Dos diaris de Madrid manipulen la informació per convèncer els lectors que el primer gol del Barça va ser en fora de joc

Diari Avui - 21/02/2011 - Redacció

Els diaris madrilenys As i Marca asseguren aquest dilluns que el primer gol del Barça va ser fora de joc. Fins aquí, res a dir. El que no és tan indiscutible és la forma.

El diari As, que dirigeix Alfredo Relaño, en un anàlisi detallat a la pàgina 18 demostra que Dani Alves estava fora de joc esborrant de la imatge que publica el jugador basc que trencava el fora de joc.

Per la seva part, Marca ho intenta demostrar amb una fotografia del moment en què Alves rep la passada de Xavi, una fotografia en què han esborrat totes les franges de la gespa.

De fet, només comparant la foto de l'As i Marca, que corresponen al mateix moment del partit, es veu com en una imatge el Bilbao defensa amb 4 jugadors i, a l'altra. la de l'As, només n'hi ha 3.

Heroica catalana

Diari Avui - 21/02/2011 -  Jordi cabré

Aquest milhomes pre-Sarkozy que era Napoleó resulta que diu molt més de nosaltres que no ens pensàvem. Televisió de Catalunya és l'afortunada responsable del documental Catalans contra Napoleó, dirigit per l'encara més encertat Enric Calpena i protagonitzat per un curiós i bon vehiculador Jordi Pujol.  Si fa poc jo escrivia aquí mateix sobre la importància dels topònims i de la memòria històrica, i de la necessària diferenciació entre justícia i oblit (malgrat algun lector agafat al guerracivilisme fàcil), aquest gran reportatge és una explicació total dels moments previs a l'aparició del catalanisme. A banda que acabem entenent molt bé que al nomenclàtor barceloní hi hagi carrers verticals amb el nom de Girona o de Bruc o de Bailèn, ben propers i paral·lels: no tot és medievalisme catalanoaragonès a l'Eixample.

A Espanya, el tempestuós conflicte napoleònic s'anomena Guerra de la Independencia: origen de la festivitat de la Comunitat de Madrid el 2 de maig i de l'obelisc erigit prop del Prado, en commemoració de la rebel·lió popular contra l'ocupació francesa l'any 1808.  A Catalunya, però, aquest període l'anomenem la Guerra del Francès. En primer lloc perquè segurament entenem que la independència ja l'havíem perduda dècades enrere; i, en segon lloc, perquè ens sentim globalment tan llunyans de les ocupacions espanyoles com de les franceses. És a dir, tornàvem a ser un peó d'escacs.

El cas és que,  per culpa d'aquesta secular i abissal distància  entre Espanya i Europa (és a dir, entre els sistemes de l'Antic Règim i les modernitats de la Revolució Francesa), a la Península ens vam haver d'adonar massa tard dels avantatges que aportaven les noves llibertats democratitzadores de França. Napoleó va acabar amb tics tirànics i imperialistes que li feien desmerèixer una Heroica, sí, però a França ja mai més no es va poder imaginar cap Codi Civil (per exemple) que no reconegués els paràmetres bàsics de liberté, égalité i fraternité. I, mentrestant, els madrilenys contents de rebel·lar-s'hi. Contents, encara avui, de celebrar el moment en què van ancorar-se en el passat. Contents d'haver hagut d'esperar fins al 1812 per fer el primer acostament al liberalisme, i al damunt un acostament que va ser breu, dolorós i encara centralista. Vaja, que van trigar encara quasi segles a entendre res. Això sí: sobirans i orgullosos.

I Catalunya? Catalunya va viure sota Napoleó una veritable separació d'Espanya, ja que el francès va decidir annexar-se directament el territori català i deixar Espanya en una mena de protectorat. El reportatge és clar quan parla dels informes francesos de l'època: segons ells, ni volíem ser considerats espanyols, ni volíem ser francesos, ni ens sentíem prou forts com per ser independents. Suposo que ja els sona, això, a vostès: encara seguim una mica igual, desconfiant de nosaltres mateixos i segurament amb raó. I destinats, ara per ara, a ser emprats com a peó per les veritables sobiranies.

El catalanisme va ser una mica d'això: adonar-se que les llibertats individuals afavorien les col·lectives, i que l'absolutisme monàrquic mai no seria còmplice dels nostres interessos. Això no vol dir que fóssim fervorosos adscrits a la causa francesa (malgrat la nostra necessària quota d'afrancesats de l'època), però sí que vol dir que a Catalunya vam saber intuir l'error d'associar el patriotisme amb models retrògrads. A partir d'aquell moment vam idear un patriotisme basat en la llibertat, en més democràcia, en referències de modernitat. Tal vegada avui hauríem de fer un exercici semblant: la nostra identitat futura haurà  de renunciar als models del segle XX i obrir-se a la innovació política i social. Això vol dir xarxa, comunicació, cultura, creació audiovisual, internet, intercanvi, flexibilitat, educació i coneixement. Això és el que vull dir quan escric, sovint, que el catalanisme pot ser qualsevol cosa excepte un moviment conservador. I això és el que m'entristeix de bona part del nostre catalanisme actual, ja sigui governamental o d'oposició, d'esquerres o de dretes. Que massa vegades sigui covard, poc creatiu, desconfiat i estàtic.  

Napoleó va ser enemic nostre però va ser, també, un providencial missatger: tal vegada una altra societat era possible. Tal vegada no calia conformar-se sempre amb el mateix. S'acostaven nous temps. Només calia atrevir-nos a ser més lliures.

Les trampes del debat de la indepen- dència

El Singular Digital - 18/02/2011 - Quim Torra

Arran del debat que haurà de produir-se al Parlament sobre la independència, sorprèn que una de les opinions que més se senten aquests dies en moltes tribunes d'opinió del país sigui la dels xantatges, manipulacions i trampes que, diuen, suposa la proposició de llei que ha presentant Solidaritat Independentista. Anem camí de convertir el debat sobre la independència, un cop més, en un debat sobre les anècdotes i la conjuntura, i no pas sobre la categoria i els continguts. És una llàstima.

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel.lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Per exemple, la senyora Cullell s'ha despatxat aquesta setmana amb una cadena d'impertinències insultants sobre el senyor Laporta i l'independentisme en general, com si fóssim tots plegats una tribu de l'Àfrica profunda, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. L'expresident Montilla, per la seva banda, ha alertat de “frivolitats” i “il.legalitats”, sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

Naturalment, tothom espera amb ansietat què farà el grup nacionalista majoritari a la cambra. De moment, ha permès que es debati, cosa que cal agrair-li. CiU, que no pot votar que sí senzillament perquè la independència no entra en el seu programa electoral, i això ho saben tant els que van votar-los com els que no, pot, en canvi, sense excusar-se en aquest fet, abstenir-se i conduir el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'oportunitats, trampes i xantatges”.

“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció,i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes..Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

Cal que ens decidim. Que el PSC, el PP i Ciudadanos vulguin intervenir a Espanya em sembla una opció molt legítima i respectable. Per exemple, el coordinador del PSC a Madrid, senyor Vallès, vol integrar-se encara més amb el grup del PSOE. Francament, potser la paraula “més” sobrava, però endavant, que s'integrin fins a la fusió nuclear. És la seva opció i fan bé de combatre per ella. Però també és imprescindible que els nacionalistes catalans esmercin una conducta activa en la causa que defensen. La catàstrofe electoral d'ERC ve, precisament, perquè els seus votants van començar a pensar que més aviat havien deixat de practicar-la, aquesta conducta activa. Si hi ha un camí, el dret a decidir, cal seguir-lo. Amb totes les estacions que es vulguin, però coherents amb un plantejament nacional. Puc acceptar que no es voti que Sí, com desitjaria, però el dret a decidir implica debat, arguments i xifres.

L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi debat.

Perdón por ser catalán

 

El Singular Digital - 19/02/2011 - Xavier Fähndrich

És sorprenent sentir encara gent que diu que no estem tan malament i que encara ens podem entendre amb Espanya. És encara més sorprenent que molts no vegin la convergència de PP, PSOE, l’administració de l’Estat, del poder Judicial, del TC, dels mitjans de comunicació madrilenys, etc. per imposar a Catalunya una assimilació i una uniformització a l’estil de l’”Una, Grande, Libre” d’abans. En ells s’endevina encara aquella actitud prudent, resignada i poruga de qui espera que l’amo li estalviï els darrers 10 cops de bastó del càstig per haver-lo mirat directament als ulls en comptes de fixar les ninetes a terra. En ells es percep clarament el vessant més trist de la nostra psicologia col•lectiva, aquell punt de vertigen que al darrer moment ens entela la vista i ens fa negar la més evident de les evidències: els espanyols no acceptaran mai el fet diferencial català. Després de 30 anys, després de 30 anys d’aparent construcció nacional, en què seguim estant sotmesos a l’arbitrarietat dels poders de l’Estat espanyol, hi ha qui encara es conforma dient que mai no havíem estat tan bé des del 1714, especialment pel que fa a l’autogovern i a la salut de la llengua catalana. Un altre miratge que els desvia la mirada del què està passant realment.

La realitat es què la qüestió Catalunya-Espanya cada cop més és una qüestió entre catalans i espanyols, entre ciutadans maltractats o de segona i ciutadans maltractadors o de primera. Ja no hi ha terme mig. I la nostra situació de setge (financer, cultural, lingüístic, etc.) ens exigeix cada dia més, i cada dia més clarament, que triem on volem ser. A un bàndol o a l’altre. Ja no hi ha posicions intermitges. Ja no hi ha ponts ni vies de diàleg. A Espanya ja van tots a una contra Catalunya i tot allò que expressa i respira catalanitat i llibertat de pensament. L’atac és a tots els nivells. Als poders polític, administratiu, legislatiu i judicial de l’Estat s’hi està sumant tota la societat espanyola, com a Osca (periodistes impedint Raül Agné parlar català) o a Madrid (agents de seguretat privada requisant les estelades als espectadors de la Copa del Rei de bàsquet). Mentre, aquí, badem. L’actitud valenta, correcta i orgullosa de l’entrenador del Girona FC contrasta amb la de Esteve Crespo, editor del Telediario de TVE del cap de setmana, que accepta que el corregeixin i que li imposin criteris que no tenen res a veure amb la deontologia periodística sinó amb una visió parcial i esbiaixada de la història del nostre país. La suma de petites renúncies com els de Crespo fan recular la nostra construcció nacional. En canvi, la suma de petits gestos valents com els d’Agné, la fan créixer.

No hem de demanar perdó per ser catalans ni per ser com som ni per pensar com pensem. Hem de posar fi a aquesta actitud conciliadora que tant mal ens fa. No serveix de res, perquè els d’aquí al davant ni se la creuen, ni la valoren. El que ells esperen és que renunciem a tot allò que a ells els incomoda i que, precisament, és tot allò que ens fa ser com som. Deixem de somniar en l’Espanya plural que ningú vol, i concentrem-nos en la Catalunya lliure que necessitem tots els catalans, i que ens permetrà viure millor, molt millor, que ara i també molt millor que fa 30 anys enrere. La lliçó després de tres dècades és que: O ets espanyol i t’instal•les en la via del pensament únic que es dicta des de Madrid o tindràs problemes. Problemes per parlar català en públic, per pensar i dir les coses com et sembla, per portar una bandera diferent, per voler cinema en català, per voler exercir el teu dret a decidir, per ser com ets! Per tant, no callem ni assumim res. Sumem gestos d’afirmació de la nostra quotidianietat als gestos públics com els d’Agné i no demanem mai perdó per ser el que som.

Barcelona ja és la ciutat amb més vots a les consultes

Diari Avui - 19/02/2011 - Xavi Aguilar

Des que es va obrir el període de recollida de vot anticipat per a la consulta sobiranista de Barcelona del 10 d'abril, els seus organitzadors han estat molt reticents a donar dades de participació. Més enllà del 20% aconseguit en la campanya que es va fer a la Barceloneta coincidint amb l'obertura de les urnes, el 12 de desembre, l'opacitat ha estat absoluta. Ara, però, coincidint amb l'arribada a l'equador del període de captació de vot anticipat, els responsables de Barcelona Decideix han admès que la capital catalana ja és, a hores d'ara, la ciutat que més vots ha aportat a les consultes sobiranistes.

“Ara ja som, de llarg, el municipi que més quantitat de vots ha aportat a
les consultes sobre la in-dependència. Tenint en compte que encara falten dos mesos més de recollida de vots anticipats i també la votació pròpiament dita, estem força contents dels resultats que estem aconseguint”, explicava amb satisfacció Alfred Bosch, portaveu de la plataforma Barcelona Decideix. Això implicaria, per tant, que Barcelona hauria superat els 24.061 vots que el 30 de maig del 2010 es van recomptar en la consulta de Sabadell, la més activa de les 532 celebrades fins ara.

Bosch, que defuig donar dades més concretes per evitar que se'n faci un ús partidista, explica també que el nombre de vots anticipats recollits fins ara “és més del doble que el nombre de vots anticipats de qualsevol votació que s'hagi fet mai a Barcelona”. En aquest sentit, els organitzadors recorden que el vot anticipat s'admet a totes les eleccions democràtiques i, tot i que a l'Estat no és gaire habitual, sí que sol ser molt més comú en països nòrdics o als EUA. “Aquí tenim un sistema molt més atrotinat, basat en correus. S'hauria de fer més pedagogia sobre aquesta opció i també millorar-la. Des de Barcelona Decideix oferim la nostra experiència a qui pugui interes-
sar de manera modesta
i desinteressada”.

Els vots recollits a Barcelona creixeran notablement aquest cap de setmana. Com a mínim això és el que esperen els impulsors de la campanya, que aquest cap de setmana repartirà una trentena de meses electorals pel barri de Gràcia. Els més de 300 voluntaris s'hi posaran a les nou del matí i algunes de les urnes no es tancaran fins més enllà de les dotze de la nit. Els organitzadors han triat aquest districte “perquè ha estat pioner en qüestions associatives i socials i, tradicionalment, ha tingut una implicació molt activa”. Com que l'activitat els diumenges minva notablement, demà només hi haurà una quinzena d'urnes, que obriran a la part central de la vila d'onze del matí a sis de la tarda.

Activitats

Per mirar d'atraure votants, l'organització ha programat activitats paral·leles a la plaça del Diamant. Avui al matí hi haurà jocs i espectacles infantils i a la tarda, després del dinar popular, un recital de poesia amb Montserrat Abelló, Roc Casagran i Enric Casasses, entre d'altres. Entre les personalitats que han confirmat que votaran, dissabte al matí, a les meses instal·lades a la plaça de la Vila, hi ha l'eurodiputat de CDC Ramon Tremosa; el president del districte , Ricard Martínez, i la diputada Dolors Camats, tots tres veïns graciencs.
Amb tot, les urnes no estaran disponibles únicament per als residents a Gràcia, ja que qualsevol major de 16 anys que acrediti la seva residència a Barcelona podrà exercir el dret a vot. L'organització, però, controlarà qui viu al barri per ajustar al màxim la participació local.

Reacció exemplar contra una acció intolerable

Diari Avui - 19/02/2011 - Editorial

L'apagada de TV3 al País Valencià ha provocat un important moviment de protesta i solidaritat en resposta a aquest atac a la llibertat d'informació i a la cultura catalana perpetrat pel govern que presideix Francisco Camps. Una reacció que ha arribat de tots els països de l'àmbit lingüístic català i que s'ha manifestat tant a través dels mitjans convencionals com, molt especialment, per mitjà de les noves tecnologies relacionades amb les anomenades xarxes socials. Un cop més, l'agressió contra la llengua i la cultura catalanes ha fet reaccionar els ressorts de la societat civil de manera exemplar. Una capacitat de resistència forjada per l'experiència de molts, i tots lamentables, episodis en què la catalanitat ha estat assetjada per la voluntat persistent i incansable de fer callar la veu d'un poble. Aquesta reacció memorable i necessària de la ciutadania més compromesa i responsable d'arreu dels Països Catalans és imprescindible, però alhora és també insuficient. Perquè es tracta d'una lluita desigual entre una part de la societat valenciana i un govern autonòmic que utilitza el pes d'una legalitat feta a mida, emparada per un Estat que no només és insensible sinó que generalment és proactiu contra tot allò que vingui de la cultura catalana, encara que en aquest cas tingui el nom de cultura valenciana. Tampoc es pot oblidar l'oportunitat conjuntural d'aquesta maniobra del president valencià. En una situació judicial incerta i amb les eleccions a les envistes, a Francisco Camps estratègicament no li va gens malament atiar les fòbies del seu electorat més fidel, que és alhora el votant més anticatalà. Excitant les baixes passions anticatalanes, antivalencianes al cap i a la fi, el controvertit líder popular no fa altra cosa que aplicar la clàssica estratègia de desviar l'atenció sobre allò que realment és la trista realitat d'un país amb una classe dirigent situada en la corda fluixa de la legalitat i en la frontera de la discriminació. Sigui com sigui, la reacció a l'apagada de TV3 reforça amb el suport popular el rebuig a una actuació que és un atac objectiu i inqüestionable a la llibertat d'expressió i d'informació. De moment, la compareixença, ahir, dels representants d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va demostrar que no només no han abaixat els braços (malgrat el risc de desaparició que els amenaça per l'ofec econòmic a què els sotmeten a cops de sanció) sinó que hi ha una escletxa oberta a l'esperança de tornar a recuperar les emissions de TV3, tot esperant que el Tribunal Suprem doni la raó a ACPV en el seu litigi amb el govern de Camps. Mentrestant, tant la societat civil com les administracions que tenen capacitat d'incidència, han de treballar per recuperar allò que mai no hauria d'haver-se perdut.

Apagada de TV3 al País Valencià

Diari Avui - 18/02/2011 - Editorial

Ja no és una amenaça. Des d'ahir l'apagada de TV3 al País Valencià és una realitat. Una lamentable realitat.TV3 i la resta de canals públics de Televisió de Catalunya (TV3, 3/24, Super 3- 3XL i Canal 33) van deixar d'emetre arreu del País Valencià ahir cap a les deu de la nit, coincidint amb el final del Telenotícies, després que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va decidir interrompre les emissions. Un canvi fet a mida de la legislació permetia que el govern del PP a la Generalitat Valenciana pogués forçar la clausura de les emissions des d'ahir amb l'amenaça d'una allau de multes inassumibles per a l'entitat cívica valenciana. Un atac que culmina la dura ofensiva judicial que durant anys ha impulsat el govern del PP contra les emissions de TV3.

L'apagada de TVC al País Valencià afecta una part de la ciutadania valenciana, que té dret a optar lliurement per veure la televisió pública catalana. I és un greuge nacional que persegueix esborrar tot allò que recordi els lligams del País Valencià amb Catalunya. És especialment indignant la politització del tema que ha promogut el PP amb una falta de lleialtat absoluta en no respectar els acords de reciprocitat entre els dos governs perquè Canal 9 es veiés a Catalunya i TV3 al País Valencià. Tampoc es pot oblidar la responsabilitat del govern espanyol pel rebuig a solucionar el problema per la via legislativa blindant les emissions de Televisió de Catalunya. Una iniciativa popular va impulsar les emissions de TV3 al País Valencià fa 25 anys. Era una demanda ciutadana. Però a la ciutadania no se li pot demanar heroïcitats. Ahir es va apagar TV3 tot just en un moment en què la proliferació de canals de televisió per la implantació de la TDT i les plataformes de televisió és més gran que mai. Els valencians i les valencianes podran veure desenes de canals de televisió, però no TV3. Un greu atac a la llibertat d'expressió i d'informació que afebleix el nostre sistema democràtic.

SOS del castellà

Diari Avui - 16/02/2011 - Albert Segura

Espanya mai no vol saber res del català a Europa i despatxa qualsevol reivindicació negant-se a “perdre el temps amb aquesta collonada” (Alejo Vidal-Quadras dixit). Els governs tant del PP com del PSOE –Aznar no se n'amagava, Rodríguez Zapatero ho dissimula amb talante– sempre han vetat que la vuitena llengua més parlada de la Unió estigui entre les 23 oficials i tingui el mateix estatus que el castellà. Però ahir les tornes es van girar i els eurodiputats espanyols van haver de suplicar ajuda als catalans per protegir la llengua castellana.

Els mateixos que boicotegen l'ús del català a l'Eurocambra, encara prohibit, i que menyspreen els eurodiputats Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva cada cop que intenten fer alguna passa endavant, els van haver de demanar ahir el seu vot per evitar que l'espanyol no quedés marginat en la nova patent única europea. Però no se'n van sortir: els investigadors que vulguin registrar els seus invents hauran de tramitar aquesta nova patent comunitària en anglès, francès o alemany, però no en castellà, que queda relegat a una segona divisió (el català, a Brussel·les, encara juga a tercera regional).

Fins ara era deu cops més car registrar un invent a la UE que fer-ho als Estats Units, i ahir el Parlament Europeu va aprovar racionalitzar i agilitzar les patents i limitar-ne les traduccions a només tres llengües. De fet, l'anglès, el francès i l'alemany ja són les tres llengües de treball que es fan servir a Brussel·les i, com indica Junqueras, “són conegudes en qualsevol universitat i empresa europea”. Però tot i haver perdut la votació (471 vots contra 160), el govern espanyol no cedeix i durà el cas al Tribunal de Luxemburg. Tremosa critica aquesta mobilització pel castellà (el mateix Diego López Garrido, secretari d'estat espanyol davant la UE, els ha demanat el vot) “mentre el català es trepitja a les institucions europees”. Els europarlamentaris de CiU, Esquerra i ICV s'han negat a afegir-se al front espanyol.

La culpa és de Madrid

L'arraconament del català a la Unió no és culpa de Brussel·les sinó de Madrid. I és que mentre Andorra no s'adhereixi a la UE, que el català sigui o no llengua oficial només depèn del govern espanyol, que és qui ho ha de decidir i demanar-ho a la resta de socis, com va fer Irlanda amb el gaèlic, que només té 70.000 parlants. Rodríguez Zapatero ha posat alguns pedaços, sovint ridículs i fins i tot contraproduents. Presentant el català i el valencià com a llengües diferents ha confós alguns eurofuncionaris: el Parlament Europeu fins i tot s'ha arribat a gastar 6.000 euros en una suposada traducció del català al valencià d'un anunci de televisió. El govern espanyol es va comprometre el 2005 a pagar les traduccions del català, el basc i el gallec a Brussel·les, però encara no ho ha fet.

Ninis: ni amics ni diners

Singular Digital - 16/02/2011 - Francessc Sanuy

Dit això, voldria enunciar només una qüestió sobre la qual, dissortadament, em temo que s’hi s’haurà de tornar: l’administració central segueix pensant que Catalunya és la bota de Sant Ferriol i que aquesta llimona es pot esprémer a perpetuïtat. Però com que, a partir d’ara, ja no sortiran els números, es comencen a sentir veus, alguna en clara situació de conflicte d’interessos entre l’empresa privada i el càrrec públic que recomanen les privatitzacions i les concessions a empreses privades. En resum, el que diuen determinades entitats és que, un cop venudes les joies de l’àvia, la coberteria i tot el que eren serveis públics, ara s’ha de ser encara més agosarat i vendre’s al poc que queda. I aquí és on se’ns posen els pels de punta, perquè probablement estem parlant dels túnels de TABASA i de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) que, pel que sembla, arrossega un dèficit de € 1.200 m. que, - naturalment -, algun insadollable i cobdiciós concessionari intentarà carregar al consumidor indefens. Però la part més greu seria que es convertís en realitat el propòsit de privatitzar Aigües del Ter – Llobregat, és a dir, l’aigua pròpiament dita un recurs natural bàsic, indispensable, comunitari i de indeclinable titularitat pública. Ja sé que ens hem venut els serveis públics per successives parcel•les, però tot té un límit final que és quan s’arriba a proposar la venda de l’última gota de l’honra de la qual haurien de ser dipositaris els poders públics. Pensem que, segons l’Anuari Partner d’Esade (l’escola de negocis que tant de pes té al nou govern de la Generalitat), el 48 p.c. dels recursos totals del govern van a parar als contractes del col•laboració público – privada. Diu un dels autors de l’informe, Angel Saz, que el més gran inconvenient del model és que té propensió a ser el gran vehicle de la corrupció tot i que les adjudicacions de contractes encara hi pot haver més perill de pagament de comissions. L’estudi subratlla com les concessions poden lesionar l’interès general en benefici de les autopistes com les de Madrid que per evitar les fallides ens fan pagar als contribuents catalans els plats trencats. No havíem quedat ja fa segles que la base de la democràcia era el principi sagrat del “no taxation without representation”. I, en canvi, aquí i ara ens fan pagar uns peatges a l’ombra sense cap transparència i sense retre comptes a ningú. I així estem. Sense amics a fora i amb paràsits i paparres a dins. Pendents de que quan ja no quedi res per vendre es puguin treure a subhasta fragments de govern susceptibles de cedir directament als qui de veritat ostenten el poder, sense persones interposades. Confiem, doncs, en el seny del legítim poder públic i vigilem els habituals infractors.

L'èxit català als Goya aixeca l'ira de la ‘caverna' mediàtica

Diari Avui - 15/02/2011 - Redacció

L'èxit del film català Pa negre als Goya ha aixecat l'ira de la caverna mediàtica espanyola. L'editorial Pintura negrei un article d'opinió que surten publicats aquest dimarts a La Gaceta asseguren que la pel·lícula d'Agustí Villaronga va ser la gran triomfadora perquè dins de l'Acadèmia del Cinema espanyol existeix un “lobby catalanista i gai”.

L'editorial de La Gaceta, que és del grup Intereconomía, acusa Villaronga de “grapejar” de nou la memòria històrica a través de la postguerra catalana i assegura que han estat “criteris extra cinematogràfics, com el creixent pes dels lobbistes català i gai” a l'Acadèmia del Cine espanyol els que han estat “determinants” per al palmarès de Pa negre.

L'article d'opinió encara va més enllà. Titulat Catalanisme i lobby gai, claus del triomf de Pa negre als Goya, el seu autor, Santiago Mata, assegura que el film ha guanyat perquè dins l'Acadèmia s'ha format “un front catalanista” amb l'entrada a “mansalva” de tècnics i actors catalans, “que han votat a una”, a diferència dels castellanoparlants “dividits” per la llei Sinde.

Homosexual, catalanista i d'ERC

Assegura que el premi al millor director el va guanyar Villaronga per ser “homosexual i catalanista”, tal com assegura que també va passar als Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, on els acusa d'haver guanyat perquè van enviar cartes“ per demanar el vot” i afegeix:“cosa que està prohibida als Goya”. “Ningú ha investigat si aquesta campanya de fa un mes pot haver afectat la votació d'aquest diumenge”, afegeix acusant indirectament d'haver demanat el vot.

La polèmica també esquitxa de ple la productora Isona Passola, que assegura que és “coneguda en l'àmbit nacionalista d'ERC”, cosa que segons considera l'autor, ha ajudat Pa negre a guanyar els nou premis.

I segueix: “No és suficient amb ser català si no se sotmet un a la ideologia i lobby rosa”, cosa que segons ell explica per què es va quedar fora dels Goya el film Herois, de Pau Freixas.

A més, critica que “aquest vergonyós corporativisme ha arribat a l'extrem de donar” a Pa negre “fins i tot”el premi a l'actor revelació per Francesc Colomer. Segons el seu parer, aquest guardó l'hauria d'haver guanyat l'actor bolivià Juan Carlos Adubiri per También la lluvia.

L'article d'opinió, una versió de l'escrit penjat dilluns al blog de Mata en què critica un error ortogràfic en la versió castellana de la web de Pa negre, acaba amb la frase següent: “Un fi d'època on Catalunya decideix i Espanya paga”.