Lipdub per la independència de Catalunya - World Record

Lipdub per la independència de Catalunya i la resta dels Països Catalans, realitzat el 24 d'octubre del 2010 a la ciutat de Vic. Aquest vídeo té el rècord mundial de més gent participant en un lipdub, 5.771 persones, acreditades per la World Records Academy. La iniciativa sorgeix de la gent del poble català. Es vol fer saber, a tot el món, que Catalunya és una nació i com a tal necessita la independència per assegurar-se la supervivència i el futur. La cançó escollida ha estat La Flama, del grup Obrint Pas.

Kataluniaren eta Països Catalans herrialde osoaren independentziaren alde egindako lipdub-a, 2010eko urriaren 24an grabatuta, Vic hirian. Bideo honek lipdub jendetsuenaren errekorra dauka, 5771 pertsona, World Records Academy-ak ziurtatuta. Iniziatiba hau herri kataluniarreko jendearengan sortu da. Mundu guztiari jakinarazi nahi zaio Katalunia nazio bat dela, eta horregatik independetzia behar duela, biziraupena eta etorkizuna ziurtatzeko. Aukeratutako abestia La Flama da, Obrint Pas taldearena.

Lipdub por la independencia de Catalunya y el resto de los Països Catalans, realizado el 24 de octubre del 2010 en la ciudad de Vic. Este video tiene el récord mundial de más gente participando en un lipdub, 5.771 personas, acreditadas por la World Records Academy. La iniciativa surge de la gente del pueblo catalán. Se quiere hacer saber, a todo el mundo, que Catalunya es una nación y como tal necesita la independencia para asegurarse la supervivencia y el futuro. La canción escogida ha sido La Flama, del grupo Obrint Pas.

Lip dub for the independence of Catalonia and the rest of the Catalan Countries, recorded October the 24th 2010 in the city of Vic. Achieving a total amount of 5.771 participants, the World Records Academy awarded the World Record for being the lip dub with highest participation ever. The initiative was born by a group of Catalans, whose aim is to let the whole world know that Catalonia is a nation, and without its independence it cannot be assured its survival and future. The chosen song was composed by the group "Obrint Pas" and its title is "La Flama".

Lipdub pour l'indépendance de la Catalogne et le reste des Pays Catalans, réalisé le 24 octobre 2010 à la ville de Vic. Ce video possède le record mondial du plus grand nombre de participants sur un Lipdub, 5771 personnes selon la World Records Academy. L'iniciative a surgit des gens du peuple catalan.On veut faire savoir à tout le monde que la Catalogne est une nation qui en tant que telle a besoin de l'indépendance afin d'assurer sa survie et son futur. La chanson choisie es "La Flama" du groupe Obrint Pas.

Lipdub per l'indipendenza della Catalogna e per il resto dei Paesi Catalani, girato il 24 ottobre 2010 nella città di Vic. Questo video detiene il record mondiale del maggior numero di persone partecipando in un lipdub, 5.771 persone, secondo il World Records Academy . L'iniziativa sorge dalla gente del popolo catalano. Ci si vuole fare sapere per tutto il mondo, che la Catalogna è una nazione e come a tale ha bisogno della indipendenza per garantire la sua sopravvivenza ed il suo futuro. Il brano selezionato è stato "La flama", del gruppo Obrint Pas.

Lipdub pola independencia de Catalunya e o resto dos Països Catalans, realizado o 24 de outubro de 2010 na cidade de Vic. Este vídeo ten o record mundial de máis xente participando nun lipdub, 5.771 persoas, segundo a World Records Academy. A iniciativa xorde da xente do pobo catalán. Quérese amosar, a todo o mundo, que Catalunya é unha nación e como tal necesita a independencia para asegurar a súa supervivencia e o seu futuro. A canción escollida foi La Flama, do grupo Obrint Pas.

Generalidad de Cataluña

Diari Avui - 28/10/2010 - Joan Antoni Poch (JAP)

Joan Solà, un clàssic de la llengua catalana

El Punt - 28/10/2010 - Editorial

El punt final de la vida de Joan Solà no serà la conclusió de la seva obra faraònica en la construcció del català modern. D'aquí a pocs mesos sortirà el darrer volum de l'obra completa de Pompeu Fabra, que Solà va enllestir conjuntament amb Jordi Mir. També l'editorial Empúries té en procés d'edició el llibre L'última lliçó, que aplega els discursos i textos escrits per Joan Solà en els darrers mesos. Seran els epílegs de l'obra singular d'un intel·lectual que va aplegar la disciplina científica de la lingüística i la filologia amb la divulgació a la premsa. En el seu últim article, fa una setmana al suplement Cultura de l'Avui, editat pel Grup Hermes, el mestre recordava que des de fa 36 anys havia publicat més de mil articles a la premsa, des de començament dels setanta. Són gairebé quatre dècades de fidelitat als lectors catalans, que se sumen a la seva llarga trajectòria professional com a docent. Els seus alumnes són una legió i el recorden amb afecte i admiració. La notícia de la seva desaparició ha coincidit amb el retrocés i les prohibicions que patirà el català en les administracions, les retallades provinents de l'aplicació de l'Estatut mutilat. És una doble i pèssima notícia, que es pot interpretar en clau dins un dia nefast per al país. No obstant, a part del seu llegat en tants terrenys, cal reivindicar també l'actitud: l'optimisme i el vitalisme, el somriure i la ironia. El caràcter de lluitador ha de ser un exemple. Joan Solà no serà oblidat perquè queda la seva obra.

El català, llengua pròpia única

E-Notícies.com - 27/10/2010 - Victor Alexandre

Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya -votada pel Partit Socialista-, l'entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure a Catalunya d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans. N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot ser molt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.

Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions... Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n diu un catalanet.

És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua.

Genocidi judicial contra la llengua catalana

El Punt - 27/10/2010 - Editorial

La normalització del català ha tornat a rebre un altre bombardeig en el marc de l'ofensiva judicial implacable que s'està orquestrant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, una resolució que dinamita la recuperació de la llengua catalana, subordinant-la i sotmetent-la a la uniformitat espanyola castellana i castellanitzadora. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha recorregut als arguments portats amb safata per la sentència estatutària per tal de suspendre cautelarment els reglaments d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Una suspensió cautelar que, en aquest punt, cal interpretar com la dilació processal d'una altra atrocitat política disfressada amb toga. No hi ha discussió, ni matís possible davant d'aquest atac. Espanya va sentenciar abans de l'estiu la seva voluntat de reducció de l'idioma comú dels catalans a una parla residual restringida a l'àmbit privat. Sense presses, però sense aturador, tot i que sí que es nota una mica més de celeritat que durant els últims anys. Amb aquest objectiu, ha posat a les mans de la justícia els mecanismes legals i la cobertura política necessària per executar un procés d'anihilació lingüística indiscutible i un atac a la coexistència pacífica sense precedents des de la fi de la dictadura franquista. Els partits que, des de Catalunya, encara gosen defensar la justícia i la legitimitat de la sentència de l'Estatut haurien de reflexionar profundament sobre la seva falta de sentit de la realitat, sobre la seva incapacitat de sostreure's al seu partidisme letal o, encara pitjor, sobre la seva veritable posició pel que fa a la defensa dels drets de Catalunya. Defensar una sentència la interpretació de la qual pot arribar a qüestionar, per exemple, que les actes dels plens de l'Ajuntament de Barcelona s'hagin de redactar en català és travessar clarament la línia que separa el catalanisme de l'anticatalanisme. Avui són l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. Ahir van ser la llei del cinema i el Codi de Consum. Demà l'atac pot recaure sobre qualsevol altra normativa o administració, local o nacional. La llengua catalana està exposada a l'arbitrarietat d'un estat que legisla i sentencia contra la voluntat del poble de Catalunya. Això no es pot oblidar a l'hora de reaccionar. Perquè cal una reacció. Una reacció cívica i una reacció política sense fissures, sense límit de legitimitat moral en la defensa de la llengua. La legitimitat està de part de Catalunya i dels catalans que defensen la llengua pròpia del país. Perquè la justícia espanyola, amb aquesta actitud, no està dient que Catalunya no compleix la llei, sinó que està sentenciant que la llei catalana no cap a Espanya.

Siboney, en tu boca la miel puso su dulzor

La Vanguardia - 26/10/2010 - Quim Monzó

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo –y su versión cheli, el franquismo–, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet –con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente–, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.

La falla del president Rosell

El 9 Esportiu - 19/10/2010 - Marc Bataller

El Barça s'ha instal·lat al cim d'una falla que pot provocar un terratrèmol de dimensions imprevisibles després que la directiva encapçalada per Sandro Rosell hagi obert la caixa dels trons. És inacceptable el que ha passat aquests dies. Començant pel Barça Societat Limitada fins a arribar al Barça fustigador que se'n va als jutjats.

No entenc com es pot caure en aquests errors que l'única cosa que fan és dividir. La primera de les decisions sorprenents ha estat limitar l'entrada de socis. És un pas en fals, un pas classista que l'única cosa que aconsegueix és que ser soci del Barça sigui tan exclusiu com ser membre del Circulo Ecuestre. Quin mal hi ha de tenir mig milió o un milió d'associats? Jo, personalment, no hi veig cap problema. Algun soci m'ha argumentat que ja li sembla bé acotar l'entrada, perquè d'aquesta manera conservaran els seus privilegis, no perdran mai la cadira i quan hi hagi algun sorteig per a una final tindran més possibilitats que els toqui l'entrada. La junta assenyala que la seva intenció és «buscar un equilibri entre el número de seients i el d'associats». A més, consideren que ara la condició de soci serà «un bé més preuat». Però, senyors de la directiva, si la gran majoria dels nous socis ja saben que mai no tindran una cadira fixa. L'única cosa que volen és contribuir a la causa barcelonista. Què es pensen, que una persona que és soci sent més els colors del Barça que una que no ho és? S'equivoquen... Només han de veure l'actitud que tenen molts abonats quan van al Camp Nou, que en lloc d'animar prefereixen callar com si estiguessin al Liceu.

És clar que també hi ha aquells socis que creuen que el club és seu i no volen deixar entrar ningú més. Aquest és un pensament antiquat i més en una època de globalització. Algú es pensarà que escric aquestes ratlles des del ressentiment, perquè no sóc soci i ara ja no podré entrar en aquest selecte club. Doncs s'equivoquen. La meva intenció era d'aquí a unes setmanes, quan neixi la meva primera filla, fer-la sòcia per patriotisme blaugrana. Tot i que els menors de 14 anys sí que poden formar part del Barça SL, ara m'ho he repensat i no penso fer-li cap carnet. No es mereixen que els doni ni un duro.

L'altra gran errada de Rosell i companyia ha estat criminalitzar la junta de Laporta. És cert que els compromissaris van escollir l'opció d'anar als jutjats, però ha estat la directiva de Rosell la que ha començat aquesta guerra. La roba bruta s'ha de rentar a casa, encara que faci molt de tuf. A més, Laporta, que ha presidit una de les etapes més brillants del club, no es mereix aquest tracte. Per cert, darrere d'aquesta pressió de Rosell cap a Laporta hi ha alguna intenció política, ara que l'expresident es presenta a les eleccions catalanes? Només ho pregunto. I per acabar, em fa gràcia aquella gent que diu que Rosell ha actuat correctament votant en blanc en l'assemblea de compromissaris. Això és tirar la pedra i fer veure que amaga la mà.

Josep Carreras a gol TV

Consumeix!

Letter to Obama

Susan M. DiGiacomo

I write to you not only in your capacity as President of the United States, but also as a former professor of Constitutional Law. In The Audacity of Hope, you propose we understand democracy “not as a house to be built, but as a conversation to be had. The American Constitution organizes the way by which we argue about our future. Implicit in its structure, in the very idea of ordered liberty, was a rejection of absolute truth, the infallibility of any idea or ideology, any tyrannical consistency that might lock future generations into a single unalterable course.“ In Catalonia what is happening is precisely this attempt to end conversation by arguing that the house is already built, constitutionally, and that no further debate is even legimate. A completely politicized court uses the Constitution as a weapon to crush the legitimate national aspirations of a people and to set absolute limits. Its statute of autonomy was approved no fewer than three times: by the Catalan parliament, by the Spanish Congress, and by the Catalan people in a referendum. What is happening here, then, is an assault on democracy. In the United States, when the will of the people is not reflected in the Constitution, the Constitution has been amended. What the Spanish court has done is to consider the Spanish Constitution untouchable, engraved in stone, and their reading of it is so restrictive that the democratically expressed will of the Catalan people has no place in it. Catalonia is an ancient European nation with an equally ancient tradition of representative government, predating the English Magna Carta. In the Middle Ages Catalonia was an independent polity. Catalonia did not lose its institutions of self-government until 1714, by force of arms when an absolutist monarchy came to power. With the death of General Franco, Catalonia began to recover once more its political institutions abrogated by the victorious fascists. On July 10, more than a million Catalans filled the streets of Barcelona to reject the court’s decision. Increasing numbers of Catalans see no other path to national survival except through full sovereignty within the framework of the European Union. There is nothing in international law that prevents a people from unilaterally declaring independence. Former president Jimmy Carter in Barcelona described the court’s decision as an error, and offered to send observers in the event of a referendum on Catalan independence. I ask only that you establish contacts with the Catalan government that will emerge from this fall’s election. Catalonia badly needs international interlocutors and international visibility.

Guerra d'extermini contra el català a l'escola

Reus Digital - 26/08/2010 - Jordi Martí Font

Enmig de la indiferència més absoluta de tots els demòcrates espanyols de l'Espanya de veritat, enmig del silenci còmplice de totes les institucions catalanistes de les quatre províncies, enmig del desconeixement general arreu del domini lingüístic perquè la parcel·lació regional que Espanya va planificar a la seva Constitució autonòmica funciona a la perfecció i és completament assumida per les colònies (fins i tot pels independentistes mediàtics que defensen que en els referèndums sobre la independència es pregunti només sobre les quatre províncies), més de 125.000 alumnes valencians que volien estudiar en català no ho podran fer el curs que ve.

I no passa res... aquesta és la nostra normalitat des de fa anys, tal com cada curs denuncia Escola Valenciana, entitat imprescindible entre les imprescindibles dins de la societat civil d'aquest país.

Actualment, al País Valencià, hi ha tres programes educatius diferents i complementaris: per una banda, el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) per a l’alumnat majoritàriament catalanoparlant, que assegura l’aprenentatge del català, l'espanyol i l'anglès; d'una altra, el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a l’alumnat castellanoparlant que assegura el mateix que l’anterior; i per acabar, el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) que fins ara assegurava l’assignatura de valencià i una altra àrea temàtica impartida en la nostra llengua a partir del tercer curs de primària.

Aquest disseny del PIP, però, també podria canviat enguany amb l'aprovació d'un nou decret l'esborrany del qual ja s'ha presentat que deixaria com a obligatòria només l’assignatura de valencià i prohibiria que s’imparteixin en català més de dues àrees de coneixement; aquesta nova norma faria que 554.896 alumnes valencians només tinguessin assegurada l’assignatura de valencià i cap àrea temàtica més en català.

Però tornem a l'argument a què feia referència al principi i comparem-lo amb els merders que munten diverses organitzacions espanyolistes quan un o dos nens no reben l'ensenyament totalment en espanyol a alguns llocs de l'Estat.

Aquí són més de cent mil nens i nenes i tothom calla, gairebé ningú no aixeca la veu. No hi ha cap daltabaix, la nació lingüística es fa fonedissa i desapareix de la vista de qui intenta veure'n les reaccions. Els partits que es diuen catalanistes i que tant defensen la llengua al Principat, almenys retòricament, no existeixen quan es vulneren els drets de cent mil persones que parlen la mateixa llengua i que depenen del mateix estat que ells. La parcel·lació a on ens ha portat el disseny autonòmic espanyol és un veritable carreró sense sortida en què tothom entén que un espanyol es preocupi per l'espanyol als Estats Units d'Amèrica però que no entén que un andorrà es preocupi pel valencià en l'ensenyament a Alacant. De fet, les i els meus alumnes de Secundària -a les quatre províncies catalunyeses- em demostren any sí i any també que molts, després de l'ensenyament obligatori, no saben ni per aproximació on es parla la llengua que aprenen en la meva assignatura.

Enguany, per enèssima vegada, centenars de milers de xiquets i xiquetes van triar l'opció de fer els seus estudies en català al País Valencià però com que no hi ha més places que les que la Generalitat de baix posa a l'abast dels alumnes i aquestes només són 149.430 no ho podran fer. I això passa precisament mentre es tanquen les assessories de valencià de la Conselleria d'Educació i a la ciutat de València dels 95 centres públics que hi ha només 47 ofereixen una línia d'ensenyament en català.

Ara bé, si la situació a l'educació primària i secundària és fotuda, on es dóna l'estocada de gràcia a l'ensenyament del català al País Valencià es a la universitat. Així, segons l'informe "Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes", només un 1.8% dels estudiants rep les classes en valencià, mentre que un 53.7% ho fa exclusivament en castellà.

Si no entenem que la llengua va més enllà dels límits que marquen les adhesions territorials bàsiques de “Catalunya”, “País Valencià”, “Balears” o el que sigui, si no entenem que mantenir aquestes divisions territorials absurdes quan parlem de llengua ens porta directament a la desaparició com a cultura ja que hi ha zones on la llengua està agonitzant i el poder polític imperant el que fa és ofegar-la tant com pot, i si no entenem que sense cultura no hi ha nació ni país... ens queden quatre dies, si no són tres ja.

La terra que s'alça

Reus Digital - 03/10/2010 - Anton Baiges Gras

'Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de : "Si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien?" Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de terra nadiua amb cara i ulls, i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres (...)". Joan Maragall.'L'alçament'. La Veu de Catalunya. (13 d'abril de 1907).

Permeteu-me de recordar aquestes paraules del nostre insigne poeta noucentista, traductor i dramaturg, autor de poemes tan representatius com La vaca cega o el Cant Espiritual, en l'any del centenari de la seva mort i els cent-cinquanta anys del seu naixement. S'hi escau la idoneïtat del moment, ara que es torna a parlar de Solidaritat Catalana, aquell moviment polític i ciutadà que va agrupar els anhels del catalanisme ideològicament divers, a les primeries del segle XX, des de Francesc Cambó fins a Francesc Macià, amb tot un programa per reclamar el dret a l'autonomia de Catalunya i que desembocà en la creació, el 1914, de la breu Mancomunitat de Catalunya, primera institució de recuperació de l'autogovern des d'època medieval.

El passat 10 de juliol, Catalunya donà diverses lliçons: la primera, inqüestionable, de ciutadania. Les altres, segurament, lectures interpretables i discutibles, però no ens equivocarem si afirmem que d'entre els manifestants hi havia un tant per cent gens menyspreable de catalans de totes les tendències que creien i continuen creient que el futur del país ha de passar, inexorablement, pel dret a decidir dels seus ciutadans, o altrament dit, el dret d'autodeterminació, que inclou, lògicament totes les opcions polítiques d'una societat democràtica.

La resposta ciutadana, de les entitats cíviques i culturals, els gremis professionals, sindicats i empresaris, esportistes, artistes, periodistes,… fou extraordinària. Catalans d'origen i d'adopció, també de llengua castellana i de moltes altres, eren al passeig de Gràcia per dir prou a un estat de coses a què ens ha abocat la sentència d'un tribunal més propi de règims tutel.lats, d'escassa vocació democràtica, saltant-se tots els procediments impecablement 'constitucionals' dels elegits del poble català i la sobirania expressada a les urnes.

Davant de tot això, però, el sobiranisme català, en lloc d'articular una resposta seriosa, plural i inclusiva alhora, una estratègia programàtica de màxim nivell, exhibeix impúdicament les baralles gairebé tribals de qui en pot treure més rèdit abans de sortir al camp de batalla: esbatussaments, discussions, malfiances i desunions sota múltiples pretextos i més que dubtoses patriòtiques raons. N'hi ha per a tothom: els uns, perquè se senten incompresos i atacats per haver defensat, amb mancances i limitacions, és clar, l'etapa 'federalista', dins el malferit tripartit. Els altres, perquè es veuen exclosos després d'haver treballat en cos i ànima en la gran onada cívica i popular de les consultes sobiranistes; els de més enllà, perquè primer són d'esquerres i després catalans… Sincerament, ens mereixem tot això els compromesos i cívics ciutadans que contribuïm amb temps i quotes al nostre país? Seran capaços de sumar des de les diferències, sovint més personals que ideològiques, en un front comú per crear cultura del dret d'autodeterminació, abans de la convocatòria electoral?

O continuarem perplexos i esmaperduts davant d'un estèril debat que només beneficia a l'establishment oficial, pendent com està de si treu majoria en les properes eleccions o les acaba perdent estrepitosament? Permetran que la il.lusió d'un poble, plural i divers, esgotat de proclames i estratègies partidàries, però encara amb autoestima, embarranqui per la mesquinesa dels egocentrismes i batusses particulars,'ara que la terra s'ha alçat', com deia fa cent anys Joan Maragall?

Si Cataluña se va

El País - Galícia - 08/08/2010 - Suso del Toro

La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos, y eso que es verano: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?

Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.


El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el Estatut rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.


Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.


El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de Bisbal, Manolo Escobar, la de Bienvenido, mister Marshall!


Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

Carta al President Obama

Traducció al Català de l'original anglès de la súbdita nordamericana establerta a Catalunya, Susan M. di Giàcomo

Benvolgut President Obama:

Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels EstatsUnits, sinó també en la seva qualitat d'antic professor de dretconstitucional. M 'impressiona molt la seva visió d'aquest document,expressada en el seu llibre The Audacity of Hope, que contempla lademocràcia nord-americana, no com una casa a construir, sinó com unaconversa a mantenir. La constitució nord-americana, en paraules seves,organitza la manera com debatem el nostre futur, i implícit en la sevaestructura s ' hi troba un rebuig a la veritat absoluta, la infal.libilitat dequalsevol idea o ideologia o teologia que obligaria a futures generacions aseguir una única i inalterable via.

Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo s ' haproduït exactament aquest tipus d ' intent de tancar la conversa al.legant quela casa ja està constitucionalment construïda i parlar-ne més no és ninecessari ni fins i tot legítim. En un estat europeu formalment democràtic,un tribunal constitucional totalment polititzat, quatre membres del qualtenen els mandats caducats inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys enemetre una sentència utilitzant la constitució espanyola per esclafar leslegítimes aspiracions nacionals d'un poble i tancar, d ' una vegada per sempremés, el desplegament del procés d 'autogovern que marca el seu estatut d 'autonomia aprovat tres cops : pel seu Parlament, pel parlament de l 'estat, i pel poble en referèndum, apel.lant a la indissoluble unitat de l 'estat.Un atropellament de la democràcia. L 'estat en qüestió és l 'Estat espanyol.El poble en qüestió i el país on visc i treballo és Catalunya.

Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida en la constitució,la constitució s 'ha modificat: 27 esmenes des de l'any 1791. El que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable, i n'han fet una lectura tan restrictiva que la democràticament expressada voluntat del poble català nohi té cabuda. Aquí no hi ha ni debat ni conversa, sinó una involució democràtica.

Què és Catalunya? Vostè ja se 'n va fer alguna idea fa molts anys quan vapassar per Barcelona. Catalunya és una antiga nació europea, amb unatradició de govern representatiu igual d 'antic. El Parlament català i eldocument sobre el qual es basa són d 'abans de la Magna Carta anglesa. NomésIslàndia té un parlament més antic. A l 'Edat mitjana Catalunya era unaentitat política independent, i més endavant, la ConfederacióCatalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava fins a Grècia.Durant el segle XV, el matrimoni de Ferran d ' Aragó i Isabel de Castella vaintegrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va perdre les sevesinstitucions polítiques fins l ' any 1714, per força de les armes. No les varecuperar fins més de 200 anys més tard, amb l ' arribada de la II Repúblicaespanyola, i les va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai el seu caràcterlingüísticament, culturalment, socialment, i econòmicament diferenciat de laresta de l ' Estat espanyol. Amb la mort del General Franco i la sevadictadura l ' any 1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpiesinstitucions polítiques i competències d ' autogovern derogades pels feixistesvictoriosos després de la Guerra Civil , i a refer la seva narrativa nacionalen llengua pròpia.

I per què m ' ha d ' afectar la sentència del Tribunal Constitucional, simalgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat nord-americana ? Perquè conec aquest país des que hi vaig arribar per primer cop a lesacaballes de la dictadura, i vaig viure com a antropòloga el procés deresistència cultural, sindical i política i l ' inici del procés dereconstrucció nacional catalana durant la transició a la democràcia. Perquèamb el pas del temps m ' he convertit en professora d ' una universitat catalanaon imparteixo les meves classes i escric articles en català. I per tant,aquí tinc coses en joc. Moltes coses, començant per la llengua en la qualensenyo i escric, reconeguda en l ' Estatut català com a preferent i vehiculard ' aprenentatge en l ' ensenyament, i ara amenaçada per la sentència delTribunal Constitucional.

El dia 10 de juliol, més d ' un milió de catalans (segons la Guàrdia Urbana ,1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació un milió i mig; lapoblació total és de 7 milions i escaig) vam omplir els carrers més cèntricsde Barcelona, la nostra capital, per rebutjar aquesta sentènciaantidemocràtica i fer sentir la nostra veu: "¡¡ Som una nació. Nosaltresdecidim !!". A la manifestació va quedar palès que cada vegada més catalansoptarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de separacióde l ' estat espanyol i establiment d ' un nou estat català dins del marc de laUnió Europea. La història de Kosovo és diferent de la de Catalunya, però enel dret internacional no hi ha res que prohibeixi que els representantsdemocràticament elegits d ' un poble declarin la independència de formaunilateral.

No fa gaire, l ' expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per acceptarde mans del president de la Generalitat el Premi Internacional Catalunya, enreconeixement de la seva defensa de la pau, la democràcia i els dretshumans. La seva visita va coincidir de prop amb la sentència del TribunalConstitucional, que el president Carter va qualificar d ' error, i va oferird ' enviar observadors internacionals del Carter Center en cas d ' un referèndumsobre la independència de Catalunya. Més de mig milió de catalans ja hanvotat a favor de la independència en consultes municipals no vinculantsarreu del país. D ' aquestes consultes se ' n faran més.

No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano que sen ' informi, que s ' interessi pel que està passant aquí, que en parli amb elsseus assessors i que comenci a establir contactes amb el govern català quesurti de les eleccions de la tardor. Si en això li puc servir, només m ' ho hade demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat internacional.

Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo

Deficit fiscal de Catalunya

Jaume Vallcorba (Sots-President del Cercle Català de Negocis) ens parla del dèficit fiscal i les limitacions del desenvolupament català.

Ofendre i no vendre és el mateix

Diari d'Andorra - 02/10/2010 - Jordi Prenafeta


Com que s'escau que el meu país, Catalunya, comparteix llengua i cultura amb Andorra, som molts els catalans a qui aquest feliç veïnatge desvetlla envers el petit estat lliure del Pirineu una certa simpatia que ens mou a sovintejar-hi, amb la fal.laç il.lusió de sortir una estona d'Espanya, les visites turístiques i comercials que el fan econòmicament sostenible. Llàstima que de seguida els tics espanyolistes de molts andorrans de passaport te'n fan passar les ganes i et fan adonar que la sobirania política no comporta necessàriament independència de pensament i que fins i tot Andorra, malgrat l'estat propi, segueix sent mentalment espanyola. Si més no això és que palesen la defecció lingüística dels mateixos andorrans i la recurrència d'una malaltissa intromissió en el conflicte hispanocatalà gens pròpia d'un país que se'n suposa al marge.

L'altre dia, per exemple, en passar la ratlla em trobo que em fa treure el CAT de la matrícula un policia andorrà. Ben curiós, vaig pensar, patir aquest afront nacional a la part andorrana, sobretot tenint en compte que a la part espanyola, on se suposa que els catalans tenim el conflicte, la guàrdia civil no se'n fa pas problema. Porque estamos en Cataluña, eh? -solen dir amb el savoir-faire de la veterania-, que si no le pondríamos una multa. És a dir que els andorrans ens respecten menys que els espanyols. Tampoc la policia catalana, naturalment, es dedica a multar els milers de conductors que s'han enganxat el CAT. I és que si ens posem legalistes, és clar, aqueix adhesiu és il legal, com ho és també aparcar en doble fila o copiar un CD, però als països raonables rarament pràctiques tan esteses i inofensives com aquestes són objecte d'accions policials. Més que res perquè la policia té, o hauria de tenir, prou feina a perseguir els excessos de velocitat, la conducció temerària, la delinqüència i el crim. O l'impune contraban sistemàtic d'electrònica i tabac de què sovint sento a parlar amb tota naturalitat a les converses de cafè andorranes. Sembla, però, que la policia andorrana no ho té tan clar, i mentre els seus agents es dediquen a molestar els visitants els contrabandistes campen lliurement amunt i avall.

En qualsevol país del món ficar cullerada en els debats identitaris i conflictes interns dels estats veïns i ofendre els seus visitants són estratègies diplomàtiques més aviat poc intel.ligents, però en un petit país com Andorra, que viu del comerç i el turisme, dedicar recursos públics a humiliar els seus principals clients és ben bé tirar-se pedres a la teulada, perquè un client molest sol esdevenir immediatament un exclient. El rebuig i la criminalització dels distintius nacionals dels visitants catalans constitueix per tant una actitud totalment antipatriòtica, no des del punt de vista català sinó des de l'andorrà, no pel que fa als drets dels pobles sinó pel que fa a la prosperitat material d'Andorra, ja que ser descortès amb la clientela majoritària en plena crisi és un autèntic despropòsit comercial.

Tan de bo l'incident fronterer que descric fos uns cas aïllat. La nit era avançada, el trànsit escàs, i l'agent manefla, jovenot. Devia estar ben ociós. Siguem considerats, doncs: potser sí que fou una desafortunada excepció i no pas una directriu oficial. Així ho corroboraria l'adopció de mesures internes per part del govern andorrà per evitar que es repeteixin vexacions gratuïtes com aquesta. Mentrestant, però, s'imposa l'escepticisme. I, per descomptat, la més estricta observació de la consigna policial: Si vol tornar a Andorra -deia el xicot tot crispat-, no pot portar aquest distintiu. D'acord, capto la idea -vaig pensar-, no pateixi que no penso tornar mai més.

Documental - Camp d'Argelers

Tv3 - 10/12/2009 - Sense Ficció

El documental "Camp d'Argelers" s'ofereix l'any del 70 aniversari de la retirada republicana. El treball va més enllà dels tòpics per explicar què va significar realment aquest camp de concentració per a uns cent mil republicans catalans i espanyols que fugien del franquisme. És un document únic que mostra com va ser la vida al camp de concentració republicà, incloent-hi entrevistes a més de vint testimonis directes, imatges d'arxiu i fotografies inèdites, així com escenes dramatitzades de la vida quotidiana al camp.

La mala sort

El 9 Esportiu - 02/10/2010 - Jordi Basté

1.

NO HAURIA

d'haver-hi algú al Barça que exercís de portaveu per saber determinades respostes a moltes preguntes que sempre genera el club? No hauria de tenir una veu autoritzada, ja que ara el president legítimament decideix no parlar, per explicar quina opinió té el club, per posar un exemple, sobre el conflicte entre Guardiola i determinada premsa de Madrid creat a partir de la puntada de peu que va rebre Messi? No és necessària una veu autoritzada de la junta que no es limiti únicament a després de les reunions de la directiva?

2.

VAL

la pena, per dir el que diu, escoltar en la mitja part dels partits les poc agraciades i gens agraïdes rodes de premsa del director esportiu Andoni Zubizarreta, que mai diu res que no li interessa dir i mai li interessa dir res?

3.

ÉS

una barbaritat dir que el Barça feia molts anys que no començava la temporada tan bé: evidentment, millor que l'any passat i, evidentment, també millor que fa dos anys... des d'un punt de vist futbolístic, no resultadista?

4.

ANIRÀ

a recollir Pep Guardiola el premi Marca al millor entrenador estatal de la temporada? Haurà trucat algú del diari madrileny a l'entrenador del Barça o al seu entorn per convidar-lo?

5.

SABÍEU

que l'argentí Javier Mascherano està vivint de lloguer a la casa que encara té a Castelldefels l'exblaugrana Juan Román Riquelme?

6.

DE LA

mateixa manera que vam carregar contra el comitè de competició per haver sancionat amb una multa de 2.000 euros i una targeta groga José Callejón per haver ensenyat el dia de l'Almeria una samarreta del plorat Dani Jarque, no hauríem tots d'aplaudir ara la decisió del comitè d'apel·lació de retirar-li la sanció? No seria un bon moment per seure i decidir què es fa en casos com aquests: si es manté la targeta i no se sanciona econòmicament?

7.

PER QUÈ

la tremenda victòria del Barça de bàsquet en la supercopa de la setmana passada certifica que és un equip que està a anys llum de la resta i que ha aconseguit adaptar-se a les noves normes (especialment la de la línia de tres) en un temps rècord si manté aquestes estadístiques?

8.

PER QUÈ

em vaig creure el que va dir Alberto Contador abans d'ahir a la roda de premsa a Pinto, el seu poble? Sóc un insensat per creure'm el que va dir i que em sembla que és innocent el guanyador del Tour de França? No us sona, però, estrany que un filet pugui donar positiu en clenbuterol?

9.

NO RECORDEU

que molts cops, quan es parla de dopatge, hi ha defenses que sonen estranyes com ara la del nord-americà Tyler Hamilton, que deia que la causa del positiu eren unes cèl·lules de la sang que venia del fetus del seu germà no nat, i la del fondista Dieter Baumam, que va assegurar que li havien manipulat la pasta de dents?

10.

I ACABO

amb una frase del periodista Javier Ares, gran coneixedor del ciclisme, narrador per Antena 3 Radio de les grans gestes de Miguel Indurain: «No és que cregui o deixi de creure en els ciclistes. Simplement, els admiro.» Oi que s'entén?

Joan Triadú, una vida per Catalunya

Diari Avui - 02/10/2010 - Editorial

No va ser exclusivament un intel·lectual: no ho va poder ser. Les circumstàncies del país i el fet d'haver hagut de suportar tots els anys de la doble dictadura que va patir Catalunya no el van deixar dedicar-se únicament a les tasques que més s'estimava: la literatura i l'ensenyament. Per aquest motiu en els obituaris no vam poder parlar només de la seva idea de la literatura catalana, plural i cosmopolita, sinó de tots els treballs pel redreçament d'un país destruït per la guerra, amb una generació d'exiliats i una cultura prohibida, que es va haver de reorganitzar en la clandestinitat. A alguns dels grans intel·lectuals els va conèixer en les reunions que convocava a casa dels seus pares o a través de la correspondència. Va ser un dels instigadors per sumar esforços per recuperar nuclis que mantinguessin viu un model que se n'havia anat en orris durant els difícils anys de la guerra i amb la contundència de la derrota i la repressió sistemàtica dels franquistes a la nostra llengua.

Impossible resumir les iniciatives en què va participar, però per condensar-ho hem de dir que la Catalunya actual no s'entendria sense el seu llegat: el de la cultura, la poesia, la pedagogia i la tradició. Triadú va ser un dels homes que va haver de començar de zero, amb molts dels grans cervells exiliats o muts. I des de les petites iniciatives va aconseguir preservar un imaginari, que no sé si posteriorment hem sabut amplificar prou.

En relació amb la seva professió com a docent, en diferents entrevistes i als seus llibres autobiogràfics, Triadú va declarar que “una escola no és una empresa –amb tots els respectes–, és més aviat un temple”. Des d'aquesta sacralització va viure també en comunió amb la literatura i l'esperit d'una Catalunya malferida. Després de participar activament en algunes de les capçaleres que tímidament es van anar obrint, Ariel i Serra d'Or, Triadú va participar des dels primers dies de la fundació de l'Avui com a crític literari. La seva opinió va ser gairebé sempre associada a aspectes estètics. Difícilment es va manifestar sobre aspectes polítics o religiosos, que també el preocupaven. Tota la reflexió anava dirigida cap al debat intel·lectual, la crítica literària i l'encaix de la nostra literatura dins el panorama global. Triadú era un home del poble que va reconstruir una literatura mentre es construïa ell mateix. En alguna ocasió, ens havia comentat que era feliç quan llegia un llibre, escrivia un article o feia classe amb els seus alumnes. Inspirava respecte i afabilitat. Era un home fidel, que irradiava proximitat i cultura. Hem perdut un referent, un mestre i un amic.

Refugiats d'Argelers

Ar.Ma. - 1/10/2010

80.000 refugiats polítics Catalans i espanyols marxen, esperant ser acollits pel país veí.

"Vam arribar en aquella platja al mars del 1939. La platja estava constantment agitada per un vent violent que premeditava l'hospitalitat Francesa. Érem els que havíem tingut sort, dintre de la desgracia. Érem els que havíem sobreviscut a la guerra civil, que va durar 3 anys. 3 anys sense repòs, per acabar refugiats al sud de França: entre nosaltres, brigadistes, civils, republicans de la CNT, dones, infants, homes, i molts ferits, i molts malalts. Les primeres setmanes a la platja d'Argelers-sur-mer van ser duríssimes. No teníem gairebé menjar, i estàvem encerclats per tanques de filferro i la Mar. Estàvem constantment vigilats i oprimits per la guàrdia colonial Francesa, i els oficials de la guàrdia Senegalesa.

La mort s'apoderava del camp d'una forma ràpida i massiva. Primer van ser els ferits de guerra, després la gent gran. I finalment molts nens no van poder superar la falta d'aliments i les pèssimes condicions sanitàries. Lo poc que ens donava l'estat francès. Eren uns escassos troços de pa, que se'ns llençaven com a les besties. La disenteria, la tuberculosi, l'escorbut, la pneumònia, la conjuntivitis es van escampar brutalment sobre la platja, sense parlar de les malalties mentals... el camp va ser dividit en dos parts : civils, i militars. Ens parlàvem entre nosaltres per conèixer el veí de barraca, si era Valencià, Gironí, Alemà, Anglès, i compartir anècdotes, i histories de la nostra cultura. Això ens evitava de pensar massa en les nostres famílies, i els nostres companys caiguts. Envoltats per violència, els gendarmes no ens proporcionaven aigua potable. Estàvem obligats d'extreure-la del sol. A causa d'això va arribar al camp la primera epidèmia de disenteria.

Les condicions de les dones a dins del camp eren molt més dures que les dels homes. Les violacions de la guàrdia Senegalesa eren freqüents, i els gendarmes oferien diferents tipus de regals a canvi de serveis sexuals. La desesperació fou tant gran, que una gran part dels Republicans i dels refugiats del camp decidiren de tornar a Catalunya, i a España, encara que això signifiqués tenir que viure sota el ceptre d'una dictadura. D'altres, entre els quals molts revolucionaris, brigadistes, republicans i anarquistes, van optar per marxar a l'exili a Mèxic, i a Veneçuela.

Va ser en aquell moment que França va ser envaïda per l'enemic més temut dels veritables defensors de la llibertat. Això va significar, el principi de l'èxode Francès, i alhora la transformació del camp d'Argelers en un camp de concentració nazi. La última vegada que vaig veure aquella platja, en la que hi vaig viure més de dos anys, fou en el moment de ser enviats cap als camps de concentració nazis que es trobaven al nord d'Africà. Va ser la fi d'un malson, però el principi d'un altre."

Aquest relat es el del meu besavi, però hagués pogut ser el de qualsevol altre dels mes de 130.000 refugiats polítics que van anar a parar a la sorra d'Argelers-sur-mer, per fugir d'una dictadura militar.

El camp d'Argeles-sur-mer va ser tancat el mes de setembre de 1941.

Tinc 27 anys, soc Català, i penso que tenim una responsabilitat social, en fer conèixer i difondre la nostra historia real, i col·lectiva. No només als joves del nostre país però també als dels països que van patir aquestes guerres, i errors humans. Per que aquesta situació no es torni ha repetir mai més, no hem d'oblidar el que va passar en aquella platja del gener del 39 al setembre del 1941.

Aquest text pretén ser un homenatge, mai prou esmentat, als valents BRIGADISTES INTERNACIONALS, que foren un exemple de defensa d'ideals humans, i de principis de llibertat, que avui en dia encara brillen. És un homenatge a tots els refugiats del 39, i a tots els camps de concentració del sud de França. I vol ser també, un homenatge a totes aquelles persones que segueixen lluitant dia rere dia, empesos per valors de justícia social, contra aquest feixisme opressor, que ha canviat de nom, ha canviat d'època, però que segueix conservant les mateixes formes, i els mateixos pensaments.

Romandrem sempre a les barricades !!