Les llistes negres

 E-notícies - 29-07-2010 - Victor Alexandre

Existeixen les llistes negres? És cert que hi ha noms incòmodes, políticament incorrectes, que tenen tancades les portes dels principals mitjans de comunicació? És cert que hi ha persones que, independentment de la bona acollida d'allò que fan, o fins i tot malgrat aquesta bona acollida, el seu rostre o la seva veu no apareixen mai en els diaris o programes importants? Doncs, atesa la reiteració de noms, gairebé sempre els mateixos, talment com si no n'hi haguessin d'altres, es diria que sí, que hi ha llistes negres.

Deia en Pere Calders que el nostre és un país amb prestatges petits, tan petits que en el terreny simbòlic només hi ha lloc per a un representant de cadascun dels diferents àmbits de la vida: escriptor, cantant, psiquiatre, comunicador, futbolista... I no tan sols passa amb les persones, tampoc no hi ha lloc per a més d'un equip de futbol, d'un diari, d'un setmanari, d'una emissora de ràdio, d'una televisió... Tan petits són els prestatges de Catalunya, insistia Calders, que per posar-hi un nom nou cal fer fora l'anterior. No li faltava raó. Ben mirat, es diria que els catalans patim la síndrome de Noè: amb un representant masculí i un de femení de cada espècie ja ens fa l'efecte que ho tenim tot cobert. Però no és cert. Per això Catalunya transmet la sensació de ser un país força avorrit, un país meravellosament harmonitzat on mai no se sent una nota més alta que l'altra, on tothom és políticament correcte perquè el que es diu no té res a veure amb el que realment es pensa. Les seqüeles d'una dictadura de 40 anys podrien ser-ne una explicació -diuen que gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou-, però el pitjor enemic és la inèrcia.

No és gratuïta, per tant, la metàfora del formidable Calders sobre els prestatges. No ho és perquè uns prestatges petits comporten moltes limitacions, ja sigui en un comerç o en qualsevol armari de casa. Les limitacions són el germen de la monotonia i la monotonia és el germen de l'avorriment. Tots voldríem sentir coses noves, idees noves, escoltar veus desacomplexades i fortes que, amb més o menys fortuna, ens treguessin d'aquesta somnolència. Però no és possible. No ho és perquè no es poden sentir idees noves allà on, per anys que passin, tant els qui manen com els qui obeeixen, tant els qui pregunten com els qui responen, són sempre els mateixos.

Internacionalització del procés

El Punt - 29-07-2010 - Narcís Oliveres Terrades

Ha esdevingut un tòpic afirmar que el pacte constitucional del 1978 s'ha trencat o que s'ha esgotat. Ni s'ha trencat, ni s'ha esgotat. Segons la sentència del TC mai no ha existit. La teoria democràtica fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el poder constituent. Un pacte constitucional suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cada una de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. Que Catalunya no sigui una nació implica que Catalunya no va pactar res. Allò que no existeix no es pot pactar. Estic d'acord que l'existència de Catalunya és anterior a 1978, però com a unitat política no va participar en aquell procés constituent.

El terme nació té una significació predominantment política. En un primer concepte, el d'Estat-nació, és un poble que té l'objectiu polític de mantenir-se com a tal Estat-nació. En un segon sentit, una nació és un poble en el qual, almenys, una part de la població té l'objectiu de constituir un estat propi.

També s'afirma que el terme poble no és definit jurídicament. És un altre tòpic; si ens remuntem a l'antiguitat, ens adonem que el concepte ja té clares connotacions jurídiques. A Grècia l'expressió democràcia prové de demos, poble, i de kratos, govern. A Roma, Ciceró comenta que perquè hi hagi poble hi ha d'haver reconeixement de la cosa pública, la qual cosa suposa necessàriament un reconeixement de l'existència d'un dret comú.

Una democràcia, per definició, és un govern del poble. Governar és dirigir. Per dirigir s'ha de decidir com. És el poble qui decideix. El principi del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos ha adquirit des de la seva inscripció a la Carta de les Nacions Unides una dimensió jurídica i se n'ha fet un principi bàsic de dret internacional, que exclou qualsevol forma d'annexió forçada, com és el cas de Catalunya. El principi està consagrat d'una manera expressa a l'article 1.2 de la Carta, que estipula que un dels propòsits de l'ONU és desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi d'igualtat de drets i lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal.

El problema entre Catalunya i Espanya no és un problema intern de l'Estat espanyol. Ni Catalunya, nació annexada a Espanya el 1716, ni cap altra nació oprimida no poden esperar cap voluntat de solució del seu propi opressor. És un problema d'ordre internacional. La via és la internacionalització del problema. La solució no és Madrid. El Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia, l'òrgan judicial principal de les Nacions Unides, en una sentència emesa en data 22 de juliol, relativa a Kosova, afirma que no hi ha cap argument que prohibeixi la independència d'un país, i la moció de suport a Catalunya presentada a la Cambra dels Comuns pel diputat gal·lès Hywel Williams, en què s'expressa preocupació perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada per un tribunal de Madrid, ho confirma.

L'actual dinàmica de la política internacional ha propiciat l'aparició del terme protodiplomàcia, que s'utilitza per descriure gestions que contenen un missatge separatista. La sentència del Tribunal de l'Haia sobre la legalitat de la independència de Kosova i la moció a la Cambra dels Comuns prefiguren una acció protodiplomàtica del govern de Catalunya que sorgeixi de les properes eleccions. Haurà d'engegar novament els motors del país, que el tripartit ha paralitzat, i tindrà la responsabilitat històrica de canalitzar els anhels d'independència. Per fer-ho li caldrà desenvolupar una eficaç protodiplomàcia.

El vot sobiranista està en joc

Diari Avui - 29-07-2010 - Josep. M Torrent

S'equivocarà qui menystingui el paper que Solidaritat Catalana pot tenir en les pròximes eleccions al Parlament. El projecte que impulsen Joan Laporta, expresident del Barça; Alfons López Tena, ex-CDC, i Uriel Bertran, ex-ERC, està generant una àmplia mobilització a internet entre les plataformes locals que reclamen el dret de Catalunya a decidir.

És una incògnita encara saber si Laporta, Beltran i López Tena seran políticament prou madurs per superar els enfrontaments caïnites que sempre ha patit el moviment independentista català, però és una evidència que si actuen amb un sentit patriòtic desposseït d'interès personal de curta volada –i, a més, aconsegueixen implicar-hi el Reagrupament de Joan Carretero–, poden ser la força que representi el sobiranisme desacomplexat. Fins ara, Esquerra Republicana ocupava aquest espai. Però si Solidaritat Catalana consolida el seu projecte, el fa creïble, seriós i il·lusionador, Catalunya pot tenir al seu Parlament una formació nítidament independentista que serveixi per tibar la consciència nacional del país. En el seu dia, ERC va prometre fer aquest paper. La societat s'ho va creure i li va donar força institucional. El que es va fer amb aquella força és conegut per tothom. Farà el mateix Solidaritat Catalana? Aquest és el dubte. Tot fa pensar que no; però el dubte hi és. Malgrat tot, que el sobiranisme desacomplexat sigui capaç d'arribar a la cambra legislativa del nostre país mai serà una mala notícia. Al contrari.

Un país més digne

El punt - 29-07-2010 - Ferran Espada

Catalunya està avui d'enhorabona. Encara s'haurà d'esperar un parell d'anys perquè sigui efectiva, però ahir es va decretar l'abolició d'un espectacle que ens denigrava com a societat, ja que es basa en el gaudi davant la tortura més brutal i la mort final d'un animal, el brau. El Parlament va escoltar ahir el clam d'una immensa majoria de la societat catalana que havia demanat la prohibició d'un espectacle tan brutal i lamentable. Una demanda sorgida de la societat civil mitjançant la iniciativa legislativa popular impulsada per les entitats de defensa dels animals aglutinades en la plataforma Prou!, que també té el suport de diverses persones a títol individual, entre les quals m'hi compto. I és bo que els representants de la sobirania popular escoltin la gent. No insistiré en les raons que feien necessària l'abolició de les curses de braus. Un espectacle preconitzador de la violència, revestit d'una falsa pàtina cultural i artística, antieducador per als nostres fills i èticament i moralment injustificable. Tradició? Sí, com tantes que s'han abolit. De fet, les curses de braus van ser al seu dia tradició a mig Europa. On han perviscut? On lamentablement no va triomfar la Il·lustració. Paradoxalment, en ple debat sobre la identitat nacional i les relacions polítiques, Catalunya ha decidit! I ha decidit ser un país una mica més digne. Alguns, curiosament aquells que es defineixen com a no nacionalistes, han volgut revestir aquest debat de confrontació identitària. Sempre fan el mateix. Però aquest és un debat de confrontació ètica i l'exemple de Catalunya serà, ben segur, seguit amb el temps a la resta de l'Estat. Des d'aquí, un aplaudiment a l'honestedat dels diputats i diputades, i sobretot un fort agraïment, d'un ciutadà català, a tots aquells activistes de la defensa dels animals que amb el seu ingent esforç desinteressat no només han obert la porta perquè es deixi de torturar i matar en plaça pública un animal com el toro, sinó que han fet del meu país un lloc per viure-hi una mica millor, un lloc que continua sent un petit punt del mapa, però des d'ahir una mica més respectat arreu del món.

Lamento profundamente haber nacido español

Un bello día

La Vanguardia - 29-07-2010 - Pilar Rahola

Hoy me siento orgullosa de este trocito de mundo. No porque seamos mejores que nadie, sino porque hemos hecho lo correcto. En un día como hoy, nuestro Parlament ha abierto la sesión, ha dado la palabra y el voto, y el voto ha reflejado una mayoría de diputados a favor de prohibir la tortura de los toros en las corridas. Por supuesto, no hemos conseguido la panacea para los animales, ni podemos dar ejemplo de nada, ni hemos eliminado el salvajismo contra los animales. Pero hemos dado un pasito hacia delante, uno de esos pasitos que se convierten en el paso de un gigante. Y así, gracias a los diputados que han dado su apoyo a favor de la dignidad de los animales, Catalunya es, en un día como hoy, mucho más bella y mucho más digna. Gracias a todos, mil gracias. Gracias a los diputados de IC y de ERC, que han sido consecuentes con sus promesas. Gracias a esos tres solitarios socialistas, que han demostrado muchas más agallas que todos esos otros –los Nadal y las Manuelas– que en las esquinas de las confidencias nos aseguran que son antitaurinos con la boca pequeña, pero votan a favor de las corridas con la mano grande. Gracias a Antoni Comín y a Josep Maria Balcells y a Núria Carreras, que han otorgado algo de dignidad a su grupo parlamentario. Gracias a la mayoría de CiU que, salvo siete tristes excepciones –¿qué les pasa a los de la Catalunya "nova"?– , han hecho posible este momento histórico. Gracias a Artur Mas, que no ha fallado en este tema tan sensible. Y gracias a todos los que, desde la sociedad civil, han arrimado el hombro durante años, luchando por una sociedad más caritativa y más decente. Gracias a la ILP y a cada una de las voces que se han alzado pidiendo acabar con esta barbarie. Y gracias a los amigos de más allá de Catalunya, que hoy brindan con nosotros.

Hoy es un día bello, porque sin ser mejores que nadie, somos algo mejores que nosotros mismos, quizás nos amamos más, quizás nos sentimos algo más presentables. En este día feliz, los ruidos se alzan desde las montañas de la estupidez. Que si Catalunya se rebela, que si España se rompe –¡por Dios, Mariano, deja de hacer el ridículo!–, que si la libertad… Ni esto tiene nada que ver con Catalunya-España, aunque se empeñen en ello los nacionalistas españoles más recalcitrantes, ni puede tener nada que ver con la libertad. ¿La libertad de torturar y matar para divertirse un rato? ¿Qué tipo de sociedad crearíamos si consideráramos que eso es la libertad? Pero hoy nada de ello es importante, porque el Parlament ha votado, y ha dignificado su sentido. Catalunya sigue igual, con sus crisis, sus decepciones, sus anhelos. Y sin embargo, algo ha cambiado definitivamente. Porque en un día como hoy, miles de catalanes hemos vuelto a creer en los sueños. Gracias, pues, por todos, y sobre todo gracias por ellos, que no votan, ni hablan, ni debaten, pero sufren tanto…

Verguenza - Ska-P

Entre el Atlántico y el mar Méditerráneo hay una tierra de mar y mucho sol
Que desde antaño se viene practicando una asquerosa y sucia tradición
Un individuo vestido de payaso tortura y martiriza hasta la muerte a un animal
Y el graderío estalla de locura cuando el acero anuncia su final.

Banderilleros sedientos de violencia van torturando sin ninguna compasión
Los picadores prosiguen la matanza acentuando punzadas de dolor
Malherido, enviste con bravura contra el frío del acero que destroza su interior
Agonizando en un charco de sangre, el puntillero remata la función.

Festejo, criminal, vergüenza !!!

Torero, eres la vergüenza de una nación
Torero, eres la violencia en televisión
Torero, eres asesino por vocación
Torero, me produce asco tu profesión

Llamar cultura al sadismo organizado, a la violencia, a la muerte o al dolor
Es un insulto a la propia inteligencia, al desarrollo de nuestra evolución.
Tu indiferencia les hace poderosos, manifiesta tu repulsa a la fiesta criminal
No colabores con un juego de dementes, taurinos al código penal.

Festejo, criminal, vergüenza !!!

Torero, eres la vergüenza de una nación
Torero, eres la violencia en televisión
Torero, eres asesino por vocación
Torero, me produce asco tu profesión

Festejo, criminal, vergüenza !!!

La manifestació que sí que va servir

Crònica.cat - 27.07.2010 - Editorial

El ritme polític de Catalunya batega a dues velocitats ben diferents. Una és a de l'oasi català, la del qui dia passa any empeny, la dels experiments amb gasosa, la del senyor Esteve en definitiva. L'altra és la de la impaciència, la de l'ara o mai, la de córrer tan de presa com es pugui encara que no es tingui clar el camí. La primera porta a la paràlisi, perquè desaconsella el moviment; la segona porta a la frustració, ja que desaconsella l'estratègia i l'atenció als timings.

Durant molts anys, des de la Transició, el país ha viscut en el primer ritme. Des del fracàs de la reforma de l'Estatut, sembla que una bona part del país viu en la segona. La independència, terme maleït durant dècades, ara sembla ser la pedra filosofal que, en el fons, tothom coneixia i defensava des de sempre. I així, acabada d'arribar a la centralitat política, la independència esdevé un objectiu inajornable per molts.

Tan inajornable, que qualsevol estadi intermig es menysprea. Només així es poden entendre determinades opinions publicades en el sentit de que la manifestació del 10 de juliol "no va servir de res". Opinions que apunten a que, pel que fa al procés d'independència, no hi ha res que importi a banda de les eleccions de la tardor. La resta, en el millor dels casos, serien brindis al sol; i en el pitjor, racions d'oci pel poble.

Però el cert és que aquesta impaciència no és sinó una mostra d'això mateix, d'impaciència. Si algú creia que l'endemà del 10 de juliol el Parlament de Catalunya proclamaria la independència, sens dubte s'haurà endut una desil·lusió. Però cal admetre que no era una idea gaire realista. Enlloc d'això, el que s'ha pogut veure aquests dies no dóna com per cantar victòria, però si com per a tenir una sobrada mostra que després del 10 de juliol res no tornarà a ser igual.

Així, ERC ha situat la consulta sobre la independència com una condició sine qua non per formar govern. Destacats dirigents d'ICV, com ara Raül Romeva, han dit allò de "adéu, Espanya". CiU també ha posat un accent sobiranista al seu discurs, i fins i tot un partit tan poc sospitós d'independentisme com és Unió s'ha declarat "confederalista". I al PSC, que directament està contra la independència, han augmentat en les darreres setmanes les tensions internes a l'entorn de qüestions com la creació d'un grup parlamentari propi a Madrid, la relació amb el PSOE o fins i tot la prohibició de les curses de braus. O sigui que definitivament, i malgrat la impaciència, la manifestació del 10 de juliol és, de totes totes, la manifestació que ha servit d'alguna cosa. I que servirà.

Kosovo: El TIJ ha parlat

Crònica.cat - 27-07-2010 - Bernat Joan

Certament, el Tribunal Internacional de Justícia és un òrgan consultiu, però la seva autoritat moral és del tot indiscutible. Molts estats esperaven la decisió d’aquest alt tribunal sobre la legitimitat (i legalitat, segons la llei internacional) de la independència de Kosovo. El dictamen del Tribunal Internacional de Justícia és ben clar: Kosovo té dret a la independència.

I no hi té dret, segons el mateix tribunal, perquè les lleis sèrbies ho permetin o ho deixin de permetre, o perquè ho declari o no un parlament que sigui competent per fer-ho, sinó perquè els electes kosovars, reunits en assemblea, així ho han decidit. D’alguna manera, i d’acord amb la legislació internacional, el TIJ ens dóna les pautes de com s’hauria de fer en un procés independentista a la nostra part del món. Per començar, no seria el bon camí fer que el Parlament de Catalunya o el Parlament de les Illes Balears declarassin segons què, perquè no estan capacitats per fer-ho, segons els propis reglaments. Però sí que ho podria fer una gran assemblea de parlamentaris (com proposava Carod-Rovira), en què hi hagués els del Parlament “autonòmic”, els representants a les dues cambres de l’Estat i els representants al Parlament europeu. Tots plegats, en assemblea interparlamentària, assumint la voluntat majoritària de la societat a què representen, podrien declarar allò que considerassin més oportú.

M’ha agradat veure com l’opinió pública espanyola s’aferra com a un clau ardent al que s’ha dit a Amèrica. Per si algú té dubtes, personalment aconsellaria anar a les fonts de les declaracions, i no als intermediaris hispànics. Per veure si realment troben comparable o no (i en què sí i en què no) els casos de Kosovo i de Catalunya.

Tapar la boca de Catalunya

E-notícies - 26-07-2010 - Victor Alexandre

Les recents paraules del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero sobre Catalunya al Congrés del seu país són molt d'agrair perquè hauran estat força clarificadores per a més d'un català, especialment aquells que, per justificar la seva immobilitat, es diuen a ells mateixos que el Partit Socialista i el Partit Popular no són el mateix. "Seria molt pitjor amb el PP", addueixen. Talment com si el fet de tenir un carceller sibil·lí, però somrient, en lloc d'un de malcarat, fos sinònim de llibertat. Doncs no. El discurs del carceller Zapatero el podria haver fet perfectament el carceller Rajoy. Hi hauria matisos en el to i en la forma, però el sentit seria el mateix. És clar que, ben mirat, ja fa temps que Espanya va descobrir que l'estètica és el punt més feble dels catalans. Les floristes de la Rambla en donen fe: "Sobretot que faci bonic", és la motivació que més sovinteja entre els compradors de rams. Per això el Partit Socialista treu tants vots a Catalunya, perquè la seva estètica, comparada amb la del baladrer Partit Popular, sembla una cançó de bressol.

Però la lletra de la cançó de bressol que Zapatero va cantar l'altre dia diu que només existeix una única nació reconeguda, que és l'espanyola, ja que una cosa és la nació amb valor jurídic i constitucional -Espanya- i una altra la nació de tipus "històric, sociològic i cultural" -Catalunya- com a "expressió d'un sentiment de la seva [particular] visió de la història". És a dir, que Espanya seria una nació i Catalunya tan sols un sentiment. Un sentiment folklòric fruit de la interpretació fantasiosa que els catalans faríem de la història. I afegia: "Hi ha ciutadans en alguna comunitat que pensen que són una nació i els podem tapar la boca [com feia Franco]; però com que en democràcia això no sembla que es pugui fer, hem de respectar i limitar jurídicament l'abast d'aquesta realitat".

Francament, acostumats a la buidor narcòtica dels discursos de Zapatero, s'agraeix aquest rampell de sinceritat, perquè gràcies a ell apareixen completament nus els principis totalitaris sobre els quals es fonamenta l'ideari del Partit Socialista, uns principis que l'agermanen amb el franquisme en el seu article suprem: no hi ha més nació que l'espanyola. De fet, segons ens diuen els socialistes, se'ns pot "tapar la boca", ja sigui per deixar-nos en ridícul, per emmudir-nos o per reprimir-nos, però, com que la democràcia els obliga a guardar les formes, fan lleis que assoleixin per la via civil el mateix objectiu que el franquisme assolia per la via militar: la captivitat de Catalunya. Fixem-nos, per altra banda, que en les paraules de Zapatero no hi ha només la prova d'una incapacitat congènita per entendre el significat del mot llibertat. També hi ha una subtil amenaça i una burla manifesta al poble català tractant-lo de somiatruites i de guillat. En realitat ens diu que al frenopàtic hi ha individus que se senten Napoleó, Elvis o Cantinflas i que no per això deixen de ser guillats, la qual cosa requereix la vigilància de gent sana i entenimentada que pensa i decideix per ells. Una gent sana i entenimentada que a Espanya es diu Zapatero, Bono, Rubalcaba, De la Vega o Chacón, i a Catalunya Montilla, Iceta, Zaragoza, De Madre o Ferran. Tota una declaració de principis. No és estrany que aquesta gent glorifiqui l'Estatut del guillat. És la llei que els permet mantenir el control del frenopàtic i continuar rentant el cervell als interns que el confonen amb un balneari.

Nou diputats del Parlament britànic presenten una moció de suport a la independència de Catalunya

Crónica.cat - 23.07.2010 - Redacció

El suport a la independència de Catalunya arriba des de diferents punts del continent europeu. Aquesta vegada és des del Parlament Britànic, on nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor d'un referèndum per la independència de Catalunya.

El text (buscar número 509) es fa ressò de la manifestació del passat 10 de juliol en què més d'un milió de persones es van manifestar pel que consideren “els drets reals de Catalunya” i reconeix que “Catalunya és una nació”. L'escrit ha estat elaborat i signat per nou diputats del Parlament Britànic: Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie, Eilidh Whiteford. Tots ells són membres dels partits Scottish Nactional Party i Plaid Cymru, aquest últim de Gal·les.

En l'escrit aquests diputats mostren la seva visió sobre el moment actual de la política catalana. Per exemple, posen de manifest que la majoria de la població catalana està a favor de la independència i que és molt preocupant que “la voluntat democràtica del poble català hagi estat violada per la justícia de Madrid”.

Un dels autors d'aquesta moció presentada al Parlament de Londres és el diputat gal·lès Hywel Williams, que ja ha assegurat que si els problemes entre Catalunya i Espanya persisteixen en el futur demanarà organitzar un debat a la Cambra dels Comuns amb la participació del ministeri d'Afers Exteriors britànic. Williams creu que el govern britànic es posicionaria probablement amb el govern espanyol a Madrid perquè té una “tradició llarga i poc gloriosa de posar-se d'acord amb les grans nacions” i respectar “poc” el dret de les petites nacions com Catalunya, Gal·les o Escòcia.

El 10-J provoca una allau informativa sobre Catalunya als mitjans de tot el món

Crònica.cat - 13/07/2010 - Redacció

L'agència de notícies Associated Press va publicar dissabte un teletip titulat “Els catalans es manifesten per reclamar més autonomia dins Espanya”. Això va provocar articles a diaris de prestigi com The Washington Post, The New York Times, Chicago Tribune o Los Angeles Times, amb un text pràcticament calcat. La notícia explicava les ànsies d'autogovern dels catalans i es feia ressò que “el seu més alt tribunal va dictaminar que la Constitució reconeix a Espanya com l'única nació”. El text feia també un repàs històric, i deia que els “catalans tenen el seu propi idioma i se senten orgullosos d'una història que, fins el 1714, estava vinculada al regne independent d'Aragó”.

En l'àmbit televisiu, edicions digitals de televisions com CNN o Fox News també es van fer ressò de la manifestació de Barcelona en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. El web de CNN incloïa un vídeo en castellà amb la notícia emesa a l'Estat per CNN+.

A la premsa internacional per tercer dia consecutiu

Des de dissabte, la presència de Catalunya a la premsa internacional ha estat constant. Per tercer dia consecutiu, mitjans de tot el món s'han fet ressò de la situació política i social que viu el nostre país. El Financial Times va ser el més clar en aquest sentit, afirmant que la manifestació demostrava “la fragilitat de la unitat política espanyola”.

Al The Guardian, d'altra banda, es recull el testimoni d'un català que defensa una selecció nacional pròpia, tot i estar orgullós que els jugadors catalans hagin liderat la victòria d'Espanya al Mundial de Sud-Àfrica.

No obstant, han estat els mitjans alemanys qui han mostrat la vessant més independentista de la manifestació. El Süddeutsche Zeitung i el Frankfurter Allgemeine Zeitung van publicar ahir grans fotografies de la marxa, amb un cartell en anglès que deia “Catalunya, el pròxim estat d'Europa”.

El toro sobirà

Diari Avui - 25/07/10 - Alfred Bosch

Hi haurà curses de braus en una Catalunya independent? Si tira endavant la iniciativa que s'ha de votar aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya, no n'hi haurà la setmana que ve, cosa que vol dir que abans arribarem a un país lliure de patiments animals que lliure de patiments polítics humans. De fet, només cal veure la xifra de signatures recollides, prop de 200.000, per entendre que la força dels detractors de la tauromàquia no és poca cosa.

Certament, la tradició de les lluites de bous té una llarguíssima història a tota la Mediterrània, des dels temps del Minotaure, i seria una falsedat negar-ho. Però també és innegable que ja no som als temps de Cnossos, que el sentiment cívic progressa, i que avui en dia ja no acceptem ni els gladiadors ni les crucifixions ni les baralles de gossos i óssos. Fins i tot la matança del porc, puntal de la nostra cultura festiva, s'ha de fer en les condicions fitosanitàries estipulades i sense provocar patiment a la bèstia.

La pregunta no és per què volem prohibir el toreig, sinó per què no s'ha prohibit abans, per què s'ha mantingut i subvencionat i defensat contra tota evidència i contra els aires del temps. La resposta és òbvia; per obsessió identitària. Si el toro no s'hagués convertit en símbol d'Espanya, si el nacionalisme de sempre no hagués pres la silueta i la festa com a tòtems hispànics, si l'orgia de sang i morbositat no hagués esdevingut sinònim de testosterona ibèrica, ara mateix aquest tema no seria present al Parlament. No seria present enlloc.

Si el toro fos sobirà, el toro votaria que no. I una Catalunya sobirana entendria, sens dubte, que l'entreteniment i la sang no són bons amics. En qualsevol cas, segur que no permetria el passeig triomfal de paios vestits de lluentons, marcant paquet imperial, matadors d'alfabets i de decències, provant de demostrar que escapçar orelles és una forma de cultura. I amb les santes banderilles d'afirmar que els toros, en un referèndum, votarien igual que ells, els seus botxins.

Enhorabona, amics; a la fi haurem aconseguit actuar en un tema com si fóssim lliures. Bé, anem progressant. Aquí no hem fet retòrica, no hem buscat l'entesa fàcil amb Madrid, no ens ho hem fet a les calces a darrera hora. Aquí ens hem adonat que l'espanyolisme ens estava imposant unes conductes anacròniques i primitives, per pur essencialisme patrioter. I estic segur que aquí ens en sortirem, perquè el coratge i la independència són bons aliats de l'èxit.

Moral o poder

Diari Avui - 25/07/10 - Ferran Mascarell

U - S'acaba el curs polític. Nota: suspens general. El Constitucional ha esguerrat l'Estatut. La política catalana no ha sabut respondre-hi amb prou contundència. La unitat catalanista ha estat precària a Catalunya i vergonyosa a Madrid. Entre uns i altres han donat als partits estatals la treva que desitjaven. Per acabar-ho d'adobar el Ministeri de Foment ha retallat inversions cabdals a les infraestructures del país. En les matèries troncals, doncs, la política catalana haurà de passar repesques.

DOS - La repesca serà dura. El poble català està fart de defensar principis obvis, de polítiques d'aparador, dels dirigents, de promeses incomplertes, d'incoherències partidistes, de copets a l'esquena, de perdre temps, de donar treves als adversaris, de mirar de reüll els reptes del futur. La història diu que les treves amb Madrid quasi sempre acaben contrariant els interessos de Catalunya. La història diu que la via pedagògica estil Campalans no es suficient. La història mostra que la política catalana no ha assumit encara el principi de Valentí Almirall: l'Estat no respectarà els interessos dels catalans si Catalunya no té partits independents i forts. La història ho diu: la única pedagogia possible cap els partits estatals es la convicció, la coherència i la unitat.

TRES - El president Montilla s'ha referit als danys morals que Catalunya està rebent de l'Estat; ha reclamat gestos per recuperar la confiança. Però gestos sense contingut no ens acontentaran. Volem respecte, realitats i continuïtats. Personalment penso que els danys morals són importants, però encara més ho són els patrimonials. Som una nació i ens volem autogovernar. Ho farem, diguin el que diguin el Constitucional i la classe política espanyola. Però ara no ens estem governant en plenitud, quan més ho necessiten; no disposem d'un Estat prou eficient quan més ens cal, no estem encarant els complexos reptes de futur que coneixem. No paga la pena dedicar-nos a la improductiva feina de llepar-nos ferides morals. La desfeta de l'Estatut no és només un problema moral, és sobretot un problema de futur. Tenim poques eines per desplegar l'autogovern, per intentar ser eficients, creatius i intel·ligents. Aquest és el problema real de Catalunya. La unitat dels partits és una qüestió de necessitat, de supervivència. La substitució de l'Estatut per un procés de rescat sense agenda serà una versió ingrata del vell peix al cove.

QUATRE - És imprescindible que els partits catalanistes entenguin que sense una unitat bàsica –catalanista– a l'entorn d'un projecte polític nacional, gradual i autònom, no sols no avançarem, sinó que retrocedirem. Espanya té el poder de l'Estat, de la caixa de tots i del butlletí oficial. I, a més, amb les coses catalanes són coherents. Van dir que passarien el ribot pel text que va sortir de Catalunya i l'hi han passat. Ara donaran peixet i proposaran treves fins que creguin haver desconcertat, avorrit i vençut del tot la societat catalana.

CINC - S'acaba la legislatura i a Catalunya s'ha d'obrir necessàriament un temps nou. La societat catalana haurà d'aprendre a treballar d'una manera diferent. Haurà d'aprendre a aprofitar els espais de sobirania econòmica i cultural que té, haurà de lluitar en totes les escletxes que sigui capaç de trobar en l'Estat i sobretot haurà d'aprendre a desplegar un projecte propi àmpliament recolzat que vagi més enllà de la lògica partidista i estreta dels actuals partits polítics. La societat catalana ha de renovar el seu propi projecte i ha de ser infinitament més exigent amb l'Estat, i també amb si mateixa.

Vull separar-me

El Punt - 11/07/10 -
Mateu Ciurana

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessin millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

El TC i el finançament

Diari AVUI - 14/07/10 - Emili Valdero

Els efectes de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són devastadors. La sentència del TC desintegra el nou sistema de finançament aprovat ara fa un any i fulmina, amb la seva interpretació, els tres pilars econòmics en què es basa l'Estatut: el principi d'ordinalitat (article 206), la bilateralitat (article 210) i l'establiment d'uns mínims d'inversió en infraestructures de l'Estat a Catalunya (disposició addicional tercera).

Els arguments utilitzats pel TC per liquidar l'article 206 es fonamenten en la solidaritat interterritorial. Aquesta solidaritat es concreta mitjançant la transferència de diners procedents de les comunitats autònomes riques que l'estat fa a les pobres. Existeix un consens universal en què el resultat d'aplicar la solidaritat ha de servir per reduir les diferències econòmiques existents entre els habitants de diferents territoris, però en cap cas ha d'invertir l'ordre de posicions en el nivell de vida que tenien abans de l'aplicació de la solidaritat. El principi de no alterar les posicions existents abans de l'aplicació de la solidaritat s'anomena principi d'ordinalitat.

Segons les dades publicades per la Fundación de las Cajas de Ahorros, el 2006 Catalunya era la quarta comunitat autònoma de l'Estat en nivell de renda per habitant, abans de l'anivellament, i en canvi passa a ser la novena després de pagar impostos i rebre transferències de l'Estat. Per evitar aquesta injustícia, l'article 206 de l'Estatut estableix que l'Estat ha de garantir que es compleixi el principi d'ordinalitat per a Catalunya. En la seva sentència, el TC considera que el que diu l'article 206 no és “una condició vinculant per a l'Estat” i diu literalment que “l'Estat aplicarà la solidaritat de manera que no perjudiqui les comunitats més pròsperes més enllà del raonablement necessari”. Així doncs, el TC estableix que el principi d'ordinalitat no és d'aplicació a l'Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el que paguem d'impostos i el que rebem de despeses i transferències de l'Estat– és d'uns 21.000 milions d'euros anuals, cosa que equival a un 10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix en un any en l'economia catalana–, el més gran que suporta cap territori del món.

La bilateralitat ve recollida en l'article 210 de l'Estatut, on es defineix la comissió mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat com l'òrgan bilateral de relació entre l'Administració de l'Estat i la Generalitat en l'àmbit del finançament autonòmic. La sentència del TC diu que en la Constitució Espanyola no hi cap una relació bilateral en matèria financera entre Catalunya i l'Estat, i que la comissió mixta no té capacitat decisòria. Aquesta interpretació del TC de l'article 210 de l'Estatut té una lectura política de gran transcendència perquè anul·la qualsevol possibilitat d'establiment d'un concert econòmic entre Catalunya i l'Estat espanyol. A partir d'ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir, perquè això és impossible dins de la Constitució.

La disposició addicional tercera de l'Estatut estableix que Catalunya ha de rebre, per un període de set anys, una inversió de l'Estat en infraestructures equivalents al seu pes dins de l'economia espanyola. Aquesta disposició es fonamenta en la discriminació que ha patit sempre Catalunya en les inversions de l'Estat, atès que en els darrers 15 anys només ha rebut un 10,5% del total de les inversions realitzades, mentre que l'economia catalana representa un 19,8% del PIB estatal. La sentència del TC interpreta aquesta disposició i diu que “és l'Estat a qui correspon en exclusiva decidir quines inversions realitza”. La conclusió és que la sentència del TC perpetua l'espoli fiscal de Catalunya en no reconèixer el principi d'ordinalitat com un criteri de compliment obligatori per part de l'Estat, elimina la bilateralitat i avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d'inversions en infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament de l'economia catalana i per al benestar dels catalans. L'única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes decisions les prengui el nostre ministeri d'Economia.

SOMNIEM!!

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment. Sempre.
El somni d’avui com a possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
I no ens fa cap vergonya ser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
Volem massa, més, tot, àvidament.
Volem l’impossible per a arribar al possible;
volem el possible per a arribar a l’impossible.

TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar.
Sí, tenim pressa, molta pressa.
I ho volem tot.

SOMNIEM - Lluís Llach
1979


SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

La teva indiferència és la teva complicitat

Estimats camarades, amics i coneguts, companys i família, veïns i desconeguts. Catalans, espanyols, marroquins, paquistanís, argentins, francesos, anglesos i suecs. A tots vosaltres, ciutadans de Catalunya! Us escric des del cor, des de la ràbia per amor, des de la democràcia per la llibertat, des de la dignitat pel respecte, des de la humilitat pel dret a decidir, des de la pau per les mobilitzacions, des del present pel passat i pel futur!

Malauradament la històrica retallada de llibertats en les nostres contrades no ens ve de nou, fa tres segles que no paren de reduir-nos, d’acomplexar-nos, de drogar-nos, d’aborregar-nos. Abans amb les armes, ara amb els magistrats, abans amb la força, ara amb la llei, abans des de la dictadura, ara des de la democràcia!

Abans i ara, sempre hem aguantat, ahir i avui, sempre hem resistit! Temps enrere i d’ara endavant sempre ens hem manifestat, i demà ens manifestarem! Des de la ciutadania! Des del veïnat! Des de les consultes! Des dels intel·lectuals! Des dels empresaris! Des de l'esport! Des dels periodistes! Des dels professors! Des dels advocats! Des dels dependents! Des dels comerciants! Des dels filòsofs! Des dels escriptors! I fins i tot des dels polítics!

La llibertat ha estat ultratjada, la democràcia ha estat manipulada, el teu vot ha estat anul·lat! La teva veu silenciada i la teva opinió burlada! Ens ho imaginàvem? Segurament! Però de la imaginació ha passat a la realitat, de la suposició al fet, de la mentida a la legalitat, de la demagògia a la normalitat.

Com deia en Lluís Llach: "...i ara què fem? On anem? No ens queden banderes! I com ens creurà la gent si fem marxa enrere?..." No podem fer marxa enrere! El poble ha d’agafar les regnes del seu futur. Ha d’unir-se contra l’imperialisme, contra la inquisició, ara disfressats de demòcrates! La manifestació de dissabte ha de ser la més gran de la història d'aquest país, la més massiva, la que provocarà un abans i un després, com per l'autonomia de 1977!

De què servirà? Us preguntareu... Jo us pregunto de què servirà quedar-se a casa? I et responc "la teva indiferència és la teva complicitat".

10mil