10Mil

dilluns, 9 d’agost del 2010

El Big Bang independentista

El Punt - 09/08/10 - Josep M. Pascual

Si es consolida una marca electoral que unifiqui tot l'univers independentista que s'està gestant els últims mesos a l'entorn de Carretero, Laporta i altres, ens podem trobar davant d'un autèntic canvi estructural del mapa polític català. L'esquema dual i reduccionista (CiU-PSC) que servia per analitzar la política catalana contemporània, ja no servirà. O, almenys, ja no servirà amb la mateixa simplicitat. De fet, l'esquema, que va servir entre el 1980 i el 2003, es va començar a trencar quan es va demostrar que el PSC, per governar, no en tenia prou amb els seus escons, sinó que necessitava, almenys, els de l'independentisme (ERC). Si CiU havia pogut governar durant 23 anys sense necessitat (tret de l'excepció puntual, i gairebé de cortesia, de la primera legislatura) de fer coalició de govern amb ningú, el PSC ha demostrat, en els7 anys que ha ostentat la presidència, que necessitava governar amb l'independentisme per fer majoria. És a dir, la dualitat ja no era CiU-PSC, sinó que era CiU-PSC + independentisme. Ara, que segons les enquestes CiU podria recuperar la presidència de la Generalitat, possiblement ja no ho podrà fer amb majoria absoluta i necessitarà un valor afegit en escons: els que li pot proporcionar Solidaritat Catalana (o com es digui finalment l'independentisme parlamentari al marge d'ERC). Primer falta que Solidaritat Catalana obtingui representació, això és obvi, però si n'obté, no tinc cap dubte que podria entrar immediatament al govern, com a complement tan necessari per a Mas com en el futur com ERC ha estat per a Maragall i Montilla abans. Així, una nova prospectiva de l'escenari polític català es dibuixa, per a les pròximes legislatures, amb l'independentisme de govern assegurat. Ja sigui a través d'ERC en futurs governs de centreesquerra, ja sigui a través de Solidaritat Catalana amb futurs governs de centredreta.

Per governar Catalunya caldrà la complicitat necessària de la nova dualitat independentista (ERC-Solidaritat Catalana), que conviurà amb la vella dualitat CiU-PSC. Segurament aquest és un pas endavant de l'independentisme. I el pas endavant següent dependrà de quina de les dues dualitat assoleixi l'hegemonia definitivament.

La vergonya espanyola i indivisible

El 9 Esportiu - 07/08/10 - Jordi Basté

1.
ÉS LA
pregunta esportiva de l'estiu: és racional, normal, lògic, entenedor, disculpable, assenyat... que hi hagi un partit amistós en què participarà remunerat l'equip representatiu d'una federació de futbol (en aquest cas l'espanyola contra Mèxic) i que aquesta mateixa federació organitzi per tres dies després una competició que cataloga d'oficial (anada de la supercopa)?

2.
QUI ÉS
l'irracional (avanço la resposta: és Ángel Villar) que accepta que hi hagi sis futbolistes del Barça en l'amistós que, a més, acabaran d'aterrar de vacances, que jugaran a més de 2.500 metres d'alçada, amb un viatge de més de vuit hores, quan tres dies després jugarien a Sevilla un partit en què es juguen mig títol?

3.
PER QUÈ
no he sentit o llegit, via roda de premsa, micròfon perdut, revista d'estiu, Twitter o Facebook, alguna opinió dels set convocats del Barça en què es digui que aniran a jugar amb la selecció espanyola perquè estan lligats de peus i mans però que els sembla una barbaritat el que ha fet la federació espanyola? Per què no sempre els hem d'exigir més del que poden fer com a futbolistes però, de vegades, els hem de demanar els mínims com a representants dels clubs en la federació?

4.
HAN
demanat explicacions els directius del Real Madrid per la bandera preconstitucional amb què van sortir a Los Angeles els jugadors blancs a jugar contra l'Amèrica de Mèxic? Si es va protestar per l'ús de l'himne de Riego en una eliminatòria de l'equip espanyol de la copa Davis, es farà per aquesta barbaritat o tot quedarà en una «anècdota»?

5.
PERÒ
no havíem quedat que Cesc era un fitxatge fàcil, segons el vicepresident esportiu del Barça Josep Maria Bartomeu? Ens hem de creure el comunicat del representant del jugador català o és un capítol nou d'aquesta esgotadora història? Què ha fallat: la intransigència de l'Arsenal, que Cesc no ha pressionat prou, que el Barça no volia pagar més, que el club no ha sabut negociar millor...? Com és possible que el que ha fet històricament el Madrid de Florentino, no ho hagi fet bé el Barça? Ni pagant gairebé 50 milions d'euros s'ha pogut fitxar?

6.
ALGÚ
em pot explicar l'acomiadament d'Antonio Maceiras com a director esportiu de la secció de bàsquet del Real Madrid, des- prés d'haver-se encarregat de fitxar jugadors per a la temporada que ve com ara Sergio Rodríguez, Tucker i Fischer? Com és possible que hagi passat desapercebuda la marxa de l'equip blanc de bàsquet d'un dels grans fit- xatges dels últims anys com és Louis Bullock?

7.
SABÍEU
que la pel·lícula de Paco Martínez Soria El abuelo tiene un plan va tenir més audiència dissabte passat (890.000 espectadors i un 11,6% de share) que l'especial que es va treure de la butxaca Tele 5 dedicat a Raúl, que va tenir una audiència inexplicablement baixa a Espanya (706.000 i un 7,5% de share)?

8.
NINGÚ
no es va llegir el contracte firmat per l'anterior junta directiva del Barça amb l'empresa que gestionava el partit amistós a Seül? Com és possible que ningú no sabés que havia de jugar obligatòriament Leo Messi?

9.
EL TRADUCTOR
al castellà de la pel·lícula infantil Marmaduke és culer, aficionat del futbol, fan del Laporta o un oportunista? Per què, fins a tres cops, el doblatge del gos protagonista del film crida: «Al loro»?

10.
I ACABO
amb una endevinalla que resoldrem la setmana que ve: ara que Naomi Campbell ha hagut de testificar per possessió de diamants regalats en el judici contra l'expresident de Libèria, l'assassí Charles Taylor, que quedarà resolt dissabte que ve: quin esportista que tenia un telèfon mòbil folrat de diamants va decidir, després de veure el film Diamants de sang, amb Leonardo Di Caprio, treure-se'ls i regalar-los a una fundació?

Aniversari d'un Estatut que ha mort

Diari Avui - 09/08/10 - Editorial

Avui fa quatre anys de l'entrada en vigor de l'Estatut que es va donar el poble de Catalunya l'any 2006. Quatre anys que han estat d'una intensitat política altíssima i que han tingut un final lamentable i ben conegut per tothom. Perquè la retallada perpetrada pel Tribunal Constitucional, si bé no ha suprimit la llei marc catalana, sí que n'ha fulminat l'esperit amb què va ser concebuda. L'Estatut de Catalunya del 2006 va ser un intent de posar al dia les relacions entre la nació catalana i l'Estat espanyol des d'una voluntat d'entesa, d'integració a un projecte comú que fes possible la convivència entre les diferents realitats espanyoles sense perdre la personalitat col·lectiva d'un país, Catalunya, que reafirma dia a dia la seva voluntat de continuar-ho sent.

El procés estatutari va haver de vèncer les reticències d'una Espanya amb tendència malaltissa als plantejaments nacionalment unitaris i monolítics, i, d'altra banda, l'oposició d'un sobiranisme creixent que ja porta anys advertint que aquesta incomprensió espanyola no té cap solució si no és la submissió catalana als interessos nacionalistes espanyols. El temps ha donat la raó als que es malfiaven del pacte amb Espanya. I els l'ha donada no pas per la falta de compromís dels partits catalans i de la ciutadania, que majoritàriament van donar suport a l'Estatut, sinó per la contumàcia amb què el poder polític i mediàtic de Madrid, sense excepcions, s'ha resistit a una relació amb Catalunya que permetés acordar les aspiracions legítimes com a país i la pertinença a un Estat plurinacional.

El fracàs de l'Estatut ha estat, per damunt de tot, un fracàs d'Espanya. Un fracàs de l'Espanya de la convivència entre pobles i del respecte a la diversitat cultural, lingüística i política. Ara Catalunya ja sap que no hi ha cap més alternativa a la situació actual. I sabent això ha de decidir si vol continuar lligada a un projecte fracassat en el qual no encaixa o bé apostar per l'horitzó del projecte propi.