CiU: força fonamental per a la independència

Diari Avui - 24/02/2011 - Miquel Sellarès

De les dues forces fonamentals per a la construcció nacional de Catalunya, CiU i ERC, avui volem aprofundir en la federació nacionalista i els clarobscurs d'aquesta força bàsica del catalanisme polític, de la qual, avui, gran part de les bases, conegudes com “la bona gent”, caminen cap al sobiranisme. CiU i el pujolisme han estat importantíssims per a la primera etapa de la nostra construcció nacional, “fent país” i, després, més tímidament, en la definició de Catalunya com a nació a través de la consolidació de quatre grans eixos: l'escola, els mitjans audiovisuals, la policia i el més rellevant de tots, que Catalunya fos un sol poble. Cal dir, però, la veritat. En la fundació i durant els inicis, tant CDC com UDC no van fer un plantejament sobiranista –i menys independentista–. És més, varen mantenir actituds negatives i de caire anihilador contra les persones i els col·lectius que, avançant-se al procés històric, es declaraven obertament independentistes. Hi havia independentistes, però aquests només eren tolerats. En cap cas podien influir en les accions i decisions del partit per tal de redreçar-ne les polítiques basades en el coitus interruptus i el peix al cove, que varen caracteritzar el quart de segle de governs d'en Jordi Pujol.

El pujolisme històric no era, en la seva àmplia majoria, independentista. Era catalanista i, per damunt de tot, possibilista. El pensament d'en Vicenç Vives i els documents escrits per en Jordi Pujol, Jaume Casajoana i, menys encara, Miquel Roca, no incloïen, ni explícita ni implícitament, cap pronunciament independentista. Tot i aquesta constatació, cal reconèixer que, a les bases de CDC majoritàriament i en alguns sectors d'UDC, any rere any, s'anava produint una tendència, una inclinació més clara cap a la plena sobirania nacional, en comprovar que l'estat de les autonomies s'havia convertit en una tremenda trampa per al desenvolupament nacional de Catalunya. Altrament, percebien que podia portar, com s'està veient en l'actualitat, per una banda a l'ofec econòmic i financer de la nostra nació i, per l'altra, a l'esquarterament de la nació, amb intents brutals d'assimilació espanyola, com els que s'han perpetrat al País Valencià i les Illes.

Val a dir, però, que CiU ha tingut un aspecte altament positiu per al país: la seva existència i la seva consolidació han permès que Catalunya resisteixi i sigui diferent a la realitat de la resta dels Països Catalans. En aquests territoris, la inexistència d'una força central, netament catalanista, com CiU, ha fet possible que el nacionalisme espanyol desenvolupés una força antinacional, assimiladora i propugnadora de l'autoodi com el PP i, per extensió. a causa del seu acomplexament, el PSOE. Així es pot entendre que quan al País Valencià o les Illes, en els cercles polítics, socials i econòmics, es posa en qüestió una coalició com Convergència i Unió, la resposta és contundent: ja voldríem nosaltres tenir una força com aquesta.

CiU va governar el país durant vint-i-tres anys, quinze dels quals foren de bon govern i tímida construcció nacional, mentre que els vuit darrers foren de decadència. Hi havia una sensació generalitzada que CiU es desfaria com un terròs després de la retirada del seu carismàtic líder, Jordi Pujol. Intel·lectuals poc fonamentats i alguns sectors polítics del país varen apuntar-se a aquesta estratègia antinacional, sense entendre la importància de l'espai diferencial que representa CiU i que evita la repetició de l'esquema espanyol al Principat de Catalunya. D'altra banda, les prediccions sobre el futur de CiU s'han anat estavellant legislatura rere legislatura, el 2003 i el 2006. I ara, el 2010, CiU ha estat capaç de guanyar, amb una àmplia majoria, formar govern i, per tant, consolidar aquest transcendental espai polític. A CiU hi ha hagut relleu, més contundent a CDC que a UDC, i un nou líder, Artur Mas, sense tradició política, que no va participar en la Transició ni en la lluita contra el franquisme i pel qual molts no donaven ni cinc cèntims fa pocs anys, però que ha consolidat un lideratge, un equip i ha aconseguit que CiU torni a ésser fonamental i governi.

Però ja no som al pujolisme. El temps ha passat. L'Estat espanyol, més ben dit, Espanya com a nació, se sent forta i està decidida, més que mai, a assimilar sense contemplacions la nació catalana i la basca, utilitzant els mitjans legals, les clavegueres i el que calgui. Catalunya però, se n'ha adonat. Ni l'han pogut afeblir del tot ni l'han liquidat, com ha passat al País Valencià o les Illes. En aquesta tessitura, i amb aquesta innocència que caracteritza la nostra classe política, en els darrers anys s'ha provat un nou intent d'aproximar-se a Espanya, mitjançant un Estatut d'Autonomia. L'Estat, però, l'ha rebutjat i el nacionalisme espanyol l'ha caricaturitzat, sense adonar-se que estava perdent la darrera oportunitat d'encaix de Catalunya a l'Estat. I és aquí on CiU, i sobretot la immensa majoria de CDC, que havia menystingut els plantejaments d'ERC, s'adona que l'única sortida és trencar amb el sistema establert, la gàbia autonòmica i fer, ara sí, l'últim intent: o concert econòmic o anar-se'n.

En el decurs d'aquests anys s'ha produït, però, un gran canvi. Primer, les noves generacions de CDC i alguns sectors d'UDC que parlen clar i es declaren sobiranistes o independentistes. Segon, aquells milers de simpatitzants i votants de CDC que van fer possible un quart de segle de Jordi Pujol s'adonen que cal canviar el xip i que Espanya és un destorb per al futur de la nostra nació. I, finalment, la gran sorpresa: Jordi Pujol, que havia teoritzat contra l'independentisme i impedit lideratges independentistes, clava un cop de puny sobre la taula i, entenent els joves i la seva pròpia generació que ha evolucionat, diu que potser l'única sortida per al país és la independència.

CiU, doncs, no pot fallar en la construcció de la nostra nació i, tot i la crisi econòmica, que segur que és prioritària, cal que no faci ni un pas enrere. Cal que sumi, i no resti, al seu projecte tota aquella gent que històricament li ha donat suport. I que entengui que ERC i la seva bona gent, més la societat civil organitzada, seran els seus aliats per fer el salt qualitatiu que aviat caldrà fer i que inclourà trencar el marc institucional sorgit de la Transició. CiU és una peça fonamental. Alguns sectors intentaran que segueixi amb la política del bromur i l'espanyolització, ja que a alguns això d'Espanya els produeix grans beneficis i negocis. Però CiU i ERC s'han de retrobar i formar la gran majoria nacional que ens porti cap a un esdevenidor de llibertat: el d'ésser un estat en el marc de l'Europa unida.

Hipòcrites

Diari Avui - 24/02/2011 - Xevi Xirgo

Muammar al-Gaddafi, ara ja ho té tothom molt clar, és un dictador, un dèspota, un sàdic, i no sé quantes coses més. Agafin vostès qualsevol diari o escoltin qualsevol emissora i l'adjectiu sanguinari és el més amable que se li dedica. No fa ni tres mesos, aquest dictador sanguinari, dèspota, sàdic i boig se'n va anar a Itàlia a veure el seu amic Berlusconi, es va instal·lar a Roma i va contractar 200 noies joves i guapes –d'entre 20 i 35 anys, d'1,65 m d'alçada i que portessin minifaldilles– per organitzar un seminari sobre l'islam. A canvi, van rebre 50 euros i un Alcorà de l'encara president libi. Molts diaris ho van considerar una anècdota i Berlusconi el va sortir a rebre. I de retret, cap ni un. Feia poc que Robert Mugabe es passejava també per Europa amb una delegació de seixanta persones mentre a Zimbabwe la gent es mor de gana. I els ministres de Sarkozy se n'anaven tot just fa quatre dies també de vacances a Egipte. Ahir casualment em vaig fixar en un llibre sobre les meravelles d'Egipte que una multinacional catalana va editar aquest Nadal passat. Em vaig entretenir en el pròleg, on es cantaven les excel·lències del patrimoni cultural egipci. I el conseller delegat d'aquesta multinacional afegia: “Volem expressar el nostre suport al govern egipci en el seu camí de desenvolupament”. Primer em va sobtar que no cités en cap moment el nom del president egipci. Però no. Suposo que no era cap casualitat. El president canviarà, i mentre a Egipte hi continuï havent gas, o petroli a Líbia, aquesta o qualsevol altra empresa sempre podrà expressar “el suport al govern en el seu camí de desenvolupament”.

Dinero

La Vanguardia - 6/02/2011 - Carles Boix

A fin de cumplir el objetivo de estabilidad presupuestaria del Estado español y los acuerdos tomados por las comunidades autónomas en el Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF) de 21 de julio de 2010, la Generalitat de Catalunya se ha comprometido a reducir su déficit al 1,3% del PIB catalán (unos 2.600 millones de euros) a finales de año. Dado que el déficit se sitúa en estos momentos en torno al 3,6% del PIB, el gobierno de Catalunya deberá rebajarlo en unos 4.500 millones de euros, equivalente al 15% del gasto total (excluidos el gasto de organismos públicos).

Para hacer posible este ajuste fiscal, el Govern se propone tomar tres medidas de choque. Primero, reducir el gasto directo en un 10%, es decir, unos 2.500 millones de euros, hasta reconducirlo a los niveles de 2008. Segundo, obtener del Estado unos 1.000 millones de euros en concepto del fondo de competitividad que se pactó en el acuerdo financiero de 2009: una vía cuando menos incierta porque los últimos presupuestos generales del Estado (a los que siempre se supeditó el acuerdo de 2009) no incluyeron partida alguna para aquel fondo. Tercero, hipotecar los hospitales públicos de Catalunya: esa medida requiere el traspaso de su titularidad del Estado a la Generalitat y simplemente pospondrá, en mi opinión, el problema de reducción del déficit.

La situación es de tal gravedad que no seré yo quién se atreva a discutir la necesidad de aprobar medidas drásticas de manera urgente. Ahora bien, no deja de sorprenderme que, al presentar el plan de ajuste, el presidente de la Generalitat haya insistido en atribuir al gobierno anterior el deterioro de las finanzas públicas actual. Es cierto que el gobierno Montilla incumplió los acuerdos del Consejo de Política Fiscal y Financiera (CPFF). Si los hubiese cumplido, el déficit actual sería de 4.800 millones de euros y no, como es el caso, de 7.200 millones. No obstante, lo cierto es que, en su mayor parte, el déficit de la Generalitat está directamente ligado al sistema presupuestario del Estado en su conjunto y, muy especialmente, al gravísimo déficit fiscal que tiene Catalunya, es decir a la diferencia entre lo que este país aporta al conjunto de Estado y lo que recibe.

El gráfico adjunto muestra la correlación entre el saldo de la balanza fiscal (la diferencia entre gastos e ingresos de las administraciones públicas en cada territorio autonómico) expresado en porcentajes del PIB regional y la deuda pública autonómica (la suma de todos los empréstitos que ha obtenido cada administración autonómica para financiarse) también como porcentaje del PIB regional. Los datos del saldo fiscal, recogidos en el eje horizontal, provienen de cálculos hechos por la Administración central (estimados de acuerdo con el sistema de flujos monetarios y un reparto del impuestos de sociedades con el criterio de 1/ 3 en función de la distribución territorial de la remuneración de asalariados, de valor añadido bruto y de la inversión) y corresponden al 2005. Los datos de la deuda pública autonómica, indicados en el eje vertical, corresponden al 2010. La relación es indiscutible. Las comunidades con un saldo fiscal negativo (Catalunya, Valencia y Baleares) tienen una deuda pública alta. El resto de las comunidades, cuyos saldos fiscales son o bien positivos o ligeramente negativos, sufren un endeudamiento mucho menor. La explicación de la correlación negativa es evidente: el Estado de las autonomías ha descentralizado la gestión cotidiana de muchos servicios pero ha mantenido un sistema de solidaridad que deja sin recursos suficientes a Catalunya, Comunidad Valenciana y las Baleares. Esta situación obliga a los gobiernos de esas comunidades a endeudarse para hacer frente a una demanda fija de servicios sociales, sanitarios y educativos. (Nótese que el gráfico desvela las comunidaes que, a pesar de ser receptoras netas del Estado, tienen una deuda excesiva y, probablemente, gasto desbocado: Castilla-La Mancha, Galicia y Extremadura.)

El déficit fiscal constituye (junto con el trato al catalán y la indefensión competencial) la razón fundamental del desacuerdo entre Catalunya y España y explica, en definitiva, el programa de transición nacional anunciado por el president Mas. Por esta razón, me preocupa y me duele que el gobierno presente la situación presupuestaria como un simple problema de tesorería causado por la administración anterior. Como dijo hace dos años Rahm Emanuel, ex jefe de gabinete de Obama y futuro alcalde de Chicago, es importante no desaprovechar una crisis económica. La Generalitat ha de utilizar la gran mala noticia del recorte fiscal para decir la verdad y explicar a toda la opinión pública que el ahogamiento de nuestro país tiene un responsable directo: un sistema fiscal que atenta contra los intereses de Catalunya, que ata a este país de cabo a rabo, y que urge deshacer de una vez por todas.

Cara españolidad

La Vanguardia - 14/02/2011 - Francesc Marc Álvaro

La semana pasada fue especialmente gloriosa para las demandas de la llamada Catalunya autonómica. Después de que Zapatero se limitara a decir que saldará una deuda de 759 millones (algo a lo que está obligado por ley) y autorizará que la Generalitat pueda endeudarse un poco más, la vicepresidenta Salgado propuso la gran solución: que los catalanes paguen más impuestos. En medio, el Gobierno central ha pedido al Govern que recorte el gasto previsto más allá del 10% y ha dejado abierta la puerta a que otras comunidades emitan deuda pública mientras confirma que la Junta de Andalucía podrá hacer lo propio con la emisión de 1.700 millones, algo que –a diferencia de lo que ocurre con los planteamientos catalanes– no genera rechazos ni polémicas entre los líderes regionales de las Españas. Mas, al que Zapatero no dijo nada sobre la ocurrencia de Salgado, tuvo que comparecer para que no parezca que, además de estar encantados con todo eso, vamos a sufragar la vaselina.

La españolidad es mucho más cara para un catalán que para cualquier otro ciudadano del Reino. Como explicó muy bien en el suplemento Dinero del 6 de febrero el profesor Carles Boix, “en su mayor parte, el déficit de la Generalitat está directamente ligado al sistema presupuestario del Estado en su conjunto y, muy especialmente, al gravísimo déficit fiscal que tiene Catalunya, es decir a la diferencia entre lo que este país aporta al conjunto del Estado y lo que recibe”. Este experto que imparte clases en Princeton nos llama la atención sobre algo terriblemente esclarecedor: “Las comunidades con un saldo fiscal negativo (Catalunya, Valencia y Baleares) tienen una deuda pública alta” mientras el resto “cuyos saldos son o bien positivos o ligeramente negativos, sufren un endeudamiento mucho menor”. Los territorios ricos se transforman en pobres. La propuesta de Mas de una fórmula para Catalunya similar al concierto fiscal de vascos y navarros busca poner fin a esta sangría, pero nada hace pensar que el futuro inquilino de la Moncloa, sea del PSOE o del PP, acepte siquiera escucharla. La sociedad española pondría el grito en el cielo.

Aquí, mientras Madrid sugiere que nos subamos los impuestos, la presidenta del Parlament entrega un cheque de seis millones que ahorra la Cámara catalana al conseller de Economia, una imagen que da pena porque, en realidad, no es un elogio de la austeridad sino una metáfora provincial de unas reglas injustas. La cosa es, me temo, irreparable porque nos han perdido el respeto. Hasta el presidente de Navarra, que goza del privilegio foral para mantener a salvo el bienestar de sus gentes, se atreve a meter cucharada para recordar al Govern que “no hay que generar agravios comparativos entre autonomías”. Alucinante. Si ser español de Catalunya sale tan caro, que nadie se extrañe de que el negocio vaya perdiendo clientes.

Supervivència de Catalunya

El Punt - 23/02/2011 - Narcís Oliveres i Terrades

En l'article Cara españolidad (La Vanguardia), Francesc-Marc Álvaro es remet al que pocs dies abans havia publicat (Dinero) el professor Carles Boix per insistir amb ell que el dèficit de la Generalitat està directament lligat en el seu conjunt, i molt especialment, al gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya. El professor Boix mostra la correlació entre el saldo de la balança fiscal i el deute públic autonòmic, expressats en percentatges del PIB regional i fa notar que les comunitats amb un saldo fiscal negatiu tenen un deute públic elevat, mentre que aquelles que els tenen positius o lleugerament negatius tenen un endeutament molt menor, i conclou que la Generalitat ha d'utilitzar la “gran mala notícia” de la retallada fiscal per dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'ofegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que subjecta aquest país de cap a peus, i que és urgent deslligar d'una vegada. Francesc-Marc Álvaro comenta que amb el dèficit fiscal els territoris rics es transformaran en pobres i que, si ser espanyol surt tan car, que ningú no s'estranyi que el negoci vagi perdent clients.

Comparteixo el criteri dels dos professors, l'un de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull, l'altre de Ciència Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton.

El problema de l'abusiva pressió fiscal no és d'ara. Cap circumstància històrica no sorgeix del no res. Totes tenen un antecedent i, a la vegada, en són de les posteriors. Recordem, per exemple, la guerra dels Segadors, episodi de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) en què la dinastia d'Habsburg que regnava a Espanya i la de Borbó, a França, es jugaven la supremacia europea i en què les despeses que la guerra comportava eren causa de contribucions en homes i capitals que reclamaven els ministres de Madrid, especialment el comte duc d'Olivares, per poder fer-hi front, i que els catalans, atrinxerant-se en les seves constitucions, refusaven. Catalunya sufragava aquella guerra. En aquest refús va néixer un sentiment nacional català de rebuig a les pressions fiscals de Madrid.

El centralisme sap perfectament que el dèficit fiscal esgotarà Catalunya. És el que volen. No tenen cap temença de matar la gallina dels ous d'or. La volen matar. Volen esborrar la nostra identitat.

El 12 de febrer passat, es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols l'assemblea plenària de la Coordinadora Nacional de Consultes per a la Independència. El tema més important que es va debatre va ser el de la convocatòria de la Conferència Nacional per a la Independència, que serviria per crear una assemblea nacional catalana, segons ha explicat Carme Forcadell, una portaveu del moviment de les consultes, i que seria l'eina per posar les bases de l'estat propi, i precisant que l'assemblea vol tenir una base gairebé tan àmplia com la que va anar a la manifestació del 10 de juliol de l'any passat. La independència és cosa de tots. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà.

Carme Forcadell va assenyalar que constituiria una continuació de totes les estratègies de les consultes. Hi ha estratègies obligades: és obligat explicar a tota l'opinió pública les causes de l'ofegament del nostre país, tal com preconitza el professor Boix, i s'ha de tenir consciència de la urgència que invoca. Hi va la supervivència de Catalunya. S'ha d'explicar molt clarament a tots els catalans i a totes les catalanes que el pas cap a la independència no implica cap risc. La Unió Europea no consentiria la violència, la qual no ens ha de preocupar perquè som nosaltres mateixos qui la rebutgem. Sí que ens ha de preocupar la servitud voluntària, que tan bé va denunciar Etienne de la Boètie en el segle XVI, el conformisme, l'abandonisme. Equivalen a rendir-se i a acceptar la marginació i l'ofec de Catalunya. Seria el nostre final col·lectiu, com va advertir el president Pujol, en el seu editorial del 25 de gener. Els contraris, els unionistes, utilitzaran totes les argúcies al seu abast per dissuadir els independentistes. La nostra eina per combatre'ls ha de ser la paraula. Diu Vaclav Havel: “La paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, la paraula té un poder més gran que deu divisions”. Un Parlament democràtic és el santuari de la paraula. Una declaració del Parlament de Catalunya seria inapel·lable.

Del cop militar al cop judicial

Diari Avui - 23/02/2011 - Editorial

El 23 de febrer del 1981, avui fa exactament trenta anys, és recordat en l'imaginari col·lectiu com la data del cop d'estat fracassat contra l'incipient sistema constitucional amb què l'Estat espanyol havia superat el llarg túnel del franquisme. Va ser un acte reaccionari i contra la democràcia que es va estavellar bàsicament contra la seva pròpia debilitat i desorganització. El 23-F va deixar com a rastre immediat un gran ensurt popular i una imatge dubtosa a escala internacional del nou règim de llibertats.

Vist al cap de trenta anys, ha quedat clar que aquella acció protagonitzada per personatges tan tristament cèlebres com ara Tejero, Armada i Milans del Bosch, no va ser infructuosa. Ans al contrari. Va fracassar militarment, sí. Però políticament va encarrilar la democràcia espanyola cap a un model d'estat descentralitzat en les formes però mentalment unitarista. La inflexió del 23-F va orientar els poders espanyols cap a un sistema polític basat en la sobreprotecció constitucionalista. Una aposta que ha acabat sacralitzant la norma que, interpretada de manera flexible, hauria pogut encabir les aspiracions legítimes de Catalunya.

Ha estat aquesta deriva la que, passats trenta anys de la imatge icònica del tricorni a la tribuna del Congrés dels Diputats, ha situat Catalunya a frec del precipici institucional, expulsada virtualment d'una Espanya que no admet ni la plurinacionalitat, ni el plurilingüisme, ni tan sols el lliure desenvolupament i progrés econòmic de les seves comunitats autònomes. La sentència del Tribunal Constitucional que ha massacrat l'Estatut que van atorgar-se sobiranament els catalans és, en definitiva, una relectura més civilitzada, però infinitament més letal, de les formes barroeres de l'Espanya casernària d'avui fa trenta anys. Del 1981 a la del 2011: un avenç purament cronològic per a una Catalunya que veu com les seves llibertats estan en franca marxa enrere.

Ganas de vomitar

La Vanguardia - 23/02/2011 -

Cuando se llega a Libia, desde el aeropuerto, uno se siente transportado a los antiguos tiempos de los países del Este, totalitarios. Una policía recelosa, numerosa, de uniforme o de paisano. Uno siente que ha llegado al país imaginado por George Orwell y Franz Kafka juntos. Todo es fingido, absurdo y extraño. Uno se siente espiado, vigilado. La primera noche que pasé en el hotel fue una noche en blanco. Imposible conciliar el sueño. Sin los auxilios de la embajada de Francia que me acogió no habría podido permanecer en este país que me dio migrañas y ganas de vomitar. Esas cosas las siente uno pero no siempre las explica.

La segunda cosa a destacar es el estado de inmovilismo del país. Todo ha quedado paralizado en la fecha fatídica del 1 de septiembre de 1969, día en que un joven coronel del ejército dio un golpe de Estado y se hizo con el poder. La gente está triste, como resignada, sin energía. No hay Estado, no hay gobierno, no hay elecciones, ninguna vida política tal como la conocemos en el mundo. Pero está Muamar el Gadafi, el hombre providencial, el hombre que ha que ha disuelto el país en una marmita de brujo. Ya no existe nada. Incluso el Corán ha sido sustituido por otro libro, el Libro Verde que contiene los pensamientos del gran jefe. Es la Constitución, la Biblia, la referencia única y suprema del país.

Conseguir poner de rodillas a todo un pueblo, hacerle avalar afirmaciones extravagantes e irracionales, mantenerlo en la ignorancia y la pobreza, eso es lo que ha conseguido este hombre en el poder durante 42 años y que jamás ha dudado en masacrar cualquier intento de oposición. Sin periodistas, sin testigos, es el dueño absoluto y arrogante. A menudo se han evocado sus problemas psíquicos. No hace falta ningún análisis profundo para darse cuenta. Basta con observarlo: su narcisismo es patológico, su egocentrismo es patético y su arrogancia es terrorífica. Podría haber seguido la suerte de un Sadam Husein tras ser implicado en dos atentados contra aviones civiles que costaron la vida a un total de 440 personas (el Boeing de PanAm, que explotó sobre Lockerbie el 21 de diciembre de 1988 con 270 pasajeros; y un avión francés de la UTA que estalló sobre Níger el 19 de septiembre de 1989 con 170 pasajeros). Tras ser condenado por varias resoluciones de la ONU y haber sufrido un boicot durante varios años, decidió entregar a los agentes reclamados por los investigadores e indemnizar a las familias de las víctimas.

Fue maligno, se apresuró a aceptar todo lo que pedían los americanos y pagó 2.700 millones de dólares para reparar la desgracia que sus agentes habían causado. Hoy es su hijo Saif el Islam quien aparece en la televisión y promete “ríos de sangre” a los manifestantes. En la mañana del 21 de febrero se contaban 233 muertos (no existen cifras precisas, son estimaciones de Human Rights Watch) y seguirán más muertes porque el hijo, como el padre, son bárbaros que no conocen más que la ley de la sangre, la represión feroz y la impunidad.

En este punto es cuando deberían intervenir los líderes de los países occidentales que hacen negocios con Libia. Se han oído aquí o allá condenas e inquietudes. Pero ya basta de Silencio, se mata. Eso es lo que ha sucedido en elmomento que escribo estas líneas en Bengasi, en Trípoli, en El Beida. En la matanza habrían participado mercenarios.

Si Gadafi ha dado la orden de matar es porque sabe que está condenado, que pronto o tarde deberá dejar el poder y el país, incluso si su hijo promete dotarlo de una Constitución. Lo sabe tan bien que sólo marchará después de haber masacrado al máximo de libios posible. Es un hombre trágico, se defiende como si alguien hubiera atacado su propia casa. Porque Libia es su casa, su tienda, su posesión personal. No entiende cómo se ha osado contestar lo que él considera su bien propio. Mientras mata no existe ninguna noción de derecho ni de lo que es legítimo o no. Toda su vida ha vivido fuera de cualquier ley internacional, nada jurídico le alcanza. Está por encima de las leyes y aplasta con armamento pesado a losmanifestantes que reclaman vivir con dignidad, libertad y democracia. Son valores que no forman parte de su universo. En su Libro Verde ha inventado una nueva forma de reinar y de someter al pueblo dando la impresión que es autogestionario de su destino. Una mentira, una vergüenza.

Los guardias asaltantes del 23-F no fueron procesados

El País - 22/02/2011 - Joaquín Prieto

Cuarenta guardias civiles penetraron en el hemiciclo del Congreso a las 8.50 del 24 de febrero de 1981, con armas en posición de disparo, y amenazaron a los diputados que permanecían secuestrados desde la tarde anterior. La irrupción de esa fuerza, que se unió a los que ya vigilaban a los parlamentarios, se produjo cuando Manuel Fraga se levantó de su escaño y lanzó en voz alta: "¿Puede la Guardia Civil tenernos como a una pandilla de forajidos a tantos hombres indefensos?", intervención que fue saludada con gritos de "!Muy bien, muy bien!" y vivas a la democracia y a España. Tras esa irrupción de hombres armados se produjo el conocido incidente de que Fraga se abrió la chaqueta y dijo: "Yo ya no aguanto más... disparen contra mí", secundado por Iñigo Cavero y Fernando Álvarez de Miranda, que también gritaron: "Dispárenme a mí". Los ocupantes lanzaron órdenes tajantes de sentarse, que fueron desobedecidas por Fraga, quien abandonó el salón y al que ya no se le volvió a ver hasta el fin de la ocupación, a las 12.15 de ese día.

Todas esas precisiones figuran en las actas de la ocupación del Congreso, redactadas por los cuatro secretarios de la Cámara (Víctor Carrascal, Leopoldo Torres, Soledad Becerril y José Bono) y conocidas hoy en su integridad, treinta años después de la intentona golpista del 23-F. Ese episodio de amenazas con armas fue el más grave desde los que se produjeron la tarde anterior, primero con los disparos en el interior del salón de plenos, y después con las amenazas con que fue recibido el presidente del Gobierno, Adolfo Suárez, cuando pidió hablar con el jefe de la fuerza ocupante.

Ese es el momento en que los secretarios del Congreso sitúan el grito de un guardia situado en la parte superior derecha del hemiciclo: "Tranquilos, señores; al próximo movimiento de manos, se mueve esto, ¿eh?", señalando la metralleta. "Así que los de las manitas ésas, tranquilos. Eso cuando estén solos. Aquí se ha acabado". Suárez volvió a ponerse en pie: "Yo tengo la facultad, como presidente del Gobierno...", y fue interrumpido por un coro de vocingleros: "!Señor Suárez! "!Se siente, coño!" "!Que se siente!" Rápidamente apareció Tejero, tratando de minar la moral de los secuestrados anunciando a sus guardias: "El general Milans nos manda un abrazo. Ha decretado la movilización general".

Tejero se llevó después a Suárez. Otros ocupantes fueron sacando al vicepresidente, Manuel Gutiérrez Mellado, y a los dirigentes políticos Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo y Agustín Rodríguez Sahagún, lo cual dio lugar a "un silencio grave", dicen los secretarios del Congreso en su acta, eufemismo que encubre los temores que invadieron a los diputados de que las vidas de sus compañeros corrieran peligro. Fueron obligados a permanecer toda la noche bajo estricta vigilancia, apartados de sus compañeros de encierro y sin que estos supieran qué había sido de ellos, excepto el presidente de la Cámara, Landelino Lavilla, que consiguió enterarse de que todos seguían en el palacio del Congreso. El propio Lavilla fue objeto del desprecio y zafiedad de Tejero cuando, nada más invadir el hemiciclo, pistola en mano, el presidente del Congreso le preguntó qué ocurría y Tejero le contestó: "!Quítate de ahí!" Todos los miembros de la presidencia del Congreso fueron cacheados por los asaltantes.

Ninguno de los guardias que secundaron a Tejero fueron procesados. Ni los que amenazaron tan gravemente a los diputados, ni tampoco los que zarandearon e intentaron tirar al suelo -sin conseguirlo- al teniente general Gutiérrez Mellado, en los minutos iniciales de la asonada. El juez instructor del 23-F, José María García Escudero, consideró que los pactos con las autoridades, por los que Tejero aceptó rendirse, excluían de responsabilidad tanto a los suboficiales como a los guardias. Ni siquiera el delito de insulto a superior, como fue el caso de los que agredieron a Gutiérrez Mellado, alteró el criterio del juez instructor, que se consideró respaldado por la sentencia definitiva del Tribunal Supremo sobre la causa por la rebelión del 23-F. En sus memorias, el instructor (ya fallecido) explicó que la dirección de la Guardia Civil habría podido expulsar a los guardias indisciplinados con un simple expediente gubernativo, sin necesidad de procesarlos.

Telemadrid veta Guardiola per no parlar en castellà

No ofereixen les seves declaracions "hasta que no tenga un momento de lucidez hispana"

Barcelona consolida el seu capital

Diari Avui - 21/02/2011 - Editorial

L'èxit indiscutible de l'organització del Mobile World Congress (MWC) i la capacitat de resposta que ha demostrat la ciutat han situat Barcelona en un lloc de privilegi per consolidar la seva candidatura a convertir-se en la capital mundial de la telefonia mòbil el 2013. Barcelona, i Catalunya per extensió, han fet mèrits de sobres per obtenir aquest reconeixement enfront de les candidatures d'altres capitals europees. La satisfacció dels expositors és la millor carta de presentació per a una ciutat, Barcelona, i un país, Catalunya, que no és el primer cop que demostra el seu potencial per situar-se en un lloc destacat en el mapa del món. Les xifres rècord de visitants –60.000–, d'habitacions d'hotel reservades –21.000– i de taxis utilitzats –6.000– demostren d'una banda la dimensió de l'esdeveniment i, de l'altra, el mèrit de tots els agents de la ciutat i del país, que s'han abocat perquè tot rutllés al congrés.

La cita té un impacte econòmic extraordinari per a la ciutat i s'ha convertit en un estímul estratègic per ajudar a reactivar l'activitat turística de Barcelona. I això, malgrat els obstacles que com sempre hi posa el govern de Madrid. Obstacles com la impossibilitat de tenir un aeroport amb vols directes amb tots els països de procedència dels assistents al congrés, sobretot els que vénen del continent asiàtic. Malgrat tot, però, els congressistes no s'han volgut perdre la cita i han tornat més que satisfets als seus països, i d'això Madrid n'ha de prendre nota.

Un dels aspectes que més preocupaven els organitzadors era el de la seguretat, sobretot després que en les primeres edicions el nombre de robatoris al recinte firal i el seu entorn va ser considerable. Una bona planificació i la professionalitat dels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana han donat fruit i aquest és un motiu d'orgull més que mostra a ulls de tot el món que sabem fer les coses bé.