Fora de joc - Tràiler - Documental sobre Seleccions Catalanes

Food Inc.

Foment abandona les carreteres catalanes

Diari Ara, Redacció, 8/12/2011


El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

El Ministeri de Foment i l'aleshores departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l'Estat havia d'executar a les carreteres catalanes entre els anys 2006 i 2012. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s'han acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes en aquell document estan guardades en un calaix. Al territori hi ha nombrosos exemples de carreteres a mig construir i projectes eternament ajornats, com el desdoblament de la N-II a Girona.

Fer el salt

Diari Ara, Toni Soler,  5/12/2011

L'EQUIP FILIAL. Dimecres passat, en rebre un merescut premi Ondas, Albert Om va presumir de lluir la samarreta de TV3, i a la vegada va ressaltar el valor afegit que suposa que tants grans professionals formats a la nostra hagin triomfat després a les diverses cadenes espanyoles. En el currículum de molts d'aquests companys hi podem llegir que després del seu exitós debut a Catalunya van poder "dar el salto a una cadena nacional", la qual cosa, a Madrid i voltants, es considera el cim d'una carrera televisiva. A mi m'entusiasma que la gent es bellugui i conquereixi públics diversos, però crec coincidir amb l'Albert en el fet que TV3 no és -i no ha de ser- una simple plataforma per ascendir, una mena d'equip filial en què els jovenets es foguegen abans de jugar a la lliga dels millors. Canviar TV3 per TVE, Antena 3 o La Sexta és un pas legítim, però no és cap salt, perquè TV3 també és una cadena nacional, i juga a la lliga dels millors tot i tenir molts menys mitjans; competeix gràcies al seu esforç, la seva creativitat i -last but not least- els seus valors. L'única diferència és que l'Albert Om passa desapercebut a Logronyo, mentre que en Jordi Évole o en Xavier Sardà han d'anar una mica més lluny a buscar intimitat. 

ASPIRACIONS.En la política espanyola funciona aquest mateix esquema, és a dir, que si un és un bon president autonòmic pot aspirar a dar el salto a la escena nacional, com els va passar a Jaume Matas, Manuel Chaves, José Bono i molts d'altres. La política autonòmica és un simple filtre per aspirar a fer política de veritat, la política nacional (la qual cosa és molt respectable, si tens clar en quina nació vius). A Catalunya entenem que la nostra política nacional és la catalana, i que ser president de la Generalitat és l'aspiració principal de qualsevol polític català perquè, a més de la responsabilitat que suposa, és un càrrec que troba els seus orígens en el segle XIV, i el van ostentar Pau Claris, Francesc Macià i Lluís Companys, entre d'altres. Costa d'entendre que algú que ha disfrutat d'aquesta dignitat -i que, per llei, encara té el rang d'Honorable- pensi que li ha arribat l'hora de fer cap salt, si no és un salt ben cap amunt, a escala internacional. I no és aquest el cas.

CAMINS CONTRARIS. Com és sabut, José Montilla ha imposat la seva designació com a senador, contra el criteri de veus importants del seu partit, com la d'Isidre Molas, que l'acusen de rebaixar la dignitat del seu anterior càrrec. I és curiós que això li passi a Montilla, que justament va seguir el camí contrari, és a dir, va fer servir el seu pas pel ministeri d'Indústria com a trampolí per aspirar a la presidència de la Generalitat. Ell, que va assumir el càrrec amb tota dignitat, i conscient de la càrrega emocional que duia al darrere, per tractar-se del primer president català procedent de la immigració andalusa. Ara, després d'un mandat curt i poc exitós, esdevindrà senador espanyol, i formarà part d'una de les institucions més desprestigiades de l'Estat, sentint-se com el capità del Barça B que puja al primer equip sabent que el seu únic destí és escalfar banqueta. Potser sí que haurà fet el salt, però en l'accepció genuïnament catalana de l'expressió.

Recuperar el somriure del campió

Diari Ara, Antoni Bassas, 5/12/2011

Estava amoïnat, pensant en dissabte, fins que vaig veure que hi ha situacions molt més dures que haver de dedicar 90 minuts de la teva vida a veure un partit en què juga Pepe. Per exemple, sentir un candidat a la nominació presidencial dels Estats Units que en el solemne moment de la retirada de la seva candidatura pronuncia la frase "La vida pot semblar impossible, però és una missió només per a tu i a per mi", i a continuació informa que la cita és de Pokémon. Sí senyor, Herman Cain, l'autor de "Vaig mantenir 13 anys de relacions d'amagat amb aquesta senyora i li pagava uns diners, però mai no hi va haver sexe", s'acomiadava per sempre de la vida política amb una cita tan genial que mai (d'això en podeu estar segurs) se li hauria acudit a Ted Sorensen, l'home que li escrivia els discursos a Kennedy. I ara, esclar, alliberat de la pressió, tinc unes ganes boges que arribi dissabte. 

I ara vénen els dos únics paràgrafs transcendents d'aquest article: el Madrid està en el millor moment dels últims tres anys i el Barça juga a fora, on en aquesta Lliga només ha fet un parcial de 7-8, que contrasta per si sol amb el 39-0 del Camp Nou. El Madrid no ha cedit cap punt a casa (tot i que ha de millorar en defensa: al Bernabéu ha rebut set gols en sis partits) i té sis punts més que el Barça, o sigui que sí, que el Madrid és favorit. 

També és veritat que al Barça li ha quedat cara de tripulació de submarí descobert per l'enemic. Entre l'empat a casa contra el Sevilla, la derrota de Getafe, l'operació de Tito Vilanova, els rumors sobre Villa i la targeta de Piqué, el Barça s'ha oblidat de somriure davant les càmeres. Es nota que a Guardiola li pesa més aquest any la gestió del vestidor (encara que mai no ha estat fàcil), i a sobre ara ha de sorprendre el contrari en cada partit (el preu de l'èxit), mentre s'inventa Cuencas i Thiagos. Esclar que deu pensar que si després de tres anys de somni encara ha de somriure és que no hem entès res. També és veritat que el club ha estat lent de reflexos. Aquí ha faltat un Casaus que sortís a dir: "Sí, hem perdut a Getafe, però venim de meravellar el món a Milà, queda molta Lliga i Messi fa por".

Perquè, tingueu ben clar que quan a Madrid tenen malsons somien que Messi agafa la pilota al mig del camp i se'ls rifa a tots. Estic segur que a Madrid avui estan mig il·lusionats mig acollonits. El poeta Luis Landero declarava l'altre dia a El País que ara, amb Messi, els madridistes podien entendre la por dels barcelonistes a Di Stéfano. Que sí, que encara estan traumatitzats amb el 2-6, el 5-0 i el 0-2 de la Champions. Del 5-0, Menotti en va dir allò de "Mourinho està mort per a tota la vida". Sense oblidar la Supercopa de l'agost. Saben que tot el que han fet val de poc si arriba el Barça i els torna a guanyar. O sigui, vejam si ens entenem: dissabte el Bernabéu rep el tricampió de Lliga i campió d'Europa, que és un equip que no perd gairebé mai, que guanya gairebé sempre i que passi el que passi sempre et fa quedar bé.

En aquestes circumstàncies tenir por és de covards i dubtar és de traïdors. I si al final el Madrid guanya, el Barça el felicitarà, li dirà que ja pot córrer a la segona volta, i acte seguit agafarà un avió per anar a Tòquio, on provarà de proclamar-se campió del món (una altra vegada).