En un país normal no passa

Diari Ara - 15/02/2011 - Antoni Bassas

Incidents com el de l'entrenador del Girona tenen els seus orígens en el fons dels segles (que els haig d'explicar que vostès no sàpiguen?), però són, en bona part, resultat de la imatge que els mitjans de comunicació espanyols transmeten del català i que es pot resumir en dues actituds: els que l'ignoren i els que l'agredeixen.

Els que l'ignoren acostumen a ser progressistes que senten orgullosos del Nobel a Vargas Llosa però incòmodes amb la literatura catalana convidada a Frankfurt. Els que l'agredeixen són la caverna que diu coses dels catalans que no s'atrevirien a dir dels àrabs, els jueus, els negres o els gitanos, sota la mirada complaent sinó estimuladora de les institucions de l'Estat i els partits polítics que les governen. Rajoy va explicar-ho perfectament amb motiu de la traducció al Senat: "Això, en un país normal no passa". (M'hauria agradat que veiés Obama a la Casa Blanca, com s'esperava que el primer ministre de Canadà respongués en francès i en anglès.) El resultat de tanta hostilitat és que contra el català tothom s'hi atreveix: passa a Osca o li passa a Sergio Ramos quan li pregunten en català a Piqué. Amb aquesta imatge, és gairebé impossible que un espanyol mitjà senti interès pel català. Qui pot sentir afecte per una cosa rara que no és normal? Qui pot saltar per sobre del mur segregador que Espanya ha bastit entre el català i els espanyols?

Doncs l' APM? O Polònia. O Crakòvia. És un fenomen que està passant inadvertit: una quantitat creixent d'espanyols consumeixen TV3. Ho fan gràcies a internet i als diàlegs en castellà en la versió original, però no és menys cert que tots tres programes tenen un punt de vista netament català, i en canvi bé que tenen seguidors a fora. Guardiola és un altre que ha saltat el mur. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència: primer preguntes en la llengua del país i després en la llengua dels mitjans visitants. El fenomen no és nou. En Llach i en Raimon ja feien vibrar multituds a Espanya cantant en català i amb cançons sense concessions, fa quaranta anys.Quan el producte és bo i s'exporta desacomplexadament, la llengua salta fronteres. Passa igual amb la samarreta del Barça: el món és ple de gent que la porta perquè és la samarreta guanyadora, sense que li importi que hi dugui les quatre barres.

Però tot això són excepcions gràcies a talent i principis. La norma la dicta Espanya, que té el poder. I ha decidit no conviure amb el català, el redueix al seu territori, on el combat jurídicament. Podria gaudir-ne, llegir-lo, escoltar-lo. El té a tocar. Legalment, és seu. Amb la Constitució a la mà l'ha de protegir. Però ha decidit condemnar-lo a la anormalitat. Per això, després de més de tres dècades de democràcia, ni permet que es parli al Congrés ni el defensa a Europa. I la resposta demana, per variar, un plus de ciutadania. Si volem respecte pel català a fora, n'hi hem de tenir a casa, parlant-lo, sobretot amb els nouvinguts. Amb convicció, naturalitat i intel·ligència.

I sempre, però sempre, plantaré cara.

Diari Ara - 13/02/2011 - Carles Capdevila

Vaig publicar aquest article a l'ARA, amb el títol Gent normal i problemes reals l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". El torno a publicar ara i aquí en suport de Raül Agné, que va acceptar respondre les preguntes que calgués en castellà però reclamava el dret a fer-ho també en la nostra llengua als periodistes gironins

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

La gota malaia està vessant

Blog Ara - 15/02/2011 - Iu Forn

Dos exemples recents: 1/ sor Salgado i la seva impertinència del “si volen diners, apugin impostos” i 2/ la vergonya d’una roda de premsa de l’entrenador del Girona on no poden formular-se preguntes (ni donar respostes) en un dels idiomes oficials d’això que anomenen “Estat”. Un cop més, calés i llengua, les dues potes que volen trencar-nos una vegada i una altra. Una altra i una.

Passada ja l’època de la pedagogia i de la paciència a Madrit (no ciutat sinó concepte), hem entrat a l’era del “ja en tenim els nassos plens”. Milers de persones han creuat la línia de la prudència tan catalana (només nosaltres tenim la paraula seny al diccionari) i són ara a la banda de la rauxa (una altra paraula tan nostra). Però és una rauxa assenyada i assossegada. És la rauxa de la mani del 10 de juliol, un passeig festiu amb la família, però cridant com no havíem cridat mai fins ara que n’estem fins el capdamunt. És la rauxa d’una majoria social cada cop més nombrosa i diversa i cada cop més farta de ser insultada, menyspreada i utilitzada en una guerra d’intolerants que només ens volen a la festa si ballem les cançons que trien ells, amb els passos que volen ells, pagant nosaltres l’orquestra i amenaçant-nos de trencar-nos les cames si ens queixem. Però també una majoria social cada cop més farta dels Messies nostrats experts en posar dates impossibles a somnis tan delirants com inconsistents i encaparrats en perseguir el ridícul amb una preocupant insistència.

Molts han volgut llegir en el famós article de l’expresident Pujol el que ell no hi deia. No, Jordi Pujol no s’ha fet independentista. En tot cas “l’han fet” independentista. A ell i al que ell representa. Però ell no parlava d’això. El que ell constatava allà era el camí pel qual transiten cada cop més catalans. No era una presa de posició personal, era la descripció d’una realitat. I qui no vulgui veure aquesta realitat, allà ell. Hi ha un nou independentisme. El formen senyors i senyores que potser no han trepitjat mai el Fossar de les Moreres un 11 de setembre i que no van cridant “visca la terra” pel menjador de casa. Són gent d’aquella que tota la vida n’hem dit “moderada”, que ha pres consciència de que el trencament emocional amb Espanya és irreversible i sense retorn, però que encara és més conscient de que per anar a la lluna primer cal tenir clar on és exactament, després cal tenir un bon equip d’experts que construeixin un coet amb garanties, cal trobar una tripulació i, sobretot, cal un centre de control capaç d’aconseguir que la missió no acabi en fracàs.

Ara, aquí, a Catalunya, sí que som a l’era de la pedagogia. I per aconseguir que la majoria de la societat catalana faci el pas definitiu cal convèncer a la Catalunya que mira Tele 5. Aquesta Catalunya que el PP i Ciutadans volen separar de la resta perquè en la maniobra els va la pròpia supervivència. I aquesta pedagogia dels fets no han de fer-la els polítics. És feina del milió que va sortir el 10 de juliol al carrer i que tenim assumit que només es guanya amb arguments i a base de pluja fina. Dia a dia. Només així trepitjarem la lluna i podrem clavar-hi la bandera. En cas contrari, o bé ens estavellarem o bé passarem de llarg i vagarem eternament galàxia enllà.

Una Espanya de cine

Blog Ara - 15/02/2011 - Pere Martí

En poques hores, hem viscut les dues cares d’Espanya. La cerimònia dels Goya premiant una pel·lícula catalana, Pa Negre, que triomfa a les pantalles de la capital del regne en la seva versió original en català subtitulada a l’espanyol, sense que ningú s’aixequi de la sala. És el somni de l’Espanya plural, respectuosa amb la seva diversitat cultural i lingüística, l’Espanya amb què somiava Pasqual Maragall, premiat també indirectament amb el millor documental: Bicicleta, cullera, poma. El premi va permetre a Maragall pujar a l’escenari i veure el seu somni fet realitat.

Hi ha una altre Espanya, la que no va deixar parlar en català Raül Agné, l’entrenador del Girona, en una roda de premsa aquest dissabte a Osca, després d’haver respost en castellà als periodistes locals. És l’Espanya eterna, la de sempre, enemiga de la diversitat interna, excloent amb la diferència. Agné es va aixecar i els va deixar plantats. Cada dia hi ha més catalans que es planten, perquè somniar és bonic, però no transforma la realitat.

No tinc estadístiques a la mà, però em temo que la segona Espanya és numèricament més important que la primera, per molta capacitat de somniar que tingui Maragall. La realitat, la trista realitat, és la de la sala de premsa d’Osca. L’altra Espanya també existeix, camina sobre la catifa vermella de la cultura, però quan Catalunya té problemes no se la sent. És una Espanya que es mobilitza contra la guerra d’Iraq, o pels seus drets davant l’amenaça d’Internet, però no se la sent quan el govern català fa una llei de cinema per defensar la igualtat de llengües a les pantalles catalanes. Una llàstima, perquè són encantadorament plurals i ens podrien ajudar molt.

Si guanya ‘Pa negre’ és que tot va malament…

Blog Ara - 15/02/2011 - Andreu Gomila

Curiós, ben curiós, aquest país que es diu Espanya. He trobat un moment per llegir la premsa de Madrid i el triomf de ‘Pa negre’ als Goya sembla l’apocal·lipsi. Que si tot va tan malament, que les pel·lícules espanyoles no interessen a ningú, que si el 2010 ha estat un any nefast, que si no es fa cinema comercial, que si el lobby català… Vaja, s’obliden que 200.000 persones han vist ‘Pa negre’ als Països Catalans –una desena part que ‘Ágora’ a tot l’estat, sí; i què–, i que les sales on s’exhibeixen pel·lícules a Espanya prefereixen posar qualsevol film filipí que una pel·lícula en versió original catalana. I això que, a Madrid, Agustí Villaronga és un director amb força prestigi –no oblidem que ‘Pa negre’ compta amb 1 milió d’euros de TVE.

Villaronga, però, no és de la corda. No va als sopars del clan aquest o el clan aquell. És un franctirador del cinema que ha baixat una mica el llistó del seu art per arribar a un públic que no s’atrevia amb les seves creacions. Corrin al videoclub o baixin-se d’on sigui, biblioteca inclosa, ‘El mar’ o ‘Tras el cristal’ o el fantàstic documental sobre Miquel Bauçà, film, per cert, que va fer per la cara… I veuran que si Villaronga parlés francès no hi hauria laments, sinó els elogis més superlatius.

Potser aquí pequem d’exagerats, però a Madrid ens tracten com si fóssim imbècils. Potser ni hauríem d’alegrar-nos quan una pel·lícula com ‘Pa negre’ guanya nou Goya. Hauríem de demanar l’Oscar, o la Palma d’Or. Es comença per algun lloc. I als Goya almenys competim… Si guanya ‘Pa negre’ és que hem obert un camí que hem d’explorar, endinsar-nos-hi i mirar fins a on podem arribar: cinema d’autor amb arguments populars. Felicitats!

El civisme i la normalitat

El 9 Esportiu - 14/02/2011 - Jordi Danés

Raül Agné es devia despertar ahir amb un cert punt d'incredulitat. L'excepcional triomf de l'equip a Osca havia quedat en part eclipsat per l'episodi que el tècnic del Girona va protagonitzar a la sala de premsa d'El Alcoraz quan es va aixecar de la cadira perquè un periodista local li recriminava que parlés en català. L'entrenador, nascut a Mequinensa, va explicar que ell intenta «conviure amb normalitat» i que això implica tenir «una conducta cívica».

No tothom ho va tenir clar a Osca. A la sala de premsa, i amb el 0-1 encara calent, Agné va contestar les primeres preguntes en castellà. I quan els periodistes locals van deixar d'interpel·lar el tècnic del Girona, va ser el torn dels visitants amb el català. Exactament com ho fa el tècnic del Barça, Pep Guardiola, en tots els camps d'Espanya. «A més, estava pactat, perquè TV3 no tenia càmeres i se n'havia d'aprofitar d'una d'allà», va explicar el tècnic, que va contextualitzar l'episodi: «Quan em pregunten en català i contesto en català, no crec correcta la resposta d'un mitjà d'allà, i com que veig que [aquella persona] continua i continua, doncs decideixo aixecar-me i marxar, però per no aixecar més polèmiques, sinó ja més per una qüestió d'educació i respecte.»

Habitualment, en els partits a camp contrari del Girona, Agné compareix en la roda de premsa oficial, on respon les preguntes dels periodistes locals i posteriorment té la deferència d'atendre a part els mitjans gironins. A Montilivi, normalment es pacta que els periodistes visitants preguntin primer a Agné en castellà i després ho facin els de casa. «Sóc bilingüe des que vaig néixer, sé que els mitjans també formen part de la meva professió i intento tenir una relació cordial i ajudar a tothom.»

El club, en silenci.

El Girona, per la seva part, va optar per desconnectar i fer veure com si no hagués passat res. Ni el president, Ramon Vilaró, ni cap conseller va fer declaracions. Tampoc no es va fer un comunicat de posició o de suport a Agné. A través del servei de comunicació, es va fer saber que el club considera que l'incident va ser una anècdota sense més importància que aviat quedarà en l'oblit.

Prohibeixen les estelades a Madrid

E-Notícies - 12/02/2011 - Redacció

L'organització de la Copa del Rei de bàsquet que s'està jugant al Pabellón de la Comunidad de Madrid ha prohibit l'entrada de senyeres amb l'estel. Ho ha denunciat la diputada de Convergència i Unió (CiU), Montserrat Candini, al seu twitter.

"A Madrid, a la copa de bàsquet, la meva filla em diu que els de seguretat prohibeixen les estelades", ha indicat la dirigent nacionalista. Candini ha afegit: "com de cansada estic d'aquest rotllo".

La capital d'Espanya és la seu del torneig en el qual participaven el FC Barcelona i el DKV Joventut. Precisament, el darrer partit de quarts de final va enfrontar aquest divendres a la nit els dos equips catalans. La victòria va caure del cantó blaugrana (86-66), que aquest dissabte s'enfronta al Baskonia. La final està programada per diumenge.

Ni els dies passen ni els anys s'empenyen

El 9 Esportiu - 12/02/2011 - Jordi Plà Comas

«El meu temps s'ha acabat i és hora de marxar», afirmava Jerry Sloan en conferència de premsa. Larry H. Miller tenia raó. L'amo del Jazz des de la prehistòria, mort fa un parell d'anys, va pronosticar un dia que Jerry Sloan seria entrenador de la franquícia de Salt Lake City fins que ell volgués. Aquesta sentència, que tants presidents fan miques en frívols exercicis de frivolitat dia sí i dia també, no era gratuïta en boca de qui va ser pronunciada i referint-se a qui es referia. Pocs dies després d'anunciar-se la seva renovació per al curs vinent –ara que tot el que fa Pep Guardiola és paraula de Déu, recordarem aquí que Sloan sempre ha renovat any a any i sense agents pel mig–, el tècnic dels Utah Jazz des de'n feia 23, renunciava al seu càrrec, fatigat, sense desig per entrenar. Si hi ha poques coses en el món del bàsquet que poden robar protagonisme a la copa mentre se celebra, aquesta n'era una.

A punt de fer 69 anys, i després de gairebé 45 en l'NBA –primer com a jugador i després com a entrenador–, Jerry Sloan és el millor entrenador de bàsquet de la història sense un títol que ho justifiqui. Únic entrenador professional en guanyar 1.000 partits amb el mateix equip, en el seu cas el fet d'estar des del desembre del 1988 en la mateixa banqueta té molt més significat que tot el que aquí denota el fet quantitatiu. Sloan, que va substituir de manera temporal un altre mite de Utah, Frank Lyden, ha fet dels seus equips un exemple perpetu i complet d'allò que tot entrenador de tot esport col·lectiu cerca: que la qualitat del jugador sigui efectiva expressant-se des del grup. Així han interpretat sempre el bàsquet els Jazz, i així, llevat de tres temporades, han anat sempre al play-off sota la seva direcció. Amb Stockton i Malone, als quals va dirigir 15 temporades, va elevar a categoria d'art el joc de 2x2, fonament etern del joc col·lectiu, i amb ells, i contra el millor jugador de tots els temps, Michael Jordan, va arribar a dues finals de l'NBA. La del 1998, i fins que no es demostri el contrari, la millor que es recorda. Cap jugador que ha passat pels Jazz ha jugat el seu millor bàsquet en un lloc que no fos Salt Lake City. Això no és una llegenda, és un realitat, i Boozer (Bulls), el penúltim exemple. Incomprensiblement no ha estat mai tècnic de l'any, cosa que no seria un escàndol si en les 23 temporades en què ha estat tècnic dels Jazz haguessin designat entrenador de l'any Phil Jackson o Red Auerbach. Però això a ell li rellisca en proporcions bíbliques.

És hora d'apagar la tele, de silenciar la ràdio i d'ignorar els diaris. Toca tornar a casa, a McLeansboro, Illinois, a la granja que posseeix i on podrà acabar la vida dedicat a la seva gran passió, la col·lecció i restauració de tractors vells. Amagat sota una gorra John Deere semblant a la que va portar quan va anar a la cerimònia que el va introduir al Hall of Fame, d'aquí a uns anys algun periodista anirà a visitar-lo i li preguntarà pels Jazz d'aleshores i Sloan no sabrà que dir-li perquè no coneixerà ningú que en formi part. «Sigues tu mateix», va dir a Tyron Corbin, a qui els Jazz han nomenat substitut seu.

Hipocresia

Diari Avui - 12/02/2011 - Miquel Pairolí

Si encara no tenia prou feina, al president de la República francesa se n'hi ha girada una mica més. Ara Nicolas Sarkozy haurà de vigilar també on van de vacances els seus ministres i ministresses perquè resulta que tenen una acusada inclinació a anar a llocs inoportuns amb amistats inconvenients.

És clar que tot això és relatiu i canvia molt segons les circumstàncies. Anar de vacances a Egipte convidat per Hosni Mubarak i passejar-se pel país sota l'amabilitat de l'amfitrió, com va fer el primer ministre François Fillon el Nadal passat, no era pas cap gran pecat a finals del 2010. No hauríem de perdre la memòria ni oblidar que Mubarak, de qui ara sentim dir tants penjaments, era considerat aleshores un venerable líder de l'Orient Mitjà, un amic d'Occident i un gran bastió contra l'islamisme. Des del 25 de gener ha passat a ser un dictador repressor i lliberticida. Però, per Nadal, Mubarak encara era un amic i un home d'ordre de qui es podia acceptar perfectament una invitació a passar les vacances, com va fer Fillon.

Si fa no fa com la ministra de Defensa, Michèle Alliot-Marie, convidada també a gaudir de vacances i a viatjar amb el jet privat d'un empresari tunisià que formava part del clan de Ben Alí. L'any passat, Mubarak i Ben Alí encara eren bons amics de França, com ho continua essent també, per exemple, el rei del Marroc. Ara, aquells viatges ministerials resulta que escandalitzen molt, però fa un parell de mesos formaven part de l'ordre regular de les coses o, dit d'una altra manera, dels tractes habituals en els cercles del poder. Davant del clam farisaic que han provocat aquelles relacions amistoses, com si no se sabés que existien, Sarkozy ha hagut de publicar un curiós comunicat en què recomana als seus ministres que, a l'hora de fer vacances, no es moguin gaire de França i que, en tot cas, les invitacions a l'estranger hauran de ser autoritzades pel primer ministre. Una ridiculesa molt divertida, com si els ministres fossin nens i nenes d'una escola i Sarkozy, el mestre. Si n'arriba a fer de mal, la hipocresia!

Recuperar la dictadura

El Triangle - 26/01/2011 - Carme Forcadell

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva.

Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?.

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme lingüístic és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.