'estratagema del camió.

ACPV també es va adreçar a la Diputació de València, igualment governada pel PP, per traslladar el concert de Llach a la plaça de toros, però va rebre una altra negativa.

“Fa uns quants anys aquestes cançons van servir per lluitar contra els fatxes d'aquells temps. Espero que ara serveixin per lluitar contra els fatxes d'avui”, va dir el de Verges quan va seure al piano.

Llach només hi va interpretar tres cançons: Abril del 74, No abarateixis els somnis i Silenci. Abans de cantar l'última –Silenci– va assenyalar: “Aquesta cançó la vaig compondre fa trenta anys, però la motivació té tres dies”. Quan es va acomiadar, els manifestants li van demanar insistentment L'estaca, però el músic ja no va tornar a pujar al tràiler.

La marxa va desenvolupar-se inicialment amb dificultats, atesa l'extraordinària concurrència. Darrere de la primera pancarta van compartir espai Eliseu Climent, president d'ACPV, i Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural. Climent va comparar la reacció al tancament de TV3 i a la “persecució” d'ACPV, que ha de pagar 800.000 euros de multa a la Generalitat Valenciana per les emissions, amb la recent mobilització del poble egipci contra l'expresident Hosni Mubàrak. “Llach i tots els que ens manifestem hem vingut a defensar el dret a la llibertat d'expressió. Estem reivindicant, encara, la democràcia”, va subratllar Climent.

La marxa va registrar una notable presència de catalans, arribats des del Principat amb autobusos noliejats per diverses entitats. També hi va haver molts representants polítics: Joan Ridao i Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC), Antoni Vives (CiU) i Uriel Bertran (SI), entre d'altres, a més de Joan Marí, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i Josep M. Àlvarez, secretari d'UGT Catalunya.

La manifestació va tenir un intens seguiment per part de TV3, amb connexió en directe en el moment del concert, a través del 3/24. En canvi, Canal 9, la televisió valenciana, no va desplaçar cap equip per cobrir l'esdeveniment.

El coratge ens salvarà

Diari Avui - 16/04/2011 - Guillem Vidal


Quatre anys després de Benvingut al paradís, els valencians Obrint Pas tornen dilluns amb un dels discos més esperats de la temporada: Coratge, que no únicament és un disc sinó també un llibre amb vint capítols firmats per plomes com les de les escriptores Isabel-Clara Simó i Elvira Cambrils; els cantants Feliu Ventura, Pau Alabajos i Cesk Freixas, i el periodista Vicent Partal. “Volíem aprofundir més en les cançons, poder explicar més coses”, valora Xavi Sarrià, cantant del nonet.

Coratge, publicat per Propaganda pel Fet!, és un disc amb els ingredients habituals d'Obrint Pas (predomini del ritme, el so de la dolçaina, lletres amb compromís però festives, un eclecticisme musical rotund...) que exalça diferents formes de coratge. “És el coratge d'enfrontar-nos a una situació nacional i social prou complicada, però també el coratge que ens ha fet arribar fins aquí –valora Sarrià–. Tenim un coratge acumulat que ens permet mirar enrere per enfocar el demà”. “El coratge al qual ens referim és també el dels herois quotidians –rebla el clau Miquel Gironès, responsable de fer sonar la dolçaina, la guitarra i les percussions–. El de la gent que, per exemple, ha aconseguit que la música en valencià tingui ara la força que té, o el de la gent anònima que, cada divendres, va a l'assemblea del seu poble per aconseguir aturar les obres de no sé quin camp de golf. El coratge, en definitiva, de la nostra generació, que ha aconseguit coses que fa uns anys eren impensables”. Un concert al barri de Benimaclet de València va tornar a posar a prova fa dues setmanes el coratge del grup. “La Generalitat va estar intentant fins a l'últim moment que el concert no se celebrés, però al final vam ser 8.000 persones –afirma Sarrià, orgullós–. Va ser una manera d'adonar-nos que València és viva, i que continuem endavant”.

A banda de les vint persones que han contribuït amb paraules en el llibre que acompanya el disc, Coratge es caracteritza per un ampli ventall de músics amics col·laborant: hi canten, per exemple, el seu heroi Fermin Muguruza i la veu de l'Orquestra Àrab de Barcelona, Mohamed Bout Ayub. També, en una final Jota de valencians, Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Mara Aranda i la gent d'Al Tall. “És possible que, des de fora, pugui semblar una cosa estranya, però la realitat és que ens ha influït gent molt diversa, i per a nosaltres, el de Muguruza i Botifarra, passant per Mara Aranda o les Pepper Pots, és un nexe natural”, opina Gironès, per qui “la permeabilitat d'influències” sempre ha estat una de les essències d'Obrint Pas.

Coratge inclou també exercicis introspectius com ara La vida sense tu, reflexions entorn dels viatges del grup arreu del món (l'últim, fa només uns mesos, al Japó) i una dedicatòria a l'activista i professora universitària Mavi Dolz, morta prematurament ara fa dos anys. “Era la ultrafan més gran que hem tingut mai –recorden–. Ens havia ajudat molt i, aquesta cançó, Seguirem, era una manera de parlar dels herois quotidians, que potser no són massa populars però que, per a nosaltres, són tan herois com ho han estat Ovidi Montllor o Vicent Andrés Estellés. Són els herois que fan que les coses avancin cada dia, i Dolz tenia una capacitat per il·lusionar de la qual vam aprendre molt”.

Obrint Pas ja es preparen per tornar a fer la volta al món, amb retorn al Japó inclòs per aquest estiu. “Ens hem submergit en moltes cultures diferents, i això ens ha fet valorar la nostra pròpia”. El dia 28 actuen a Barcelona.