Diari Avui - 1/09/2011 - Editorial
Els grans canvis històrics sovint s'activen a partir de fets aparentment menors, com podria ser la reforma constitucional impulsada aquest estiu. D'entrada, el canvi que s'hi farà no és res de l'altre món atenent estrictament la lletra i la poca concreció que conté, si no fos que obre la porta, en el fons però sobretot en les formes, al capgirament del model d'estat. No cal buscar circumloquis ni subterfugis ni eufemismes per definir què passa: el nacionalisme espanyol s'ha posat en marxa cap a l'unitarisme. Ras i curt.
En el fons de l'assumpte hi ha, naturalment, l'amenaça de la llei orgànica, que, seguint el mandat constitucional, haurà de fixar la magnitud del control de l'Estat sobre la despesa i sobre les administracions responsables d'aquesta despesa. És en aquesta bugada on Catalunya pot acabar de perdre els llençols que li queden per autogovernar-se des del punt de vista financer. Però, a més, hi ha l'actitud prepotent i abassegadora mostrada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, el PP i el PSOE, que amb aquesta actuació marquen les línies bàsiques d'una política d'estat inconfusible. No hi ha cap altra Espanya més enllà d'aquests partits, si no és per sumar-se a la centralització.
Arran d'aquesta situació els partits catalans que encara no s'han lliurat als designis de Madrid tenen l'opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d'estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada