Rebut per Mail - 16/11/2010 - Anònim
Això equival a preguntar si l’alliberament d’un segrestat pel qual s’està pagant un rescat permanent, perjudica al segrestador.
Els catalans hem aportat a Espanya, de grat o per força i al llarg de centúries, infinites contribucions econòmiques, científiques, culturals, polítiques, diplomàtiques i fins esportives que han engrandit el seu desenvolupament i prestigiat la seva imatge al món.
En democràcia Catalunya s’ha vist desplaçada del seu camí cap a la prosperitat amb un drenatge constant del fruit del seu treball i iniciativa. Al llarg de 30 anys ha vist bloque-jat el seu progrés natural i disminuït el seu pes específic. Tot conseqüència d’un designi perfectament definit, ja denunciat per Ramon Trias Fargas l’any 1985 en el seu treball “Narració d’una asfíxia premeditada”.
Per la opressió violenta soferta en diferents graus durant 300 anys, la permeabilitat de les comunicacions modernes i l’influx de les migracions, Catalunya es veu ara en risc cert de perdre la seva identitat en el decurs de poques generacions (llengua, cultura, dret, tradicions, valors, estils de vida, etc.). És doncs, natural, legítim i necessari que vulgui caminar cap a la seva plenitud nacional.
La independència no és un atac contra ningú. És simplement un acte de supervivència. La independència de Catalunya serà un fet transcendent que no es pot considerar com un episodi de tràmit. No serà un entremès teatral sinó un drama en el qual, nus i desenllaç es prendran el seu temps.
Probablement caldrà negociar un període de transició i cooperació extraordinària, una mena de peatge per no acabar a mata-degolla, després de grans amenaces i espetecs de fúria espanyola, entrebancs legals, intromissions judicials i diplomàtiques, embarga-ments i una gran panòplia d’accions obstructives pròpies d’una guerra bruta. Fa temps que la caverna mediàtica n’està fent sonar el Preludi. Ja ens ho ha anunciat el ministre catalanista Sr. Celestino Corbacho: el tràngol no serà pacífic.
Per valorar-ne la resultant, especialment pel que fa al nou Regne d’Espanya, caldrà esperar per aplicar-hi una perspectiva històrica.
Espanya tindrà l’oportunitat de realitzar-se d’acord amb la seva vocació secular. Diu Ortega y Gasset a “Espanya invertebrada”: Nada hay tan conmovedor como reconstruir el proceso incorporativo que Castilla impone a la periferia peninsular. Desde un principio se advierte que Castilla sabe mandar. España és una cosa hecha por Castilla.
Avui podem dir que va saber manar perquè havia pogut vèncer i en tres segles no ha sabut convèncer perquè no sap respectar.
Espanya patirà un trauma estrictament econòmic, tot i que serà també percebut com un greu afront – un ultratge – a la seva imperial dignitat. Els catalans no pretenem ser enemics d’Espanya. Ans al contrari, li desitjarem de tot cor tota mena de prosperitat. Hem compartit moltes penes i fatigues. Hem fet amistats germanívoles i enllaçat famílies i un cop passada la tempesta, per poc que el procés resulti civilitzat, tindrem una munió d’interessos comuns i relacions privilegiades, podrem aprofitar l’extensa trama d’amistats, coneixences i experiències satisfactòries i renovar la nostra condició de pobles agermanats per la història i les migracions. I deixar enrere, si volem, el gavadal de greuges que ens han amargat secularment l’existència.
Si els espanyols saben submergir-se en un bany de realitat tindran immenses possibili-tats de desenvolupament. Disposaran d’un potencial humà extraordinari. Fa molts anys que la nova Espanya va deixar de ser aquella terra miserable de decrépitas ciudades i humildes ganapanes que plorà Machado. Totes les seves ciutats llueixen esplendoroses, totes les seves gents mostren una dignitat que, malgrat tot, mai van perdre.
Prèvia reforma de la legalitat vigent, la flexibilitat dels recursos humans permetrà crear valor afegit per part d’un gran contingent de funcionaris i col·laboradors de les administracions públiques, notablement qualificats, que podran reciclar-se en àrees com la gestió empresarial, el comerç internacional, la informàtica, les comunicacions, les ciències aplicades, els serveis socials, etc., activitats totes que el país ja domina. Tota aquesta força laboral, aprofitant la sinèrgia de l’abundància d’estructures de tot ordre, les connexions internacionals i la disponibilitat de capitals de les grans corporacions financeres amb fons vacants dels seus habituals destins immobiliaris han de poder aixecar un nou país cohesionat i amb el cos social sanejat.
Abans, però, caldrà desmuntar gran part d’aquesta baluerna galàctica en que han convertit el seu gran imperi colonial. Per exemple, desant a l’armari el macro-projecte d’envoltar la seva capital d’una perifèria de “barriades” esteses fins la mar i enllaçades amb el centre mitjançant un luxós sistema de rodalies anomenat AVE.
Aquesta regeneració de tot el sistema representarà un gran alliberament de recursos que restaran disponibles per a despeses i inversions ajustades al sentit comú.
El nou Estat tindrà l’avantatge de no necessitar noves estructures perquè – absent Catalunya – quasi tot el necessari, i més, està ja construït. Ja no caldran més aeroports, ni autovies, ni autopistes de pagament subvencionades. Cas a part serà l’eix 16 de la xarxa transeuropea de transports per la Travessia Central del Pirineu i els nodes logístics connexos, però el projecte compta amb el finançament de la UE i es demorarà perquè França prioritza l’eix mediterrani.
Les grans companyies d’obra pública hauran de competir durament per obtenir conces-sions a l’estranger, inclosa Catalunya que pateix un dèficit important d’estructures i podrà ser un bon client. Això ajudarà a equilibrar la mútua balança comercial, amb la qual cosa no caldrà malgastar energies organitzant boicots contra els productes catalans.
El Banc d’Espanya podrà recuperar les ajudes a la reestructuració de les Caixes catalanes i veurà alleugerida la seva tasca de control territorial. Els monopolis privatitzats podran seguir fent les Amèriques i explotant els seus negocis a Catalunya. Els grans capitals especulatius podran dedicar-se a activitats productives durant els anys en que seran escasses les oportunitats d’aprofitar informacions privilegiades.
La nova Espanya recuperarà posicions per a perllongar els ajuts dels Fons Europeus i Catalunya continuarà sent país contribuent, amb la qual cosa haurem assolit ambdós Estats, en condicions d’igualtat, la plena integració en l’àmbit d’una Europa pròspera i, dins d’ella exercirem la nostra escaient influència en el concert de les nacions lliures.
Finalment, i comptant que tot l’exposat succeeixi després de superada l’actual crisi, els espanyols ens agrairan l’haver afavorit la seva emancipació d’una dependència tant enutjosa com la de Catalunya.
Nota final: No he oblidat el País Valencià i Les Illes. “Però això és una altra història “.
