Policies i bombers espanyols escridassen els catalans en els seus Jocs Mundials

L'independentista científic

Diari Ara - 30/08/2011 - Manuel Cuyàs

Jordi Pujol va ser l'encarregat de la glossa fúnebre a Heribert Barrera, ahir a la seu del Parlament de Catalunya. Ho va ser per desig de la família, que volia un acte estrictament institucional sense partits pel mig, ni tan sols ERC, i ho va ser perquè li corresponia: l'any 1980 Barrera, llavors líder dels republicans, havia fet president de la Generalitat Jordi Pujol. Barrera com a president del Parlament i Pujol del govern es convertien en les dues primeres figures de la Generalitat recobrada sortida de les urnes.

Va dir Pujol que Barrera, el patriota i home de conviccions Barrera, se'ns en va quan el país que ell i altres havien contribuït a construir es troba en moments molt delicats, amb envestides econòmiques, socials i demogràfiques molt perilloses. De tota manera, com va afegir el mateix Pujol i va repetir després la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ens en queda el record i, sobretot, l'exemple. Pujol va arribar a reconèixer que Barrera havia fet durant la seva vida política afirmacions que si en el seu moment havien semblat massa radicals han acabat tenint un sentit profètic. Recordem que Barrera havia sempre blasmat una Constitució que no reconeix prou Catalunya i que havia rebut moltes crítiques després d'alertar de l'amenaça contra la cohesió social representada per l'excessiva i sobtada immigració.

En l'acte fúnebre, celebrat a les quatre de la tarda a l'auditori de la cambra catalana, havia de parlar també Artur Mas, però el president va excusar l'assistència perquè el dia abans, després d'una malaltia molt llarga, havia mort la seva germana Núria, de quaranta-cinc anys, i estava molt afectat. Es va veure que ho estava quan al matí el disciplinat Mas va trobar un moment per deixar la pròpia família i anar a visitar la capella ardent.

A quarts de deu del matí, les portes del Parlament s'havien obert perquè la presidenta Núria de Gispert i tots els membres de la mesa rebessin les despulles d'Heribert Barrera i els seus familiars: la seva vídua, Misericòrdia Pellicer; les seves germanes Rosa Maria i Angelina, i els seus nebots. A partir de les deu es va donar entrada al públic que des d'una estona abans feia cua davant l'edifici del parc. El president Montilla va ser dels primers a visitar el fèretre i donar el condol a la presidenta de la cambra i a la família. Després, durant tot el matí, van passar Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola; l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb membres del seu consistori; la vicepresidenta, Joana Ortega, i els expresidents del Parlament Joan Rigol i Ernest Benach, els quals, juntament amb De Gispert, són els representants vius d'un càrrec que ha estat ocupat per personalitats com Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy o Joan Reventós, a més del mateix Heribert Barrera. Homes d'una gran personalitat i de molta categoria política, com l'actual presidenta remarcaria en la cerimònia de la tarda.

Un altre dels visitants del matí va ser el president Pasqual Maragall, que és va presentar amb un ull tapat, conseqüència de la seva activitat de jardiner en els estius de Rupià. Maragall va deixar escrit en el llibre de condols: “Al President Barrera, que va viure la guerra, la presó, l'exili i finalment la victòria.” Mentre Maragall escrivia aquests trets de la vida de Barrera que ahir no van ser prou destacats, sota les voltes del vestíbul de l'edifici parlamentari Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans, insistia a dir que no s'havia d'oblidar la dimensió científica del finat. Per corroborar-ho, uns metres més enllà l'exconseller Macià Alavedra evocava com havia vist Barrera derrotar els lletrats més conspicus a còpia de fer servir la lògica matemàtica. Barrera era químic, físic i matemàtic i n'havia exercit la docència.

En fi, que el curs polític català, que cada any s'inicia l'Onze de Setembre amb l'acte al parc de la Ciutadella i la posterior recepció al Parlament, on els partits aprofiten per anunciar les línies de la seva actuació en la temporada tardor-hivern, es va avançar amb l'acte d'ahir uns dies. Els representants polítics no van fer declaracions ni grans ni petites perquè no era el moment però es van deixar veure, van donar fe de la seva existència. Fins i tot hi va venir l'Anglada de Plataforma per Catalunya per dir que Barrera era com ell: “Un identitari.” Ganes de manipular en benefici propi. Deixem-ho.

A mig matí molta gent es preguntava: “I els socialistes? Que no vénen, els socialistes?” “I els de CiU? On són els de CiU?” Uns i altres van arribar passades les dues, quan les portes ja es tancaven. “És que venim de l'executiva.” Els dilluns les dues formacions principals tenen reunions importants i més ara que vénen eleccions. Podrien haver fet com José Montilla i passar-hi abans de l'executiva, però no tothom és tan matiner com ell. Els cas és que CiU i el PSC van arribar al Parlament tan a la vegada que el servei de protocol de la casa va haver de fer un esforç addicional perquè uns i altres no coincidissin i entressin en ordre: Josep Antoni Duran i Lleida i els seus per un cantó, Joaquim Nadal i els propis per un altre. El personal del Parlament va portar a terme ahir una feinada enorme. És la primera vegada que es trobaven amb el compromís d'organitzar exèquies, i ho van fer molt bé. Un autèntic funeral d'estat.

Admiradors de Barrera protestaven perquè no hi havia prop del fèretre cap bandera estelada. Van mirar de posar-n'hi una, però va ser retirada pels mossos d'esquadra. Ahir, dins el Parlament, tot havia de ser institucional. Al final de l'acte de la tarda, es va cantar Els segadors i, en acabat, molta gent entre la moltíssima que omplia la sala d'actes i altres dependències de l'edifici van cridar a cor “Independència, independència.”

Heribert Barrera, el patriota, l'home de conviccions que als noranta i més anys no li feia mandra sortir de casa i afegir-se a totes les manifestacions que exigien el mateix, segur que ho hauria aprovat. Si un científic demana la independència és que l'ha de veure possible, experimentable. Profecies? Ciència.

Barrera, entre Esquerra i Catalunya

Diari Ara - 29/08/2011 - Joan B. Culla

Fill de Martí Barrera i Maresma, un obrer fideuer i del quadre cenetista que va arribar a diputat i conseller de Treball de la Generalitat, Heribert Barrera i Costa va ingressar a Esquerra Republicana el 1935, quan era un estudiant de 18 anys i mentre el seu pare estava empresonat arran dels Fets d'Octubre de l'any anterior. Soldat de lleva de l'Exèrcit Popular, el servei en una unitat sota control comunista i també les topades entre ERC i el PSUC durant la Guerra Civil i la primera dècada de l'exili el van vacunar de per vida contra qualsevol afinitat amb el marxisme. Una posició, aquesta, que el faria objecte de persistents calúmnies i llegendes negres, igual com li va succeir al seu amic Josep Pallach.

Refugiat a França amb la seva família el 1939, es va formar com a químic en aquell país i també als Estats Units, però el 1952 va decidir tornar a Catalunya, on es va incorporar a la modesta xarxa de relacions personals que configurava l'Esquerra clandestina i, a partir del 1961, en va esdevenir tàcitament el cap visible. Amb tot, no va ser fins a principis del 1976 que Barrera va apostar per reorganitzar el partit de Macià i Companys com una opció política diferenciada de la socialdemocràcia pallaquista. Després d'una incorporació tardana i plena de traves a la cursa electoral del postfranquisme, ja va ser un èxit que Barrera conquerís l'únic escó d'ERC a les Corts Constituents del 1977.

Tarradellista no gaire correspost, el diputat Barrera es va distingir durant els processos constitucional i estatutari per la ferma dignitat amb què va defensar la República, els principis federatius i la sobirania de Catalunya. Sens dubte això va contribuir al remarcable ascens electoral d'Esquerra el 1980, ascens que li va donar la clau de la majoria al Parlament de Catalunya, tot just restaurat. Que, a la fi, aquesta clau obrís les portes al primer govern de Convergència i Unió va convertir Barrera, per alguns, en la bèstia negra, "l'home que va fer Pujol president", el que es va vendre la majoria d'esquerres a canvi del plat de llenties de la presidència del Parlament. Un estigma que l'ha perseguit fins a la tomba però que és històricament insostenible, perquè desdenya des del paper determinant del vot popular en la investidura de Pujol fins a les febleses i contradiccions del PSC en aquell moment, passant pel previ compromís programàtic d'ERC de no pactar en cap concepte amb els comunistes.

Líder sovint discutit però implacable (implacable amb els opositors interns) d'ERC fins al 1986, hi va conservar una influència amb què va contribuir, el 1989, a la caiguda del seu successor, Joan Hortalà. I després d'un cert idil·li amb Àngel Colom -que el va fer president del partit- també va cooperar en la coalició informal que el va foragitar el 1996. A partir d'aleshores, però, es va distanciar de la nova direcció republicana i es va erigir en una mena de consciència crítica del nacionalisme radical i va transformar el seu confederalisme en independentisme explícit. Exquisit en les formes, Barrera no es va doblegar mai a allò politically correct , la qual cosa li va valer acusacions de racisme o xenofòbia tan hiperbòliques com rancunioses.

Vista la seva trajectòria, era previsible que el veterà polític fos contrari a la fórmula dels tripartits PSC-ERC-ICV que van governar Catalunya des de finals de l'any 2003. Quan, de resultes d'aquesta coalició, Esquerra es va trencar, Barrera no va dissimular el seu suport a Reagrupament i la passada tardor va reclamar sense èxit una candidatura independentista unitària al marge d'ERC. Tanmateix, la disciplina d'aquest partit sempre ha estat flexible i quan, el 19 de març d'enguany, va ser convidat a la celebració dels 80 anys del partit, l'Heribert hi va assistir no sense precisar la pròpia posició: "Fa anys que per raons d'edat, sobretot, i també per discrepar amb la política seguida en el partit, la meva militància no ha sigut gaire activa [...]".

Durant l'acte del 19 de març d'aquest any a l'antic Foment Republicà de Sants, Heribert Barrera es va fondre en una abraçada amb Víctor Torres i Perenya, vell amic dos anys més gran i amb una biografia molt paral·lela a la seva. En poc més de dos mesos, hem perdut l'un i l'altre.

El Govern balear cancel·la les subvencions a la premsa escrita en català

Crònica.cat - 18/08/2011 - Redacció


El president de les Illes Balears, José Ramón Bauzà ha decidit suprimir les subvencions a la premsa no diària escrita íntegrament en català. En total, es veuran afectades per aquesta decisió, fins a 37 publicacions, que deixaran de percebre uns 125.000 euros.

El PSM-Iniciativa Verds-Entesa ha qualificat la decisió com "una vergonya" i un "atac" del Partit Popular contra la cultura i la llengua pròpia de les Illes. La oposició al govern de Bauzà s'ha solidaritzat amb les publicacions afectades, ja que considera que aquesta és una mesura "irresponsable" i suposa una vulneració de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears.

La indignació que cal

Diari Ara - 25/08/2011 - Toni Soler

El miratge. Algú sap què ha passat amb l'onada sobiranista que ens aixecava de terra i se'ns enduia al vol? El cicle electoral triomfant de CiU ho ha cobert tot d'un tel de conformitat, com si ara que hi ha timoner nou, la tripulació preferís esperar ordres a coberta. Ben cert, la situació econòmica ens afluixa a tots l'ànim. I com que la hisenda pública està pitjor del que semblava i no hi ha ni cinc, ni tan sols per satisfer el curt termini, les grans ambicions ens semblen luxes fora del nostre abast. Analistes desmenjats es vanten de dir que el debat sobre el concert econòmic "ja cansa", com si fos una distracció absurda que ens impedeix preocupar-nos de l'essencial, que és com arribar a final de mes. Increïble. Quin gran miratge, quina farsa discursiva, ordida des de l'espanyolisme de sempre, el que només té com a única preocupació la unitat d'Espanya. És exactament el contrari: el tema, l'únic tema, és el dels nostres diners.

L'espoli. És l'espoli fiscal. És la xuclada imparable, metòdica, sense parió a Europa en termes de solidaritat interterritorial, que supedita les nostres prioritats (seria millor dir-ne urgències) al sosteniment d'interessos que en gran mesura són aliens, per no dir contraris. Però el pitjor és que no podem lluitar contra la crisi perquè tenim les mans i els peus lligats. L'única preocupació de tots plegats hauria de ser com podem fer-nos amos del que generem i com podem retornar-ho a la societat en forma de benestar. Les acampades dels indignats , però, no en parlen. I, mentrestant, a Badalona i a moltes altres ciutats molta gent ha preferit votar un partit que nega aquest espoli fiscal contra tota evidència, només per pur patriotisme, i prefereix, en canvi, regatejar les beques de menjador i les places de guarderia als últims a arribar. Perquè l'estratègia del PP no és altra que aquesta: protegir l'Estat que xucla i centrifuga el nostre esforç fiscal desviant contra els sectors més fràgils de la nostra societat la indignació que això genera. Aquesta perversa recepta ha tingut un cert èxit entre sectors que, per causes perfectament descriptibles, detesten per igual la catalanitat i la immigració. Gent respectable, que pot arribar a significar un percentatge rellevant del cos electoral, però que representen la negació de l'ideal català, del que Catalunya vol ser com a comunitat nacional, d'homes i dones lliures, amb igualtat de drets i deures, amb independència del seu origen.

La majoria. La consecució de la sobirania fiscal, pedra angular de totes les sobiranies, no és ja un delit patriòtic, sinó un objectiu peremptori sense el qual ens condemnem a la subsidiarietat, la no responsabilitat, l'infantilisme polític i, sobretot, l'enquistament de conflictes socials que el PP utilitzarà sempre en benefici del que li convé, que és la desintegració del subjecte polític català. Els partits de la majoria democràtica catalanista han de deixar de banda tota altra prioritat per deixar clar quins són els principis i els ideals que representen la part més important de la ciutadania. Les picades d'ullet a Rajoy i Rubalcaba sí que cansen! Sobirania per fer la Catalunya de tots hauria de ser l'única divisa. La unitat civil és desitjable, però no som un país perfecte. Si la unitat civil implica renúncies impossibles, és molt més honorable l'ampla majoria dels que volem construir i merèixer un país digne. Indignem-nos, doncs, i fem-la possible.

París, Salt, Londres

Diari Ara - 13/08/2011 - Sara Moreno

Els fets de Tottenham en què centenars de joves han sortit a "cremar el carrer" no són una novetat. En l'àmbit europeu, cal recordar els fets que l'any 2005 van tenir lloc a les banlieues dels afores de París. I, sense anar tan lluny, a inicis d'aquest any la localitat gironina de Salt va ser escenari d'uns disturbis que, a una altra dimensió, tenien un mateix origen: la mort d'un noi d'origen immigrant perseguit per la policia. En els tres casos, la mort esdevé el detonant que fa esclatar una tensió latent entre joves de zones perifèriques de les grans ciutats i els cossos policials. París, Salt i Londres posen sobre la taula un dels reptes més important que la societat europea té en ple segle XXI: el fenomen migratori. Un repte que no només afecta els països amb més població immigrada, tal com ens recorden els fets del juliol a Noruega, en què un home d'extrema dreta va matar prop d'un centenar de persones per raons purament xenòfobes.

Per afrontar i superar aquest repte cal una anàlisi profunda dels fets que aquests dies viuen els carrers de Londres i, sobretot, de les seves causes. El que té menys interès per al disseny i la implementació de les polítiques de gestió de les migracions són les conseqüències dels disturbis. Les declaracions del primer ministre anglès, David Cameron, en què titllava els disturbis de Tottenham de "pura i simple violència", són preocupants perquè es queden en la versió més populista de l'anàlisi de les conseqüències. Òbviament, la crema d'edificis i el saqueig a les botigues són condemnables pels danys físics, morals i materials que causen a la població londinenca. Però pensar que la finalitat d'aquests actes és el vandalisme gratuït implica alimentar un clima d'hostilitat i malestar en la suposada societat del benestar.

Més enllà de les conseqüències, l'anàlisi del fenomen en si -joves violents que delinqueixen- subratlla el problema social de la violència i la delinqüència. La societat se sent insegura i reclama a l'Estat que garanteixi la seva seguretat. L'Estat assumeix aquesta responsabilitat i difon missatges de seguretat i control per demostrar que segueix ostentant el monopoli de la força. Des d'aquesta perspectiva, les actuacions són immediates i, sovint, curtes de mira. El principal risc d'una anàlisi centrada en el problema social és no tenir en compte les causes del fenomen. ¿Què hi ha al darrere de la violència i la delinqüència del londinec barri de Tottenham, les banlieues franceses i el gironí Salt? ¿Cal pensar que es tracta purament i simplement de joves violents? Aleshores estaríem pressuposant que la violència forma part del codi genètic de l'espècie humana. ¿Cal pensar que es tracta purament i simplement de joves immigrants delinqüents? Aleshores pressuposaríem que la delinqüència forma part del codi genètic de determinats col·lectius socials.

Al costat de l'anàlisi del fenomen, plantejar el problema sociològic implica analitzar-ne les causes. Si la violència i la delinqüència no són condicions innates dels éssers humans, quin origen social tenen? La resposta és fàcil: les desigualtats socials són la base de la violència i la delinqüència. El lladre acostuma a robar per poder menjar. En contra de les versions i els corrents teòrics biologistes que defensen les diferències naturals com la raó de ser de les desigualtats, cal recordar que les relacions entre les persones són el que generen la desigualtat. Les relacions d'explotació i dominació són els principals mecanismes que ho fan possible. Els fets de París, Salt i Londres són un bon exemple de com opera aquesta dinàmica social. Joves d'origen immigrant, baix nivell econòmic i escàs nivell d'estudis se senten explotats per una societat que ni tan sols els ofereix feina i dominats per unes normes socials que no els reconeixen com a col·lectiu. Aturats i menystinguts perquè no poden accedir a la societat de consum, principal font d'identitat en la societat occidental contemporània. Es tracta d'una opressió simbòlica que, allà on hi ha certa capacitat de mobilització, esclata en forma de violència i delinqüència.

Plantejar respostes polítiques als disturbis de Tottenham entenent que es tracta de pura i simple violència suposa passar de l'opressió simbòlica a l'opressió física. La història està plena de casos en què aquesta estratègia, lluny de resoldre el problema, ha generat més desigualtat, pobresa i morts. Plantejar respostes polítiques basades en l'anàlisi del fenomen de la delinqüència de joves violents suposa implementar una estratègia de repressió en què s'alimenta l'opressió simbòlica.

Plantejar respostes polítiques basades en l'anàlisi del problema sociològic obliga a preguntar-se per què els joves immigrants de classe treballadora i escassa formació mostren la seva indignació amb actes violents, mentre que els joves autòctons de classe mitjana i elevada formació mostren la seva indignació amb acampades i assemblees populars.

L'ombra del franquisme

Diari Ara - 13/08/2011 - Borja de Riquer

Amb motiu del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil hem pogut comprovar com la dreta espanyola continua repetint els arguments franquistes per justificar l'aixecament militar. Així, a Telemadrid el 12 de juliol s'inicià l'emissió d'una sèrie, assessorada per l'historiador Alfonso Bullón de Mendoza, en la qual es presentava la rebel·lió militar dels dies 17-19 de juliol del 1936 com la resposta a l'assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo pels "socialistes". Desapareixia, així, la conspiració militar organitzada des de finals del 1935, i accelerada després de la victòria de les esquerres el febrer del 1936, i també la implicació del mateix Calvo Sotelo i altres polítics ultradretans en el projecte de cop d'estat.

També el llibre publicat recentment de Paul Preston L'holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després ha despertat les ires dels publicistes de l'extrema dreta mediàtica. Ara bé, més sorprenent i simptomàtica ha estat la reacció d'alguns universitaris, que darrerament estan adoptant una visió neorevisionista de la Guerra Civil, com l'ha qualificada Edward Malefakis. Així, no deixa d'ésser curiosa la dura requisitòria que Pedro C. González Cuevas, de la Universitat de Cantàbria, ha escrit contra el llibre de Preston atès que aquesta crítica no se centra en la part central i substancial de l'obra -la rica informació proporcionada sobre la violència a les dues zones durant la guerra i també la realitzada pel règim franquista-, sinó en la discussió de les causes de la Guerra Civil. Aquest historiador considera que va ésser " el innato revolucionarismo socialista " el principal responsable de la inestabilitat del règim republicà, i exculpa l'actuació de les extremes dretes. Segons ell, fou el PSOE qui trencà les regles del joc de la competència política mitjançat el recurs a la violència, i no pas els falangistes, carlins i monàrquics, que, segons ell, sempre foren respectuosos amb la legalitat; tampoc s'ha de responsabilitzar l'actuació de la dreta econòmica. D'aquesta manera, en opinió de Cuevas, el "clima prerevolucionari" i violent creat pels socialistes a bona part de l'Espanya rural i també a Madrid seria el que explicaria que l'opció militar del juliol del 1936 estigués només motivada per la necessitat de "posar ordre", i no per acabar amb el règim republicà. Aquest historiador també pretén minimitzar els plans repressius del militars conspiradors quan sosté que la violència que es produí a la zona rebel no responia a cap pla d'extermini previ, sinó que fou la simple resposta a la resistència manifestada per les esquerres. Com es pot veure, la coincidència entre aquestes tesis i les divulgades des de fa anys pels Carlavilla, Arrarás, De la Cierva i més recentment per l'ex-Grapo Pio Moa són notables.

Aquests plantejaments cerquen no sols legitimar l'aixecament militar, sinó també negar que la Segona República hagués estat mai un règim democràtic. Hom presenta els anys 30 com una etapa d'extraordinària violència política i social, de sectarismes extrems i de permanent inestabilitat que van fer impossible la convivència política. De fet, tot respon a la voluntat de negar que la Segona República fos una experiència democràtica de transcendència històrica. Segons els defensors d'aquestes tesis, no hi ha res a vindicar ni res de positiu a recordar de l'etapa republicana, per la qual cosa no pot ser presentada com un precedent democràtic. Per a ells, la democràcia a Espanya va néixer el 15 de juny del 1977 i prou.

Com podem veure, l'ombra del franquisme és allargada i persistent. Negar la legitimitat de la Segona República és bàsic per aquells que volen exculpar les responsabilitats dels promotors de la rebel·lió militar i, sobretot, justificar la "necessitat històrica" del règim franquista. Per aquesta dreta, els 35 anys de la dictadura de Franco foren el peatge que es va haver de pagar per no haver estat prou civilitzats els anys 30. És innegable que el règim republicà fou fràgil i que gairebé totes les formacions polítiques i sindicals cometeren errades i imprudències, però aquesta situació no diferia gaire de molts dels règims democràtics de l'Europa de llavors. I, a més, no és un fet irrellevant que dues vegades, el 1933 i el 1936, per primer cop en la història hispànica el govern que convocava unes eleccions les perdés i les guanyés l'oposició, fet que reflectia que el joc democràtic de l'alternança començava a assentar-se.

Si bé és preocupant que encara avui no hi hagi una memòria compartida sobre el significat de la Segona República, de la Guerra Civil i del franquisme, encara ho és més la persistència de la manipulació dels fets històrics amb la finalitat d'ocultar la genealogia i les actituds poc democràtiques de bona part de la dreta espanyola.

El periodisme i la història s'escriuen així

Diari Ara - 13/08/2011 - Ignasi Aragay

Així podria començar un assaig periodístic escrit cap a l'any 2255 que volgués copsar la situació de la Catalunya actual.

"El 12 d'agost de l'any 13 dG (després de Google), en la decadent Europa, enmig d'una crisi econòmica desbocada, els habitants de Catalunya es distreien amb el destí d'un noi de 24 anys expert a fer córrer una pilota damunt la gespa. Per aquell temps, si buscaves el seu nom a la bíblia Google, efectivament t'hi apareixia ell, Cesc Fàbregas, i al costat un altre Cesc, popular dibuixant mort uns anys abans. L'interès pel jove heroi esportiu venia del fet que estava a punt d'abandonar Anglaterra per retornar al seu país i al seu club d'infància, el mític Barça, amb el qual la gent oblidava les penes".

Si el text fos acadèmic, escrit per un historiador de renom, el relat aniria d'una altra manera.

"El 12 d'agost de l'any 13 dG, després de segles de progrés, la pobresa començava a treure de nou el cap en un racó tradicionalment ric del planeta Terra, la vella i civilitzada Europa. A Catalunya, regió del sud-oest del continent, indret molt concorregut a l'estiu pel seu bon clima, els governants veien qüestionada la manera de retallar ajuts a les famílies pobres i els turistes el seu comportament incívic. Feia tres mesos havien esclatat protestes al carrer i ningú no sabia com aturar el procés de decadència".

El periodisme i la història s'escriuen així, estimat lector.

Croada contra el català

Diari Ara - 13/08/2011 - Patrícia Gabancho

Ara fa una setmana es va celebrar, per iniciativa institucional de Madrid, el dia universal de la llengua espanyola. Van fer allò tan gastat de triar la paraula més bonica. I vet aquí que la més votada va ser "Querétaro", el nom d'un estat de Mèxic. Un psicoanalista en trauria partit, perquè el topònim vol dir "lloc de les pedres grosses" en purepetxa, que és una de les tantes llengües que el castellà va escombrar i eliminar durant i després de la conquesta. S'ha de ser poc sensible. Tinc una amiga mexicana que explica aquesta actitud, tan dramàtica com induïda, de dir "això meu no és una llengua, és una manera de parlar" i com, per això mateix, s'adoptava amb esforç i obediència la llengua del colonitzador. Tampoc no els van deixar triar. La següent iniciativa del dia E va en aquesta direcció: fer de l'espanyol la segona llengua franca mundial. Es veu que amb l'anglès no s'hi atreveixen. La proposta no té sentit, perquè les llengües no es fan franques, sinó que ho resulten, a còpia d'ocupar espai i usos. El castellà és una llengua en dinàmica expansió, sobretot perquè s'escampa la demografia que l'encarna: és, sense cap mena de dubte, la llengua franca de l'hemisferi sud. Ser-ho globalment requeriria, més que no pas iniciativa espanyola, poder polític i econòmic d'aquest sud, però el país emergent de la colla parla portuguès.

Explico tot això perquè coincideix amb l'ofensiva -una autèntica croada- contra la llengua catalana, impulsada pel PP al País Valencià, Mallorca i Catalunya. Mai havien estat tan units aquests Països Catalans que els catalans vam enterrar quan la Transició. Sembla mentida que una llengua que es planteja conquerir el món sencer es prengui la molèstia d'atacar una llengua menuda i tímida com el català. Quina falta els fa? Però l'esperit és l'esperit. El català no ha estat colonitzador ni quan els llobarros solcaven el Mediterrani amb les quatre barres al llom, i el castellà ho és fins i tot quan no li cal. És l'obsessió per l'homogeneïtat, dins de la qual la diferència ofèn, perquè és diferent aquell que no vol ser espanyol a la manera espanyola, déu meu! Mai ningú va ser obligat a parlar en castellà, va dir un dia el rei, se'n recorden? I qui ho va escriure i tots els qui ho van llegir o escoltar ho van trobar tan encertat, esclar, esclar.

Contra això hi ha dos conceptes fonamentals, que són els que governen la sociolingüística de les societats complexes. L'un és el que portarà a l'ONU el PEN, associació internacional d'escriptors, i que es coneix com a Declaració de Girona. Estableix el dret de la comunitat lingüística a casa seva, és a dir, fent un lligam específic entre llengua i territori. La gent neix en una cultura i en una llengua, i cultura i llengua neixen (o "són nascuts") en una terra concreta. En aquest territori cal que la llengua sigui oficial, que s'ensenyi a l'escola i que els mitjans de comunicació la defensin i li donin prestigi. Tots els matisos d'aquesta prescripció són importants. Ja no podem tenir en compte la famosa "llengua materna", perquè a Catalunya hi ha 300 llengües maternes. Per tant, el que ha de prevaler és la llengua nascuda en la terra, el que l'Estatut en diu "llengua pròpia", i que a Catalunya només pot ser-ho el català. Aquest lligam entre comunitat i terra és essencial, perquè una comunitat lingüística sobrevinguda -els pakistanesos al Raval de Barcelona, posem per cas- no poden tenir els mateixos drets. Els estats plurinacionals d'Europa segueixen aquesta lògica i les llengües senyoregen els seus territoris (mireu Bèlgica o Suïssa). A Espanya, el castellà senyoreja pertot. És un altre gol de la Transició: Espanya imposa llengua, mercat i consum cultural arreu i estableix una competència perpètua i desigual amb el català. Sí que en saben, els espanyols.

L'altre concepte és encara més important, perquè diu que de vegades cal vulnerar drets individuals a favor dels drets col·lectius. L'Alicia no té dret a escolaritzar el seu fill en castellà perquè la immersió lingüística és un bé superior. Exactament el contrari del que ens diuen els espanyols: són les persones, no les llengües, les que tenen drets; i les terres no tenen llengües. Ah, no? Nosaltres -i és un "nosaltres" molt compartit arreu del món- contestem: la cohesió social es fa a l'entorn de la llengua pròpia de la comunitat, o la comunitat desapareix. El PP ha anat atacant la comunitat lingüística catalana des de la perifèria, però ara, amb un cistellet de vots, també a Catalunya. Ens fa més petit el mercat cultural, que vol dir que ens resta prestigi, negoci i imaginari. Ens afebleix. Ens humilia. Per què tant d'esforç? Perquè l'estat autonòmic del cafè per a tothom pretenia diluir Catalunya. Espanyolitzar-nos. ¿I quina manera més evident de fer-ho que aconseguir que, de Figueres a Guardamar, tothom parli la llengua de Querétaro?

La resposta catalana a la croada és tan feble, tan derrotada, des de CiU a ERC quan se n'ocupava, que de vegades sembla que no cal ni plantar batalla. Serem el que volem ser, però la qüestió és si volem ser.

Matthew Tree - La Catalanofobia