La dimensió real d'Eurovegas

Diari Avui, Emili Valdero, 29/02/2012

Els darrers dies s'ha parlat molt sobre la possibilitat que s'instal·li a Catalunya el macrocomplex de joc Eurovegas. Per poder valorar-ho amb criteri, cal contextualitzar-lo en la seva dimensió real. Eurovegas és un projecte del grup nord-americà Las Vegas Sands Corporation. El grup té tres casinos a Las Vegas —The Venetian, The Palazzo i Sands Expo—, dos casinos més a Macao –The Venetian Macao i Sands Macao—, el casino Marina Bay Sands a Singapur i, finalment, el casino Sands Bethlehem, a Pennsilvània.

Analitzant el projecte Eurovegas, cal tenir en compte els tres fets següents: 1) A tots els llocs del món on hi ha grans complexos de joc es desenvolupen xarxes de prostitució en mans del crim organitzat. Les màfies que controlen la prostitució dels casinos també acostumen a traficar amb armes, drogues i immigració il·legal de dones.

En els darrers mesos, els casinos del grup Sands han estat objecte de diverses operacions policials amb detencions massives de prostitutes (desembre del 2010 a Macao, juny del 2011 a Singapur, i el 26 de gener passat a Bethlehem) i han hagut de pagar importants multes. Això es pot trobar fàcilment a Google.

2) El model de negoci del grup Sands es basa en l'explotació i importació de mà d'obra de països del Tercer Món. El casino els facilita allotjament en cases especials per a treballadors i cobren un sou miserable per jornades laborals de més de 12 hores al dia. Els treballadors estrangers estan temporalment al complex, generalment amb rotacions cada sis o dotze mesos, bé fent de paletes en la fase de construcció, o bé fent de personal de neteja i serveis un cop el casino ja està en marxa. Aquest és el cas de Singapur, on el grup Sands va portar-hi 11.000 treballadors xinesos, vietnamites i de Bangla Desh, o el de Macao, on va portar-hi 5.000 treballadors xinesos. Vegeu a Youtube el vídeo de la BBC News Marina Bay Sands Migrant Chinese Construction Workers Exploited. En el cas d'Eurovegas, per fer això, necessitaria un permís especial del govern espanyol, que és el que té competències exclusives en el tema d'immigració.

3) He llegit en algun lloc que el projecte Eurovegas comportaria la creació de fins a 276.000 llocs de treball. Això és una exageració majúscula que no s'aguanta d'enlloc: tot el sector de l'hostaleria, a Catalunya, va ocupar 225.000 persones el tercer trimestre del 2011, segons dades de l'Institut Català d'Estadística, Idescat. La majoria de llocs de treball que es crearien serien coberts per treballadors temporals immigrants, com ja ha fet Sands en altres llocs del món, i la resta serien llocs de treball de nul valor afegit, amb sous inferiors als 1.000 euros al mes, majoritàriament de cambrers i personal de neteja.

Finalment, cal advertir el lector que el grup Sands es troba actualment sota la investigació del Departament de Justícia i de la comissió del mercat de valors nord-americana, la Securities and Exchange Commission, per violació de la llei de pràctiques corruptes a l'estranger (Foreign Corrupt Practices Act), en què s'acusa els casinos Sands de subornar càrrecs governamentals i de tenir relació amb les tríades xineses.

Amb aquesta informació, que cadascú es respongui a ell mateix si aquest és el model de desenvolupament econòmic que vol per a Catalunya.

Matar-nos a pessics

Diari Avui, Xevi Xirgo, 29/02/2012

Ja ho han sentit. Vénen més retallades. El dèficit de l'Estat es veu que és un escàndol (un 8,5%, molt lluny del 4,4 que ens demana Europa), i ara ens avisen que ara haurem de retallar més. Ahir surt la Soraya i anuncia a bombo i platerets que vindran més retallades, i que ens preparem. I jo em pregunto: i què carai hem estat fent fins ara? Que ens volen matar a pessics o què? Hem tancat sales d'operacions, pagarem per tenir medicaments, als funcionaris públics els han retallat el sou en diverses ocasions, s'han augmentat les taxes universitàries, ja han deixat clar que això dels interins a l'administració s'ha acabat, no es veu cap nova obra pública enlloc, hi ha menys alts càrrecs, ens han endarrerit l'edat de jubilació fins als 67 anys, ens han abaratit l'acomiadament, ens han suprimit el xec nadó, ens han augmentat l'IRPF, comprar un pis ja no desgrava, l'IVA va passar del 12 al 18%, el preu de la benzina es va encarir una altra vegada perquè s'hi han sumat nous impostos, ens han anunciat que durant uns anys no hi haurà noves escoles, no es cobreixen baixes a l'administració, s'han retallat les ajudes per la llei de la dependència, s'han ajornat les noves convocatòries de bombers, les subvencions a entitats culturals i esportives s'han reduït dràsticament, ens han apujat el preu de l'aigua, del gas, de la llum, dels peatges, i s'han encarit un munt de coses de tal manera que quan vas a comprar per passar la setmana et preguntes cada vegada si la caixera s'ha equivocat en dir-te l'import. I ara ens avisen que ens preparem que vindran noves retallades. Ens acollonen? Que no ho veuen que ja fa temps que ens preparem?

Roberto Saviano: "Si Catalunya acollís l'Eurovegas, es convertiria en el centre de reciclatge mafiós d'Occident"

Diari Ara, Redacció, 24/02/2012

El periodista i autor del llibre 'Gomorra', Roberto Saviano, ha advertit avui dijous a través de Twitter que si finalment Catalunya aprovés el gran projecte d'Eurovegas "es convertiria en el centre de reciclatge mafiós d'Occident".

Saviano considera, doncs, que l'obertura d'un complex a l'estil Las Vegas a la Unió Europea obriria la porta "oficialment" al "reciclatge mafiós". Les xarxes socials van avui plenes de tota mena de comentaris al voltant de la possibilitat que s'instal·li a l'àrea metropolitana de Barcelona un macrocomplex d'oci que donaria feina a 276.000 persones, però que genera dubtes sobre el model econòmic i turístic del país.

Spain and the Blame Game

Huffington Post, Carles Boix, 23/02/2012

As Spain confronts the reality of its economic woes, it's becoming increasingly difficult to separate economic fact from political fiction. Last Thursday, Spain's minister of economy admitted that the 2011 budget deficit had missed the 6% of GDP target by about 2 percentage points and doubted that Spain could comply with the EU-imposed deficit target for 2012. With its debt risk still at high levels, the strategy of the new Spanish government is to shift the blame to the regional governments, like Catalonia, and at the same time use the crisis to grab back the power that was devolved to the regions in the 1980s. Unfortunately, the international media are starting to buy it.

Yet, while it may be true that some Spanish regions have overspent their means, in the case of Catalonia (capital: Barcelona) this is far from the truth.

In the past few years, Catalonia has been incredibly fiscally responsible, despite a no-win financial structure imposed by the country. One of the most productive regions in Spain (contributing 18.7% of Spain's GDP), it actually pays to the central government a staggering amount more in taxes than it receives from the central government in spending.

The imbalance has grown so large as to imperil Catalonia's own well-being. A 2005 report released by the Catalan government stated that Catalans had contributed 47 billion euros to the central government but had received only 30 billion euros in spending, resulting in a fiscal imbalance of almost 17 billion euros, or 9.8% GDP. A study released by the Spanish central government itself concurred, estimating the deficit to be 8.7% GDP. In other words, each year the equivalent of some US $21 billion goes directly from Catalan taxpayers to the central government. This makes it impossible for the Catalan government to make ends meet, despite the fact that it is responsible for delivering a wide range of services to its citizens -- responsibilities that have grown as the central government devolves (without cutting its own civil servant workforce!)

Not only is the funding too little, it is erratically paid; for example, so far Spain has refused to hand over 759 million euros -- ($1 billion USD) -- that had already been approved and included in the central budget. Catalonia's Minister of Economy accused the Spanish government of withholding the funds owed to Catalonia to both make Spain's debt look better and Catalonia's worse.

Since Catalonia has no relevant tax-collecting power of its own to make up for this lack of funding, its regional government has had to cut its budget by 10% -- incurring the wrath of many of its citizens. It tried to institute cuts its own way -- instead of immediately attaining the goal of 1.3% fiscal deficit demanded by Madrid, it chose a two year plan, with a 2.4% deficit for the first year, and 1.3% the next. Not wanting the regions to have such autonomy, the Spanish minister of economy recently announced that all new budgets from the regions would have to be approved by the Spanish executive branch -- something akin to requiring California's state budget to be approved by President Obama.

Despite the fact that it provides more funds to Spain than it takes in, Catalonia must sit by and watch the central government fund projects that do not help Catalan citizens. The Spanish government spent $60 billion building high-speed rail lines that link low density communities with marginal demand, like the connection between Toledo (population 80,000) to Cuenca (population: 56,000) which was finally canceled in June, 2011, because it cost around $22,000 per day to run, and over six months, had had only 2,796 passengers.

Meanwhile, there is no high-speed rail service at all from major port cities Barcelona (metro population: 5 million) to Valencia (2.3 million) or to the French border. Unfortunately, that is one example among many. Free highways, brand new schools, and empty airports abound all over Spain while Catalonia's commuters must pay exorbitant tolls, their schools are old and overcrowded, and the Barcelona airport is restricted from flying to certain international destinations in favor of Madrid's Barajas.

Add that to the palpable scorn expressed by too many Spanish politicians (and Spanish Twitter users!) for Catalonia, and you will realize why Catalan independence is now polling higher than ever before: around 44% would vote in favor of an independent Catalan state, in contrast with around 28% who would vote against. A week ago, the heretofore extremely cautious Catalan president alerted, in an interview with theFinancial Times, about the growing emotional divorce between Catalonia and Spain and announced plans to achieve full fiscal sovereignty.

Indeed, with the 21 billion dollars that an independent Catalonia would save in a single year, it could wipe out its entire public debt in two years and still build a new airport in Barcelona, a much needed high-speed rail line to the French border, as well as several hospitals, schools and top-rate research centers.

The Spanish government must be concerned about losing its cash cow -- and is responding by doing its best to tamp down any independence Catalonia enjoys and convince the world that the Spanish deficit is Catalonia's fault. Don't believe a word of it.

Com es fan els iPads? Una televisió entra a la fàbrica xinesa acusada d'explotar treballadors

El síndic de greuges rep més de 20.000 queixes per l'actuació policial

Diari Avui, Redacció, 22/02/2012

El síndic de greuges i defensor del Menor del País Valencià, José Cholbi, ha explicat que ha rebut més de 20.000 queixes per l'actuació policial en les mobilitzacions estudiantils de l'última setmana. En concret s'han registrat 500 queixes directes i al voltant de 20.000 reclamacions per internet sobre aquest tema.

Cholbi s'ha reunit aquest matí amb la delegada del govern, Paula Sánchez de León per a recaptar dades per elaborar un informe i donar resposta a les queixes.

Entre les denúncies rebudes els ciutadans exposen al síndic la necessitat que “prenga contacte amb una realitat que li afecta molt directament pel tema del menor”.

En principi, la sindicatura té previst emetre una única resolució que done resposta a aquestes reclamacions perquè “no hi ha un cas únic i singular”, sinó solament “dos o tres que ixen un poc del tema”.

Cholbi no ha volgut pronunciar-se sobre la principal demanda dels denunciants, la dimissió de Sánchez de León. “La meua obligació és mantindre una gran objectivitat i professionalitat”, ha matisat.

El síndic també s'ha reunit amb representants d'alumnes, pares i professors de l'IES Lluís Vives.

Repressió al País Valencià

Diari Avui, Editorial,  22/02/2012

La repressió duríssima dels estudiants de l'institut Lluís Vives de València, ordenada per les autoritats i executada de manera contundent per la policia, és una mostra de com fer front equivocadament a una protesta ciutadana. Un error induït, sens dubte, per la poca pràctica democràtica d'uns governants valencians acostumats des de fa anys a un nivell testimonial de contestació als carrers. El PP està convençut que els carrers valencians són seus (i les urnes, en bona part, li reforcen reiteradament aquesta sensació) i en aquest episodi de protesta no ha sabut reaccionar amb prou diligència i eficàcia. La contundència, en un sistema democràtic, és el pitjor remei per apaivagar els ànims encesos.

Fins i tot el govern estatal ha admès un excés de duresa en la resposta policial, i les informacions que han transcendit sobre el vocabulari dels comandaments, que es van referint als manifestants com “l'enemic”, són absolutament intolerables. És cert que, en les protestes, s'hi han acabat barrejant personatges amb poca cara d'estudiant, però les forces de seguretat ja haurien de saber que, en una situació de tensió, els elements desestabilitzadors hi fan cap. Tot plegat fa pensar que aquest capítol no es pot tancar sense cap dimissió o destitució, política o policial. Política i policial. Tampoc és una pràctica gaire comuna en la política valenciana admetre els errors i actuar en conseqüència. Però el clam popular d'ahir pels carrers de la capital valenciana no pot ser desoït. Calen explicacions, cal un compromís ferm d'esmena i cal prendre mesures perquè una simple protesta estudiantil no sigui atiada per la pròpia incompetència dels responsables de controlar-la.

Pep rebat el PP

Diari Avui, Redacció,  22/02/2012


Pep Guardiola no va dedicar la tarda d'ahir a veure el partit que el Real Madrid va jugar, i empatar, a Moscou, corresponent a l'anada dels vuitens de final de la Champions. A aquelles hores, l'entrenador del Barça era a la seu central d'Òmnium Cultural, a l'Eixample barceloní, tramitant l'entrada com a socis dels seus fills, Màrius, Valentina i Maria. El van rebre la presidenta d'aquesta entitat, Muriel Casals, i diversos membres de la junta directiva, que van acompanyar Guardiola i els seus tres fills en una visita al local del carrer Diputació.

El gest de Guardiola no és casual i és una manera simbòlica de respondre als atacs del PP cap a aquesta entitat. “És important que no es donin subvencions a Òmnium quan es necessiten diners per a la sanitat”, va assegurar dilluns la presidenta dels populars, Alícia Sánchez-Camacho. Unes declaracions que van provocar un terrabastall i que la presidenta de la institució, Muriel Casals, va trigar poc a replicar. Casals va demanar que el PP “prediqui amb l'exemple i doni al govern català la part proporcional de l'ajuda que li correspon” com a partit.

Mentrestant, ahir el govern també va donar un cop de mà a Òmnium i un sever cop de porta al PP, que la setmana passada s'havia convertit en el seu principal aliat a l'hora d'aprovar el pressupost. El portaveu de l'executiu, Francesc Homs, va anunciar la signatura d'un conveni amb l'entitat per un valor d'1,4 milions d'euros i que s'emmarca en el període 2011-2013. Homs, però, es va intentar esforçar per desvincular aquesta decisió de les afirmacions de Sánchez-Camacho. La discussió política no es va acabar aquí, perquè el portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, va assenyalar que la seva formació donarà més suport que mai a Òmnium, mentre que el seu homòleg popular, Santi Rodríguez, va criticar l'“obscurantisme” que envolta la institució.

Llarga trajectòria

L'entrenador del Barça és soci d'Òmnium des del 1993, quan tenia 22 anys i no feia gaire que havia debutat en el primer equip del Barça. El seu llarg compromís amb l'entitat que té com a lema Llengua, cultura i país va fer que, per exemple, el setembre passat, presenciés l'acte del seu cinquantè aniversari des de la primera fila de L'Auditori, al costat del president Artur Mas i d'altres membres del govern de la Generalitat.

Poc després, va participar en el documental #Òmnium 50A, que Televisió de Catalunya va emetre a finals de l'any passat, juntament amb altres personalitats del país, com ara Jordi Pujol, Lluís Llach, Salvador Cardús i Empar Moliner. En aquest reportatge televisiu, Guardiola va dir la seva sobre el present i el futur de Catalunya. “La veu d'un poble és molt més forta que qualsevol tribunal”, va manifestar en referència a la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. “Mai he entès que, quan ho ha decidit el poble de manera sobirana, sigui l'Estatut o qualsevol altra cosa, només quatre persones puguin decidir si és vàlid o no”, hi va afegir abans de sentenciar: “Per més constitucional o inconstitucional que sigui, la veu d'un poble és superior a qualsevol altra cosa.”

Autodeterminació

Josep Guardiola també va prendre posició sobre la possibilitat que Catalunya celebri un referèndum d'autodeterminació. “Molta gent voldria tenir el dret de decidir què vol el poble, si volem continuar com fins ara o no”, va comentar en aquest sentit. A més, va parlar de la importància de la cultura com a fet vertebrador dels països: “Un país culturalment fort és un país viu, que té salut, que és sa.”

El mal del català es diu Espanya

Diari Avui, Editorial, 18/02/2012

Les dades presentades ahir per la Plataforma per la Llengua són una invitació a l'optimisme des de la persistència en la lluita pels drets lingüístics del català. L'estudi convida a l'optimisme perquè, d'entrada, fa una lectura en clau positiva quan les mateixes dades es podrien interpretar de manera diferent des d'una posició derrotista. El català té molts obstacles per superar i terreny per recuperar, però hi ha indicadors que demostren que hi ha possibilitats de millora.

Gairebé 10 milions de persones parlen el català i el 91% de la població del domini lingüístic l'entén. A més, la projecció internacional és considerable, ja que el català es troba entre les cent llengües més parlades a tot el planeta i és la catorzena més parlada de la Unió Europea, per sobre, o molt per sobre, d'algunes de les que tenen estats al darrere i no en contra.

Per àmbits, la situació és desigual, però té una salut extraordinària en sectors puixants com per exemple les noves tecnologies: que el català sigui el vuitè idioma més actiu a internet es pot considerar senzillament espectacular. L'increment en els usos culturals i empresarials, també a la xarxa, i l'interès per aprendre l'idioma propi de Catalunya per part dels nouvinguts són alguns altres elements a tenir en compte. La normalització encara és lluny, i caldrà que, principalment, siguin els mateixos catalanoparlants que continuïn amb la guàrdia ben alta. Tanmateix, com passa en altres àmbits, queda clar, veient els aspectes negatius de la normalització, com la justícia o la legislació que afavoreix l'espanyol, que el principal problema que té la llengua catalana té un nom: Espanya.

Joan Carles I va simpatitzar amb el 23-F

Diari Ara, Isaac Lluch Berlín, 6/02/2012

En condicions normals, i des de fa 30 anys, el 23 de febrer és un bon dia per al rei Joan Carles. Acostuma a escoltar els elogis més grans per la fermesa mostrada per desbaratar el cop d'estat del tinent coronel Antonio Tejero al Congrés el 23-F del 1981. Un dia com aquell, el monarca "va créixer davant del seu poble", perquè tot i que tenia la legitimitat jurídica i dinàstica per ser cap d'estat, la "legitimitat social" i l'"acceptació generalitzada" se les va guanyar aquell vespre "en posar-se al costat del poble i no dels revoltats", el lloava Landelino Lavilla, el president del Congrés durant aquella tarda de la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo. Aquell dia Joan Carles I va fer per la democràcia i la monarquia "més que tots els seus avantpassats junts", va elogiar Lavilla el 23 de febrer, quan es commemoraven 30 anys del tejerazo .

El rei podria tornar a inflar el pit orgullós aquest 23-F, però res roda amb l'harmonia i serenitat habituals a la casa reial des d'aquest hivern. Obligat a repudiar el seu gendre Iñaki Urdangarin per l'escàndol financer que ha protagonitzat i pel qual se l'ha acabat imputant, i empès, de retruc, a explicar grosso modo com gasta els seus 8,4 milions anuals d'atribució directa, Joan Carles afronta ara una altra informació que l'obligarà a defensar-se.

Cable diplomàtic desclassificat

El front s'ha obert a l'estranger. Un document històric que ahir va fer públic el setmanari Der Spiegel revela "la sorprenent simpatia del rei pels colpistes del 1981". Si bé altres filtracions -com les de Wikileaks- mai van enfosquir la figura de Joan Carles, ara un tèlex de l'ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, desclassificat recentment pel ministeri alemany d'Exteriors, posa ombra en el seu comportament en un moment clau de la Transició.

Lahn documenta que el vespre del 26 de març del 1981 va ser rebut a la Zarzuela per Joan Carles i que per la conversa privada va tenir la impressió que el monarca tenia un concepte molt positiu de l'intent de cop d'estat. El rei "no va mostrar ni repugnància ni indignació contra els actors, sinó més aviat comprensió, si no simpatia", va informar Lahn al tèlex número 524 cap a Bonn, llavors capital de la RFA. Llavors el canceller alemany era el socialdemòcrata Helmut Schmidt.

Crítiques a Suárez

Joan Carles "quasi va disculpar", cita l'ambaixador, els colpistes, que "només pretenien allò a què tots aspiràvem, concretament el restabliment de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat". Segons els fragments desclassificats, Lahn va informar que el rei hauria subratllat que la responsabilitat última de l'intent de cop d'estat no hauria estat dels assaltants sinó del llavors president del govern, Adolfo Suárez, de qui denuncia que "menysprea els militars". Joan Carles hauria recomanat sovint i en va a Suárez "acceptar la proposició dels militars fins que poguessin actuar pel seu compte".

Influir en el tribunal

A més, informa el setmanari, el monarca hauria intentat influir en el govern i el tribunal militar perquè "als colpistes no els passés gaire cosa, ja que volien el millor".

Der Spiegel es pregunta si Joan Carles I va ser secretament un reaccionari educat per Francisco Franco. I recull unes declaracions del catedràtic d'història moderna espanyola de la Universitat de Saragossa Julián Casanova, que qualifica d'"extraordinàriament important" desclassificar un material que fins ara era inèdit. Les actes processals sobre aquest dia decisiu de la democràcia espanyola continuen ocultes i fins ara no s'havia donat una confirmació tan clara que el llavors jove rei "no era el mateix demòcrata que és avui", subratlla Casanova.

Joan Carles va manifestar el 23 de febrer del 2011 que "ja se sap tota la veritat" sobre el que va passar. Així, redueix tota la resta a invents.