Peix al cove 2.0

Blog Avui - 29/07/2011 - Pere Casé Agustí

La gran manifestació del 10-J de 2010 a Barcelona va ser un gran catarsi de tot el catalanisme. Tot i que va costar posar d’acord els partits, finalment sota un lema comú i liderat per les institucions, tothom es va posar d’acord en una reivindicació clara i concreta. Som una Nació i no acceptem les retallades constitucionals. Tal dia ha fet un any. Per celebrar-ho Òmnium Cultural, una prestigiosa i voluntarista institució, ha fet una proposta certament agosarada d’insubmissió fiscal. Cap més passa.

Per altra banda, Convergència i Unió ha arrasat en les dues darreres eleccions, autonòmiques i municipals, i sembla que hauria de liderar tot aquest procés d’indignació (perdoneu per la paraula) contra el centralisme anul·lador d’Espanya. El president Pujol escriu llibres independentistes i el President Mas es declara (personalment) favorable a l’autodeterminació.

De l’altre principal partit català, el PSC, res de nou. Ha renunciat al país en favor dels interessos del partit (PSOE). Els 25 diputats catalans no estan per la feina.

Però tornem a CiU. Els resultats electorals l’avalen i el gran poder municipal i a la Generalitat la legitimen per agafar el rol de lideratge reivindicatiu. Doncs bé, què ha fet fins ara? Primer, remetre’ns a les eleccions generals. I la seva estratègia? La de sempre, pactisme modernitzat. Peix al cove. Garantir l’estabilitat. Influir. Amb 8, 10, 12 diputats volen garantir els interessos de Catalunya i demanaran un succedani de concert econòmic (el que als bascos i navarresos se’ls reconeix, per cert) i que en diran “Pacte Fiscal”. Noble intent. Ara bé si algú (el PP) té majoria absoluta, llavors no hi podran fer res. Un ministeri, tal vegada? Minso objectiu. Influir a Madrid? És el de sempre, anar a Madrid a pidolar les engrunes. Peix al cove, en versió 2.0. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist.

El fracàs de l'Estat autonòmic

Diari Avui - 29/07/2011 - Editorial

Les reaccions anteriors i posteriors a la reunió del Consell de Política Fiscal Financera, que aplega el Ministeri d'Economia i les comunitats autònomes, ha tingut uns resultats més o menys discutibles en el tema del control del deute, però més enllà d'aquest fet conjuntural ha evidenciat una qüestió de fons més profunda i perillosíssima: no hi ha dubte que l'enfocament de moltes autonomies i les actituds i manifestacions fetes demostren que, a la pràctica, aquell Estat de les autonomies que es va crear als anys setanta per aigualir les reivindicacions de Catalunya ha estat un gran fracàs perquè, de fet, gaire ningú més el volia, i el que és pitjor, gaire ningú més que Catalunya el necessitava.

L'anunci que en sis mesos cada comunitat ha d'aprovar una regla de despesa i que només el 2012 podrà pagar el 50% del deute del 2009 (2.500 milions en total) amb crèdits de l'ICO, va generar ahir una temperatura de sensació favorable a retornar massivament competències a l'Estat. Unes reaccions més o menys racionals i amb algun exemple fronterer amb l'estirabot. Des del murcià Ramón Luis Valcárcel (PP), que ha renunciat a Justícia i no descarta retornar fins i tot Educació i Sanitat a la madrilenya Esperanza Aguirre (PP), que ha assegurat que “es conforma” amb Sanitat, Educació, Transports i l'atenció a la dependència.

El risc d'aquestes posicions és que, novament, acabin per perjudicar Catalunya, víctima d'una campanya recentralitzadora tendent novament a l'històric cafè per a tots, només que més descafeïnat que mai. La situació demostra que Catalunya ha d'evitar, ara més que mai, entrar en qualsevol fòrum de negociació col·lectiu amb la resta de comunitats més enllà de mantenir les formalitats institucionals. Si encara hi ha una oportunitat per trobar encaix a l'Estat, cosa que ara mateix és més que dubtosa, passa únicament i exclusivament per la bilateralitat i el pacte fiscal.

La proclamació de la independència: aspectes legals (nacionals i internacionals)

Indirecte.cat - 28/07/2011 - Alfons López Tena

El reconeixement del dret de les nacions a la independència i la consolidació d’una jurisprudència que l’avali ha experimentat una evolució política i jurídica durant el passat segle. Aquesta n’és una concisa anàlisi.

Tradicionalment hi ha hagut un lligam clar entre la frontera política dels estats i la frontera de la seva activitat econòmica, de tal manera que els límits de la primera marcaven els límits de la segona. Aquest lligam era la base dels grans imperis colonials i de la lògica de l’agregació de territoris per part d’estats que aspiraven a una hegemonia primer regional i després mundial. Això, en el cas de la relació espanyola-catalana, es veu molt clarament quan, al segle XIX, és justament la burgesia catalana la que s’embarca en un procés d’unificació de mercat: creació d’una moneda única –que és la pesseta–, supressió dels aranzels interns... Això mateix també té lloc alhora a Itàlia o Alemanya. És un procés que, hi insisteixo, porta a la construcció d’imperis i, per tant, a la invasió i agregació de territoris com a única manera d’accedir a les primeres matèries i al mercat potencial d’aquests mateixos territoris.

La separació de les fronteres política i econòmica

Però després de la Primera Guerra Mundial comença un altre procés que culmina als nostres dies: el de la liberalització comercial i la globalització, pel qual la frontera política no és la frontera econòmica: per tal d’incorporar primeres matèries, mercats i mà d’obra no és imprescindible formar part d’una mateixa unitat estatal. I això genera un efecte contrari a l’anterior, que és la creació de nous estats. Perquè si per a poder subsistir econòmicament és necessari formar part d’una unitat política més gran pel model d’economia d’escala imperant, llavors no és viable un Singapur, una Noruega o una Irlanda; però si pots exportar i importar sense tenir en compte la limitació política estatal, llavors sí que són viables. I arriba el procés de creació de nous estats al segle XX.

Així, per parlar del nostre cas, quan ja no hi ha únicament un mercat espanyol, perquè el mercat és l’europeu i el mundial; quan les decisions de política econòmica fonamentals ja no les pren el govern espanyol, és a dir, quan no hi ha uns tipus d’interès diferents, quan no hi ha una moneda diferent, ni una possibilitat de devaluació d’aquesta per al control del cost d’importacions i exportacions… quan tot això desapareix, aleshores passa a ser viable econòmicament la independència d’una unitat subestatal, perquè pot tenir una situació de prosperitat econòmica sense haver de formar part d’una unitat política més gran: només ha de formar part d’una unitat comercial més gran, que ara ja és el món.

I a partir d’aquesta realitat cal veure la vessant jurídica. Perquè el dret sempre ve darrere dels fets. Quan aquest procés que acabo de descriure es produeix a Europa, és quan té lloc la seva teorització jurídica i s’inventa un nou dret, el dret a l’autodeterminació, que queda consagrat internacionalment en la Conferència de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial, a partir de la proposta nord-americana del president Wilson. D’aquí les independències, primer dels pobles dels imperis vençuts –l’austrohongarès, el rus, l’otomà– i, després, l’extensió d’aquest dret més enllà dels límits previstos, que eren precisament aquests imperis vençuts. Així tenim el cas de Noruega –que s’independitza de Suècia a començament del segle XX– i d’Irlanda el 1921, que s’independitza no pas d’un imperi en crisi, sinó de l’imperi més potent d’aquell moment, l’anglès.

Aquest darrer exemple desmenteix la premissa segons la qual només és possible la independència en el cas que hi haja una forta crisi de l’estat del qual es forma part. D’aquesta premissa es dedueix que, com que Espanya no està en crisi, ni ho estarà de manera immediata mentre romangui al si de la UE, la independència de Catalunya no és possible, tal com expressava aquell tòpic que repetia que “Catalunya és Lituània però Espanya no és l’URSS”.

Val adir que aquesta premissa tan repetida és ben falsa: les independències no es produeixen només quan hi ha una crisi de l’estat del qual es forma part, com demostra la independència d’Irlanda respecte del Regne Unit, o la de Noruega respecte de Suècia, la d’Islàndia respecte de Dinamarca o tants altres exemples com hi ha. En tots aquests casos el que és determinant és que hi ha una majoria de la població que entén, per les raons que siguin, que hi ha una situació de perill, de discriminació, de maltracte per no tenir institucions estatals pròpies. I aquest enteniment pot partir d’una consciència nacional preexistent o crear una consciència nacional ex novo, com és el cas del Paquistan, on no hi ha una nació paquistanesa preexistent a l’estat. Per exemple.

Dret d’autodeterminació? Principi democràtic!

Però, des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement dels altres estats existents. Cal el control del territori i de la població com a condicions prèvies, però això no és suficient per adquirir la condició jurídica plena d’estat, tal com demostren els casos actuals de Xipre del Nord, Transdnièter, Abkàzia i Ossètia del Sud, que, tot i que compleixen les condicions de control del seu territori i la seva població, com que no tenen el reconeixement internacional per part de la resta d’estats, i només són reconeguts per Turquia (en el cas de Xipre del Nord) i per Rússia (en la resta de casos) no poden accedir a la condició plena d’estat.

Tanmateix, davant d’aquell procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país era en una situació molt peculiar des del punt de vista legal. Primer, perquè qui tenia totes les competències en matèria de relacions internacionals era l’ONU després de la intervenció de l’OTAN i els EUA; i, segon, perquè s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul·lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament. I és molt interessant el fet que també es van sumar a aquest aval diferents opinions concorrents d’alguns dels estats membres. En aquest cas van comparèixer una quinzena d’estats, i tots van donar opinió favorable a la proclamació d’independència de Kosovo, incloent-hi els EUA i França.I amb les excepcions d’Espanya, Rússia, Xina i algun altre.

Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concorrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions d’Espanya, Rússia i Xina es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part de Kosovo, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació –que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional– i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia democràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pronunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

Per tant, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar unes eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, i demanar posteriorment el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.

El problema, per tant, ja no és aquest, sinó que és previ: la preexistència d’un poder públic amb un control efectiu sobre el territori i la població que es vol autoproclamar independent. I això ja és tot un altre tema.

Institucions, Òmnium i Assemblea

Diari Avui - 28/07/2011 - Miquel Sellarès

Hom es pregunta, moltes vegades, si tots aquells que volen assolir la independència de la nostra nació són conscients del que això significa i com es fa per aconseguir-ho i, per tant, construir i esdevenir estat. Per aquesta raó, intentaré en aquest article i en els propers d'aquesta secció reflexionar i establir estratègies al voltant d'aquest objectiu. La primera cosa que necessita una nació que vol alliberar-se i construir el seu propi estat és saber que, molts cops, el principal enemic no és exterior sinó que és interior. Per avançar cap a l'objectiu de l'estat propi és necessari que s'articuli un eix bàsic: que tots i cadascun dels actors que pretenen aquesta causa treballin amb coincidència i complicitat.

Avui, en els sectors d'avantguarda, resistents i activistes del país hi ha una certa confusió que, a vegades, comporta no entendre el paper i l'estratègia de cadascun dels actors. Es pensa, erròniament, que aquests s'enfronten i s'invaliden entre si, amb el que això comporta de negatiu per al desenvolupament d'una estratègia clara d'alliberament nacional. Ara no som a la transició democràtica ni en els darrers anys del franquisme. Ens trobem en una etapa de democràcia plena quant a individus, però no com a col·lectiu nacional. A més, formem part d'un estat, teòricament democràtic, que exerceix d'estat de dret i que forma part de la Unió Europea i l'OTAN. Això ens condiciona, i molt. Per tot plegat, els catalans hem d'acabar amb els infantilismes, els protagonismes i el freakisme nacional per començar a bastir una estratègia nacional potent i efectiva, des de la nova situació política que viu Catalunya, tot tenint en compte que som a l'Europa del segle XXI. Cal que entenguem que la gran ofensiva democràtica i nacional que ha d'emprendre el nostre poble es vertebrarà a partir de tres eixos fonamentals: les nostres institucions nacionals, la societat civil i la mobilització del poble.

Les institucions són l'eina fonamental per avançar. Aquestes tenen, però, una cotilla que és el marc legal, constitucional i estatutari espanyol. Tot i aquest fet, no se les pot invalidar i menysprear. El que cal és forçar-les a fer passos endavant a la recerca d'una nova legalitat catalana. La societat civil necessita, com ha fet per exemple Òmnium, definir la seva responsabilitat i participació en el procés de construcció política i nacional. Però això no pot fer-ho una única entitat. Cal que sigui dut a terme pel conjunt d'entitats del nostre país. Catalunya té una llarga tradició de creació d'iniciatives populars en les quals sempre ha estat capdavantera. És el cas de l'Assemblea de Catalunya, la Crida a la Solidaritat o el moviment de les consultes pel dret a decidir, per esmentar-ne algunes. Totes han ajudat a fer que el poble català generi formes originals de lluita pels seus drets i aconsegueixi grans mobilitzacions.

En aquests moments, cal tornar a l'originalitat de la nostra lluita i, complementant la tasca que fan les nostres institucions i organitzacions com Òmnium Cultural, cal generar una iniciativa nova i potent. Aquesta, però, no ha de menysprear cap altra iniciativa. Ha de sumar i mai restar. El que cal és que impedeixi el tants caps, tants barrets, la proliferació de minigrups i les accions de dispersió d'objectius. Unes setmanes enrere es va celebrar la Conferència Nacional per a l'Estat Propi. Un primer pas per a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana. Aquesta Assemblea és la suma, no de sigles, grups, sinó que és la suma d'individualitats que no volen protagonismes i que només es representen a si mateixes. La finalitat és posar les bases per tal que s'articuli una gran mobilització i fer un programa per assolir la plena sobirania de la nostra nació.

Aquesta Assemblea de cap de les maneres estarà enfrontada amb les nostres institucions, ni tampoc amb iniciatives com la que darrerament ha presentat Òmnium Cultural sobre el concert econòmic i la desobediència fiscal. La feina de l'Assemblea és una altra: la de crear una sòlida estructura popular, a través de la generació d'assemblees locals a cadascun dels nostres pobles i viles. D'aquesta manera, al seu entorn, s'hi concentraran tot aquell conjunt de persones que tiren endavant activitats i iniciatives de caràcter social, cultural i nacional. Aquestes persones són, sense cap mena de dubte, l'avantguarda del país per a la consecució de la seva llibertat. L'Assemblea, doncs, no naixerà contra ningú, sinó a favor de tots i amb l'objectiu de treballar, conjuntament, amb tothom. Tindrà un full de ruta clar, no tindrà adscripció a cap partit i donarà suport a tots aquells passos endavant a favor de la nostra plenitud nacional.

En les pròximes setmanes, hi haurà intents de desautoritzar aquesta nova iniciativa política del nostre poble. Tractaran de fer creure que està al servei d'una opció política determinada o d'una estratègia concreta. Res més lluny de la realitat! Molts dels homes i les dones que constitueixen el secretariat i la permanent d'aquesta organització estan acostumats a superar maniobres i situacions complicades. És més, no permetran la manipulació ni desviar-se del seu objectiu. L'Assemblea Nacional Catalana ha de néixer sense conflictes, sense manipulacions. No ha de convertir-se en una sigla més de la sopa de sigles que, malauradament, constitueixen l'independentisme català a hores d'ara. Tots plegats hem d'ésser conscients de la gran responsabilitat que tenim de fer confluir les institucions nacionals, Òmnium i l'Assemblea en el nostre procés de construcció nacional.

El català a la universitat

Diari Avui - 24/07/2011 - Elisenda Paluzie

Als anys vuitanta Adolfo Suárez va protagonitzar una forta polèmica quan va afirmar a un grup de periodistes estrangers que el català no servia per ensenyar física nuclear. Aquelles declaracions van causar una gran indignació i, entre d'altres, li respongué Joan Oró, el científic català que treballà en projectes de la NASA. Sortosament, les universitats catalanes ignoraren els intents des de diferents àmbits de marginar la llengua catalana en l'educació superior, i el català va anar avançant en la docència universitària, transformant la universitat catalana, fortament castellanitzada des de la creació de la Universitat de Cervera per Felip V, en una universitat on el català és la llengua institucional i té una forta presència en la docència, sobretot en el grau. A física de la UB, el curs 2004-2005, el 80 per cent de les classes de llicenciatura es feien en català. En Suárez, per sort, s'equivocà de ple. Hi ha àmbits en què els avenços han estat més lents, com ara els ensenyaments de dret i d'empresa, on l'ús volta el 50 per cent.

Darrerament, l'ús del català a la universitat ha tornat a ser qüestionat, aquest cop amb l'argument de la necessitat d'internacionalitzar les nostres universitats. És evident que la llengua on es publiquen els avenços científics és l'anglès, que ha esdevingut l'esperanto del món acadèmic, però continua sent fonamental que el català sigui la principal llengua de docència universitària. I ho és perquè una llengua només sobreviu si és present en tots els usos, si serveix per a les converses informals i formals, per al lleure i per a la feina. Una llengua que perd vocabulari per desenvolupar una de les activitats humanes inicia la seva desaparició. A les universitats, a banda de difondre el coneixement científic, es formen els professionals. Aquell graduat que acabarà portant la comptabilitat d'una pime ha de poder parlar d'assentaments comptables, i no empobrir el català amb castellanismes o anglicismes perquè ningú no li ha ensenyat la terminologia de la seva professió. I això no és contradictori amb l'ús creixent de l'anglès a la universitat, especialment en la recerca, ni amb la internacionalització de la universitat. De fet, l'anglès ha de convertir-se en el gran aliat del català a la universitat. L'anglès ens facilita l'obertura al món, com ho fa als països nòrdics.

Però el català és la llengua pròpia del país, i la universitat té una gran responsabilitat en la seva protecció. Responsabilitat que han exercit els serveis lingüístics de les universitats catalanes amb el treball terminològic, els cursos de català, l'acreditació lingüística, i les campanyes de dinamització. Amb el finançament per objectius, la Generalitat també ha contribuït a la protecció i la difusió del català. Un dels elements clau ha estat la política de transparència lingüística: anunciar amb antelació la llengua de la classe garanteix que ningú pugui al·legar desinformació i exigir el canvi de llengua a l'aula. Malauradament, la direcció general d'Universitats ha eliminat enguany aquest indicador del finançament variable. També ha suprimit com a indicador els coneixements de llengua catalana entre els estudiants forans. I a més ha eliminat totalment l'ajut de 290.000 euros per a classes de català dels estudiants de mobilitat. El curs passat, gràcies en part a aquest finançament, més d'un miler d'estudiants de mobilitat (d'Erasmus i Sèneca i altres estudiants d'intercanvi) van fer cursos gratuïts i voluntaris de català a la Universitat de Barcelona. Aquests estudiants de tot el món, també d'Espanya, que cursen una part dels seus estudis a les universitats catalanes, es converteixen en els millors ambaixadors de la nostra llengua i la nostra cultura. El català interessa no només als catalans, el català és cultura universal, i sovint són els de fora els que ens ho recorden. Els altres ajuts per a la normalització lingüística s'han mantingut, amb un pressupost menor. Que aquesta sigui l'única partida que s'ha eliminat indica una manca de confiança en la capacitat d'atracció i d'extensió de la nostra llengua. L'oposició que va suscitar el decret d'acreditació del coneixement lingüístic del professorat universitari i la recança actual a l'hora d'aplicar-lo, en són una altra mostra. El decret preveu prou excepcions perquè el català no sigui una barrera per a la captació de talent forà, però alhora garanteix el dret dels catalanoparlants a l'ús de la seva llengua a la universitat. A la UB, on una norma interna similar està vigent des de fa anys, centenars de professors han fet cursos i han acreditat un nivell suficient de català, sense que cap professor hagi hagut de marxar pel català.

Identitat i sobirania

Diari Ara - 23/07/2011 - Josep-Lluís Carod-Rovira

L'horitzó d'una Catalunya sobirana, en el marc europeu d'interdependència, és una possibilitat real cada cop amb més adeptes, tant entre els nascuts aquí com entre els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya. És una constatació impensable només una dècada enrere, quan aquesta opció era del tot minoritària. L'independentisme s'ha anat obrint camí d'una manera tranquil·la, com una pluja fina, persistent, d'aquelles que inicialment creus que tan sols són quatre gotes però que, gota rere gota, cada dia, acaben per amarar-te el cos i el cap i deixar-te ben xop.

No ha estat, en cap cas, un xàfec sobtat que, de cop, hagi comportat una immersió ideològica concentrada i que hagi donat aquests resultats i canvis d'actitud. No ha passat un episodi concret, una sola cosa que, espurna inicial, hagi comportat que es calés foc de manera immediata, sinó que n'han anat passant moltes i diferents, sense interrupció. Sobre un pòsit acumulat s'ha arribat on som, i ara hi ha més gent partidària de la independència que de la continuïtat de la dependència.

No hi ha un sol motiu. N'hi ha molts. Les raons per a la sobirania es barregen com els nusos d'una xarxa que, lentament, va creixent i estrenyent-se amb força, encara que no tots els forats tinguin la mateixa mida, però tots sumen fins a fer-se imprescindibles, ja que altrament la xarxa no tindria mai les proporcions que acaba tenint finalment. Hi ha qui assegura que és impossible afrontar l'expressió nacional de la cultura i la llengua en condicions de normalitat i seguretat de cara al futur. D'altres apel·len als drets històrics que ens correspondrien per poder decidir el demà amb llibertat. Una part molt destacada és del parer que la situació de dependència és perjudicial per a tothom, tant per a una ciutadania que veu perillar els drets socials adquirits, la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats, com per a un empresariat que constata que cap de les prioritats catalanes no és, ni mai no ha estat, prioritat espanyola: aeroports, corredor ferroviari mediterrani, teixit emprenedor, etc.

Finalment hi ha els que creuen que hi tenim dret, que hi ha una motivació democràtica, perquè sí i prou, i que ningú pot parlar per nosaltres sinó nosaltres mateixos. Sumats, gent que creu que Espanya no canviarà mai i que no podem perdre més temps, diners i energies esperant un miracle impossible.

La composició sociològica diversa de la Catalunya contemporània, amb molta gent que no és d'identitat única -només català, o només espanyol, o només marroquí, o...-, sinó simultània -català, mediterrani, europeu; català i espanyol, més una cosa que l'altra o tant una cosa com l'altra; marroquí, força català i una mica espanyol; argentí, bastant espanyol i una mica català; paquistanès, un xic català i no gens espanyol; etc.- indica la nostra complexitat com a poble, amb totes les combinacions identitàries possibles. Per això s'equivoca de mig a mig qui avaluï l'abast de l'independentisme fent-lo coincidir amb el percentatge de ciutadans que només se sentin catalans i prou. El procés cap a l'estat propi fracassarà, per manca de suport social, si és antiespanyol, perquè molta gent no s'hi afegirà en no veure-s'hi representada. No es tracta d'anar contra Espanya, sinó de situar-se al marge de la seva tutela per viure millor en tots els àmbits. Continuarem sent veïns, tenint família a Andalusia, Extremadura o Aragó els que ja n'hi tenim ara, i sentint-se també espanyol qui ara ja se'n senti.

En totes les enquestes hi ha més gent que se sent també catalana que no pas gent que parla català. És una forma d'expressar que es vol ser del país que t'ha acollit i que ja és, del tot, la terra dels fills. Per això s'equivoca certa esquerra quan tracta encara com a immigrats, 40 anys després, gent que no vol que li recordin només l'origen en lloc de valorar-ne el present i avalar-ne el futur. Catalans que no volen ser protegits i tractats com en una reserva índia, sempre, ells i el seus descendents. I res més que no sigui això. Volen ser, finalment, catalans. També.

El CAT als cotxes oficials

E-notícies - 23/07/2011 - Víctor Alexandre

És molt d'agrair que el portaveu del govern, Francesc Homs, esperoni els catalans a tapar la "E" d'Espanya de les matrícules amb el CAT. És d'agrair, perquè no és habitual que des del govern ens arribin consignes d'autoestima i d'afirmació nacional. Els missatges del govern més aviat acostumen a ser crides a la resignació, a la subordinació, a l'obediència i a l'acatament. És a dir, a sotmetre'ns a la legalitat espanyola per injusta que sigui. I, és clar, com més ens hi sotmetem més la legitimem. Per això han merescut tants titulars les paraules d'Homs, perquè no sovintegen. Homs ha dit: "Segons els papers del cotxe, el que identifica la matrícula és la combinació de quatre xifres i de tres lletres, i la E no hi surt". I ha afegit: "No és insubmissió. Jurídicament és possible fer-ho [tapar la "E"]. Trobo a faltar que la gent ho faci". Doncs bé, sí, són paraules que fan de bon sentir, ja que la capacitat d'influència que tenen, atès el relleu del seu autor, pot tenir efectes pràctics ben visibles. Des d'aquest punt de vista, moltes gràcies senyor Homs.

Tanmateix, només unes hores després de fetes aquestes declaracions, els Mossos d'Esquadra que dirigeix el senyor Felip Puig es van afanyar a refutar Homs dient que tapar la "E" d'Espanya era il·legal. En què quedem? És legal o és il·legal? Davant d'això, hauria estat bé que el portaveu del govern hagués fet una contrarèplica per posar les coses a lloc. Però no l'ha feta. I, en no fer-la, ha desactivat l'efecte de les seves paraules i les ha deixat en no-res. Paraules buides. I el pitjor és que si el silenci del senyor Homs fa mal a la causa que defensa, encara en fa més el del conseller d'Interior Felip Puig deixant que un portaveu dels Mossos desacrediti un membre del govern. Crec que si el senyor Puig no vol contradir el cos que dirigeix, estaria bé que, com a mínim, garantís als catalans que els Mossos no multaran ningú per portar el CAT i que, en cas que algun agent ho faci, la multa no s'executarà.

La "E" a les matrícules, com sabem, ens va ser imposada des d'Espanya pel govern del Partit Popular i s'ha mantingut amb el Partit Socialista. Això, certament, no té res d'estrany tractant-se de dos partits nacionalistes espanyols, però deixa al descobert la hipocresia dels socialistes catalans. Recordem les abrandades acusacions de nacionalisme que van dedicar a José María Aznar per la mesura i la seva ferma decisió de rebel·lar-s'hi, posant el CAT a les matrícules dels autobusos de Barcelona. Allò, però, es va convertir en fum l'any 2004, quan van entrar a la Moncloa, i la normativa del PP no sols no va ser retirada, sinó que va ser refermada. La prova és que tant el cos no nacionalista de la Guàrdia Civil com els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona mai no han deixat de multar els catalans que porten el CAT sobre la "E" d'Espanya. I és que el programa polític del PSOE de Catalunya consisteix a fer-se els catalanistes quan governa el PP i a treure's la màscara quan governen ells.

Arribats aquí, convindria que el senyor Homs, com a portaveu del govern, per ser creïble, anunciés que la Generalitat, per tal d'empènyer els catalans a afirmar la seva identitat en els vehicles, ha decidit que d'ara endavant tots els cotxes oficials lluiran el CAT sobre la "E" d'Espanya. Això seria molt satisfactori. I per donar més força encara a la mesura, fóra bo que l'alcalde Trias s'hi sumés donant ordres a la Guàrdia Urbana i fent exactament el mateix en els autobusos de la capital del país. Si Convergència actua així, començant pel cotxe particular del president Artur Mas, no hi ha dubte que el senyor Homs deixarà ben aviat de "trobar a faltar" el CAT a les matrícules catalanes. Al capdavall, és avalant amb l'exemple com els governs demostren que allò que diuen, a més de paraules, també són conviccions.

Totalitarisme

 

Diari Avui - 22/07/2011 - Miquel Riera

Molta gent ressalta ara que el president Camps i els implicats en la trama dels vestits potser van pecar de corruptes, però que no s'ha d'oblidar que avui fa dos mesos van obtenir un molt ampli suport popular a les urnes. Caldria puntualitzar, però, que sovint alguns suports populars responen a múltiples factors i són el producte d'actituds i mètodes que recorden més els règims totalitaris que una democràcia veritable. Actituds i mètodes que ara mateix es donen en la societat valenciana. Un fort control dels mitjans de comunicació públics, per exemple, amb censura i manipulació informativa. Clientelisme arreu del país, que lliga fidelitats i només afavoreix els fidels al govern i el partit en el poder. Una prova de tot plegat n'és un president que, com tots els dictadors, no admet preguntes en les rodes de premsa. Sortosament, com dèiem ahir, la falla està servida.

L'esperada caiguda de Camps

Diari Avui - 21/07/2011 -  Editorial

La dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, no ha deixat de provocar una sorpresa majúscula per més que hagi estat la conseqüència lògica d'un procés que ha embordeït la política valenciana fins a nivells insostenibles. Ja era hora, no hi ha dubte. Però ha estat justament perquè ha estat lògica, però, que l'anunci fet ahir (amb la prepotència i l'altivesa habitual del personatge) ha causat sorpresa i perplexitat. Perquè tot aquest cas fa temps que és un joc de despropòsits polítics, ètics i judicials que supera tots els límits de la tolerabilitat i la comprensió.

Si Camps ha dimitit, en primer lloc, és perquè es va poder tornar a presentar a unes eleccions que va guanyar per majoria absoluta tot i arrossegar ja l'ombra llarga de la sospita raonable. Probablement tenen raó tots aquells, de fora del seu partit però també alguns de dins, que consideren que va ser un error que el president aspirés a la reelecció en vista de la possibilitat clara que acabés resultant imputat. Va ser un acte de prepotència que no només l'afecta a ell i al PP, sinó que taca greument l'honorabilitat d'una institució com és la Generalitat. El País Valencià, per a Camps ha quedat clar que només ha estat l'escenari on desplegar el seu personalisme i la seva egolatria cada cop més desbocada per un suport popular en aparença inapel·lable.

Però el País Valencià ha estat doblement menystingut pel seu president perquè, en realitat, la dimissió ha estat presentada, voluntàriament o, com tot fa pensar, per força, com un “sacrifici” per salvar Espanya i el seu líder estatal, Mariano Rajoy. En un discurs lamentable, Francisco Camps es va posar a la boca tantes vegades la paraula innocència com el concepte nació, un exemple més que ens porta a veure com els suposats antinacionalistes no dubten a embolicar-se amb la bandera a l'hora d'enrocar-se. Això sí, la bandera de Camps ha quedat clar que és l'espanyola.

Guardiola

Diari Avui - 20/07/2011 - Carles Ribera

Els més puristes podrien dir que el lliurament de la medalla d'honor del Parlament a Pep Guardiola representa una caiguda de registre d'aquest guardó, que, abans que l'entrenador del FC Barcelona, han rebut personalitats de la talla de Desmond Tutu, Ernest Lluch, el pare Miquel Batllori o el col·lectiu dels Setze Jutges. El futbol, tot i l'inigualable poder de convocatòria i la capacitat de generar estats d'ànim col·lectius, encara és mirat per damunt de l'espatlla des d'algunes talaies que vesteixen de menyspreu allò que és pura enveja.

Que un entrenador de futbol rebi un reconeixement per “per la projecció d'una Catalunya culta, cívica i oberta” i també “pels valors que ha transmès exemplarment, com ara l'esportivitat, el treball en equip, l'esforç i la superació personal”, és remarcable perquè va més enllà del joc de la pilota, de la mateixa manera que els valors que en altres dies van convertir en català universal Pau Casals o Josep Trueta anaven més enllà de la seva genialitat amb el violoncel o els coneixement mèdics.

En definitiva, el valor dels mèrits que acredita Guardiola deriven, en primer lloc, del fet que s'irradien a través d'un aspersor tan potent com és el món de l'esport en general i el futbol en particular, que arriben a molts sectors de població que per altres canals convencionals de l'educació no hi tenen accés o no hi són receptius. I, en segon lloc, el missatge més important que transmet Guardiola és que es pot ser ciutadà compromès des de qualsevol lloc de la societat. I encara una tercera lliçó: per donar exemple sovint no cal fer grans escarafalls, sinó, simplement, limitar-se a fer bé la feina.

La pitjor ofensiva contra la llengua catalana

Diari Avui - 18/07/2011 - Editorial

Mai, en la llarguíssima història de persecució que desgraciadament acredita en els últims tres-cents anys, la llengua catalana havia patit com pateix actualment un setge integral i coordinat a tot el domini lingüístic. N'hi ha hagut de més cruels, de més sistemàtics i de més duradors. Però l'actual és, sens dubte, el més perillós dels perpetrats fins ara. És el més difícil de combatre, perquè està projectat per un espanyolisme que es basa en la presumpta legitimitat que li atorga un sistema democràtic. Un sistema democràtic que avala l'anihilació de les minories lingüístiques i que, a l'hora de denunciar abusos, a més, no podem oblidar que està homologat en una Unió Europea que a dreta llei només protegeix les llengües que són oficials perquè tenen un estat al darrere. Mai el risc ha estat tan alt com fins ara, perquè aquest intent de genocidi és orquestrat de manera conscient per un dels grans partits majoritaris a l'Estat, el Partit Popular (PP), amb la resta del panorama polític espanyol mirant cap a un altre costat o, directament, abonant l'arraconament de l'idioma que vertebra culturalment els Països Catalans. Mai la situació ha estat tan dramàtica, perquè el partit que orquestra i encapçala els atacs és majoritari en l'àmbit lingüístic del català.

 

L'enemic és a casa. I l'enemic és més poderós que mai. A Aragó, la futura presidenta ja ha anunciat l'atac contra la protecció del català a la Franja. El govern balear ha anat més enllà i ha suprimit la direcció general de Política Lingüística i ha sentenciat l'ensenyament en l'idioma propi, liquidant l'exigència del català per accedir a l'administració pública i derogant el decret de mínims que en garanteix la paritat a l'ensenyament. Al País Valencià, on els populars governen des de fa anys, la corrua d'atacs i manipulacions contra la unitat lingüística i les operacions per aprofundir en l'arraconament del valencià com és sabut no tenen ni fi ni compte. L'ofensiva, però, no es limita a les àrees on la llengua comuna té més problemes polítics de supervivència, sinó que s'ha desencadenat de manera lenta però inexorable a Catalunya mateix. Arran de la coneguda sentència del TC contra l'Estatut, la posició del català ha quedat altament debilitada en molts fronts, a mercè de la voluntat d'uns tribunals espanyols que, naturalment, entenen l'espanyolitat només en castellà i la catalanitat com un deure de ser castellanoparlant i prou. El panorama és negre. I només s'aconseguirà fer-lo revertir, començant per Catalunya per donar exemple, marcant unes clares línies vermelles en la política respecte de les relacions amb els partits que posen en perill el nostre patrimoni més preuat.

Volem ser nacionalistes?

Diari Avui - 17/07/2011 - Lluís-Anton Baulenas

A la cobertura que s'ha fet des de diferents mitjans de l'atac d'elements d'ultradreta valenciana a la presentació del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya hi hem trobat una presència clara o implícita del terme nacionalista. Els uns eren ultradretans –ben coneguts, per cert, de tothom, incloent-hi la policia– però enlloc se'ls titllava de “valencianistes” tot i que van irrompre en la sala al crit curiós i obvi de “Som valencians, mai catalans”. L'autor del llibre, l'agredit, per contra, era nacionalista.

És ben curiosa aquesta afició de penjar etiquetes. A força de penjar-te sempre la mateixa, per més que tu en reneguis, en un món com l'actual, simple i necessitat de referents fàcils i superficials, tu acabes sent la teva etiqueta. El nom fa la cosa, que diria el savi. No ho pots evitar. És nacionalista l'escriptor Vicent Flor per haver gosat fer un estudi sociològic sobre l'anticatalanisme al País Valencià? Si li ho preguntàvem, per a sorpresa de molts, potser ens diria que no, que ell renega del que significa i ha significat sempre aquesta etiqueta. El nacionalisme, en estat pur, és una ideologia de masses, organitzada entorn d'una idea simple, que fomenta el gregarisme, els instints més primaris i l'aparició de líders messiànics. L'Alemanya nazi, l'Espanya franquista eren nacionalistes. El terme nacionalista es troba tan carregat de contingut horrible per a molts habitants d'Europa que, indirectament, quan senten que els catalans són nacionalistes, sense voler, ja adopten una actitud de prevenció sense que res ho justifiqui. I et diuen, però què voleu més? I quan respons que no vols ni més ni menys que el que ells posseeixen amb tota normalitat, et tenen per un cromanyó identitari en una era sense fronteres enmig d'un món global. I no s'adonen que, primer, nosaltres fa segles que estem acostumats a funcionar sense tenir-ne, de fronteres, i que, en segon lloc, entre altres raons, si la Unió Europea no triomfa és per la ceguesa i l'egoisme dels estats que la formen, que no acaben de superar el seu “nacionalisme” (ells en diuen “patriotisme”).

Per això, molts preferim ser titllats d'independentistes. O de sobiranistes. I posats a fer, ens conformaríem amb el fet de ser anomenats “igualitaristes catalans” o “justicialistes catalans”. Perquè en el fons, molta gent, respecte a la nostra cultura, no perseguim més que suprimir la desigualtat i promoure la justícia.

No volem entrar a jutjar la política de la coalició governant a Catalunya sinó l'aplicació de l'etiqueta nacionalista. Interessa força a totes dues parts, l'espanyola i la catalana, per raons diametralment oposades, fer circular aquest terme. Els uns per aplicar-lo als altres i els altres per autoaplicar-se'l. Fixem-nos que una de les màximes apostes de CiU a les darreres eleccions va ser la demanda del concert econòmic. Ara mateix s'hi estan posant de nou amb força. Si mai cap govern espanyol, l'actual o el següent, accedís a tractar-ho, l'escàndol mediàtic i polític seria terrible. Perquè implantar qualsevol mena de concert econòmic a Catalunya implica reformar la LOFCA (i fins i tot la Constitució, segons com). I això vol dir, a part de l'acarnissament de les altres comunitats autònomes, que caldria tramitar-ho al Parlament espanyol, etc. Per una altra banda, està demostrat que una Espanya amb concert econòmic generalitzat és econòmicament inviable. Tot i amb això, CiU ho presenta com a opció i ho treballa perquè sap que, de cara al seu electorat, accentua el seu perfil nacionalista. Molt bé, que ho facin, potser pescaran algun peix per al seu cove. Però l'important és que en el fons –i fins i tot en el cas improbable que algun partit espanyol entrés a discutir-ho– aquesta proposta és profundament espanyola i integradora. No planteja cap trencament, ni de forma ni de fons, amb l'actual ordenament jurídic espanyol. Ni tan sols s'aprofita per plantejar una organització territorial diferent, amb la sobirania compartida.

Des del punt de vista formal, sovint passa igual. Aquesta setmana hem vist l'Honorable President de la Generalitat fent un discurs en castellà a Catalunya. Hauria pogut fer-lo en català i dedicar una part simbòlica al castellà. Però no, ni això. Si la raó era que davant tenia el fill del rei d'Espanya, malament. Si la raó era que davant tenia un dels màxims dirigents de Volkswagen, malament. Submissió i poques ganes de conflicte disfressats de cortesia o de respecte al protocol. Una actuació, doncs, espanyola, en el seu sentit més profund per part del president de la Generalitat de Catalunya, que no hauria de desaprofitar mai cap ocasió per dignificar la llengua o els símbols (vist que els altres sí que ho fan sempre).

Repetim, no volem jutjar l'actuació política de CiU. Només demostrar que el terme nacionalista s'estira i arronsa d'una manera gairebé màgica.

Els Mossos adverteixen que tapar la “E” de les matrícules és sancionable

Diari Avui - 15/07/2011 - Redacció

Els Mossos d'Esquadra han advertit aquest divendres que posar l'adhesiu “CAT”, sobre l'identificatiu “E” de les matrícules dels vehicles és sancionable. El portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, va afirmar aquest dijous que fer-ho no era il·legal i que era “jurídicament possible”.

 

Un portaveu dels Mossos d'Esquadra consultat per Efe ha avisat avui que tapar la “E” de les matrícules segueix sent sancionable. Aquesta advertència contradiu les declaracions d'Homs, que ahir va assegurar que posar aquest adhesiu “no és il·legal”, ja que, “segons els papers del cotxe, el que identifica la matrícula és la combinació de quatre números i tres lletres, la E no surt”. Per això, va indicar que “qui vulgui” pot posar el “CAT” a sobre de la “E” i va assenyalar que ell mateix ho havia fet al seu cotxe. “No és insubmissió, jurídicament és possible fer-ho”, va remarcar.

 

L'actual sistema de matriculació dels automòbils va ser introduït fa més d'una dècada per l'executiu espanyol de José María Aznar, que va afegir una combinació de quatre números, tres lletres i la “E” identificativa d'Espanya.

Des d'aleshores, a Catalunya hi ha hagut diverses campanyes per reivindicar un distintiu propi impulsades per partits polítics i entitats culturals.

 

No obstant això, tant els Mossos d'Esquadra com la Guàrdia Civil han multat diversos conductors per dur el “CAT” a les seves matrícules. La primera sanció que va imposar la policia catalana es va formalitzar al novembre del 2000, quan van denunciar un conductor de Guissona (Segarra). Finalment, però, va quedar sense efecte.

 

Alguns dirigents de la federació nacionalista han estat sancionats per portar el “CAT” als seus vehicles. És el cas del diputat de CiU al Congrés Carles Campuzano, que va ser multat a Roses (Alt Empordà) el 2004, o Jordi Pujol Ferrussola, fill de l'expresident Jordi Pujol, que va ser sancionat a l'octubre del 2010.

Etiquetatge

Diari Avui - 6/07/2011 - Jordi Palmer

A Catalunya ens hem de barallar per tot, és el peatge que hem de pagar per ser un país a mig fer, en què qualsevol cosa que decidim ha de ser ratificada per instàncies superiors que en tot cas no tindran en compte la voluntat majoritària dels catalans. Ara toca barallar-se per l'etiquetatge en català, ja que la UE prepara una normativa que només preveu que l'etiquetatge es faci en llengües oficials de la Unió, i com que el català no ho és, ja la tornem a tenir. Com sempre ens cal estar a l'aguait perquè des d'una situació d'inferioritat com la que vivim ja se sap que per poc que badem ens la colaran per tots costats. Defensar una llengua que no mereix el respecte dels col·legues europeus és complicat. Per això, un cop més, demanem a Andorra que s'integri a la UE.

Ara n'hi diuen de cartera

Diari Avui 6/07/2011 - Jordi Badia


L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat ha revifat el debat mediàtic sobre les ganes que tenim els catalans d'independitzar-nos d'Espanya. Hi ha tres dades clau: el 42,9 per cent dels enquestats votarien a favor de la independència de Catalunya, un 28,2 per cent ho farien en contra i hi ha un 75,1 per cent de catalans que estan a favor d'un sistema fiscal propi com el que tenen el País Basc i Navarra. Aquest darrer percentatge és el que ha fet dir a molts comentaristes que, de fet, l'independentisme que creix és el de la cartera més que no pas el de la bandera; la conclusió següent deurà ser que si l'independentisme augmenta és per culpa de la crisi econòmica i que, per tant, és una mera qüestió de temps: morta la crisi, mort l'independentisme.


Trobo que aquest argument és molt miop. I d'una ignorància fascinant, que només s'explica per la tendència malaltissa de valdre'ns dels tòpics que tenim més a mà, per més tronats i falsos que siguin. I doncs què: darrere de tots els processos d'independència hi ha hagut sempre un motor econòmic que les ha alimentades, però no n'hi ha hagut tampoc mai cap que no s'hagi alineat darrera de cap bandera, llengua o un qualsevol altre símbol nacional. Ara que, ben pensat, la majoria de vegades, els principals arguments per a la independència nacionals els han fornit les metròpolis i els sectors que hi són més aferrissadament contraris.


Ja poden anar dient aquells que creuen que l'independentisme d'ara és una febrada de cartera. S'enganyen tant com aquells qui, el Partit dels Socialistes de Catalunya, per exemple, preferirien que el CEO s'hagués estalviat fer la pregunta. Amb la seva actitud demostren que són ben conscients de quina resposta s'hi havia d'obtenir, però viure d'esquena a la realitat no l'ha canviada pas mai. Després s'exclamen del que els passa quan en realitat encara els passa ben poc.


El debat per la independència de Catalunya no és pas tan difícil d'emmarcar i les raons que hi pot haver per a voler-la no són tampoc gens complicades de comprendre. Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol recuperar la independència que li van arrabassar fa tres-cents anys i refer tants camins com li van desfer i estroncar. Que fins ara no l'hagi pogut exercir o que cada vegada que ho ha provat n'hagi sortit més malparada que no pas estava, no vol dir que no el tingui. El dret a l'autodeterminació és un dret universal que tenen tots els pobles, no cal que ningú els el reconegui i atorgui.


L'independentisme fa dècades que creix, no és pas un fenomen d'avui ni de la crisi econòmica actual. La causa primera i última és que amb Espanya, la de dretes i la d'esquerres, no hi ha res a fer. Si ara emergeix amb una força decisiva és perquè ja s'ha arribat al cap del carrer.


El pacte constitucional de la transició ha resultat ser una enganyifa. Tots els ponts federals o confederals, digueu-n'hi autonòmics si més us plau, els han esberlats i el dilema ha quedat plantejat entre assimilació o independència (que, de fet, és del que s'ha tractat sempre). I arribats en aquest punt, tocarà decidir-se més aviat que tard. I sí, la conjuntura econòmica hi afegeix urgència, és clar.

Mirant enrere

Per fer-se el sorprès d'aquest augment de l'independentisme o bé cal molta barra o bé s'ha de ser molt miop, o les dues coses a la vegada. Durant molts mesos, unes 800.000 persones han anat votant a favor de la independència en el procés de consultes populars; representen un 20 per cent del cens electoral, que no és molt però que no és pas poc. I ara fa un any més d'un milió de persones es van manifestar pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. Podríem anar tirant enrere i fixar-nos en qüestions que no tenen res a veure amb els calés, com les seleccions nacionals, però em penso que no hi fa cap falta. L'independentisme ja és majoritari a Catalunya i si no hi ha un capgirament que ara es fa molt difícil d'imaginar, aviat serà irreversible.

El català, llengua d'Europa

Diari Avui - 7/07/2011 - Editorial

El Parlament Europeu va donar llum verd ahir a una nova directiva d'etiquetatge que a la pràctica impedirà que els productes es puguin etiquetar només en català com passa naturalment cada vegada amb més marques comercials que tenen el seu principal mercat a Catalunya. Amb la nova llei a la mà, l'Estat espanyol pot impedir l'ús exclusiu de la llengua pròpia de Catalunya en els productes comercials i, a la pràctica, imposar el castellà. La decisió de l'eurocambra no només ignora una vegada més la realitat territorial i cultural d'una nació com Catalunya, sinó que atempta contra el dret de tota empresa d'etiquetar en la llengua pròpia del seu país. Una llengua que es parla a uns territoris d'Europa on viuen gairebé 14 milions de persones i que ha sobreviscut malgrat els atacs constants que ha rebut al llarg de la història, i que continua rebent. Reconèixer la cooficialitat del català com a llengua d'Europa era el gest mínim que es podia esperar de l'eurocambra, i no pas obrir la porta a la possibilitat que l'Estat espanyol imposi el castellà en l'etiquetatge dels productes.

Si ens remetem a la història, és evident que l'Estat espanyol, mani el PSOE o mani el PP, no farà cap gest per facilitar la normalitat del català en l'etiquetatge. Més aviat al contrari. Així, doncs, el Parlament Europeu ha deixat Catalunya i milions de ciutadans que tenen com a llengua oficial el català arraconats i en mans de les autoritats espanyoles, que fins avui no s'han caracteritzat pas per defensar ni la nostra llengua ni la d'altres comunitats de l'Estat, tot i ser considerades cooficials. Per això, encara avui, ni el català ni cap d'aquestes altres llengües no té el reconeixement d'oficial a Europa, una anomalia que l'eurocambra tard o d'hora haurà de resoldre. Ara com ara, però, les empreses que etiqueten els seus productes en la llengua del país ho han de continuar fent, no pas com una provocació o acte de desobediència, sinó com una afirmació de normalitat.

Una dècada decisiva

Diari Avui - 2/07/2011 - Enric Vila

Mas insistia l'altre dia a l'Ateneu que Catalunya té per davant una dècada decisiva. El geoestrateg George Friedmann diu més o menys el mateix sobre els Estats Units en el seu llibre, The next decade. Explica que les crisis són, sobretot, un mecanisme de defensa per posar a prova les elits quan han perdut la confiança de la gent. Segons Friedmann, la propera dècada estarà marcada per l'auge dels interessos geopolítics i per un retorn a models econòmics més nacionalistes. Si volem equiparar la nostra economia amb la danesa i enfortir l'eix mediterrani com deia Mas, refiar-nos de la bona voluntat de Madrid ens podria fer perdre un temps preciós. L'economista Andrei Shleifer es lamentava a la Fundació Catalunya Oberta que els polítics perdin tant temps parlant de la crisi i tan poc definint les reformes que permetrien aprofitar les “immenses possibilitats” d'Espanya. Me l'escoltava pensant que el seu discurs estaria molt bé si Espanya fos Suïssa, però que si aquí hem anat de marasme en marasme és perquè Madrid no ha trobat una manera millor de conservar la unitat de l'Estat que a través del comunisme mental que ell denunciava. En els països inestables, construïts des de dalt, els problemes que Shleifer veia com l'impediment per treure Espanya de la crisi són la garantia de la unitat. Tot plegat em fa pensar que, d'aquesta crisi, en sortirem independents o més residuals que mai, com diu Pujol. Una àrea metropolitana empobrida podria acabar votant partits populistes o neofeixistes, com a València o a Marsella. Catalunya no ha tingut mai un context tan favorable per constituir-se en un estat i alhora tan ple de perills per perdre el tren de la història.

Enhorabona i gràcies, moltes gràcies

Diari Ara - 1/07/2011 - Joan Laporta

Avui fa un any vaig deixar la presidència del Futbol Club Barcelona un cop completat el màxim de dos mandats que preveuen els estatuts. Després de set anys de dedicació constant al Barça, aquesta darrera temporada he pogut recuperar la meva condició de soci i seguidor apassionat del nostre club. L'he viscut amb intensitat, amb una immensa alegria i, per què no dir-ho, amb un cert orgull per la feina feta.

Ha estat un any magnífic ple de tota mena d'èxits. Hem aconseguit la quarta Champions, hem guanyat la Lliga per tercer any consecutiu i la Supercopa; el Barça B ha assolit la millor classificació de la seva història; hem guanyat la Lliga, la Copa, la Supercopa i la Lliga Catalana de bàsquet; la Copa d'Europa, la Lliga i la Lliga Catalana d'handbol; la Copa Continental i la Copa del Rei d'hoquei patins; l'aposta pel futbol sala finalment ha donat fruits amb escreix i aquesta temporada s'han guanyat tots els títols possibles; els equips de futbol base han seguit liderant totes les categories... i per damunt de tot, i com a resum de tot, hem seguit transmetent al món la imatge d'un club amb un estil de joc inigualable, amb una manera de fer, amb una identitat, úniques. Hem seguit passejant pel món la imatge d'un club i d'un país que quan s'ho proposen aconsegueixen ser els millors, els números u.

Davant de tants èxits, davant de tantes alegries, l'única cosa que desitjo en un dia com avui és donar l'enhorabona i les gràcies a tots els que ho han fet possible.

Enhorabona i gràcies, abans que res, als jugadors i tècnics. Ells són, han estat sempre, han de ser sempre, els grans protagonistes. Gràcies per la seva dedicació, pel seu esforç, pel seu compromís, pel seu amor al club i al país. El record més inesborrable dels meus anys com a president és sens dubte haver tingut l'oportunitat de compartir tants moments feliços, i d'altres de no tant, amb jugadors i tècnics. Haver ajudat a forjar un primer equip de futbol que és, sens dubte, el millor de tots els temps.

Enhorabona i gràcies, també, a tots els altres empleats del club. Sé prou bé que sense la seva feina discreta i constant res no seria possible.

Enhorabona i gràcies, molt especials, a tots els socis i seguidors. Aquest any hem seguit donant exemple que el suport permanent als nostres colors no està renyit amb la convivència i la lluita contra els violents. Gràcies per no caure en tantes i tan insensates provocacions.

Enhorabona i gràcies, finalment, a la junta i el president que durant aquest any han tingut la responsabilitat i el privilegi de regir els destins del club. Sé per pròpia experiència que això mai no és fàcil. Segur que tampoc no ho ha estat per a ells. Van fer-se càrrec del club quan era al punt més alt de la seva història i l'han pogut mantenir en el camí de l'èxit. Això avui és el més important. Les diferències, que hi són, queden per a un altre moment. De la situació econòmica del club ja en parlarem si finalment algun dia presenten la ja famosa acció de responsabilitat; de la pèrdua d'Unicef com a gran signe d'identitat i de la seva substitució per un règim dictatorial ja en parlarem a l'assemblea de compromissaris, que és on se n'ha de parlar. També, allà, quan presentin els pressupostos de la propera temporada, parlarem del paper i del futur de les seccions professionals i no professionals. Parlarem de la lluita contra la violència i del risc de determinats experiments. Parlarem de com s'hauria de reaccionar davant les ofenses als nostres jugadors i tècnics. Parlarem de tot el que escaigui, incloses les poc honorables maniobres per embrutar el meu nom i el dels meus companys de gestió, o per ometre la figura de Cruyff com a pare del joc del Barça actual. Però ara no és el moment de la polèmica. Penso que ara és el moment de ser feliços, és el moment d'assaborir tots els èxits d'aquests darrers dotze mesos i dels darrers anys. És el moment de ser agraïts amb els que s'ho mereixen. Fins i tot penso que en el fons el president i els directius d'ara estan agraïts amb els que els hem deixat en herència el millor Barça de la història. Potser tenen una forma peculiar de mostrar-ho, però segur que en el fons en el fons... senten una mica d'agraïment!

Enhorabona i gràcies, novament, a tots els que formeu part d'aquesta gran família blaugrana. Em sento orgullós de formar-ne part i em sento agraït per haver pogut contribuir durant uns anys a fer-la més gran i més respectada arreu del món.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Clam per la sobirania i el concert

Diari Avui - 30/06/2011 - Editorial

L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del govern afirma que un 43% dels catalans votarien a favor de la independència si es convoqués un referèndum. Només un 28% hi votarien en contra i la resta s'abstindrien. Les dades coincideixen, pràcticament, amb el primer aniversari del trinxament del tercer estatut de Catalunya i expressen clarament quin és el sentiment dels catalans. Des d'Espanya, on s'acostuma a fer anàlisi pel broc gros, l'explicació d'aquesta manía separatista és molt clara: és el resultat d'anys de coerció i de propaganda a les escoles de Catalunya. Raó de més, doncs, per insistir, com fa el Partit Popular, en la implantació del bilingüisme. L'explicació cau per la seva pròpia base, però és que, a més, la raó predominant per la qual un 43% dels catalans donen suport a la independència no és de caràcter identitari, sinó econòmic. L'estudi indica, a més, que un 75% voldrien que Catalunya recaptés i gestionés els impostos. La independència de Catalunya, doncs, per viure millor.

Durant molts anys, des de Catalunya s'ha volgut fer pedagogia del nostre país. S'ha volgut explicar a Espanya que totes les iniciatives buscaven i busquen la modernització i el bé general de l'Estat. Però a Catalunya ja sabem com es reben aquests intents, els pedagògics i els proactius, en alguns cenacles polítics, intel·lectuals i periodístics espanyols. Ja és l'hora, doncs, que sigui Espanya la que faci l'esforç pedagògic i digui a Catalunya en què la beneficia formar part d'un Estat al qual aporta els seus recursos en nom d'una solidaritat il·limitada i amb poc retorn. I més encara quan la vicepresidenta espanyola, Elena Salgado, afirma que “Espanya no deu res a Catalunya”. Hi ha balances fiscals i deutes pendents que demostren tot el contrari. Si alguna conclusió clara es pot extreure de l'estudi és que la majoria de catalans reclamen un tracte fiscal just. Que és el mateix que dir que hi ha un clam social a favor del concert econòmic i la sobirania.