Rebuda a Camps a Ontinyent: El que no ix a Canal 9

Independència: viabilitat i realisme

Crònica.cat - 18/04/2011 - Bernat Joan

L’any 1989 estava matriculat a diverses assignatures de la carrera de Sociologia a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). Una de les matèries –Política Internacional- la impartia un destacat membre del Tribunal Constitucional, que acabava de publicar un llibre sobre l’Europa de la segona meitat del segle XX. El crack del dret i de les relacions internacionals posava, negre sobre blanc, i feia estudiar als seus alumnes que, després de Ialta, és a dir després del repartiment producte del final de la II Guerra Mundial, era “absolutament impossible que a Europa es produeixi cap canvi en les fronteres”. Aquell bon home, pocs mesos després de la publicació del seu llibre devia assistir, completament al•lucinat, a la caiguda del Mur de Berlín i, immediatament, a les independències d’Estònia, Letònia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia, Geòrgia, Uzbekhistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Armènia, Eslovènia, Croàcia i tota la resta. I assistia no només a noves independències, en virtut del dret d’autodeterminació, sinó a la reunificació d’Alemanya (que també devia ser impossible, des del seu migrat punt de vista).

Aleshores començaven a esvair-se plenament els dubtes sobre si la independència era possible. I llavors en sorgien força sobre si, en casos com el nostre, seria o no viable.

Crec que, ja a la segona dècada del segle XXI, el debat sobre la possibilitat o no d’esdevenir independents queda completament fora de lloc. Hi ha el doble d’estats, ara mateix, al Planeta Terra, dels que hi havia quan es va fundar l’Organització de les Nacions Unides. I en continuen sortint de manera sostinguda i sense treva, a indrets tan diferents com les illes Comores, Grenlàndia o Sudan del Sud. Per tant, és del tot obvi que la independència d’una nació que ara mateix no compti amb estat propi és del tot possible.

Algunes independències, segons les circumstàncies específiques de cada lloc, poden no ser viables. Aquesta discussió podria tenir sentit. Però dubt que en tengui als Països Catalans, on tenim un sistema plenament democràtic, una economia relativament saludable, una balança amb l’exterior aproximadament positiva i un decalatge clarament desfavorable pel que fa al finançament (en la balança amb l’Estat espanyol). Per tant, no només m’atreviria a dir que seria viable, sinó que faria el país més viable del que ho pugui ser ara mateix. Tendríem una economia més sanejada i unes possibilitats més clares a l’hora d’afrontar aquesta crisi (i qualsevol altra que es pugui plantejar).

Perquè, ara mateix, ni l’argument de necessitar algú que ens “defensi” ja no funciona: tenim la Unió Europea i tenim l’OTAN. I no m’imagín uns Països Catalans independents fora de l’una ni de l’altra.

Sant Lluís contra sant Jordi

El Punt - 23/04/2011 -  Joan-Lluís Lluís


Durant molts anys no vaig tenir ni una vaga idea del que era la festa de Sant Jordi. I quan en vaig començar a sentir a parlar, en els meus anys d'universitat en terres occitanes, va ser sense arribar a entendre realment de què es tractava. Vaig tenir clar, però, que l'existència d'aquesta festa i allò que començava a ensumar de la seva magnitud devien significar que la separació entre Catalunya Nord i Catalunya Sud era d'una contundència irremeiable. Un dia, però, vaig comprendre com era possible que, més enllà de la festa, ni tan sols no conegués el nom del sant patró de Catalunya, mentre que sabia de manera natural que saint George és el patró d'Anglaterra. A Catalunya Nord, no hi ha cap representació de sant Jordi, en cap església (excepte a Vilafranca del Conflent, però consta que es tracta de sant Miquel), perquè els francesos van eliminar-lo. Després d'uns anys un xic caòtics, l'annexió del nord de Catalunya pels francesos va ser duta a terme amb un sentit de la planificació que, tres segles i mig més tard, em va esglaiar. Sí, al segle XVII les autoritats eclesiàstiques franceses van ordenar que totes les imatges de sant Jordi desapareguessin de la nova “província estrangera” adquirida per la monarquia francesa, en una mena d'operació de reescriptura de la història espiritual i nacional. Sant Jordi va ser expulsat d'aquestes terres. I va ser substituït pel més francès i borbònic dels sants: sant Lluís.

La més bella festa del llibre

A mi, aquesta omnipresència de sant Lluís a la Catalunya Nord podria omplir-me de goig onomàstic i, tot i professar un discret ateisme, em seria fàcil fer-ne el meu el sant doblement predilecte. No puc, però. I quan explico aquesta història per aquí dalt, en particular a gent de les lletres franceses que miren la literatura catalana amb feliç menyspreu, intento veure si destrio als ulls dels meus interlocutors una petita ombra. L'ombra d'una premissa de dubte sobre les bones intencions i els mètodes exemplars emprats pels francesos. A vegades, entreveig aquesta ombra, però, és clar, és una ombra fugissera i aviat torna la llum encegadora de la certesa que França sempre actua a fi de bé. I jo, que intento no ser rancuniós, he de reconèixer que em costa perdonar que, per culpa de l'obsessiva uniformització cultural, mental i lingüística que impera a França segle rere segle, hagi passat tants anys sense saber qui era sant Jordi i ignorant-ho tot de la seva catalana festa. Tenia, a tocar, la més gran i més bella festa del llibre del món i no ho sabia.


Hi penso cada any i cada any sento el mateix pessic d'amargor, per sort ràpidament esvaïda per la joiosa festa i l'orgull de ser-ne partícip, un entre tants. Aquest 23 d'abril, però, per primer cop des de fa anys, no aniré a Barcelona ni com a escriptor ni com a lector, i aleshores, és clar, em costa més escampar aquesta recança. Hi vindré l'any vinent, espero, i aleshores, si algun periodista barceloní em fa la pregunta de sempre (i segur que algun me la farà): “És important, per a tu, aquesta festa?”, respondré allò que responc sempre: que mai no arribaré a dir a quin punt em sento orgullós de fer part del poble que ha inventat aquesta festa del llibre, que cap altra no pot igualar ni, probablement, no podrà igualar mai; que si els musulmans tenen l'obligació d'anar a la Meca una vegada a la vida, també una vegada a la vida qualsevol amant dels llibres de qualsevol nació, llengua i religió hauria de venir a Barcelona un 23 d'abril; i que jo, si calgués (aquí exagero una mica, però l'exageració sol agradar als periodistes), vindria a peu des del meu poblet del Rosselló. A l'església del meu poblet, hi ha una estàtua de sant Lluís –hauria de dir de saint Louis– de guix gastat i descolorit. No li parlo, no em parla, però deu saber que m'agradaria pregar-li de tornar-se'n a ca seva, per poder col·locar sant Jordi allà on li pertoca ser. No puc, però em queden els llibres i em queda aquest país, que només per haver sabut crear una festa tan meravellosa ja mereix ser un país ple i lliure.

Dotze mil vuitanta-una

Diari Avui - 23/04/2011 - Xevi Xirgo

Dotze mil vuitanta-una portades. O 12.081 diaris. Són els que ha tret al carrer l'Avui des que, el 23 d'abril del 1976, va néixer avui fa 35 anys. En aquest temps han canviat moltes coses i el món ha agafat velocitat. I n'agafarà més. Mai més un invent tan revolucionari com la impremta de Gutenberg trigarà quatre segles a popularitzar-se. Perquè ara els canvis tecnològics ens arriben i s'implanten a gran velocitat. I mentre apareixen noves maneres i mitjans d'informar-se, els tradicionals –com el diari que teniu a les mans– lluiten per sobreviure i es repensen el seu futur. Canviaran els canals de distribució de notícies, els formats i els sistemes de treball. Segur. Però el que no desapareixerà és la fidelitat de tots aquells qui durant aquests 35 anys han cregut en l'Avui. Els lectors, els treballadors i els anunciants, els que hi ha avui i els que hi ha hagut al llarg de tots aquests anys, han fet possible no només aquests 12.081 diaris, sinó els milers que encara han de venir al darrere. Felicitem-nos-en. L'Avui va néixer en català el 1976. I ho va fer sol. Trenta-cinc anys després, tenim veïns, alguns d'adolescents i bilingües, i d'altres que encara són com criatures que fan els primers passos. I hi ha qui veurà la llum per primer cop després de més de cent anys d'embaràs. L'Avui, com ho faria El Punt tres anys més tard, va néixer en català i amb un arrelament social que manté viu. Perquè no som només un diari. Som una forma de veure i entendre el món que continua essent genuïna. Catalana i desacomplexada, com ho és el nostre país. Ens transformarem. Però ho farem plegats. Perquè la fidelitat és mútua.

La capitalitat de Barcelona

Diari Avui - 23/04/2011 - Enric Vila

Jo trobo que Barcelona no necessita un alcalde que parli de papereres i poliesportius. Ni de crear llocs de treball –com si la gent fos curta i l'hi haguessis de donar tot fet–. La feina d'una capital és oferir oportunitats i transformar l'empenta d'un país en valors universals. Barcelona necessita un alcalde que elevi l'ambició dels catalans i posi la ciutat al centre del seu propi imaginari. Si Barcelona mai no s'ha acabat de castellanitzar és perquè no es veu subordinada a cap altra ciutat, per això sempre ha aturat els processos de provincianització abans no fossin irreversibles. Les ciutats fan els homes i els països. Fins i tot el gènere bucòlic i el tractor són invents de la ciutat. És molt còmode llegir en clau franquista l'arrambada que Madrid ha fet d'infraestructures i inversions, però ha estat una estratègia que donarà bons fruits a Espanya. Fins a la caiguda del Mur de Berlín, el benestar dels països depenia dels exèrcits i les burocràcies dels estats, però amb la globalització dependrà cada cop més de les xarxes culturals i comercials que les ciutats siguin capaces de crear. Barcelona necessita una política que reculli l'energia del país i la converteixi en el motor de referència d'un espai més gran. Si Barcelona no es pensa com Madrid, Londres o París, els catalans quedarem arraconats i haurem de marxar fora per trobar una feina que ens agradi. Al segle XVIII, la Guerra de Successió va estroncar les ambicions de Barcelona; al segle XIX, li van tallar les ales la Santa Aliança i l'assassinat del general Prim; al segle XX, va ser la Guerra Civil i la dictadura. Ara que el futur torna a passar per les ciutats no ens hauríem d'adormir.

Trenta-cinc anys d'un diari català

Diari Avui - 23/04/2011 - Editorial

El 23 d'abril de 1976, avui fa 35 anys, sortia al carrer el primer diari escrit en llengua catalana després de la Guerra Civil. Una fita històrica que va posar fi a gairebé quatre dècades de marginació de la llengua pròpia d'aquest país i que va reobrir una via de normalització que, amb el temps, s'ha demostrat que és el camí per on passa la comunicació a Catalunya. Els homes i dones que van impulsar aquest diari ho van tenir clar de bon començament, i els subscriptors, lectors i anunciants que han permès continuar amb aquesta trajectòria no han estat menys importants. Un col·lectiu humà que ha cregut, i ho ha cregut sempre per convicció i no pas per estratègia, que la llengua catalana és l'idioma vehicular de la comunicació d'aquest país.

Tres dècades i mitja després, aquest diari acumula una experiència valuosíssima on conflueixen èxits, fracassos, alegries i frustracions, però, sobretot, unes ganes incombustibles de tirar endavant. No ha estat pas un trajecte gens senzill, ans al contrari, i no es preveu que l'avenir ens posi les coses fàcils. Però l'Avui afronta el futur amb optimisme. Amb l'optimisme de qui té uns fonaments periodístics sòlids i un compromís amb el país insubornable. I amb la complicitat d'un grup editorial que, amb l'Avui i El Punt com a capçaleres principals, cohesiona un col·lectiu professional i fa possibles les sinergies necessàries per competir en un món tan complex com el de la premsa.

L'Avui arriba als seus primers trenta-cinc anys amb la satisfacció de ser el degà de la premsa escrita en català, amb la il·lusió d'arribar tan lluny com vulguin els subscriptors, lectors i anunciants que li facin confiança, i amb la convicció que la llengua no és només una eina sinó l'instrument que fa possible que la realitat, la propera i la llunyana, no només l'expliquem en català sinó en clau exclusivament catalana. Trenta-cinc anys d'Avui ens impulsen cap al demà.

Matthew Tree: 'D'aquí 5 anys Catalunya serà independent'

Crònica.cat - 22/04/2011 - Anna Rosenfeld

Com va sorgir la idea d’aquest llibre?

La idea era fer una recopilació de textos arran d’una conferència que vaig fer al London School of Economics a  finals del 2008. Aquesta conferència es va viralitzar a Internet d’una manera que jo no esperava. Jo vaig penjar la conferència a la meva web i algú ho va fer circular, el Lluís Bosch en va fer de franc la traducció anglesa. I va ser aleshores quan em vaig adonar que seria una molt bona idea agrupar diferents textos que tenia en anglès per explicar diferents aspectes de Catalunya i de la vida aquí als de fora.

Per què va decidir explicar Catalunya als anglesos en lloc d’explicar la Gran Bretanya als catalans?

La necessitat d’explicar Catalunya és bàsicament perquè això és una realitat, no m’estic inventant res. I de vegades trobo molt frustrant que tu i jo només hem d’anar unes quantes hores cap a l’est o cap a l’oest i ens adonarem que ningú no té ni punyetera i dea de què està passant aquí. Ni de la cultura, ni de la literatura, ni dels conflictes polítics; absolutament res. I llavors vaig pensar, com a mínim, ja que tinc accés a certs mitjans en llengua anglesa, vull parlar d’això amb la normalitat amb què ho visc.

Què és el que li ha costat més explicar de Catalunya?

El que més costa que s’entengui és l’existència de Catalunya com una cosa que és més que qualsevol altra regió espanyola. Aquesta és la carpeta que s’ha d’obrir o crear als seus caps. Perquè la immensa majoria no poden concebre Catalunya si no és com una regió més d’Espanya. Poden entendre, fins i tot, que hi hagi un altre idioma. Però tots els estereotips o tòpics espanyols, que són molt forts, continuen.

I com els ho fa entendre?

Primer de  tot, intento no predicar, ni fer propaganda. És a dir, explico les coses sempre a partir de la meva percepció personal. I llavors això em permet explicar casos reals. Per exemple, hi ha un article en què parlo d’un jove holandès, molt ben informat, que parlava quatre idiomes, llegia dos diaris cada dia i havia viatjat molt per tot Europa i la resta del món. I estàvem parlant de Sant Jordi i em va preguntar que què passava aquest dia. I jo li vaig explicar que era el dia que les editorials catalanes feien un 34% de calaix anual. I de cop i volta, sense cap mena de treatralitat em va dir: “El català és una llengua escrita?” I estem parlant de l’any 2007. I aquest és el nivell. Per nosaltres tot això és molt normal, però de cara a la resta del món és com si estiguéssim entaforats en contenidors criogènics, com si no hi fóssim.

I de política els en parles? Per exemple, la relació Catalunya-Espanya?

I tant! Això surt cada dos per tres al llibre. I, de fet, la millor manera que jo he trobat per explicar-ho és utilitzar la paraula Catalunya com a país amb normalitat. I d’aquí el títol del llibre, “Explicar aquest país als estrangers”,  perquè això ja és una declaració d’intencions.

S’entén des de l’estranger la catalanofòbia?

Sí, els l’explico com la xenofòbia vers els catalans. Per mi és directament xenofòbia. I explico casos molt específics, com ara el d’una noia que va ser amenaçada al metro de Madrid per parlar català amb les seves amigues. Explico diversos casos com aquests perquè entenguin què vol dir l’odi vers els catalans. I quan explico això a l’estranger, com a mínim entenen que Espanya no és tot un, que Espanya no és exactament com marca el tòpic.

Creu que Catalunya es coneix més que fa uns anys?

Home, i tant que ens coneixen més. Per posar un exemple, si tornem a la història d’aquest home holandès que et deia abans, si la conversa hagués estat 10 anys abans, en lloc de preguntar si el català és una llengua escrita, la pregunta hauria estat “el català és una llengua?” A poc a poc es va filtrant la notícia. Però molt a poc a poc.

I se s’entén que una bona part de Catalunya vol la independència?

De fet, la independència s’entén perfectament des de fora. El que no entenen en absolut seria el plantejament de Convergència i Unió, que vol i dol; que alguns diuen que són independentistes però el partit no ho és; que volen aconseguir una mica més d’autonomia però tampoc massa. Tot això no ho entenen en absolut. Però si els parles de les consultes per la independència, de la manifestació del 10 de juliol, tot això ho entenen. Però si intentes explicar la política de Convergència, és a dir, la del Govern català actual envers l’Estat Central, no ho entenen. Però, de fet, jo tampoc ho entenc.

Què és el que no entens?

No entenc què volen aconseguir amb aquesta actitud de jugar a fer ‘la puta i la ramoneta’. Aquí diuen que són molt durs i que estan negociant molt fort però de fet a Madrid els diuen el que han de fer i ho fan. No entenc la política del “ara no toca”. Tot i que és diferent de l’època Pujol, sobretot perquè el Pujol per molt que digui que no, s’ha fet independentista. Però des de fora s’entén bàsicament el sí o el no. La zona grisa, que és on juga Convergència i part del Partit Socialista, no s’entén.

I no ajuda explicar el cas d’Escòcia o no t’agrada fer analogies?

Ho utilitzo només com a introducció. Si algú d’Anglaterra ve aquí i em pregunta què és Catalunya, jo li responc que és Escòcia al costat del Mediterrani. I llavors això potser li canvia el xip o, com a mínim, pot entendre una mica de què va la història. A partir d’aquí és molt perillós fer comparacions perquè la situació és completament diferent.

En què es diferencien?

Potser Escòcia té aquest reconeixement més internacional que Catalunya encara no té.

I creus que serà Escòcia qui li marcarà el pas a Catalunya?

Jo crec que Escòcia o Flandes aconseguiran la independència abans que Catalunya. Però un cop ho hagin fet, la independència de Catalunya, si no hi ha violència i si Brussel•les es comporta, la independència de Catalunya i Euskadi serà gairebé inevitable.

Vostè assegura que d’aquí 5 anys Catalunya serà independent. Què li ho fa pensar?

Sincerament penso que 5 anys és un marge més que raonable per aconseguir la independència. I no només serà degut a la força política dels catalans, sinó també als mèrits dels que manen a Madrid, tal com es va demostrar quan Espanya va tancar les portes a l’Estatut i l’opció que fins aleshores era majoritària a Catalunya. Van tancar aquella porta per sempre més i un cop fet això, doncs ja no hi ha res a fer. De fet, Espanya ha fet que la independència sigui inevitable. Sens cap mena de dubte, Espanya ha fet molts independentistes. Jo conec molta gent que fa 5 anys ni se’ls hauria passat pel cap parlar de la independència i que ara són independentistes no nacionalistes.

Suposant que a les properes eleccions generals guanyi el Partit Popular, creu que això ajudarà a augmentar i radicalitzar el sentiment independentista?

Si el govern català no fa el tonto, sí. Si no fan pactes amb el PP, que són capaços; jo crec que el PP seria el punt d’intransigència que els socialistes no han tingut; aquest punt extra que fa que la gent digui prou, s’ha acabat el bròquil.

I es podria aconseguir la independència sense el suport de Convergència?

Jo em podria imaginar perfectament un govern convergent declarant la independència unilateral de Catalunya. També estan canviant les coses per la banda del centre-dreta, que és l’espai de CiU. El fet que Mas i Pujol hagin votat a la consulta per la independència de Barcelona té una importància simbòlica tremenda. Les coses estan canviant.

Parlant de la consulta, creus que va ser un èxit?

Només per existir ja va ser un èxit. Després de les manifestacions de finals del ‘70, les consultes han estat l’esdeveniment més important. Ha estat un moviment social molt important per aquest país.

I què creus que cal fer després del 10A?

No ho sé, perquè jo no sóc polític ni líder de res. Però tot forma part d’un procés acumulatiu. El que serà interessant de veure la reacció de la gent quan vingui el proper entrebanc del govern central, que no sabem quin serà. Igualment intentaran acabar amb la immersió lingüística, intentaran que no hi hagi vols internacionals al Prat, etc. No sabem què faran, però alguna cosa faran, això és segur. Llavors caldrà veure la reacció dels catalans.

Fa un moment em parlava de la immersió lingüística. El seu és un clar exemple de com el català és una bona eina d’integració.

És bàsic, però l’ús dels catalanoparlants també. Els deures també estan en aquesta banda. Aquesta és una de les coses que no es fan bé i que la gent pot canviar. L’altra és que empresaris i tot el Govern s’impliqui amb el català.

Creu que és més fàcil integrar-se a Catalunya si es parla català?

Des del punt de vista dels estrangers catalanoparlants, tots consideren que l’aprenentatge de català ha marcat un abans i un després en la seva integració i  que a partir de quan van començar a parlar català se senten més a casa i menys estrangers. El punt negatiu seria els problemes que tenim a l’hora de fer servir el català amb els catalanoparlants, perquè els catalanoparlants ens parlen en castellà. I això és el que els molesta. Aquest és un problema molt greu que no surt enlloc. Hi ha catalanoparlants que surten amb 50.000 excuses per explicar aquest tipus de comportament, però per mi és un gran misteri. Jo no sé perquè ho fan. I a més a més, després encara diuen que els immigrants acabaran amb el català. Per als estrangers que parlem català, això és insultant.

S’ha plantejat mai escriure en castellà?

No, perquè no penso en castellà. Quan parlo castellà estic traduint del català i de l’anglès. Per tant, no ho faria mai. Jo escric en anglès i en català perquè penso en aquestes dues llengües quan escric.

La caverna contra l'APM?

Crònica.cat - 11/04/2011 - Redacció

Libertad Digital, l'empresa que vicepresideix Federico Jiménez Losantos, denuncia un gag del programa APM? de TV3, on apareixien uns nens que van anar a un programa d'Intereconomía, i explicaven que els agradava molt aquest mitjà i que llegien 'La Gaceta'. 

El gag en qüestió és un fragment d'un programa d'Intereconomía, on apreixien nens vestits amb trajo i corbata, i deien que només miraven Intereconomía, escoltaven a Federico Jiménez Losantos i llegien La Gaceta. Lògicament, el programa APM? en va fer burla, i al final del gag apareixia el periodista Fernando Ónega dient: "Estem criant nens amb malalties d'adults". La broma no ha fet gens de gràcia a la caverna. 

Tengo una pregunta para usted - Josep Lluis Carod-Rovira

No sempre guanya el que juga

El 9 esportiu - 21/04/2011 -  Pep Riera

A vegades el futbol torna enrere. Luis Aragonés deia que «les finals no es juguen, es guanyen», i Guardiola, abans de jugar la seva primera final com a entrenador, el 2009 a Mestalla, li va respondre: «Jo em pregunto com es guanya sense jugar.» Des de llavors, Guardiola no havia perdut cap final, i totes les havia guanyat jugant a futbol. Encara que sigui per estadística, en el futbol no es poden guanyar sempre les finals. I ahir no va ser el futbol el que va derrotar del Barça. El Madrid va reivindicar ahir la dita de Luis Aragonés: no cal jugar per guanyar una final, només cal aprofitar-se de l'equip que la vol jugar. És legítim, és lícit, perquè en el futbol hi caben totes les propostes, fins i tot les més negativistes. Ahir el Madrid va guanyar la final de copa, però, com sempre, va ser el Barça el que la va jugar. Guardiola ens havia acostumat que el que juga és també el que guanya. Però ahir un va jugar i va guanyar l'altre. Va guanyar l'equip que necessita que l'altre vulgui jugar per tenir l'oportunitat de guanyar. De tota manera, no deixa de tenir mèrit el que va fer ahir el Real Madrid. Frenar el Barça de Guardiola no està a l'abast de qualsevol. El que passa és que de l'equip blanc, d'aquesta caríssima plantilla, se n'espera alguna cosa més que el que proposa futbolísticament. Més que guanyar, va aconseguir derrotar el Barça. Però això en una final, en què la fi supera els matisos, val un títol.

El Madrid no va estar a l'altura dels milions que val, però sí del que vol el seu entrenador. Va ser un equip molt competent en la destrucció, molt resistent quan el Barça va empènyer de veritat i va marcar quan era el Barça el que s'havia apropiat del partit, en una jugada episòdica. Res de nou, Era el que es podia preveure en un guió versemblant del partit.

També era previsible que tots dos equips incrementessin les seves prestacions respecte a l'enfrontament de dissabte al Bernabéu. Efectivament, es va veure una versió millorada dels dos equips. Fins al punt que es van repartir els primers noranta minuts per exhibir-ho. El Madrid va imposar el seu joc de pressió, de destrucció i de pilotada llarga. Els blancs van ser més intensos, van pressionar més dins el camp del Barça, que va tenir una possessió de pilota infructuosa. Tampoc va donar fruits en el marcador el futbol directe del Madrid. El millor símptoma de la primera part del Barça va ser que no es va descompondre. El dispositiu tàctic del Madrid va ser més efectiu i li va impedir dominar el partit a partir de la combinació de pilota.

Tots dos van fer la meitat de la feina necessària per guanyar el partit. El Barça no va imposar el seu joc, però no es va rendir i va insistir a intentar construir jugades i no va perdre la posició per permetre algun contraatac letal als blancs. El Madrid va aconseguir desactivar el joc del Barça i li va impedir que el partit es jugués en les seves condicions i que tingués alguna ocasió de gol. A l'equip de Mourinho no li va fer falta disputar-li la possessió de la pilota al de Guardiola per imposar el tipus de partit que volia. Ara bé, es va haver de centrar tant en la feina de destrucció que tampoc no va fer cap proposta futbolística més enllà de llançar pilotes llargues cada vegada que recuperava la pilota. Si el Madrid va tenir ocasions de gol i el Barça no, va ser simplement per la diferència fonamental entre els dos equips: el Madrid no necessita joc per fer gols i en canvi el Barça, sí. El Madrid exerceix el control del partit simplement des de la seguretat defensiva. I el Barça no el va tenir perquè va tenir més possessió però gens de profunditat. Però els blaugrana sí que van tenir l'ofici de no permetre que el partit caigués en el descontrol.

S'esperava que a la segona part Guardiola fes algun canvi o ordenés alguna variació tàctica. Res d'això. Va convèncer els seus jugadors que el que havien intentat durant la primera part era el camí bo. En tot cas, calia fer-ho amb més convenciment, amb més velocitat, amb més profunditat. Això van fer. I la representació va canviar radicalment. El Madrid es va haver de tirar enrere, i no només perquè notava l'esforç físic. Els de Guardiola van crear aquell clima en què el gol cau com fruita madura. Però Casillas no la va deixar caure. En la pròrroga al Barça li va costar trobar continuïtat del domini a què havia sotmès el rival. I en una jugada sense fil ni argument, Cristiano Ronaldo va marcar. La final acabava de quedar decidida. Ha passat sempre, encara que en el Barça se n'hagués perdut el costum: per guanyar a vegades no cal jugar, només marcar.