Espanya ens expulsa

Crònica.cat - 23/12/2010 - Editorial

Ahir, des d'aquestes línies, planava un avís: la corda del català pot trencar-se degut a les imminents decisions del Tribunal Suprem pel que fa a la immersió lingüística. Doncs bé, ja és oficial: la corda s'ha trencat. Quan semblava que el sostre de l'autogovern havia quedat definitivament tancat, per bé i per mal, pel Tribunal Constitucional, resulta que continuen els atacs contra la personalitat nacional de Catalunya; ara, apuntant al seu eix vertebrador: la llengua catalana.

Cal entendre que no es tracta únicament d'un atac més, sinó d'un trencament sense pal·liatius de les regles del joc. La immersió lingüística va ser, en el seu moment, un dels elements del pacte del catalanisme amb l'Estat espanyol, mercès el qual el catalanisme va acceptar operar dins la Constitució Espanyola. Trencat aquest pacte, el catalanisme té les mans lliures per fer el que ha de fer: no acatar aquesta sentència, ni cap altra que lamini l'autogovern i la personalitat de Catalunya.

Hi haurà qui dirà que és de sentit comú que no es pot viure dins un Estat sense acceptar les seves lleis i les seves normes. I és cert: malgrat que davant aquesta mesura la Generalitat practiqui una política d'insubmissió, a la llarga aquesta és insostenible. Però això no significa que calgui rendir-se. Ben al contrari: cal anar més enllà. Si Espanya no accepta la Catalunya que els catalans volen, caldrà que els catalans la basteixin pel seu compte, sense Espanya. El Tribunal Suprem no ha fet res més que convidar els catalans a la independència. Només cal que a Catalunya se li doni la oportunitat de decidir.

Això és un cop d'estat

Vilaweb - 23/12/2010 - Editorial

Un cop d'estat serveix per canviar sobtadament les institucions o les regles de funcionament d'un país, sempre sense tenir en compte la voluntat democràtica de la població. Un cop d'estat té dues característiques: es fa per força, trepitjant els de sota, i instaura una nova 'legitimitat', que al capdavall el justifica. Els cops d'estat clàssics, els fan els militars. Però a Europa ja són mal vistos. Per això el nacionalisme espanyol ha encarregat el cop als jutges. Com ja va passar a Turquia, per exemple.

La seqüència és en aquest sentit inequívoca. Hi ha una legitimitat sorgida de la transició. A mi, no m'agrada i crec que és la causa final de tots els mals, però és la que és i no s'entén res si no partim d'aquí. De les restes de la dictadura, en naix una constitució i, d'aquesta, en naixen uns estatuts d'autonomia i unes lleis. Seguint estrictament els procediments previstos per les lleis mateixes es canvia l'estatut d'autonomia. Es respecten tots i cadascun dels trams legals, fins i tot quan ens són clarament contraris. I s'arriba a un resultat, demacrat i pàl·lid, però legalitzat a l'extrem: l'estatut aprovat pel congrés dels diputats. Ningú, absolutament ningú, no pot dir que ni un sol pas en aquest procés no es féu d'acord amb la legalitat constitucional espanyola. No hi ha ni un sol gest de trencament.

Fins que arriba la sentència del tribunal constitucional. Perquè ací sí que hi ha un trencament clar. Ho han posat en relleu molta gent i moltes veus autoritzades: trinxar un estatut aprovat pels dos parlaments i corroborat referendàriament pel poble és una decisió gravíssima. Però el fet s'entén millor si parlem sense embuts: era un cop d'estat.

Era un cop d'estat perquè es feia per la força i des de la força. El constitucional se situa per damunt del parlament català i del parlament espanyol, però, sobretot, per damunt del vot democràtic dels ciutadans. D'on prové la legitimitat en una societat democràtica? Tan sols de l'exercici lliure del vot dels ciutadans. I si això no val, és que som davant una substitució de l'origen de la democràcia, definició clàssica del cop d'estat.

Si ningú volgués entrar en el debat entre poders superiors i inferiors, estatals i autonòmics, que no oblidi que no és únicament la legitimitat del Parlament de Catalunya que se substitueix, sinó també la del Congrés dels Diputats.

I això es fa bastint una nova legitimitat. Una nova legitimitat que no emana de la constitució del 1978, sinó que la substitueix. Perquè no hauríem d'oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l'estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d'un cos organitzat i autònom dins l'estat –talment l'exèrcit.

El juny passat, en el moment que es va fer pública la sentència, això ja era així. Però ahir, en veient com es començaven a desplegar les conseqüències de la sentència amb tota la brutalitat, de cop va fer-se difícil d'esquivar l'evidència de la gravetat que encloïa: això és un cop d'estat, ara ja en marxa i que no s'aturarà. I la millor resposta no és pas dir que això no passa.

De la innocència a la independència

El 9 Esportiu - 29/12/2010 - Miquel Roca

Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que ahir van ser a l'estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures. Tornava a haver-hi motius per prendre's el partit com una manifestació més enllà de l'esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que aquest model d'amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent, sigui molta o poca, estigui col·locada d'una manera que faci la sensació que n'hi ha més o menys, no deixa de passar-s'ho bé en els partits de Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan l'obra que s'hi representa és la millor.
Que l'esperit de festa esportiva, cívica i participativa continua sent palpable és tan cert com que, en els dies previs i posteriors al tradicional partit de Nadal, és també tota una tradició alimentar un seguit de debats al voltant dels partits de la selecció catalana de futbol. Que si la data no és la millor, però sí l'única possible, que si l'horari farà que hi puguin anar més nens, però no els adults que els han d'acompanyar, que si aquest rival no té prou nivell per molt mundialista que fos l'estiu passat, que si Cruyff no diu ni «bon dia» en català, que si en el fons això es munta perquè la federació faci una mica de negoci, que si hi ha clubs que no deixen venir els jugadors, que si hi ha jugadors que no tenen compromís, o que si la selecció hauria de jugar menys a Barcelona i obrir-se més a altres ciutats amb estadis més petits i fàcils d'omplir.
Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l'única cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d'anar a veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se als subterfugis, als succedanis, a l'haver de perseverar no en el camí, que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.
Si d'alguna cosa ha servit fins ara tot el moviment que en els últims tretze anys –va prendre volada a partir del Catalunya-Bulgària del 97 a Montjuïc– s'ha fet al voltant de les seleccions catalanes, és per poder explicar en carn pròpia que caminar no és el mateix que fer camí. Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert, hem estat expulsats d'alguna federació internacional que havíem fundat, hem aconseguit el reconeixement d'una vintena de federacions catalanes que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès recórrer la distància entre la nostra capacitat d'inventiva, digna d'elogi, i el mur on sempre s'acaba el curt però repetidíssim viatge. Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir estat propi, allò que arreu del món s'associa a existir o no com a país.
Potser és hora que el món de l'esport català deixi d'inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha eliminat un camp d'ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi. En aquests moments, el que hauríem d'esperar d'una federació esportiva ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que Catalunya ha d'afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem res.
El Catalunya-Hondures d'ahir va ser el primer acte públic com a president de Catalunya d'Artur Mas, que des de la llotja va poder sentir com el lema més cridat a la graderia de l'estadi va ser independència. És el mateix que havia sentit a la plaça de Sant Jaume el dia abans, quan va saludar i parlar des del balcó de la Generalitat després de prendre possessió del càrrec, el mateix que se sentia a peu de carrer davant l'hotel Majestic la nit de la victòria electoral, i el mateix que, de manera aclaparadora, es va convertir en la banda sonora de la gran manifestació del 10 de juliol. Cap d'aquests actes havia estat convocat com a reivindicació independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant el camí de l'única direcció possible per a un país que, sobretot, calla. El món de l'esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar fer dos partits en comptes d'un o portar un rival més atractiu que Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres seleccions esportives.

Convergència no estén ponts

El Singular Digital - 27/12/2010 - Vicent Sanchís

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

Una de les situacions més dramàtiques que ha hagut de patir el soberanisme –en qualsevol de les seves variants i els seus matisos– aquests darrers anys ha estat el clima d’autèntica guerra civil que ha dividit Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una guerra sense treva que s’ha escampat per tots els àmbits i de la qual s’han salvat únicament alguns territoris amables, com ara Òmnium Cultural. Territoris que s’han demostrat imprescindibles i solvents a l’hora de treballar plegats per les conviccions que els uneixen i, encara més enllà, quan ha arribat el moment de convocar grans iniciatives conjuntes com la manifestació del 10 de juny. El començament de la guerra –com el començament de totes les guerres– és confús. Els republicans retrauen als convergents que convertissin el seu partit en un titella sota el liderat d’Heribert Barrera i que sempre els han volgut condemnats a la minoria d’edat permanent. Una mena de germà petit que pot ser autònom en els detalls però que ha de ser servil en les qüestions essencials. I encara assenyalant algun punt d’inflexió concret, els dirigents d’Esquerra s’han referit sempre al menyspreu amb què els va castigar Jordi Pujol quan en la seva darrera legislatura va rebutjar l’acord que li proposava Josep-Lluís Carod-Rovira i es va decantar per l’oferiment letal del PP.

Pel que fa a CiU, les ferides, més enllà de les tares genèriques que els convergents atribueixen als republicans, tenen també data concreta: la de la constitució del primer govern tripartit i, encara més, la del segon. Artur Mas havia guanyat les eleccions amb escreix, Esquerra havia sortir del govern de Pasqual Maragall després d’haver-se vist obligada a votar no a l’Estatut a instàncies de la seva militància i encara parlava d’equidistància, però a l’hora de la veritat, l’acord amb la cúpula del PSC s’havia lligat molt abans. Tot això els convergents no ho han perdonat. Tot allò encara escalda els republicans. I així les distàncies han anat augmentat i els enfrontaments s’han agreujat.

Fins aquestes eleccions. Esquerra ha rebut un dur càstig. Els dos líders que van substanciar aquells acords de govern amb el PSC i Iniciativa o bé han perdut la guerra interna –el cas de Carod-Rovira– o bé han hagut de reconèixer la seva responsabilitat en la desfeta electoral –el cas de Joan Puigcercós–. Convergència i unió finalment, després de guanyar, ara pot governar. Era el moment oportú, doncs, de fer un primer gran gest de conciliació. És obvi que per a CiU el pacte més convenient, des de la comoditat de la centralitat política, és el que ha acabat fent. És a dir, el que ha permès la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb el PSC. Els socialistes han evitat als convergents els lligams amb l’indesitjable PP o amb la radical Esquerra. Tot això, des del punt de vista de l’estratègia política més descarnada. I des de la conveniència, també, dels sectors socials amb més influència. Però, al costat d’aquesta constatació, també hi ha l’interès del catalanisme, que és el referent bàsic de Convergència. Mirant-s’ho des d’aquest angle, la força que lidera Artur Mas tenia una altra obligació moral: començar a tancar ferides. Com que Esquerra Republicana no va fer el gest que l’hauria correspost –votar a favor de la investidura de Mas en la primera volta– , la responsabilitat subsegüent corresponia als convergents. Sense excloure necessàriament l’acord amb el PSC, hi haurien d’haver integrat Esquerra. Joan Puigcercós va enviar a Felip Puig dotze punts que ho podien haver permès. Al final, els convergents van tancar el pacte amb el PSC i van adduir tres tristes discrepàncies que n’excloïen Esquerra. Perquè ja no els necessitaven. Però el catalanisme sí que demanava el gest. L’endemà Artur Mas va proclamar al Parlament que aquestes tres diferències es podien superar, però ja era massa tard. Una nova oportunitat perduda...

L'atac socialista a la llengua catalana

El Singular Digital - 28/12/2010 - Víctor Alexandre

L’agressió del Tribunal Suprem a la llengua catalana –ajornada fins ara per no perjudicar electoralment el PSOE de Catalunya– enllaça molt bé amb una altra agressió lingüística del govern de José Luis Rodríguez Zapatero i que ha consistit a demanar a la Comissió Europea que en les seves subvencions als Cursos Intensius per a Erasmus, destinats als estudiants que volen aprendre la llengua, es distingeixi entre català i valencià. Ens en vam assabentar gràcies a Denis Abbott, portaveu comunitari d’Educació, Cultura i Multilingüisme, que es va expressar en aquests termes: “Ho han decidit les autoritats espanyoles, que ens han dit que podem donar suport a cursos en català, èuscar, gallec i valencià. És a dir, quatre llengües regionals que poden rebre la mateixa contribució per part de la Comissió Europea”. Aquesta és, per tant, la política socialista d’esquarterament de la llengua catalana des del mateix govern de l’Estat i amb el suport al Congrés de 25 diputats catalans; aquesta és la manera com actua el partit que, tot declarant-se aliat de Catalunya, es dedica a acusar el PP de catalanofòbic. Però la catalanofòbia, malauradament, no prové només del PP. El Partit Socialista també és un partit catalanofòbic, i aquest esquarterament de la nostra llengua n’és una mostra.

Estem parlant del mateix Partit Socialista que el passat 13 de novembre va celebrar un míting al Palau de Fires de Tarragona, presidit per José Montilla i Alfredo Pérez Rubalcaba, per atacar l’independentisme i autoproclamar-se “progressista”. “Cal dir als progressistes que ens votin”, deia Rubalcaba. I, certament, votar el PSOE de Catalunya és un vot destinat al progrés. Al progrés del nacionalisme espanyol. I també és un vot en contra de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva llibertat i de la seva llengua. Per això, cap català que estimi veritablement el seu país no pot votar mai en les properes eleccions municipals un partit que prohibeix l’ús del català al Congrés espanyol, que ens imposa jutges que desconeixen la nostra llengua, que es nega a donar-li cooficialitat a l’Estat per tal que sigui llengua de ple dret a la Unió Europea, que dinamita la immersió lingüística per potenciar l’espanyolització de Catalunya i que, per si no fos prou, no té escrúpols a trencar la unitat de la llengua tot mostrant-la espedaçada i amb diferents noms a la resta del món.

Estem parlant d’una força política que durant set anys ha tingut en Esquerra una magnífica aliada, fins al punt que una de les conselleries republicanes, la d’Innovació, Universitats i Empresa, va promoure, ara fa quinze mesos, una campanya institucional que demanava als internautes que es fessin “fans” de Catalunya i que, a través de la pàgina web, oferia informació en sis llengües: català, espanyol, anglès, gallec, èuscar i valencià. Va haver de ser RAC1, denunciant aquesta barbaritat, qui provoqués que la finestra valenciana fos retirada. La retirada, però, no es va fer fins al cap de tres setmanes i sense donar cap mena d’explicació. Per sort, cada dia són més els catalans que s’adonen que l’única via per acabar definitivament amb aquestes agressions és la constitució d’un Estat propi per a Catalunya. Tota acció política que no tingui aquest objectiu és letal per al país, perquè la destrucció de tot allò que ens configura com a poble no s’atura i el temps juga en contra nostre. De fet, si una cosa no tenim és temps.V

I ara què?

Diari Avui - 28/12/2010 - Isabel Clara-Simó

L'operació anti-Catalunya continua amb una tenacitat aberrant, L'empenta econòmica de les Caixes catalanes està quedant esborrada per un estratagema sense precedents: la llei de Caixes, molt a prop de la nacionalització de la banca, i que ha aconseguit –oh, déus de la felicitat!– que Cajamadrid estigui per sobre de la Caixa; la nova llei lingüística (que no hi teníem competències plenes?) frenarà els tímids avenços del català, que, per cert, és una llengua moribunda, i que, per cert, consta a la sagrada Constitució espanyola com a objecte d'“especial protecció” per part de l'Estat. Doncs tururut. L'AVE avança amb uns costos molt superiors als de qualsevol altre país europeu, per garantir la centralitat de Madrid, i l'aeroport del Prat ara és purament provincial. I tot això s'ha fet amb la complicitat de les forces econòmiques catalanes i algunes de polítiques.

¿Què farà Artur Mas, flamant president, per treure Catalunya de l'estatus de región española que ara té? ¿Esperar la feblesa del futur govern de Madrid? ¿Tenir paciència, com ja ha dit que cal tenir (allò d'independència sí, però cap allà l'any... 2050, o més)? Doncs el que farà serà veure-les venir, aconseguir propines i presidir cerimònies. Crec que seria un bon president, si no fos que Catalunya té greuges pendents de l'alçada d'un campanar. Caldrà valentia, no sols il·lusió.

Estar sotmesos a Espanya surt caríssim. Però és que a més no és ni tan sols valuós, en cap sentit. ¿Em pot dir algú què ha aportat Espanya al concert mundial en més de 35 anys de democràcia? ¿En les arts, en la ciència, en l'excel·lència dels productes manufacturats, en esports (si no hi compten el èxits catalans), en idees polítiques, en alguna mena de destresa? Per si no ho volíem entendre, fins i tot la xamosa llei catalana contra les curses de braus serà abolida per uns tenaços juristes al servei dels interessos polítics. ¿Hi ha, però, algun pensador, algun economista, algun metge, algun investigador, que hagi aportat alguna cosa d'interès?

I tanmateix, aquí estem: submisos i pobres, i justificant cada dia que parlem i volem parlar la nostra llengua. Això sí: fent declaracions solemnes. Molt solemnes.

Una altra andanada contra Catalunya

Diari Avui - 23/12/2010 - Editorial

Era qüestió de temps. La sentència del Tribunal Constitucional que ara fa mig any va revocar, amb la retallada de l'Estatut, la voluntat del poble de Catalunya, va significar en realitat el llançament d'una potent bomba de rellotgeria legal sobre l'autogovern català. A poc a poc, amb tongades de resolucions judicials des de diferents instàncies, aquest cop d'estat legalista contra la sobirania popular de la nació catalana està esclatant sobre les institucions i la societat. La llengua n'és la principal, però no l'única, víctima propiciatòria. Va encetar l'ofensiva judicial a l'octubre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) amb dictàmens contra els reglaments d'usos lingüístics d'algunes diputacions i ajuntaments. Dos mesos després, el Tribunal Suprem ha intentat dinamitar trenta anys de cohesió social i normalització lingüística pacífica i sense tensions socials ni ciutadanes. El cop ha estat fort i podria resultar irreversible per a una llengua catalana que fins i tot la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, en boca del seu director, ha reconegut que necessita protecció i que aquesta preservació passa pel sistema d'immersió lingüística vigent.

Les tres resolucions del Tribunal Suprem conegudes ahir no són ni determinants, ni decisives, ni tan sols clares, sinó que probablement obren un enrevessat procés d'interpretació que pot allargar el conflicte durant encara més anys, en una teranyina legalista inextricable. Però al marge d'interpretacions lligades a la tàctica política conjuntural, queda clara, claríssima, la voluntat indiscutible de la maquinària estatal espanyola d'eradicar la llengua pròpia del país per la via de la marginació.

Cal recordar, a més, que aquesta maquinària s'ha activat en bona part per culpa de l'actitud profunda i decididament hostil i anticatalana d'una formació política com és el Partit Popular, que amb el seu recurs contra l'Estatut va encendre la metxa de l'ofensiva contra l'autogovern i els pilars bàsics de les llibertats catalanes. Una actitud esperonada i atiada per la fúria anticatalana de Ciutadans que ha desembocat en una cursa de paroxisme ultranacionalista espanyol que sembla que no té aturador. Davant d'aquesta situació, que no ha estat la primera ni serà l'última, cal una resposta serena, però insubornable. Ni un pas enrere. La immersió lingüística és només un fre al retrocés del català, però alhora una mesura efectiva a l'hora de garantir la preeminència del català sense conflictes ni perjudici en el coneixement de l'altra llengua oficial. La interpretació del que ha resolt el Suprem pot ser diversa, la resposta, només una: la immersió lingüística no es toca.

Moció de censura a Sandro Rosell

E-Notícies - 19/12/2010 - Victor Alexandre

Comencen a ser cada cop més els socis del Barça que, havent votat Sandro Rosell, s'adonen que van ser víctimes d'una operació molt ben dirigida des dels poders fàctics catalans -aquells amb qui li agrada fer-se fotos de grup- per acabar amb la imatge de catalanitat que el club havia recuperat aquests darrers anys. Són els mateixos poders fàctics que estan visceralment en contra de l'oficialitat d'una selecció nacional catalana de futbol, perquè dispararia l'independentisme a uns nivells estratosfèrics, i que, conscients que el Barça canalitza aquesta mancança, intenten rebaixar-ne els efectes. El Barça, prou que ho saben a Madrid, és un fenomen tan espectacular -una mena de contrapoder, durant l'època Laporta- que, atès que és inevitable que existeixi per raons òbvies, convé mantenir controlat. I això passa per frenar-ne la projecció internacional en tot allò que no siguin resultats estrictament esportius. Rosell i els poders fàctics que representa poden admetre l'evidència que, com diu la frase, "el Barça és més que un club", però sempre, és clar, que aquesta singularitat quedi reduïda a l'àmbit merament folklòric. I l'esplèndida operació d'incorporar Unicef a la samarreta del club, per exemple, és l'antítesi d'això. Recordem que mentre la resta de clubs porten publicitat i cobren per ella, el Barça no sols no en porta sinó que cedeix una part dels seus ingressos a l'esmentat organisme de les Nacions Unides destinat a promoure l'ajuda a la infància en els països del Tercer Món.

El problema d'aquesta brillant operació, admirada internacionalment, és que és un èxit de la junta de Joan Laporta, un èxit que evoca subliminarment el seu mandat, i la junta de Rosell l'havia d'eliminar. Però, conscients que això seria injustificable, Rosell i els seus tenien dissenyada una múrria estratègia consistent a desplaçar del davant a l'esquena el nom d'Unicef. D'aquesta manera, com que la normativa diu que la part superior del darrere de la samarreta correspon al nom i al número del jugador, el logo d'Unicef queda desplaçat a la part baixa, la qual cosa consuma un magnífic treball de prestidigitaciò. Posats a fer, encara podrien baixar una mica més i posar el nom d'Unicef als pantalons, just a l'alçada del cul. Així és com, en encertades paraules de Johan Cruyff, el Barça deixarà de ser "més que un club" per convertir-se en "un club més".

Ignoro si els estatuts del club permeten una impugnació per part dels socis que obligui la junta a rectificar i a sotmetre a votació un tema d'imatge tan important com aquest. Altrament, s'imposa posar fil a l'agulla per dur a terme una moció de censura contra Sandro Rosell per haver mentit, per ocultació d'intencions transcendents per al Barça i per abús de poder.

Rosell va mentir quan va dir que no vendria patrimoni. Ja l'ha venut. La samarreta sense publicitat és un valor simbòlic que fa del Barça un club únic al món, i aquesta singularitat constitueix un patrimoni immaterial que Rosell ha destruït.

Rosell va ocultar la intenció d'una operació tan important com aquesta durant la campanya electoral perquè sabia que si la revelava perdria milers de vots.

Rosell ha comès abús de poder, perquè ha actuat amb nocturnitat i traïdoria en no consultar el parer dels socis abans de signar el contracte amb la dictadura emmascarada de Qatar. Ves per on, l'home que va retirar el títol de president d'honor a Johan Cruyff perquè, segons va dir, els socis no havien estat consultats, és el mateix que no els ha consultat a l'hora de dilapidar un prestigiós patrimoni del club tot vulgaritzant-lo com si en fos l'amo.

L'accés dels arribistes sense principis ètics, només econòmics, a determinats llocs de poder degrada la societat. Quan una societat, encara que sigui anònima, ho supedita tot als diners, i aquests diners esdevenen el Déu que justifica els mitjans, l'ètica deixa de ser un valor per convertir-se en un enuig. Tanmateix, és fàcil reconèixer l'arribista. L'arribista és aquell que de l'ètica en diu romanticisme.

De victòria en victòria, fins a la derrota final

Diari Ara - 21/12/2010 - Antoni Bassas

Quan minuts després de ser repassat pel Barça Mourinho va sortir a la sala de premsa del Camp Nou i va dir allò que el 5-0 era una derrota molt fàcil de pair estava representant, una altra vegada, la millor de les seves actuacions, que és la fugida endavant.

Mourinho és un deixeble perfecte de Maquiavel: la victoria justifica qualsevol mitjà. I així, cada partit es un drama i cada roda de premsa, una sessió de psicoanàlisi. S'enemista amb Preciado, incendia el Molinón, menysprea Manzano, ironitza sobre Alves o denuncia que els àrbitres els tenen mania, a ell i al Madrid. La qüestió és no haver de parlar de futbol, perquè si es tracta de jugar a futbol, el discurs és pobre.

Per tot plegat, la darrera sobreactuacio de Mourinho, en què l'enemic ja és el club que li paga, no ha d'estranyar a ningú. El president, Pérez, va decidir vendre l'ànima del Madrid al diable de l'èxit immediat, seguint Marx (Groucho) amb allò de: "Aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc d'altres". La frase de Butragueno "No hem fitxat Mourinho per fer amics" marcarà tota una època.

Vist des de la perspectiva barcelonista, la situacio del Madrid només pot provocar una profunda satisfacció. I no perquè haguem de viure de les desgràcies alienes (etapa temporalment superada), sinó perquè totes les decisions desesperades que han portat el Madrid a tenir deu entrenadors en set anys tenen molt a veure amb l'arribada del Barça a la cota mes alta del futbol mundial.

Des que el 2003 van fer fora Del Bosque, el Madrid ha guanyat dues Lligues i una Supercopa d'Espanya i fa cinc anys que s'acomiada de la Champions a vuitens de final. En el mateix temps, el Barça ha guanyat un Mundial, dues Champions, 1 Supercopa d'Europa, 4 Lligues, 1 Copa i 4 Supercopes de Espanya. Ha fet el triplet, el sextet, ha col·locat tres jugadors del planter a la final de la Pilota d'Or i ha tingut temps per deixar jugadors a Espanya i fer-li guanyar una Eurocopa i un Mundial.

Mourinho pot fer veure que tot això, o el 2-6, o el 5-0, no existeix. Els madridistes de debò no ho podran pair mai.

Marxista de Karl i de Groucho

El Periodico - 8/09/2010 - Ferran Monegal

No hi ha res més reconfortant per a un magnat de mitjans de comunicació que ser entrevistat a la seva pròpia cadena de televisió. ¡Ah! La satisfacció és enorme. És el cas, ahir a la matinada, de Jaume Roures, monsenyor de Mediapro, que va rebre un bonic massatge de Buenafuente a La Sexta. L'únic moment en què l'entrevistador va ensenyar la seva irònica mordacitat va ser quan li va preguntar: «Digui'm, segueix mantenint aquells ideals marxistes de quan va començar?» I Roures, mirant-lo amb una barreja de tendresa i conya, va respondre: «Sí, d'aquells ideals mantinc els dos, els de Karl i els de Groucho». ¡Ah! Va ser un instant molt ben travat, molt enginyós, i de gran exactitud, concretament pel que fa a Groucho Marx. La resta va consistir a anar-li posant temes en safata perquè el gran cap anés sucant pa allà on li vingués de gust. Per exemple, aquella pregunta tan bonica, aquella filigrana, que Buenafuente va llançar en els termes següents: «Si jo faig cas dels mitjans de Prisa, senyor Roures, no m'hauria d'acostar a menys de 100 metres de vostè. ¿Vostè nota aquest odi de Prisa?» ¡Ah! Un regal d'aquesta magnitud no es desaprofita. I efectivament Roures no el va desaprofitar. Va contestar: «Aquí hi ha un tema seriós per reflexionar: el principal grup de comunicació espanyol acabarà en mans d'uns fons d'inversió americans més o menys especuladors. La majoria del capital -se seguia referint a Prisa- serà d'allà, i això pot tenir conseqüències». Un ganxo perfecte al mentó de Cebrián, dels Polanco, a tota la cúpula de Prisa, sí senyor, perquè efectivament aquest grup està negociant una important entrada de capital del fons nord-americà Liberty Acquisition Holdings. De totes maneres, si Roures en comptes de ser entrevistat a la seva pròpia cadena hagués estat entrevistat en una altra, segurament l'entrevistador li hauria repreguntat amb delicadesa: «¿I d'on vénen els capitals que impulsen el seu imperi, senyor Roures? S'ha publicat que les empreses matrius de Mediapro estan radicades a Holanda. Potser fins i tot a les Antilles Holandeses. ¿Què hi ha de cert en tot això?» ¡Ah! Hauria estat una repregunta interessant, que ens hauria proporcionat respostes tan apassionants com lluminoses. Però hem de comprendre Buenafuente: el seu sarcasme i la seva mordacitat són de primera, però no li podem demanar que se suïcidi davant del seu cap.

Jaume Roures em demanda

El Pierodico - 20/12/2010 - Ferran Monegal

Aquest matí comparec davant del Jutjat de Primera Instància número 4 de Barcelona amb motiu de la demanda que ha interposat contra mi Jaume Roures Llop, gran monsenyor de l'imperi mediàtic Mediapro-Imagina. M'acusa de «greus manifestacions» i de «falsedat», i m'insta que em «retracti» per tot el que està patint la seva «dignitat» i el seu «honor». Si no em retracto, m'amenaça d'interposar una querella contra mi «per delictes d'injúries i calúmnies».

La base d'aquesta demanda és el comentari que vaig escriure aquí mateix, a EL PERIÓDICO, el dia 8 de setembre del 2010, en què vaig comentar l'entrevista que es va fer fer a la seva pròpia cadena, de la qual és copropietari: La Sexta (en el programa Buenafuente). D'aquesta bonica sessió en vaig ressaltar en particular el moment en què Roures es va referir a l'entrada de capital del fons nord-americà Liberty a Prisa, imperi mediàtic contrincant del seu i amb el qual l'uneix un llarg, sonor, públic i espectacular escenari d'atacs i topades. També vaig assenyalar en el meu article el cop que els va llançar Roures: «Aquí hi ha un tema seriós per reflexionar-hi: el principal grup de comunicació espanyol està a punt d'acabar a les mans d'uns fons d'inversió americans més o menys especuladors. La majoria del capital serà d'allà, i això pot tenir conseqüències».

Davant d'això, davant d'aquest ganxo de Roures als seus contrincants de Prisa, propinat des de la privilegiada plataforma de la seva pròpia cadena, vaig fer llavors la reflexió següent: si en comptes d'haver estat entrevistat a la cadena de la seva propietat, Roures hagués estat entrevistat en una altra de la qual no fos el propietari, segurament l'entrevistador li hauria repreguntat: «¿I d'on vénen els capitals que impulsen el seu imperi, senyor Roures? S'ha publicat que les empreses matrius de Mediapro estan radicades a Holanda. Potser fins i tot a les Antilles Holandeses. ¿Què hi ha de cert en tot això?»

Bé, una vegada arribats fins aquí, assenyalem que aquest és el punt que ha enfurismat Roures, i és l'objecte de la seva demanda i de l'exigència de retractació. ¿I de què vol que em retracti?, em pregunto jo. Que el seu imperi radicat a Espanya té com a base i matriu un intricat conglomerat d'empreses radicades a Holanda és un fet públic i notori. Hi ha abundant documentació sobre això que he adjuntat en la meva compareixença: des dels diaris Cinco Días, La Gaceta i El País o la cadena SER, entre d'altres mitjans de comunicació, se'ns ha informat que les societats Mediaproduction Propertis BV, Cavendish Square Holding, Mediacapital BV, Equille Investments BV i Witgoud Investments BV, radicades a Holanda, són els principals accionistes de Mediapro. Mediaproductions Properties BV és titular del 75% del capital, i Equille Investments BV, tenidora del 25% restant, segons va publicar -i no va ser desmentit mai ni tampoc obligat a rectificar— el diari Cinco Días el setembre del 2007. Adverteixen els analistes d'aquests diaris, que he adjuntat en la documentació, que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha assenyalat que les empreses holandeses denominades BV (Besloten Vennootschap) actuen com a refugi per a la competència fiscal deslleial: «No tributen res, no paguen un euro pels dividends i els guanys…, cosa que suposa un greuge comparatiu respecte a la resta de països europeus» (Intereconomía, octubre del 2010). D'això ja n'havien advertit la cadena SER i el diari Cinco Días l'octubre del 2007: «Fonts jurídiques consideren que radicar empreses a Holanda és, en molts casos, el pas previ a treballar des de paradisos fiscals». En efecte, Holanda compta amb el seu meravellós i paradisíac refugi de les Antilles Holandeses.

Doncs em segueixopreguntant, ¿què vol, què pretén, el senyor Roures, que rectifiqui jo? I a més a més, m'acusa que he atemptat contra el seu honor. ¡Ahh! Una cosa és la legalitat i una altra l'honor, sí senyor. L'enginyeria financera que a Holanda Roures ha anat teixint sembla que és legal, efectivament. Però l'honor és una altra cosa, hi estem d'acord. És curiós, un empresari tan privilegiat, tan poderós, que ha rebut del Govern d'Espanya la preada concessió d'exclusives llicències de televisió per operar i fer negoci a tot el territori espanyol, resulta que la fiscalitat de les seves empreses remet al semiparadís holandès. ¡Ahh! Quin honor, senyor Roures, presentar-se davant de la massa d'audiència de les seves cadenes La Sexta, La Sexta 2, La Sexta 3, La Sexta HD..., presentar-se, sí, davant de la seva audiència d'una Espanya empobrida, com l'empresari estrella d'un negoci que viu d'Espanya però que «té accent holandès», com va titular irònicament i encertadament el diari Cinco Días l'octubre del 2007.

Un cop arribats a aquest punt, tot sembla indicar que el que pretén el senyor Roures no és que jo rectifiqui, perquè no hi ha res a rectificar, sinó que el que intenta és que m'espanti. Segurament pretén silenciar-me i, de passada, que EL PERIÓDICO, el mitjà que em publica i em sustenta, també guardi silenci. ¡Ah! Coaccionar el periodista, el missatger, el mitjà de comunicació, no és res de nou. Però existeixen instruments que la democràcia, i la legalitat, posa al nostre servei per evitar aquestes perversions. Per això, i d'acord amb el meu advocat Josep Maria Loperena, em reservo el dret a executar per la meva part les accions legals corresponents.

article sencer

La nació cívica

El Punt - 19/12/2010 - Josep Gifreu

Amics lectors, recapitulem. S'escolen els últims fulls d'un any emblemàtic en el calendari de tots nosaltres, d'aquest “nosaltres” que podem pronunciar si ens identifiquem amb la nació. Un any no és res en la història dels mil anys de la nació. Una dècada, en canvi, és avui un període ja considerable. Aquesta ha estat una dècada curulla de novetats i sorpreses, no sempre agradables, però prenyada també d'esperances. Deu anys que mereixen ser ponderats pels avenços que suposen en la progressió cap a una nova consciència de la nació catalana.

Els dies de Nadal i cap d'any conviden a la reflexió sobre tot allò que ens és substancial i allò que estimem. Amics lectors, us invito a seguir la lectura amb un tema musical de fons, com faig en escriure aquestes ratlles, i que no és altre que Spiegel im Spiegel (Miralls en el mirall), tema que el seu autor, l'estonià Arvo Pärt, va compondre el 1978 quan abandonava la seva pàtria a causa de la insuportable ombra de l'imperi soviètic.

La jornada del 28-N tancà un cicle de desconcert, de provatures i també de maduracions en la intensa trajectòria de la nació que va del 2000 fins avui. Algú haurà de preparar balanços objectius i crítics de cada un dels grans reptes que la nació té en cartera des de la Transició. Aquí només puc pretendre d'enraonar sobre alguns avenços fets aquests anys cap a una nova frontera de la consciència nacional, no sols a Catalunya, sinó més enllà, en el conjunt dels Països Catalans, i més enllà encara, en l'il·limitat territori del ciberespai. Cert, durant aquesta dècada els catalans hem aconseguit fer alguns passos de gegant. Per exemple, hem fet saltar la nació de la terra al cel, dels territoris històrics al ciberespai (gran tema que reprendré en una altra ocasió). I per damunt de tot, al meu parer, hem fet el pas decisiu: de la societat civil a la nació cívica.

S'ha dit sovint que la fortalesa de la societat civil catalana és allò que ha ajudat a compensar, en dictadura o en democràcia, la manca d'un estat propi. Durant el franquisme, la nació catalana va deixar oficialment d'existir. Avui, oficialment encara no existeix. No és reconeguda enlloc. Ni com a estat sobirà a la Unió Europea o a les Nacions Unides, ni com a estat federat en algun estat d'estructura federal o confederal.

Però en cada moment històric, la tradició catalana que ha sabut separar identitat cultural i poder de l'Estat (com observava Manuel Castells a The power of identity) ha fet possible mantenir vius, malgrat totes les pressions de l'imperi, el sentit i el sentiment de la nació. Ha estat el sentit de la nació cultural (manllevant el concepte de Joan F. Mira a Crítica de la nació pura) allò que fins ara ha fortificat la consciència prepolítica de la comunitat nacional. Consciència que, amb la recuperació de les llibertats primer, i després amb la vindicació de pilars crucials com ara el poder de decidir (consultes per la independència, manifestació del 10-J, etc.) i la centralitat de la llengua, avança cap a la consolidació d'un imaginari i d'un projecte comú de país. Amb contradiccions i amb tempteigs. Però avança.

Les enquestes van detectant el lent però constant increment de la consciència compartida de nació. Els resultats del 28-N han deixat clar que el dret a decidir és irrenunciable i que la independència no és l'afer d'un partit, sinó el gran tema del país. Si CiU ha obtingut majoria per primer cop a totes les comarques catalanes, incloent-hi les del cinturó abans “roig”, és que bona part de la societat catalana comparteix els valors i els ideals de la nació que defensa el catalanisme. Mas no ha dit mai per exemple que aspira a un millor “encaix” de Catalunya dins Espanya, ni ha parlat mai de “projecte espanyol”. El futur president de la Generalitat no ha dit que no a l'exercici del dret a decidir. El país podrà recollir a partir de 2011 una fruita, la de la nació cívica, a punt de madurar com a definitiva nació política.

La hipocresia mai no descansa

El 9 Esportiu - 17/12/2010 - Jordi Plà Comas

Estem assistint en els darrers dies a una manifestació en favor dels drets i les llibertats, el fet democràtic i els més alts valors després que la directiva que presideix Sandro Rosell hagi fet públic l'acord de patrocini amb una fundació de Qatar que significarà, entre altres coses, que la samarreta blaugrana porti el nom d'aquesta entitat arreu i, sembla que al pit i sobre fons blanc. El fenomen, a més, ens ha descobert a un munt d'entesos en sociopolítica de l'Orient Mitjà, coneixedors, saberuts i erudits que clamen al cel perquè una entitat amb els valors del Barça s'ha associat –s'ha venut, diuen– a la fundació d'un país com ara Qatar, que segons ens expliquen –hem de suposar perquè ho han viscut de primera mà– és un règim monàrquic que practica, per exemple, el maltractament a les dones i persegueix els homosexuals i les lesbianes, sempre camuflat sota la cel·lofana dels milions que disposa i genera.

És curiós el fenomen, certament. Hi ha hagut queixes per la manera com s'ha fet públic l'acord, amb filtracions, queixes per la justificació econòmica del patrocini –quina hauria de ser, si no, la principal raó d'un patrocini que la necessitat d'ingressar quartos?– a més d'altres nombroses objeccions, més o menys banals, més o menys transcendentals. Acceptada la indefectible realitat, però, la qüestió dels valors morals que professa el Barça es presenta, per a molts, insalvable. Si bé tothom acaba per reconèixer que econòmicament parlant l'operació no té rival, que és sensacional perquè pot reportar al club uns 170 milions en cinc anys, moralment, sentimentalment fins i tot, és, ens asseguren els virtuosos, una operació repulsiva, de baixos instints i contrària al Més que un club que defineix el Barça.

Tots els que ens informen d'aquestes incompatibilitats essencials entre la sensibilitat blaugrana i la Qatar Foundation hem de suposar que deuen ser els mateixos que fa anys que denuncien Nike per l'explotació infantil indirecta que practica quan fabrica els seus productes, majoritàriament a la Xina, Tailàndia i Indonèsia. Parlem d'indirecta perquè, després d'haver pagat més d'alguna sanció per aquest fet, tant Nike com moltes altres empreses que tenen el mateix modus operandi s'emparen legalment en el fet que subcontracten empreses i que són aquestes, i no elles, les que exploten en condicions infraanimals mainada de deu o onze anys per fer els seus productes, també els que calcen i vesteixen el Barça i els seus aficionats. Hem de suposar, dèiem, que els que critiquen moralment el Barça per l'acord signat deuen ser els que fiscalitzen també el tarannà de Nike i que, alhora i seguint la seva recta moral, lloen que el Barça llueixi Unicef per la defensa dels drets dels menors i la realització dels programes de desenvolupament per a infants que fa arreu del món.

Una teoria de la desafecció

Diari Ara - 05/12/2010 - Toni Soler

SÀTRAPES.

Des del vuelva usted mañana d'en Larra, al piove, porco governo dels italians, passant per la destralera denominació peus de ministre per designar una de les especialitats porcines més celebrades de la nostra cuina, les mostres populars de rebuig a la política són un fenomen transversal i crònic. No podria ser d'una altra manera, perquè la història de la política ha transcorregut pel pedregar de la tirania o pel sender de la corrupció. No hi ha corrandes, ni auques, ni cançons, ni acudits sobre polítics bons, honestos i servicials. Només n'hi ha sobre reietons capriciosos, emperadors sense vestit, governadors amb les butxaques plenes o sàtrapes cruels. Ens queda el savi Salomó, que no va voler tallar una criatura en dues parts; el patrici Cincinat, que va renunciar a la dictadura per tornar a casa a llaurar el seu tros; i el nostre Jaume I, que no va voler desmuntar la tenda per no desallotjar unes orenetes. Però més enllà d'aquestes historietes ordides pels gabinets de premsa respectius, la realitat ens diu que els polítics són l'esca de tots els mals, els receptors de tots els improperis i els causants de totes les malures. No hi ha res de nou.

APOLÍTICS.

En el cas català, la desconfiança envers la cosa pública és reconsagrada i ancestral. Els catalans, de política, en sabem ben poc. Vam tenir rei mentre el rei manava poc, i quan els monarques van començar a tenir autoritat de la bona el nostre se'n va anar a Madrid, i l'esquelet institucional que va restar aquí era tan nyicris i tan mesell que quan ens van fotre el Rosselló amb prou feines va piular. I a partir del 1714, ni això no vam tenir, i l'Estat il·lustrat se'ns va aparèixer com un invent foraster i hostil. Catalunya va acostumar-se a anar fent sense la política, i dos segles de negligència borbònica la van acabar de convèncer que tot allò que era públic era també car.

Al segle XX, el catalanisme va proclamar que calia política catalana per contrarestar els desastres de la política espanyola, i va voler revifar -potser seria millor dir engendrar - l'esperit polític català. Ho va intentar dos cops, amb la Mancomunitat i amb la Generalitat republicana, i tots dos cops va venir un militar semianalfabet i es va carregar l'invent. Vet aquí, doncs, que els dos experiments van tenir morts tràgiques i prematures, van ser el James Dean dels règims polítics, i això va fer que els catalans mitifiquessin aquells episodis i en guardessin una memòria esbiaixada, com ho fan els pobles més sentimentals.

RUTINA.

Després del franquisme, una classe política jove i despentinada va agafar el relleu. Eren herois que havien fet lluita clandestina, i comparats amb aquelles mòmies d'en Samaranch, en López Rodó i companyia, eren com els Beatles: els estimàvem. Van portar la democràcia i l'autonomia, van treure'ns de la crisi del 73, i ens van portar a l'orgasme olímpic. ¿I ara què?, vam dir tots, després del 1992. Ara, res. Ara, la rutina. Com els països normals. Un govern rere l'altre, cada any un cas de corrupció, cada dècada una crisi econòmica, i anar fent. La classe política catalana ja no té una èpica al darrere, ni orenetes per salvar. Són tan corruptes, tan ineptes, tan previsibles, tan porucs, tan entabanadors -o tan poc- com ho són els polítics a la resta del món. I l'afecte que els vam tenir durant la Transició ha donat pas al desafecte propi de l'ensopiment democràtic. Però ni ells són pitjors, ni nosaltres més severs. Simplement, encara no estàvem curats d'espants.

Wikileaks o benvinguts al món del segle XXI

Diari Ara - 05/12/2010 - Antoni Bassas

El professor de Yale John L. Gaddis, en el seu magistral llibre The Cold War ( La Guerra fría , RBA), conclou que una de les raons per les quals el nombre de democràcies al món es va multiplicar per cinc a la segona meitat del segle XX va ser la revolució de la informació: "Va enfortir la difusió de la democràcia en produir una societat més ben informada i capaç de reaccionar a l'aprenentatge amb més rapidesa que en el passat. Per tant, va ser més difícil ocultar informació sobre el que passava tant a la resta del món com al propi país. Aquest tipus de transparència va proporcionar nous instruments de pressió contra règims totalitaris".

Wikileaks representa una nova forma de transparència, i els 251.287 cables diplomàtics nord-americans enviats al departament d'Estat des de 201 ciutats dels cinc continents, que s'han començat a revelar aquesta setmana enmig de l'estupefacció mundial, faran que les persones tinguem un coneixement més gran i millor del món que ens rodeja.

Així ho han entès els diaris The New York Times , The Guardian , Le Monde , El País i el setmanari Der Spiegel . El que Wikileaks ha posat a les seves mans és notícia i, en contra dels que fingeixen menyspreu titllant els cables de tafaneries previsibles, el que estem llegint aquests dies és la informació que més tem el poder: aquella que el retrata dansant despullat, entrant i sortint dels límits de la llei.

N´hi ha que s'escandalitzen farisaicament perquè, segons els primers indicis que la justícia haurà de convertir en proves, Julian Assange va obtenir els cables gràcies a la còpia que en va fer Bradley Manning, l'analista d'informació que treballava per a l'exèrcit dels Estats Units, ara empresonat preventivament.

La primera esmena
Doncs bé, encara que l'origen de la filtració podria ser un material obtingut il·legalment, els mateixos tribunals dels Estats Units que podrien processar Assange per divulgació de secret oficial no tocaran ni un pèl de la roba del New York Times . I això és així perquè el diari està sota la protecció de la primera esmena, que no permet perseguir judicialment un periodista per difondre una informació. El New York Times publica, no roba. Igual que Assange. Per això l'advocat especialista Mark Said deia a TV3 dijous passat que encara que és millor que Assange "no vingui a Disneyworld pròximament", els Estats Units no tenen jurisdicció sobre el fundador de Wikileaks i el que ha fet no comporta extradició.

Per contra, dimecres passat, el portaveu del departament d'Estat PJ Crowley va comparèixer al Foreign Press Center de Washington i corresponsals de tot el món el vam poder veure posant tota la seva capacitat de comunicador creïble al servei d'una consigna: "Res del que ha passat aquí afecta la nostra convicció que un periodisme vibrant és vital per a l'enfortiment de la democràcia al món. Però Assange no és un periodista. És un anarquista. És en una altra categoria. No ha mostrat interès a protegir les fonts com fan els diaris". Feia temps que no sentia algú espantant l'opinió pública amb el qualificatiu "d'a narquista".

Privacitat com a dret
Pels que no ens prenem la vida com una enquesta digital on cal estar a favor o en contra de tot en el temps d'un clic, Wikileaks ens ha portat fins al límit de les nostres conviccions. La discreció, quan no el secret mateix, són fonamentals per a l'èxit d'unes converses de pau, l´alliberament d'uns hostatges o la detenció d'uns criminals. Pel mateix exercici del periodisme. La privacitat és un dret. La transparència cent per cent només seria possible en un món sense mal que mai no existirà.

Però les noves tecnologies han fet possible un coneixement massiu, instantani i indiscriminat de qualsevol mena d'informació, inclosos els secrets oficials quan el guardià es despista. I aquest nou accés alimenta també el dret de saber què fan en el nostre nom aquells que hem escollit perquè ens governin.

On són els independentistes?

Diari Ara - 05/12/2010 - Salvador Cardús

Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s'havien mobilitzat per les consultes o que s'havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n'hi havia per tant. I s'ha tornat a suggerir que això de l'independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l'emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d'encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat.

La pregunta, no cal dir-ho, és legítima i fins i tot sembla lògica, vistes les expectatives creades. Però abans de respondre-hi, hi faré dues consideracions. En primer lloc, les altes expectatives sobre la possible incidència de l'independentisme en les eleccions va ser més conseqüència de les moltes advertències en contra d'aquest "perill" que no pas de la mateixa capacitat dels partits independentistes per crear-les. Probablement, l'independentisme va acabar convençut de tenir una força exagerada a la vista de les moltes prevencions que provocava, començant per l'eslògan d'un PSC presentat com a dic de contenció sobiranista, passant per l'espantall que agitava el PP o les crides al vot útil de CiU. En segon lloc, hi ha el fariseisme inacceptable de tots aquells que es van passar setmanes recordant que aquestes eleccions no anaven d'independència sí o no, i que la menystenien assenyalant-ne la dimensió frívola, les divisions internes o els defectes dels candidats. Que ara facin l'orni i preguntin on són els independentistes, com si no hi haguessin tingut cap paper, és una gran impostura.

Ara bé, crec que des de l'independentisme cal ser capaços de respondre la pregunta sense cap mena d'acomplexament. I per fer-ho començaré per una confidència per demostrar que la meva reflexió d'ara no és acomodatícia en funció dels "mals" resultats. El desembre de 2008 vaig tenir una conversa amb uns amics dels que promovien Reagrupament, llavors en una fase molt primerenca. Es parlava d'un moviment més que no pas d'un partit, però en saber que comptaven presentar-se a les eleccions de 2010, els vaig respondre que em semblava precipitat perquè una oferta política seriosa necessitava un grau de maduració en els continguts i en la tria de candidats que difícilment es podia completar en aquest període de temps. Això és el que he seguit pensant des de llavors: he dit a tothom qui m'ha volgut escoltar que l'independentisme no s'havia de presentar a aquestes eleccions. El risc de populisme, d'enfilar líders amb perfils "salvapàtries" o, en cas d'èxit, d'acabar sucumbint a les tensions de la vida parlamentària, em semblaven massa grans. No sé si els fets em donen la raó, però segueixo pensant que hi ha hagut precipitació. Entenc que es pensés que ara era un moment oportú i que, com s'ha dit, o ara o mai. Però aquest dilema que no fa altra cosa que convidar a la frivolitat i crear frustració. Objectivament parlant, la precipitació ha sigut la mare de l'oportunisme, de la divisió inútil i de l'ambició de curta volada. Tot molt humà, però d'un cost elevat quan no es disposa de recursos abundants.

Així doncs, ¿s'han evaporat tots aquells independentistes que havíem vist a cada cantonada? De cap manera. Quan hom s'allibera de la dependència colonial mental, quan arribes al convenciment que no tan sols t'agradaria la independència del teu país sinó que convé amb urgència i la veus possible, ja no hi ha marxa enrere i l'assumeixes com un deure. Hi ha catalanistes emprenyats, sí. Però els independentistes solen ser catalanistes alliberats de tot emprenyament, o en vies de desprendre-se'n. Per tant, les eleccions no han cremat als qui aspiren a la independència: hi som tots, sense baixes. I arreu. D'ERC a Solidaritat, d'ICV a CiU i, no en tinc cap mena de dubte, al PSC. A part, és clar, dels que es van abstenir i dels que no han obtingut representació. De manera que, lamentant-ho pels qui voldrien utilitzar els resultats per volatilitzar l'independentisme, en el recompte hi som tots, si no algun més.

I què ha de fer l'independentisme ara? En primer lloc, en una societat complexa com la catalana, seria absurd esperar que només tingués una veu pública. ERC ha de recuperar el seu espai, Solidaritat l'ha de buscar, i hi ha lloc per a les CUP i per moviments cívicopolítics com Reagrupament i altres. I fins i tot CiU acabarà havent de trobar la seva via. La somniada unitat no tan sols és impossible, sinó que seria perniciosa per a la pluralitat democràtica. En segon lloc, cal que el projecte independentista maduri, que s'ompli de contingut i que tingui un o diversos fulls de ruta plausibles. I, finalment, cal fer una intensa tasca tant de difusió dins del país com internacionalment, i de pressió sobre les decisions polítiques a tots els nivells de l'Administració. Que on són els independentistes? Per tot arreu.

ADN Barça

El 9 Esportiu - 09/12/10 - Jaume Peral

Mai el mèrit de rebre una Pilota d'Or ha de ser tan compartit. La pot guanyar Messi, Iniesta o Xavi, però si es vol fer justícia, aquesta pilota s'hauria de partir en molts petits bocins per tots els professionals que han fet possible que el planter del Barça, allò que se'n diu la Masia, hagi arribat on ha arribat i estigui donant els fruits que està donant.

Aquest és el model a seguir, el model d'excel·lència envejat a tot el món.

És el model en què s'anteposa l'amor a un club i a uns colors, a l'esforç, al sacrifici, al compromís, a la solidaritat, ser fidels a una filosofia que està per damunt de les persones... a allò que els catalans anomenem la feina ben feta.

Aquesta Pilota d'Or és per als presidents que l'han fet possible, per als directius que hi han apostat, per als tècnics de totes les categories que hi han confiat, per a tots els jugadors que han sortit de la Masia hagin o no triomfat amb el primer equip i per a tots els socis, aficionats i seguidors del Barça que amb el seu suport incondicional al planter ho han fet realitat.

Ara hi ha la gran sort que tenim un entrenador, Pep Guardiola, i un president, Sandro Rosell, que no només creuen i aposten pel planter, sinó que ho porten incorporat en el seu ADN.

Tenim un trio d'asos nominat, i quin trio. Messi-Xavi-Iniesta. Tres exemples i tres models a seguir. Tots tres són tan generosos que tots han dit que és un premi col·lectiu i que els altres nominats se'l mereixen tant com ells.

Messi? El millor jugador del món. Iniesta? La humilitat i la generositat personificades. Xavi? Un geni català i l'autèntic líder. Tots tres s'ho mereixen, però jo l'hi donaria a Xavi.

Algú s'imagina el portuguès Cristiano Ronaldo mig renunciant a la Pilota d'Or en benefici d'un company seu? Impossible i impensable.

Algú s'imagina el Madrid renunciant a fitxar a cop de talonari per incentivar una política en favor dels jugadors de la casa? Impossible i impensable.

Algú s'imagina els jugadors del Madrid sent solidaris i sacrificant-se pels seus companys? Impossible i impensable.

Les comparacions no s'aguanten i totes, absolutament totes, juguen a favor del Barça.

A tots els aficionats del bon futbol de tot el món se'ls cau la bava veient jugar el FC Barcelona. Ja no hi ha ningú que discuteixi el lideratge del futbol mundial que ostenta el Barça.

I és que hem de sentir-nos tan orgullosos d'aquest club i de la filosofia que l'inspira...!

Més que mai. Visca el Barça!

Cadira buida per al Nobel de la Pau

Diari Avui - 11/12/2010 - Editorial

L'any 2009 el comitè Nobel de Noruega va lliurar el premi Nobel de la Pau a l'acabat d'escollir president dels EUA, Barack Obama. Amb dues guerres obertes, a l'Iraq i a l'Afganistan, va semblar molt agosarat premiar Obama simplement perquè havia “captat l'atenció del món i donat al seu poble l'esperança d'un futur millor”. Si bé era cert que l'Obamamania estava en el seu punt àlgid en aquell moment, el Nobel de la Pau de l'any passat va semblar més un premi a les relacions públiques que al que és estrictament de lluita per la pau. Aquest any, el comitè noruec ha fet una altra aposta arriscada premiant el dissident xinès Liu Xiaobo, i sabent que el premi disgustaria enormement la Xina. I la Xina s'ha disgustat i ha decidit boicotejar l'entrega dels premis, juntament amb vint estats més que hi tenen forts lligams comercials o simplement que són hostils a Occident.

L'actitud de la Xina no ha fet res més que engrandir la figura de Liu Xiaobo i evidenciar que els xinesos han d'aprendre encara que boicotejant el premi el que han aconseguit és donar-li més rellevància. I en això sí que s'ha de reconèixer que almenys el desprestigiat guardó de la Pau ha servit per a alguna cosa. Ara el món coneix Liu Xiaobo i la seva lluita, com el 1991 va descobrir Aung San Suu Kyi, com a líder de l'oposició pacífica als excessos de la junta militar de Myanmar. La diferència rau, però, en el fet que mentre els militars birmans pràcticament estaven aïllats del món, la Xina és el país més poblat del planeta –1.333 milions d'habitants–, té una economia emergent com cap, i tant el mercat de consumidors potencials que suposa com els interessos econòmics que genera passen davant de les consideracions polítiques. La cadira de Liu Xiaobo estava buida ahir a Oslo, però això no farà que la Xina canviï d'actitud. Els europeus oficialment s'hauran netejat la consciència democràtica, però continuaran negociant amb la Xina, violi o no els drets humans.

Les altres revelacions de Wikileaks

Diari Ara - 2/12/2010 - Pere Franch

El pròxim dia 10 farà un any que el president Barack Obama va recollir a Oslo el premi Nobel de la Pau. Ja llavors es va dir que era una decisió precipitada, i que se li donava de manera preventiva; més per les seves intencions que no pas pels seus èxits. Efectivament, un any després el balanç és força decebedor. La retirada de l’Iraq és una retirada en fals (hi ha encara 50.000 soldats que, és cert, no hi són en “missió de combat” sinó només per assessorar l’exèrcit iraquià, però això és només una figura retòrica: res ni ningú els priva d’usar les armes si tenen la subjectiva percepció que estan amenaçats); a la “guerra justa” d’Afganistan no se li veu cap sortida pròxima i Guantánamo continua oberta.

La filtració de documents del departament d’Estat ha deixat en evidència, posant negre sobre blanc –però sense excessiva sorpresa–, els interessos reals de la política exterior nord-americana; i està causant força rebombori, més mediàtic que polític.

Ara bé, el que és veritablement escandalós –i que es mereixeria tenir majors conseqüències– és el contingut dels documents filtrats per Wikileaks el 23 d’octubre sobre la guera d’Iraq. En aquell cas, la filtració revelava que les tropes nord-americanes havien comès assassinats de civils de manera indiscriminada i que havien practicat i consentit tortures; una realitat també coneguda però que aquells documents van fer evident, i que entra en flagrant contradicció amb la retòrica presidencial. Ara fa un any, a Oslo, en el seu discurs, Obama va dir que a vegades les guerres eren inevitables i eren l’únic recurs per aconseguir la pau, i va afegir solemnement: “Els Estats Units han de continuar sent un referent en la conducta en la guerra. Això és el que ens fa diferents d’aquells contra qui lluitem. Aquest és l’origen de la nostra força. És per això que he prohibit la tortura. Per això vaig ordenar el tancament de Guantánamo. I és per això que he reafirmat el compromís dels Estats Units a respectar les Convencions de Ginebra. Ens perdem quan nosaltres mateixos no complim aquells ideals que defensem amb la nostra lluita”.

Després de conèixer aquelles filtracions sobre l’Iraq, des de l’ONU es va demanar a Obama que com a mínim ordenés una investigació i, si s’esqueia, processés els culpables de les atrocitats comeses a l’Iraq. De moment, però, aquest gest no ha arribat; un silenci que desacredita una mica més el Nobel de la Pau i dóna arguments als qui sospiten que Obama no ordena una investigació perquè potser no quedaria només circumscrita als escalafons més baixos de l’Exèrcit i l’Administració.

Barça 5 - Madrid 0, més que una victòria

E-notícies - 1/12/2010 - Victor Alexandre

La victòria per 5-0 del Barça sobre el Madrid, el passat 29 de novembre -amb un escandalós 75% de possessió de pilota-, té una càrrega simbòlica que la fa encara més dolorosa per a l'adversari. Una cosa és perdre un partit i una altra és negar-se a admetre l'evidència que el Barça és el millor equip del món i que el seu futbol, a banda de meravellar per la seva bellesa, elegància i qualitat, està molt per damunt del joc de contraatac i d'individualitats del Madrid. Per dir-ho ras i curt, el Madrid és un equip com n'hi ha molts arreu del món. El Barça, en canvi, és únic i el millor de tots. I això, per a un club pinxo i arrogant com el Madrid, conservador de les essències espanyoles més reaccionàries i conscient de la representativitat catalana del Barça, és un os massa dur de rosegar.

Incapaços d'assumir aquesta realitat la temporada passada, l'entorn del club blanc i la premsa esportiva espanyola van fer mans i mànigues per intentar desqualificar el joc brillant i enlluernador del Barça. Es tractava de desacreditar l'equip català per tal que els seus èxits -els mateixos que el Madrid perseguia endebades- fossin trivialitzats per l'opinió pública. Cosa que ens porta al vell discurs de la impotència. La més alta manifestació d'impotència intel·lectual no es manifesta pas en un terreny de joc o en certs àmbits de la vida, com ara el joc polític, sinó en la noblesa amb què s'admet, s'examina i es gestiona la derrota. Hi ha individus, col·lectius o partits polítics que quan es veuen vençuts o se senten incapaços de rebatre les evidències que els retraten no saben fer res més que recórrer a la desqualificació del missatger. En la seva matussera, i alhora ingènua, malignitat, creuen que intentant desacreditar-lo s'acrediten ells mateixos. Per això la derrota del Madrid, del 29 de novembre, és més dolorosa per a l'entorn del Madrid, en general, que per al club, en si mateix. Perquè l'entorn de la casa blanca odia els valors que el Barça representa i una victòria com la de l'altre dia -el del 111 aniversari del club-, vista per quatre-cents milions de persones i qualificada per la premsa internacional com una "humiliació" al Madrid, és un torpede en la línia de flotació anímica de l'espanyolisme.

Les agressions de Cristiano Ronaldo a Guardiola i del catalanofòbic Sergio Ramos a Messi, Puyol i Xavi, són filles d'aquesta impotència. Tanmateix, en un joc físic com el futbol, hi ha comportaments que, tot i ser punibles, s'entenen pel fet de ser reaccions en calent. Una altra cosa és la desqualificació sistemàtica del Barça, setmana rere setmana, per part de José Mourinho. Els seus comentaris en fredes i tranquil·les rodes de premsa no tenen cap justificació i diuen molt poc de l'ètica del personatge. Mourinho, com a persona acomplexada que és, enveja inconfessadament Guardiola, perquè ocupa el lloc que ell voldria ocupar en el món esportiu i això el treu de polleguera. No és estrany, per tant, que la gran majoria de catalans se sentin immensament feliços amb aquesta victòria: tothom ha pogut veure l'exquisida qualitat del Barça, el talent indiscutible de Pep Guardiola i l'amor propi ferit de Mourinho. Això últim es va fer ben palès no sols amb la seva covardia, quan la vergonya el va paralitzar a la banqueta deixant sols els seus jugadors, sinó també amb la seva galdosa contradicció durant la roda de premsa al final del partit. Va començar reconeixent que era la derrota més gran de la seva carrera i va acabar mentint quan, menyspreant de nou el Barça, va dir que seria "molt fàcil de pair". Tot un oximoron. I per al Barça, molt més que una victòria.